La malaltia de l'Aparici

Corre la brama que la malaltia de l'Aparici és la mateixa que va patir Dafnis. Això sí que em sabria greu, pobre! Ara últimament no soporta la llum i viu a les fosques, estirat al llit i sempre tapat amb un parell de mantes.


"Jo sóc aquell Dafnis que duia aquí a pasturar les seves vaques; Dafnis, que abeurava aquí els seus jònecs i les seves vedelles.
Oh Pan, Pan: tant si et trobes als cims del Liceu, com si recorres el gran Ménal, vine a l'illa de Sicília, abandona l'altura d'Hèlice i el túmul enlairat del fill de Licaó, que els mateixos déus admiren.
Vine Senyor, i pren aquesta bella flauta, d'alè de mel, ajustada amb espessa cera i que tant bé s'adapta al llavi. Per culpa de l'amor hom se m'endú cap a l'Hades.
I ara, esbarzers i espinals, floriu plens de violes; que el bell narcís adorni els ginebrers. Que tot es capgiri: que el pi llevi peres, puix Dafnis es mor, i el cérvol persegueixi els gossos, i el mussol muntanyenc competeixi amb els rossinyols".
Després d'aquestes paraules, callà. Afrodita volgué redreçar-lo, però ja el fil de les Moires s'havia acabat i Dafnis posà el peu a la llacuna. La gorga engolí aquell home, estimat de les Muses, que mai no fou odiat per lesNimfes. (Teòcrit, Idil·lis. Trad Josep Alsina)

POEMA DE NADAL

Aquest bloc ja comença a fer olor d'infermeria, em sembla que hauriem de passar a un altre tema i deixar que les malalties segueixin el seu curs.
Arriba Nadal! Vacances, vacances pagades per als qui en tenen!
Aquí teniu un interessant poema de Nadal del poeta del Punyal de Vic. Ara que fa pocs dies l'Aparici parlava dels assimilats, aquí en teniu una bonica mostra.

Sóc l'Home Llop. M'agrada mossegar;
clavar els ullals allà on la carn és tendra
i ben poc a poquet xarrupejar,
amb lents xarrups, el roig refresc.
I m'agrada, també, seguir la crida blanca
de la nocturna Lluna (com adoro la Lluna!;
me la imagino, amb bata, sortint del mar de plata),
llavors que em faig del tot un animal
pelut i cuallarg com un dimoni,
i em brilla al fons dels ulls la llum de l'antimoni.
(Penjades als seus caus, les taciturnes aus
em miren amb respecte, tal deu ser el meu aspecte!).
I com aquell qui posa guindes a un pastís,
em torno udoladís.
I allà on vull faig un pis.
Em deixo endur, llavors, pel vici d'ensumar
que em porta a seguir el rastre d'alguna bocinada;
i em dono pressa, corro, m'aparto de les grutes
i, per esquerpes rutes, arribo, sóc la pesta!,
fins als carrers poblats on sempre estan de festa.
Entro al pis trenta sis d'un luxós gratacels,
o bé faig cap al bar de l'àtic d'un hotel,
pujant, naturalment, per la façana.
L'enginy em posa a prova la ciutat:
m'enfilo als edificis com un gat.
Si no fos que la llengua em delata
(vermella, vermellota,
de bava regalima fins les potes),
algú que ho veiés,
en veure tan estranya agilitat,
diria admirat: “mireu, és l'home gat!”
“Que ja és hora i tinc set!”, em dic i repeteixo
quan sembla que decaic i defalleixo,
penjat d'una cornisa estreta que m'escup
de la paret d'estuc.
I llavors, oh delit!, quan la finestra s'obra,
és hora de posar els ullals a l'obra.

Ara, però, som Nadal, i el bé guanya el mal.
Són uns dies de pausa i merescut repòs.
Torno a casa, al corral, i em comporto com cal,
que uns dies de fer el bé, tampoc no fan tan mal.
Faig el que fa tothom: somric i felicito,
i passejo, badoc, entre la gent badoca.
I quan arriba el vespre admiro les llumetes:
s'encenen i s'apaguen com diminuts planetes.
I compro, i vaig al super,
i miro per la tele en Superman,
i em vaig entretenint amb els anuncis
que trobo que milloren amb els anys.
I el dia del gran àpat, escolto que diu l'avi:
"Ei, Llop, ja fas bondat?"
I somric, i faig sí amb el cap amunt i avall
(cada any és el mateix, em tracta com canalla.
Per què deu ser? Què falla?).
I recito amb encert, quan ve la sobretaula,
perquè tots m'ho demanen.
Tornar a veure els parents, em resulta plaent.
Nadal és un oasi; no és l'Edèn, però quasi.
I no descarto pas que amb els anys, poc a poc,
em transformi un poc; vull dir que em modifiqui,
que em torni casolà, d'un tarannà més pla;
¿veieu com aquests dies la carn la menjo cuita,
i m'abstinc de les cuites? Hi rumio. Medito.
Però quan la Lluna ens entra a dintre el menjador,
aquí, en els ullals, hi sento una coïssor...

Torrons i bombons

Benvolguts, estem a l'expectativa. La salut de l'Aparici està estancada, ni puja ni baixa. Però avui ens ha demanat torrons de postre; em sembla que és un bon senyal.

"El President ha passat a fer-me un visita, i s'ha interessat per la meva salut. M'ha portat una capsa de bombons que ara són al damunt de la tauleta de nit. Em sembla que és un bon home. M'ha aconsellat que descansés i que fes unes bones migdiades, i jo li he dit que pateixo d'insomni. Llavors m'ha dit alguna cosa que no he entès, i que no hi havia pressa, que ja em vagaria de dormir.
No saben res de la meva malaltia, i jo sí que en sé alguna cosa, però ara no em ve de gust de parlar-ne. És per aquest motiu, que les injeccions que el doctor em va receptar l'altre dia, una mena de reforçament fet a base de sucs de fetge d'animals no assimilats, em semblen gairebé un insult, i aquesta nit passada, les he llençat al water.
Aquest matí, quan la senyora Úrsula les buscava, jo reia per sota el nas; i després quan m'ha preguntat si sabia on eren, li he dit: sí, és una llàstima, segurament s'han extraviat...
Però potser no havia d'haver dit res, perquè al cap d'una estona ha tornat amb una altra capsa per obrir, i l'ha deixat ben visiblement a la tauleta de nit, al costat de la capsa dels bombons. Llavors ha armat altra vegada una injecció, i quan jo començava a protestar..., tant sí com no i abans que m'adonés del que feia, ja me l'havia clavada a l'altra galta del cul, de manera que ara tinc ben adolorida tota la cara de seure".

Segona visita del doctor Bucèfal

Companys, l'Aparici segueix estirat al llit, i això ens comença a preocupar. Em demana que publiqui aquesta tercera crònica, cosa que faré amb molt de gust. Aquí a la nostra Associació, entre migdiada i migdiada, ningú no parla de res més...

"Es veu que no tinc el grip, que és una altra cosa. El doctor Bucèfal m'ha tornat a visitar, i bàsicament el procediment ha estat una repetició de la visita de l'altre dia: m'ha auscultat des de les aixelles fins el melic, m'ha fet estossegar, copets a l'esquena, el pols, els ulls, la llengua... Em sembla que va una mica despistat i que no sap què tinc. Per això m'ha sorprès que m'hagi receptat una capsa sencera d'injeccions. Potser el doctor Bucèfal no és tan bo com em pensava. La senyora Úrsula, que és la infermera del pavelló, s'ha afanyat a posar-me la primera. M'ha dit que tinc la pell molt aspra, que és estrany, i això ho deia mentre em mirava el cul i com si no sabés a quina galta havia de clavar l'agulla. Però sí que me l'ha clavada, i tant, i ho ha fet tan bé que no deixaré que me'n posi cap més".

Avui, nou de desembre de l'any 2009, en el dia de sant Restitut...

M'avorreixo molt estirat al llit i sense fer res. L'Ase Ronyós de la Cua Tallada -el Ronyós com li diem familiarment-, és un virtuós de l'escriptura i el meu amic, i s'ha ofert a transcriure allò que li aniré dient sense canviar-ne res. Gràcies per endavant, amic meu. Quina gran bé l'amistat! Escriu, escriu el que aniré dient, arri...
Avui, nou de desembre de l'any 2009, en el dia de Sant Restitut, començo el dictat dels meus pensaments, o per dir-ho... amb paraules més encertades, de les meves ocurrències.
Heu de saber que sóc una bèstia assimilada en el doble sentit d'aquesta afirmació, la positiva i la negativa; i no em reca gens de dir-ho perquè, primerament, voldria posar en evidència un prejudici equívoc que manté la humanitat submergida en un gravíssim error. Quan dic que sóc una bèstia assimilada, vull dir assimilat a la societat humana. Formo part d'una minoria selecta, un petit grup que m'atreviria a dir de privilegiats, en front de la gran multitud dels altres, de vosaltres que m'escolteu, dels qui no són com nosaltres, els quals, a partir d'ara, anomenaré humans, simplement humans, els humans... I aquí en aquest Balneari de la Son que m'acull, en som uns quants de la meva mateixa condició i naturalesa. Si diguéssiu que nosaltres, els assimilats, participem de la condició humana sense ser-ho del tot, no aniríeu del tot errats, perquè podem recordar amb certa precisió allò que érem (en el meu cas, per exemple, un bonic exemplar de burro català, un equus asinus, per dir-ho amb paraules una mica altisonants), i això fa que la nostra ànima participi de les dues naturaleses, la humana i l'animal.
Sí, així som nosaltres els assimilats, portem les empremtes del nostre passat encara a flor de pell com si diguéssim. Llavors, els humans, pensareu: oh, quina gran diferència, quin abisme més gran ens separa d'ells! Bèsties, més que bèsties... Heu de saber que l'única diferència, amics meus, entre vosaltres i nosaltres, és que nosaltres recordem... i vosaltres no.
Rumieu, rumieu el que acabo de dir-vos: nosaltres recordem... i vosaltres no podeu recordar res.

CRÒNIQUES DE L'APARICI

Amics de la Migdiada, benvolgudes, benvolguts, l'Aparici s'ha posat malalt i fa dies que és al llit. M'ha demanat que li publiqui les seves cròniques, que dicta des del llit i que el seu bon amic l'Ase Ronyós de la Cua Tallada, iniciat de fa poc en l'art de l'escriptura, escriu amb paciència i esforç. Veureu que no són gaire llargues, però ja en vindran més, perquè em temo que pateix una malaltia de llarga durada.

"Fa dies que no em trobo gaire bé i finalment ahir em vaig enllitar. Pateixo d'un malestar generalitzat i vague que no podria concretar en res, però que és força desagradable. No tinc esma per a fer res, estic decaigut i trist; i quan m'aixeco, em marejo i m'he de fer ajudar. Aquest matí ha vingut en Bucèfal, el meu representant i doctor, que per cert és una eminència en medicina. M'ha auscultat a consciència, m'ha fet tossir i inspirar, m'ha pres el pols, i després m'ha fet treure la llengua..., ha insistit que l'estirés, cosa que m'ha fet adonar que la tinc adolorida i inflamada, i finalment m'ha dit amb posat de resignació, com si em donés el pésam, que segurament tinc el grip, que no s'hi pot fer res, que hem de tenir paciència i deixar que la malaltia segueixi el seu curs, que també n'hi ha d'altres que la tenen. Jo diria que ha estat una gran visita".

Un advertiment de l'Art Poètica d'Horaci

El Lletraferit de Manlleu, el nostre intel·lectual, em diu que en aquest bloc ocupa massa espai el que ell en diu "literatura de segona regional", i que hauríem de prendre més volada. Em diu que això que tothom es posi a escriure i vulgui passar per escriptor, no és només cosa d'ara, que la cosa ve de lluny. M'ha demanat que transcrigui aquest fragment de l'Art Poètica d'Horaci:

"Ara, a la gent, lleugera, se li ha girat el cervell i només els bull a dins el deliri d'escriure. Tant és els joves com els pares severs, tots sopen amb el cap coronat de fullam i dicten poemes. Jo mateix, que asseguro no escriure ni un sol vers, em trobo que sóc més mentider que els parts i abans no surt el sol ja estic despert i em faig portar càlam, fulls i escriny. Qui no sap navegar tem de guiar una nau; només gosa donar broida a un malalt qui en té coneixements; el que és propi dels metges ho pronostiquen els metges; de les eines se n'ocupen els artesans; ara, d'escriure poemes, tant és que siguem savis com llecs, ho fem tots, ací i allà".(trad. Narcís Figueres Capevila)

LA CANÇÓ DE L'APARICI

Benvolguts associats, allò de l'Altell de l'altre dia va estar molt bé. I com que l'Aparici m'ha passat la lletra de la seva cançó, em sembla prou interessant de transcriure-la. És clar que lletra no és cançó, i el qui cantava, l'Oriol Canals, hi va posar molt de formatge.
Em sembla que la cançó és en gran part autobiogràfica, l'Aparici m'ha assegurat que es basa en experiències reals, i això fa que tot plegat sigui molt dramàtic. Alguns associats estan ben trasbalsats.
La cançó com veureu, és una mica llarga, però em sembla que val la pena:


CANÇÓ DE L'APARICI

            Quan el desembre és arribat

            i miro els camps encarcarats,

            o si ja som al mes de maig

            i amb rams de flors guarneixo el bast,

            o ve l'estiu atrafegat

            amb la feinada que hi ha al mas,

            o quan s'adorm a bosc el faig,

            no trobo gust en el que faig,

            perquè em turmenta la qüestió:

            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

            Vaig regirant-me a la pallissa,

            bocaterrosa, de costat,

            potes amunt..., incomodíssim:

            no sé què fer amb el cap enorme,

            ni amb les orelles, estirades

            perquè no quedin sota el cap;

            m'assec a sobre d'un tauló,

            falcat com puc amb dues potes

            tot recolzant la llarga gropa

            contra el puntal de la paret,

            i acabo dret amunt i avall

            damunt les soles de metall,

            escarbotant les llosses dures

            del ventilat terrabastall....

            Apa, dormiu que jo me'n vaig,

            se'm fa petit aquest hostal,

            a veure si voltant pel món

            i canviant de ministeri

            trobo la fi d'aquest misteri,

            perquè estic molt assedegat

            de sapiència

            i la voldria beure a raig.

            Quan el desembre és arribat

            i miro els camps encarcarats,

            o si ja som al mes de maig

            i amb rams de flors guarneixo el bast,

            o ve l'estiu atrafegat

            amb la feinada que hi ha al mas,

            o quan s'adorm a bosc el faig,

            no trobo gust en el que faig,

            perquè em turmenta la qüestió:

            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

            Me n'he anat a la ciutat,

            perquè és un lloc, això m'han dit,

            on hi ha el més bo i més exquisit.

            Primerament, per ser discret

            i passar desapercebut,

            perquè tothom va ben tapat,

            m'he procurat un bon vestit;

            i m'he banyat a la banyera,

            i perfumat a la manera

            de les persones presumides...,

            i ben lligades i a la mida,

            les sabates en els peus,

            entre els humans m'he barrejat.

            I amunt i avall, i avall i amunt,

            per avingudes i carrers,

            entre edificis imponents,

            tot és polit i aprofitat,

            cada teulada té un terrat,

            hi ha molt soroll i moviment,

            tothom treballa de valent;

            i avall i amunt i amunt i avall,

            més que un passeig allò és un ball

            vertiginós, tan estrident

            que se m'escapen els detalls.

            Jo que sóc lent, però tinc talent,

            a poca poc vaig entenent

            del formiguer el funcionament,

            que sobretot, principalment,

            i resumint el que he entès:

            cal oblidar que sóc pagès

            i seguir les indicacions

            ben il·lustrades als plafons:

            ara quiet, ja pots passar,

            en aquest lloc no es pot menjar,

            aquí silenci i treballar,

            ara dormir, ara folgar...,

            i sobretot, l'ordre prescriu,

            que cada cosa té el seu niu,

            si vols fer un riu,

            a l'urinari et cal anar.

            Quan el desembre és arribat

            i miro els camps encarcarats,

            o si ja som al mes de maig

            i amb rams de flors guarneixo el bast,

            o ve l'estiu atrafegat

            amb la feinada que hi ha al mas,

            o quan s'adorm a bosc el faig,

            no trobo gust en el que faig,

            perquè em turmenta la qüestió:

            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

           

Els camps són erms, ben cimentats,  

            enlloc no hi ha ordi ni blat,

            ni les verdures de cap prat,

            menjo només, mig d'amagat,

            en els parterres que hi ha als parcs,

            i ja fa dies que la gana

            em fa pessics en el ventrell...

            Llavors m'he dit: estic cansat

            de caminar contra corrent,

            faré el mateix que fa la gent!

            Ja sóc davant d'un restaurant,

            posats a anar, trio el més gran,

            és pler de gent que van menjant,

            i allà he tingut un fort espant!

            Ai conill Gili!, ai conill Gili!,

            t'hagués donat el meu auxili!

            Què fas a dins de la cassola

            empastifat d'oli roent

            amb farigola entre les dents?

            I el gras Pigat i la Grassona,

            n'han demanat moltes persones...:

            a les graelles, transformats

            en miserables botifarres,

            entre traguets de suc de parra,

            sou la delera dels ganuts...

            I aquell d'allà, ai quin ensurt!,

            ¿no és el gall dindi, en Pericot?,

            que ja ha pagat el seu escot...:

            ell que era sempre el més trempat!,

            amb quina cara d'amoïnat,

            en el trinxant del menjador!,

            junta els palmells per l'oració?

            I m'he sentit un xic violent

            de retrobar la meva gent

            en un lloc tan desavinent.

            No sóc caníbal, ni homicida,

            i encara menys un fratricida,

            i a més a més amb l'espectacle

            se m'ha encongit el receptacle,

            i demano en els cambrers

            per endolcir tanta amargor

            i perquè estic com una esponja:

            suc de taronja,

            i un bol de préssec amb almívar.

           

            Quan el desembre és arribat

            i miro els camps encarcarats,

            o si ja som al mes de maig

            i amb rams de flors guarneixo el bast,

            o ve l'estiu atrafegat

            amb la feinada que hi ha al mas,

            o quan s'adorm a bosc el faig,

            no trobo gust en el que faig,

            perquè em turmenta la qüestió:

            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

            Una assistenta social,

            un pedagog i un manescal

            i tot un munt de personal

            del patracol municipal,

            m'han assegut en una escola.

            M'hi sento un xic encaixonat,

            els altres nens no fan bondat,

            riuen de mi, per les orelles,

            que diuen són descomunals,

            però jo no em deixo atropellar...,

            i a més de dos he fet callar!

            Em trobo força desplaçat,

            malenconia, avorriment,

            ois!, la nyonya decadent,

            van dominant la meva ment;

            les classes són un desgavell,

            tothom xerra pels descosits,

            el més Bon Jan és un bandit,

            i jo no puc reconcentrar-me

            en la qüestió filosofal...

            Llavors l'equip municipal,

            perquè el meu cas és d'interès,

            em fan preguntes magistrals

            i m'estudien al detall;

            en mi han gastat un dineral,

            i finalment, sembla que troben

            quin és l'origen del meu mal:

            diuen que estic acomplexat.

            I sense mandra ni demora,

            m'han estirat en un quiròfan,

            veig arribar la meva hora:

            ai les orelles!, la doctora

            fa el molinet amb les tisores!

            I si no fos perquè he saltat,

            i encara corro desbocat

            com un orat,

            me les haurien escapçat.

            Quan el desembre és arribat

            i miro els camps encarcarats,

            o si ja som al mes de maig

            i amb rams de flors guarneixo el bast,

            o ve l'estiu atrafegat

            amb la feinada que hi ha al mas,

            o quan s'adorm a bosc el faig,

            no trobo gust en el que faig,

            perquè em turmenta la qüestió:

            Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?

           

            Ara he tingut una pensada,

            com més hi penso més m'agrada:

            obrir el meu cor al senyor Pere,

            home instruït i molt astut,

            és el porter de l'Institut

            de l'Aflicció Filosofal.

            Ho porto a terme tot seguit,

            ja no té espera el meu neguit,

            i això m'ha dit el senyor Pere

            amb gravetat, alçant un dit:

            Tu ets un burro català,

            el burro estrella: el guarà;

            un animal tan assenyat, tan assenyat...,

            que ja va néixer ensenyat!

            tant si fa calda com si neva,

            tothom et vol de convidat

            a casa seva.

            I quan vols ajudar en alguna coseta, desparar taula, fer-te el llit, fregar els plats, prendre una escombra per fer net, o treure ni que sigui la pols oportunista dels mobles del saló, et diuen: “No cal que facis res, de cap manera! Quin privilegi tenir-te a casa nostra!”. I et porten al llit perquè descansis, i t’amanyaguen i et canten i  t’acotxen  

            Ai tra-la-rà!, ai tra-la-rà!,

            jo sóc un burro català,

            el burro estrella, el guarà,

            un animal tan assenyat, tan assenyat,

            que ja va néixer ensenyat.

            Tan si fa calda com si neva,

            tothom em vol de convidat

a casa seva.

            Jo que em tenia per atziac

            i sempre anava enyoradís...,

            si és evident, és evident, és evident que sóc feliç!

            Això del viure és un pastís.

Ai, quin final tan pler d’encís!

            Quan el desembre és arribat

            i miro els camps encarcarats,

            o si ja som al mes de maig

            i amb rams de flors guarneixo el bast,

            o ve l'estiu atrafegat

            amb la feinada que hi ha al mas,

            o quan s'adorm a bosc el faig,

            trobo molt gust en el que faig,

            no hi ha problema ni qüestió:

            ja sé qui sóc, ja sé d’on vinc, ja sé on vaig!

Les cançons de l'Aparici a la llibreria l'Altell de Banyoles

El proper dimecres dia 11 de novembre a les 8 del vespre a la llibreria l'Altell de Banyoles, tindrà lloc l'estrena mundial de les cançons de l'Aparici. No us ho perdeu! Oriol Canals cantarà per primera vegada la Complanta de l'Aparici i la Cançó de l'Aparici. Així mateix, Josep Casadesús, dissertarà sobre els personatges del "Romanço de l'Ambròs i del seu tros", i especialment sobre el nostre Aparici; i Salvador Giralt, l'autor del romanço, en llegirà el començament.
Una festa de les lletres catalanes!

El romanço de l'Ambròs i del seu tros i les cançons de l'Aparici a la llibreria l'Altell de Banyoles

Benvolguts, sembla que és veritat que l'Aparici s'ha fet cantautor, i aviat podrem sentir les seves cançons, concretament el dia 11 de novembre. Això de la fira del burro de Banyoles el té molt excitat, perquè es veu que allà hi concorren moltes amistats i coneguts que aviat podrà veure. Com un botonet de mostra del que fa, us transcric una de les seves tornades:

"Quan el desembre és arribat
i miro els camps encarcarats,
o si ens trobem al mes de maig
i amb rams de flors guarneixo el bast,
o ve l'estiu atrafegat
amb la feinada que hi ha al mas,
o quan s'adorm a bosc el faig,
no trobo gust en el que faig,
perquè em turmenta la qüestió:
Qui sóc, d'on vinc i cap on vaig?"