Com que resulta que molts dels nostres associats últimament, amb el fred i els mals dies de l'hivern, abusen de la migdiada, després quan arriba la nit no hi ha qui dormi. I no sé perquè, a l'alba, és quan hi ha més moviment a les cambres: se senten portes que s'obren i es tanquen, se senten riures i enraonies, se senten corredisses; tinc la impressió que s'hi organitzen piscolabis, alguns de públics i d'altres més privats. Per aquest motiu em sembla adequat de reproduir la cançó que ens va cantar ahir el Passarell, és molt emocionant:
"Rei gloriós, vera llum, claredat,
a un company meu no farieu costat?
Déu poderós, proveïu-lo d'ajuda!
No l'he vist des que la nit és vinguda,
i adés serà l'alba!
Bon companyó, sou o no deixondat?
No dormiu més, lleveu-vos aviat.
Per l'orient ja l'estrella us saluda
que porta el jorn:prou l'he ben coneguda,
i adés serà l'alba!
Bon companyó, canto enllà del portell.
No dormiu més, que ja sento l'ocell
que cerca el dia volant pel boscatge.
Ai, si el gelós us venia a fer ultratge!
I adés serà l'alba!
Bon companyó, guaiteu pel finestrell.
Un cel d'estels brilla enlaire, tan bell!
Així sabreu que és fidel mon missatge.
No ho voleu fer? Serà en vostre damnatge.
I adés serà l'alba!
Bon companyó, aviat que us deixí,
ja no he sabut quina cosa és dormir.
Agenollat prego al fill de Maria
que us torni a mi per lleial companyia.
I adés serà l'alba!
Bon companyó, ran de porta em vau dir:
"Oh, bon amic, no dormiu, perquè així
sabreu de cert quan apuntarà el dia!"
I ara no us plau que us canti si venia.
I adés serà l'alba!
-Mon dolç company, sóc en tan bon sojorn
que ja no amo més ni l'alba ni el jorn.
L'amor més bella que de mare és nada,
jo la tinc als braços: que em fa l'arribada
del gelós foll, de l'alba?
(adap. Alfred Badia)
divendres, 5 de febrer del 2010
dimecres, 27 de gener del 2010
Una cançó de Peire d'Alvernha
Aquests dies ha aparegut un trobador a la nostra associació, o potser per parlar amb més propietat hauria de dir un juglar, i per les nits cada dia hi ha revetlla. Es fa dir el Passarell. S'acompanya amb una mena de guitarró de corda, i té un repertori inacabable. Em sembla que coneix les cançons de tots els trobadors, perquè li diuen: saps aquella que fa..., i la canta! N'hi ha una que m'ha agradat particularment, perquè va sortint tota la trepa trobadoresca.
"Faré un cant d'aquests trobadors
bons cantadors de tots colors
de qui el pitjor es creu excel·lent.
Com que entre ells jo veig cent pastors
de música poc sabedors,
que cantin on ningú no els sent.
Culpa n'ha Peire Rogier,
per què jo l'acuso primer.
Canta d'amor gosadament.
Millor li fóra fer el mester
de canelobre amb ciri, o bé
tocar el saltiri en un convent.
El segon, Giraut de Bornelh,
sembla talment un odre vell
amb son cant magre, somnolent,
de vella que renta un pitxell.
Ssi al mirall guaita el s,
tindrà un gran esparverament.
El terç, vegeu, és en Bernart
de Ventadorn, que usa d'un art
tan curt que és un patiment.
Son pare fou arquer vulgar
i sa mare no feia tard
a treure el pa del forn calent.
El quart, de Briva, llemosí:
Fins a Benivent, lluny d'ací,
poc hi ha juglar més indigent.
Quan canta sembla un pelegrí
que malalteja, tan mesquí,
que és pietat veure'l sofrent.
Guillem de Ribes és malvat
i fa el cinquè que jo he comptat.
Diu els seus versos roncament
amb cantusseig d'esfetgegat
talment un gos apallissat,
i té uns ulls d'imatge d'argent.
El sisè, Grimoart Gausmar,
és cavaller i fa de juglar.
Que perdi Déu el qui ho consent
i li don roba per cantar;
si un cavaller s'adobarà,
s'joglaran molts més de cent.
Amb Peire de Monzó, set són:
a Tolosa, el comte Ramon
li cantà un vers galanament.
L'altre li roba, que és afront.
El noble comte no el confon
fent-li tallar cap penjament.
Fa el vuit en Bernat de Saissac,
curt de diners, d'oficis flac,
pidolant sempre mant present.
Mai no el preí més que un llimac,
des que a en Bernat de Cardaillac
li demanà un mantell pudent.
Fa el novè un home presumit,
en Raimbaut, que es creu exquisit;
jo no vull fer-ne gens d'esment.
Poc és ardent ni divertit.
El veig com un gaiter, marcit,
vivint d'almoines de la gent.
Ebles de Sanha fa el desè.
D'amor no hagué cap benvoler
bé que canta joliuament.
És vilanet de poc valer,
venal, inflat, d'altercats ple.
Dóna-li un sou i està content.
L'onzè és en Gonçal Roís.
Creu que els seus cants són rics d'encís
i es fa dir cavaller valent.
Mai no donà cop queferís
si doncs no fou que ell el patís.
tan era vil son armament.
El dotzè és un vell lombard
que a cada veí diu covard
quan ell mateix sent esparvent;
però fa qualque cant gallard
amb mots de so fals i bastard.
Hom l'anomena El Complaent.
Peire d'Alvernha té tal veu
que canta com granota arreu
i es lloa molt infladament,
però és el mestre de més preu,
si fa més clars els mots que treu
car ningú gaire no els entén.
He fet el vers pels qui endrapeu
a Puigverd jogant i rient."
(adap. Alfred Badia)
Si la cosa segueix així, aquests locals s'acabaran dient el Castell de la Migdiada.
"Faré un cant d'aquests trobadors
bons cantadors de tots colors
de qui el pitjor es creu excel·lent.
Com que entre ells jo veig cent pastors
de música poc sabedors,
que cantin on ningú no els sent.
Culpa n'ha Peire Rogier,
per què jo l'acuso primer.
Canta d'amor gosadament.
Millor li fóra fer el mester
de canelobre amb ciri, o bé
tocar el saltiri en un convent.
El segon, Giraut de Bornelh,
sembla talment un odre vell
amb son cant magre, somnolent,
de vella que renta un pitxell.
Ssi al mirall guaita el s,
tindrà un gran esparverament.
El terç, vegeu, és en Bernart
de Ventadorn, que usa d'un art
tan curt que és un patiment.
Son pare fou arquer vulgar
i sa mare no feia tard
a treure el pa del forn calent.
El quart, de Briva, llemosí:
Fins a Benivent, lluny d'ací,
poc hi ha juglar més indigent.
Quan canta sembla un pelegrí
que malalteja, tan mesquí,
que és pietat veure'l sofrent.
Guillem de Ribes és malvat
i fa el cinquè que jo he comptat.
Diu els seus versos roncament
amb cantusseig d'esfetgegat
talment un gos apallissat,
i té uns ulls d'imatge d'argent.
El sisè, Grimoart Gausmar,
és cavaller i fa de juglar.
Que perdi Déu el qui ho consent
i li don roba per cantar;
si un cavaller s'adobarà,
s'joglaran molts més de cent.
Amb Peire de Monzó, set són:
a Tolosa, el comte Ramon
li cantà un vers galanament.
L'altre li roba, que és afront.
El noble comte no el confon
fent-li tallar cap penjament.
Fa el vuit en Bernat de Saissac,
curt de diners, d'oficis flac,
pidolant sempre mant present.
Mai no el preí més que un llimac,
des que a en Bernat de Cardaillac
li demanà un mantell pudent.
Fa el novè un home presumit,
en Raimbaut, que es creu exquisit;
jo no vull fer-ne gens d'esment.
Poc és ardent ni divertit.
El veig com un gaiter, marcit,
vivint d'almoines de la gent.
Ebles de Sanha fa el desè.
D'amor no hagué cap benvoler
bé que canta joliuament.
És vilanet de poc valer,
venal, inflat, d'altercats ple.
Dóna-li un sou i està content.
L'onzè és en Gonçal Roís.
Creu que els seus cants són rics d'encís
i es fa dir cavaller valent.
Mai no donà cop queferís
si doncs no fou que ell el patís.
tan era vil son armament.
El dotzè és un vell lombard
que a cada veí diu covard
quan ell mateix sent esparvent;
però fa qualque cant gallard
amb mots de so fals i bastard.
Hom l'anomena El Complaent.
Peire d'Alvernha té tal veu
que canta com granota arreu
i es lloa molt infladament,
però és el mestre de més preu,
si fa més clars els mots que treu
car ningú gaire no els entén.
He fet el vers pels qui endrapeu
a Puigverd jogant i rient."
(adap. Alfred Badia)
Si la cosa segueix així, aquests locals s'acabaran dient el Castell de la Migdiada.
dilluns, 18 de gener del 2010
El sifó
Ara mateix l'Aparici m'acaba de passar una nova crònica:
Aquest matí ha vingut el llauner, i m'ha demanat on era la secreta.
-Allà -li he dit.
Jo per mi que no té gaires estudis. Portava unes canyes llarguíssimes i pretenia fer-les passar per la tassa amb la intenció de desembussar-la. Li he explicat que hi ha un sifó, i que no eren prou flexibles, però ell m'ha dit que era la primera vegada que sentia parlar d'aquesta mena d'artefacte. I com que hi havia un embús de molts dies, amb tota aquesta activitat ja us podeu imaginar com han quedat el terra i les parets. És clar, les canyes es trencaven, no podien resseguir el sifó, i ell burxava com un possés. L'home s'ha posat molt nerviós, i jo encara més. El Ronyós, que també era allà copiant els meus pensaments, i que és molt culte, per tal d'il·lustrar una mica al llauner li ha llegit la definició de sifó que porta el diccionari: “tub encorbat que serveix per fer passar el líquid d'un vas a un nivell més baix passant per un nivell més alt, cosa que té lloc sempre que, ple el tub de líquid, el nivell de líquid del dit vas (en que se submergeix l'extremitat d'un dels braços del tub) és més alt que el de l'extremitat de l'altre braç, o que el del líquid de l'altre vas, en el cas en què aquesta extremitat hi estigui submergida” .
El llauner ha quedat molt impressionat.
divendres, 15 de gener del 2010
Una altra crònica de l'Aparici: El vàter s'ha embussat
Les habitacions aquestes de la infermeria no estan gens malament, són individuals, amb una finestra que dóna al jardí i un vàter privat.
He llençat al vàter la segona i la tercera capsa d'injeccions que la Sra. Úrsula pretenia clavar-me (que coi, que em donin xarop!), de manera que podríem donar el tema per acabat. Però el vàter s'ha embussat, de fet ja feia uns quants dies que no anava gaire fi, feia molta pudor i la pasta no acabava de baixar del tot, això des que vaig llençar la primera capsa; deu ser que les canonades són estretes. De fet, cada vegada que estiro la cadena, bessa l'aigua fins a mitja habitació, però després d'una mica desapareix, es veu que es filtra cap al pis de sota. Si la cosa segueix així hauré d'anar al jardí a fer les meves necessitats, però la idea no m'agrada gaire perquè fa molt fred. I estic malalt.
A l'habitació del costat han internat el Franz. Encara no l'he vist, però un dia d'aquests li faré una visita. Quan estigui més bo; es veu que de moment està mig inconscient. El Ronyós m'ha dit que s'ha intoxicat, segurament un problema de drogues.
El doctor Bucèfal ja no em visita. L'altre dia ens vam discutir, li vaig dir que era un tros de cavall inculte i que no sabia prou per fer de metge. Va marxar molt enfadat. Em sap greu, però segueixo pensant que no és un bon metge, m'hauria d'haver receptat xarop.
dijous, 7 de gener del 2010
¡Finalment ha arribat la panera de EL POZO S.A.!
Avui ha estat un dia de molta xerinola a l'Associació perquè finalment ha arribat la panera que tots estavem esperant. No està malament; no hi ha cap pernil, però no està gens malament. Perquè us en feu una idea aproximada us en diré el contingut:
-Pechuga de Pavo bien star (sin grasa, reducida en sal)
-Fuet nobleza
-Mortadela Aceitunas
-Imperial de cerdo ibérico (longaniza)
-Manteca de cerdo ibérico (400 g)
Anava adreçada "A la atención del Sr. D. Aparicio Abrós, Burro Catalán"
L'Aparici, que com sabeu està malalt, ha dit que tant li feia la panera, que no la volia ni veure, de manera que aquesta tarda, a l'hora de verenar, li hem estat fent uns compliments (a la panera).
A més, els de Múrcia, han tingut l'atenció d'incloure un escrit que copio tot seguit:
"Estimado Señor Don Aparisio Ambrós Del Seu Tros:
¡lo prometido es deuda!
Aquí tiene, para disfrutar y compartir con sus amigos del club de la siesta, el lote de nuestros productos, todos de primerísima calidad. También me he permitido añadir al lote esta hermosa libreta tibetana con la esperanza de que en estos dias de convalecencia la utilice Ud para escribir sus memorias y reflexiones haciendonos a todos participes de su gran sabiduria y experiencia de la vida.
Y me atrevería a aventurar, Señor Don Aparicio, que de ser así, la Fundación el Pozo veria con muy buenos ojos la publicación de tan valuoso opúsculo como prueba de amistad con Cataluña y con la Asociación de Amigs de la Midiada, osea, siesta.
Deseandole un pronto restablecimiento quedo a su disposición y a la de su amable presidente para qualquier eventualidad que se le ofrezca.
Atentamente
Juan Pedro Florido
Director Gerente
El Pozo S. A."
En fi, muchas gracias y que tengan Uds. un próspero año nuevo.
(si cliques a dalt hi ha 3 comentaris)
-Pechuga de Pavo bien star (sin grasa, reducida en sal)
-Fuet nobleza
-Mortadela Aceitunas
-Imperial de cerdo ibérico (longaniza)
-Manteca de cerdo ibérico (400 g)
Anava adreçada "A la atención del Sr. D. Aparicio Abrós, Burro Catalán"
L'Aparici, que com sabeu està malalt, ha dit que tant li feia la panera, que no la volia ni veure, de manera que aquesta tarda, a l'hora de verenar, li hem estat fent uns compliments (a la panera).
A més, els de Múrcia, han tingut l'atenció d'incloure un escrit que copio tot seguit:
"Estimado Señor Don Aparisio Ambrós Del Seu Tros:
¡lo prometido es deuda!
Aquí tiene, para disfrutar y compartir con sus amigos del club de la siesta, el lote de nuestros productos, todos de primerísima calidad. También me he permitido añadir al lote esta hermosa libreta tibetana con la esperanza de que en estos dias de convalecencia la utilice Ud para escribir sus memorias y reflexiones haciendonos a todos participes de su gran sabiduria y experiencia de la vida.
Y me atrevería a aventurar, Señor Don Aparicio, que de ser así, la Fundación el Pozo veria con muy buenos ojos la publicación de tan valuoso opúsculo como prueba de amistad con Cataluña y con la Asociación de Amigs de la Midiada, osea, siesta.
Deseandole un pronto restablecimiento quedo a su disposición y a la de su amable presidente para qualquier eventualidad que se le ofrezca.
Atentamente
Juan Pedro Florido
Director Gerente
El Pozo S. A."
En fi, muchas gracias y que tengan Uds. un próspero año nuevo.
(si cliques a dalt hi ha 3 comentaris)
dimarts, 29 de desembre del 2009
La malaltia de l'Aparici
Corre la brama que la malaltia de l'Aparici és la mateixa que va patir Dafnis. Això sí que em sabria greu, pobre! Ara últimament no soporta la llum i viu a les fosques, estirat al llit i sempre tapat amb un parell de mantes.
"Jo sóc aquell Dafnis que duia aquí a pasturar les seves vaques; Dafnis, que abeurava aquí els seus jònecs i les seves vedelles.
Oh Pan, Pan: tant si et trobes als cims del Liceu, com si recorres el gran Ménal, vine a l'illa de Sicília, abandona l'altura d'Hèlice i el túmul enlairat del fill de Licaó, que els mateixos déus admiren.
Vine Senyor, i pren aquesta bella flauta, d'alè de mel, ajustada amb espessa cera i que tant bé s'adapta al llavi. Per culpa de l'amor hom se m'endú cap a l'Hades.
I ara, esbarzers i espinals, floriu plens de violes; que el bell narcís adorni els ginebrers. Que tot es capgiri: que el pi llevi peres, puix Dafnis es mor, i el cérvol persegueixi els gossos, i el mussol muntanyenc competeixi amb els rossinyols".
Després d'aquestes paraules, callà. Afrodita volgué redreçar-lo, però ja el fil de les Moires s'havia acabat i Dafnis posà el peu a la llacuna. La gorga engolí aquell home, estimat de les Muses, que mai no fou odiat per lesNimfes. (Teòcrit, Idil·lis. Trad Josep Alsina)
"Jo sóc aquell Dafnis que duia aquí a pasturar les seves vaques; Dafnis, que abeurava aquí els seus jònecs i les seves vedelles.
Oh Pan, Pan: tant si et trobes als cims del Liceu, com si recorres el gran Ménal, vine a l'illa de Sicília, abandona l'altura d'Hèlice i el túmul enlairat del fill de Licaó, que els mateixos déus admiren.
Vine Senyor, i pren aquesta bella flauta, d'alè de mel, ajustada amb espessa cera i que tant bé s'adapta al llavi. Per culpa de l'amor hom se m'endú cap a l'Hades.
I ara, esbarzers i espinals, floriu plens de violes; que el bell narcís adorni els ginebrers. Que tot es capgiri: que el pi llevi peres, puix Dafnis es mor, i el cérvol persegueixi els gossos, i el mussol muntanyenc competeixi amb els rossinyols".
Després d'aquestes paraules, callà. Afrodita volgué redreçar-lo, però ja el fil de les Moires s'havia acabat i Dafnis posà el peu a la llacuna. La gorga engolí aquell home, estimat de les Muses, que mai no fou odiat per lesNimfes. (Teòcrit, Idil·lis. Trad Josep Alsina)
dilluns, 21 de desembre del 2009
POEMA DE NADAL
Aquest bloc ja comença a fer olor d'infermeria, em sembla que hauriem de passar a un altre tema i deixar que les malalties segueixin el seu curs.
Arriba Nadal! Vacances, vacances pagades per als qui en tenen!
Aquí teniu un interessant poema de Nadal del poeta del Punyal de Vic. Ara que fa pocs dies l'Aparici parlava dels assimilats, aquí en teniu una bonica mostra.
Sóc l'Home Llop. M'agrada mossegar;
clavar els ullals allà on la carn és tendra
i ben poc a poquet xarrupejar,
amb lents xarrups, el roig refresc.
I m'agrada, també, seguir la crida blanca
de la nocturna Lluna (com adoro la Lluna!;
me la imagino, amb bata, sortint del mar de plata),
llavors que em faig del tot un animal
pelut i cuallarg com un dimoni,
i em brilla al fons dels ulls la llum de l'antimoni.
(Penjades als seus caus, les taciturnes aus
em miren amb respecte, tal deu ser el meu aspecte!).
I com aquell qui posa guindes a un pastís,
em torno udoladís.
I allà on vull faig un pis.
Em deixo endur, llavors, pel vici d'ensumar
que em porta a seguir el rastre d'alguna bocinada;
i em dono pressa, corro, m'aparto de les grutes
i, per esquerpes rutes, arribo, sóc la pesta!,
fins als carrers poblats on sempre estan de festa.
Entro al pis trenta sis d'un luxós gratacels,
o bé faig cap al bar de l'àtic d'un hotel,
pujant, naturalment, per la façana.
L'enginy em posa a prova la ciutat:
m'enfilo als edificis com un gat.
Si no fos que la llengua em delata
(vermella, vermellota,
de bava regalima fins les potes),
algú que ho veiés,
en veure tan estranya agilitat,
diria admirat: “mireu, és l'home gat!”
“Que ja és hora i tinc set!”, em dic i repeteixo
quan sembla que decaic i defalleixo,
penjat d'una cornisa estreta que m'escup
de la paret d'estuc.
I llavors, oh delit!, quan la finestra s'obra,
és hora de posar els ullals a l'obra.
Ara, però, som Nadal, i el bé guanya el mal.
Són uns dies de pausa i merescut repòs.
Torno a casa, al corral, i em comporto com cal,
que uns dies de fer el bé, tampoc no fan tan mal.
Faig el que fa tothom: somric i felicito,
i passejo, badoc, entre la gent badoca.
I quan arriba el vespre admiro les llumetes:
s'encenen i s'apaguen com diminuts planetes.
I compro, i vaig al super,
i miro per la tele en Superman,
i em vaig entretenint amb els anuncis
que trobo que milloren amb els anys.
I el dia del gran àpat, escolto que diu l'avi:
"Ei, Llop, ja fas bondat?"
I somric, i faig sí amb el cap amunt i avall
(cada any és el mateix, em tracta com canalla.
Per què deu ser? Què falla?).
I recito amb encert, quan ve la sobretaula,
perquè tots m'ho demanen.
Tornar a veure els parents, em resulta plaent.
Nadal és un oasi; no és l'Edèn, però quasi.
I no descarto pas que amb els anys, poc a poc,
em transformi un poc; vull dir que em modifiqui,
que em torni casolà, d'un tarannà més pla;
¿veieu com aquests dies la carn la menjo cuita,
i m'abstinc de les cuites? Hi rumio. Medito.
Però quan la Lluna ens entra a dintre el menjador,
aquí, en els ullals, hi sento una coïssor...
Arriba Nadal! Vacances, vacances pagades per als qui en tenen!
Aquí teniu un interessant poema de Nadal del poeta del Punyal de Vic. Ara que fa pocs dies l'Aparici parlava dels assimilats, aquí en teniu una bonica mostra.
Sóc l'Home Llop. M'agrada mossegar;
clavar els ullals allà on la carn és tendra
i ben poc a poquet xarrupejar,
amb lents xarrups, el roig refresc.
I m'agrada, també, seguir la crida blanca
de la nocturna Lluna (com adoro la Lluna!;
me la imagino, amb bata, sortint del mar de plata),
llavors que em faig del tot un animal
pelut i cuallarg com un dimoni,
i em brilla al fons dels ulls la llum de l'antimoni.
(Penjades als seus caus, les taciturnes aus
em miren amb respecte, tal deu ser el meu aspecte!).
I com aquell qui posa guindes a un pastís,
em torno udoladís.
I allà on vull faig un pis.
Em deixo endur, llavors, pel vici d'ensumar
que em porta a seguir el rastre d'alguna bocinada;
i em dono pressa, corro, m'aparto de les grutes
i, per esquerpes rutes, arribo, sóc la pesta!,
fins als carrers poblats on sempre estan de festa.
Entro al pis trenta sis d'un luxós gratacels,
o bé faig cap al bar de l'àtic d'un hotel,
pujant, naturalment, per la façana.
L'enginy em posa a prova la ciutat:
m'enfilo als edificis com un gat.
Si no fos que la llengua em delata
(vermella, vermellota,
de bava regalima fins les potes),
algú que ho veiés,
en veure tan estranya agilitat,
diria admirat: “mireu, és l'home gat!”
“Que ja és hora i tinc set!”, em dic i repeteixo
quan sembla que decaic i defalleixo,
penjat d'una cornisa estreta que m'escup
de la paret d'estuc.
I llavors, oh delit!, quan la finestra s'obra,
és hora de posar els ullals a l'obra.
Ara, però, som Nadal, i el bé guanya el mal.
Són uns dies de pausa i merescut repòs.
Torno a casa, al corral, i em comporto com cal,
que uns dies de fer el bé, tampoc no fan tan mal.
Faig el que fa tothom: somric i felicito,
i passejo, badoc, entre la gent badoca.
I quan arriba el vespre admiro les llumetes:
s'encenen i s'apaguen com diminuts planetes.
I compro, i vaig al super,
i miro per la tele en Superman,
i em vaig entretenint amb els anuncis
que trobo que milloren amb els anys.
I el dia del gran àpat, escolto que diu l'avi:
"Ei, Llop, ja fas bondat?"
I somric, i faig sí amb el cap amunt i avall
(cada any és el mateix, em tracta com canalla.
Per què deu ser? Què falla?).
I recito amb encert, quan ve la sobretaula,
perquè tots m'ho demanen.
Tornar a veure els parents, em resulta plaent.
Nadal és un oasi; no és l'Edèn, però quasi.
I no descarto pas que amb els anys, poc a poc,
em transformi un poc; vull dir que em modifiqui,
que em torni casolà, d'un tarannà més pla;
¿veieu com aquests dies la carn la menjo cuita,
i m'abstinc de les cuites? Hi rumio. Medito.
Però quan la Lluna ens entra a dintre el menjador,
aquí, en els ullals, hi sento una coïssor...
diumenge, 20 de desembre del 2009
Torrons i bombons
Benvolguts, estem a l'expectativa. La salut de l'Aparici està estancada, ni puja ni baixa. Però avui ens ha demanat torrons de postre; em sembla que és un bon senyal.
"El President ha passat a fer-me un visita, i s'ha interessat per la meva salut. M'ha portat una capsa de bombons que ara són al damunt de la tauleta de nit. Em sembla que és un bon home. M'ha aconsellat que descansés i que fes unes bones migdiades, i jo li he dit que pateixo d'insomni. Llavors m'ha dit alguna cosa que no he entès, i que no hi havia pressa, que ja em vagaria de dormir.
No saben res de la meva malaltia, i jo sí que en sé alguna cosa, però ara no em ve de gust de parlar-ne. És per aquest motiu, que les injeccions que el doctor em va receptar l'altre dia, una mena de reforçament fet a base de sucs de fetge d'animals no assimilats, em semblen gairebé un insult, i aquesta nit passada, les he llençat al water.
Aquest matí, quan la senyora Úrsula les buscava, jo reia per sota el nas; i després quan m'ha preguntat si sabia on eren, li he dit: sí, és una llàstima, segurament s'han extraviat...
Però potser no havia d'haver dit res, perquè al cap d'una estona ha tornat amb una altra capsa per obrir, i l'ha deixat ben visiblement a la tauleta de nit, al costat de la capsa dels bombons. Llavors ha armat altra vegada una injecció, i quan jo començava a protestar..., tant sí com no i abans que m'adonés del que feia, ja me l'havia clavada a l'altra galta del cul, de manera que ara tinc ben adolorida tota la cara de seure".
"El President ha passat a fer-me un visita, i s'ha interessat per la meva salut. M'ha portat una capsa de bombons que ara són al damunt de la tauleta de nit. Em sembla que és un bon home. M'ha aconsellat que descansés i que fes unes bones migdiades, i jo li he dit que pateixo d'insomni. Llavors m'ha dit alguna cosa que no he entès, i que no hi havia pressa, que ja em vagaria de dormir.
No saben res de la meva malaltia, i jo sí que en sé alguna cosa, però ara no em ve de gust de parlar-ne. És per aquest motiu, que les injeccions que el doctor em va receptar l'altre dia, una mena de reforçament fet a base de sucs de fetge d'animals no assimilats, em semblen gairebé un insult, i aquesta nit passada, les he llençat al water.
Aquest matí, quan la senyora Úrsula les buscava, jo reia per sota el nas; i després quan m'ha preguntat si sabia on eren, li he dit: sí, és una llàstima, segurament s'han extraviat...
Però potser no havia d'haver dit res, perquè al cap d'una estona ha tornat amb una altra capsa per obrir, i l'ha deixat ben visiblement a la tauleta de nit, al costat de la capsa dels bombons. Llavors ha armat altra vegada una injecció, i quan jo començava a protestar..., tant sí com no i abans que m'adonés del que feia, ja me l'havia clavada a l'altra galta del cul, de manera que ara tinc ben adolorida tota la cara de seure".
dimarts, 15 de desembre del 2009
Segona visita del doctor Bucèfal
Companys, l'Aparici segueix estirat al llit, i això ens comença a preocupar. Em demana que publiqui aquesta tercera crònica, cosa que faré amb molt de gust. Aquí a la nostra Associació, entre migdiada i migdiada, ningú no parla de res més...
"Es veu que no tinc el grip, que és una altra cosa. El doctor Bucèfal m'ha tornat a visitar, i bàsicament el procediment ha estat una repetició de la visita de l'altre dia: m'ha auscultat des de les aixelles fins el melic, m'ha fet estossegar, copets a l'esquena, el pols, els ulls, la llengua... Em sembla que va una mica despistat i que no sap què tinc. Per això m'ha sorprès que m'hagi receptat una capsa sencera d'injeccions. Potser el doctor Bucèfal no és tan bo com em pensava. La senyora Úrsula, que és la infermera del pavelló, s'ha afanyat a posar-me la primera. M'ha dit que tinc la pell molt aspra, que és estrany, i això ho deia mentre em mirava el cul i com si no sabés a quina galta havia de clavar l'agulla. Però sí que me l'ha clavada, i tant, i ho ha fet tan bé que no deixaré que me'n posi cap més".
"Es veu que no tinc el grip, que és una altra cosa. El doctor Bucèfal m'ha tornat a visitar, i bàsicament el procediment ha estat una repetició de la visita de l'altre dia: m'ha auscultat des de les aixelles fins el melic, m'ha fet estossegar, copets a l'esquena, el pols, els ulls, la llengua... Em sembla que va una mica despistat i que no sap què tinc. Per això m'ha sorprès que m'hagi receptat una capsa sencera d'injeccions. Potser el doctor Bucèfal no és tan bo com em pensava. La senyora Úrsula, que és la infermera del pavelló, s'ha afanyat a posar-me la primera. M'ha dit que tinc la pell molt aspra, que és estrany, i això ho deia mentre em mirava el cul i com si no sabés a quina galta havia de clavar l'agulla. Però sí que me l'ha clavada, i tant, i ho ha fet tan bé que no deixaré que me'n posi cap més".
dimecres, 9 de desembre del 2009
Avui, nou de desembre de l'any 2009, en el dia de sant Restitut...
M'avorreixo molt estirat al llit i sense fer res. L'Ase Ronyós de la Cua Tallada -el Ronyós com li diem familiarment-, és un virtuós de l'escriptura i el meu amic, i s'ha ofert a transcriure allò que li aniré dient sense canviar-ne res. Gràcies per endavant, amic meu. Quina gran bé l'amistat! Escriu, escriu el que aniré dient, arri...
Avui, nou de desembre de l'any 2009, en el dia de Sant Restitut, començo el dictat dels meus pensaments, o per dir-ho... amb paraules més encertades, de les meves ocurrències.
Heu de saber que sóc una bèstia assimilada en el doble sentit d'aquesta afirmació, la positiva i la negativa; i no em reca gens de dir-ho perquè, primerament, voldria posar en evidència un prejudici equívoc que manté la humanitat submergida en un gravíssim error. Quan dic que sóc una bèstia assimilada, vull dir assimilat a la societat humana. Formo part d'una minoria selecta, un petit grup que m'atreviria a dir de privilegiats, en front de la gran multitud dels altres, de vosaltres que m'escolteu, dels qui no són com nosaltres, els quals, a partir d'ara, anomenaré humans, simplement humans, els humans... I aquí en aquest Balneari de la Son que m'acull, en som uns quants de la meva mateixa condició i naturalesa. Si diguéssiu que nosaltres, els assimilats, participem de la condició humana sense ser-ho del tot, no aniríeu del tot errats, perquè podem recordar amb certa precisió allò que érem (en el meu cas, per exemple, un bonic exemplar de burro català, un equus asinus, per dir-ho amb paraules una mica altisonants), i això fa que la nostra ànima participi de les dues naturaleses, la humana i l'animal.
Sí, així som nosaltres els assimilats, portem les empremtes del nostre passat encara a flor de pell com si diguéssim. Llavors, els humans, pensareu: oh, quina gran diferència, quin abisme més gran ens separa d'ells! Bèsties, més que bèsties... Heu de saber que l'única diferència, amics meus, entre vosaltres i nosaltres, és que nosaltres recordem... i vosaltres no.
Rumieu, rumieu el que acabo de dir-vos: nosaltres recordem... i vosaltres no podeu recordar res.
Avui, nou de desembre de l'any 2009, en el dia de Sant Restitut, començo el dictat dels meus pensaments, o per dir-ho... amb paraules més encertades, de les meves ocurrències.
Heu de saber que sóc una bèstia assimilada en el doble sentit d'aquesta afirmació, la positiva i la negativa; i no em reca gens de dir-ho perquè, primerament, voldria posar en evidència un prejudici equívoc que manté la humanitat submergida en un gravíssim error. Quan dic que sóc una bèstia assimilada, vull dir assimilat a la societat humana. Formo part d'una minoria selecta, un petit grup que m'atreviria a dir de privilegiats, en front de la gran multitud dels altres, de vosaltres que m'escolteu, dels qui no són com nosaltres, els quals, a partir d'ara, anomenaré humans, simplement humans, els humans... I aquí en aquest Balneari de la Son que m'acull, en som uns quants de la meva mateixa condició i naturalesa. Si diguéssiu que nosaltres, els assimilats, participem de la condició humana sense ser-ho del tot, no aniríeu del tot errats, perquè podem recordar amb certa precisió allò que érem (en el meu cas, per exemple, un bonic exemplar de burro català, un equus asinus, per dir-ho amb paraules una mica altisonants), i això fa que la nostra ànima participi de les dues naturaleses, la humana i l'animal.
Sí, així som nosaltres els assimilats, portem les empremtes del nostre passat encara a flor de pell com si diguéssim. Llavors, els humans, pensareu: oh, quina gran diferència, quin abisme més gran ens separa d'ells! Bèsties, més que bèsties... Heu de saber que l'única diferència, amics meus, entre vosaltres i nosaltres, és que nosaltres recordem... i vosaltres no.
Rumieu, rumieu el que acabo de dir-vos: nosaltres recordem... i vosaltres no podeu recordar res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
