He sentit a dir, en repetides ocasions, que els de la Migdiada vivim d'esquena a les eventualitats del dia a dia; però jo afirmo que això no és del tot cert, i fins i tot que és fals. Ara voldria afegir alguna cosa al que s'està dient últimament sobre el tabac, el tema aquest que crema al carrer, als bars, als restaurants, i encén opinions tan arravatades.
Això de les prohibicions ve de lluny. Hi ha gent, pobrets, que no hi poden fer res, són així; se senten impel·lits a fer la vida impossible als que viuen, s'imaginen que són salvadors d'ànimes. Són persones malaltes, i per desgràcia dels nostres temps, sembla que cada vegada n'hi ha més. I, a sobre, últimament fan pinya. O sigui, no els molesta el fum, els molesta que els demés fumin. No ho suporten, els fa ràbia. Mireu sinó perquè martiritzen els fumadors amb aquesta mena d'esqueles en els paquets, i el que diu la nova llei sobre un perímetre de seguretat entorn dels hospitals i les escoles..., però no val la pena, no voldria entrar en la casuística d'aquesta llei absurda que ens ha caigut a sobre.
En Jaume Arnella, el darrer romancer de Catalunya, va escriure fa temps una cançó que es troba en el seu disc Les cançons del Pont de les Formigues, on es queixa d'aquesta persecució contra els fumadors. És molt actual. Actualíssima.
CARTA AL QUIM
Una mica de respir pels fumadors. No es pot matar tot el que és gras.
Començo, Quim, dient-te: Hola, hola;
què tal, com vas, permet-me preguntar;
què tal la feina i la parentela,
les reunions i etcètera, com va?
Però de debò, el que més m'interessa
el que em preocupa més, amic, de llarg,
és que em responguis i em treguis de dubtes;
t'has decidit?, què has fet amb el tabac?
Si tu has complert i has fet tal com pensaves
jo et seguiré, i no sols per orgull;
que estic d'acord, tal com ho plantejaves;
ja n'hi ha prou que se'ns pixin a l'ull.
Tornarem a fumar encara que ens costi
tornarem a fumar, contra corrent.
tornarem a fumar a la descarada
que ho farem tot per viure lliurament.
És indignant tota aquesta campanya
que, diuen ells, sols és contra el tabac;
però que, en el fons, fins el cervell se'ns mengen,
no deixen lloc ni per la llibertat.
Què s'han cregut, puretes de la merda,
volen semblar que són immaculats;
vés a saber si molts dels que ens prediquen
no han xupat mai d'algun fons reservat.
Tornarem a fumar encara que ens costi...
Prou que em sap greu, ja fa anys que vaig deixar-ho
i ara estic bé, no tusso pels matins;
però hi tornarem sols per deixar constància
que no volem que ens manin els cretins.
Si fumo ara, enlloc dels vuitanta
pot ser que mori als setanta-vuit
però hauré viscut com ho fan les persones,
que viure és molt més que la salut.
Tornarem a fumar, encara que ens costi...
Quan m'ho vas dir em vaig fer un fart de riure,
no em negaràs que el teu plantejament
és contundent, però és minoritari
perquè no és molt corrent, ei de moment.
Acabo ja d'escriure aquesta carta
i et dic adéu, apreciat amic Quim:
sempre endavant, la lluita ens agermana
sempre endavant, encara que tossim.
Tornarem a fumar, encara que ens costi...
dimarts, 11 de gener del 2011
dilluns, 3 de gener del 2011
La Tia Carme, de Guerau de Liost
En Guerau de Liost és un gran poeta que va escriure un llibre: Somnis, que la nostra associació considera un dels més important de la poesia catalana contemporània (i també de l'extemporània). Però no és d'aquest llibre que ara vull parlar, sinó d'un poema seu molt adequat en aquests dies de ressaques i recuperacions. Parla del coixí, i aquest és un tema que no recordo que mai haguem tractat. El coixí..., és un tema que dóna per molt, en seguirem parlant, però de moment escolteu:
Coixinet de cretona, amb quadrats en maduixa
i una floreta verda al mig de cadascú,
apte, si tinc migranya o se m'adorm la cuixa
o em cal passar tres dies en dejú.
Ta vegetal blanesa m'adorm com una falda:
el caparró s'hi posa confiat.
Amb una olor d'herbetes que no escalda,
em crida a flor d'orella ta casta netedat.
Cada petit de casa ve un dia que t'estrena.
Si me n'exclamo no et troben enlloc.
Val més que et deixi, car l'instint que et mena
farà que aviat tornis, si no em moc.
Coixinet, coixinet, no vull estar-me
d'esmentar la velleta que amb ulleres et féu,
la velleta que es diu Tia Carme
i que de fer-te servir li sap greu.
Era fadrina, i endreçada i neta.
L'horrible mort l'estirà d'una mà.
Amb la mà lliure donà l'animeta
a l'àngel del capçal i no se li tacà.
Però, son cos anyívol,
impropi esdevenia de la foscor del clot.
Tornat mata d'espígol,
s'alliberà en perfum, ja que servar no pot.
Ara torna a ser neta la vida dels terrossos;
ara el cos enterrat torna a ser net.
Com un esquei fulguren els seus ossos
i l'animeta pot mirar-se l'esquelet.
Coixinet de cretona, amb quadrats en maduixa
i una floreta verda al mig de cadascú,
apte, si tinc migranya o se m'adorm la cuixa
o em cal passar tres dies en dejú.
Ta vegetal blanesa m'adorm com una falda:
el caparró s'hi posa confiat.
Amb una olor d'herbetes que no escalda,
em crida a flor d'orella ta casta netedat.
Cada petit de casa ve un dia que t'estrena.
Si me n'exclamo no et troben enlloc.
Val més que et deixi, car l'instint que et mena
farà que aviat tornis, si no em moc.
Coixinet, coixinet, no vull estar-me
d'esmentar la velleta que amb ulleres et féu,
la velleta que es diu Tia Carme
i que de fer-te servir li sap greu.
Era fadrina, i endreçada i neta.
L'horrible mort l'estirà d'una mà.
Amb la mà lliure donà l'animeta
a l'àngel del capçal i no se li tacà.
Però, son cos anyívol,
impropi esdevenia de la foscor del clot.
Tornat mata d'espígol,
s'alliberà en perfum, ja que servar no pot.
Ara torna a ser neta la vida dels terrossos;
ara el cos enterrat torna a ser net.
Com un esquei fulguren els seus ossos
i l'animeta pot mirar-se l'esquelet.
dilluns, 27 de desembre del 2010
dijous, 23 de desembre del 2010
Un poema de Nadal: TAP DE SURO
Cada any, quan arriben aquestes dates, els associats, que sou molt donats a recitar al llevant de taula, em demaneu que suggereixi algun poema de Nadal. Aquí en tinc un. El Punyal em va passar, l'altre dia, unes pàgines que diu que vol publicar aviat. Hi ha un poema (ell en diu monòlegs), el darrer, que em sembla molt apropiat, si més no perquè aquests dies es destapen moltes ampolles de cava.
Us hi heu fixat, que abans els taps de suro volaven amb gran alegria dels reunits, i que des de fa uns quants anys això va a menys?; que ara els comensals destapen el cava amb posat d'experts, i no deixen que el tap s'escapi i acompleixi el seu destí volador?
Engruna imprescindible d'escorça de surera!,
que portes més d'un any tancada
a dintre de la cava
rumiant la forma i la manera
de treure't del damunt
la gàbia de filferro i alumini,
i ara, de sobte, una mà sortida del no-res
et lliura d'aquest pes
que ja perd damunt teu el seu domini!
Ai quin vertigen!,
que et donen d'alta del sanatori del bon repòs
allà on no deixen moure el cos
i et tornes viatgera!
I en el deliri d'aquesta nova llibertat
et sents desensopida altra vegada
i transportada, per un instant,
al viure intens del bosc de les alzines,
entre l'espígol, la mòdega i el bruc,
les oloroses farigoles, ginestes, argelagues,
i el romaní, sovint vora el camí;
allà on eres grapejada per aus i salvatgines,
regada per la pluja
i els orins dels gats i de les guilles;
on feies de raspall al porc senglar,
sempre prop teu buscant l'aglà;
i un fotiment de bestioles,
algunes de ben soles:
aranyes, aranyetes,
banyarriquers, papallones, marietes,
i d'altres sempre a colles:
les vespes, les abelles, les formigues,
et feien per l'esquena pessigolles.
Sí, quan vivies al bosc esbojarrat de les alzines,
on les vistoses camamilles
cantaven en un clap assoleiat:
d'aquesta terra som les filles!
I dolçament, al fons del cava,
dormia satisfet el geni de l'ampolla
a dintre de l'ampolla
on res no li faltava,
a qui desperta el remoreig efervescent
d'una nova i estranya agitació...;
es nota l'atmosfera carregada
d'esverament, hi ha nervis,
hi ha molt desassossec i molta por.
S'acosta un cataclisme!
Tothom ho viu, tothom ho diu:
les fines partícules daurades
en suspensió dintre del cava,
i les esfèriques, minúscules bombolles,
de gustos variadíssims, intangibles:
les de xarel·lo i macabeu,
i les més tòpiques, del tòpic chardonnay,
van repetint com si es tractés d'un catecisme:
s'acosta un cataclisme!
I totes les consciències es fixen en el tap
del capdamunt
suspès damunt de tots els caps:
se'l veu sortit, desconegut, esperitat,
fora de lloc i fins i tot desorbitat,
i això genera molta inquietud
entre l'esporuguida multitud.
S'adona de seguida, amb un cop d'ull,
aquell dimoni perspicaç tot ell color de cava,
de quin és el problema:
Vols aturar d'una vegada
aquesta maleïda belluguera?
-renya malhumorat i exigent,
amb gran autoritat,
al tap-.
Però el tap de suro,
subjecte hermètic i callat,
introvertit,
que fins avui mateix
mai res no havia dit,
contesta lentament
(perquè és parc, perquè és lent),
amb una veu que apaga la ronquera:
Ara per fi sabré de veritat
que se n'ha fet dels meus avantpassats!
Incrèdul, aquell dimoni groc color de cava,
bocabadat amb tanta gosadia,
es lliura a maleir
allò que veu venir de forma irreversible:
la seva fi.
Només faltava aquesta!;
tants anys d'ensopiment i droperia,
han decantat el tap a la filosofia!
Però, indiferent al seu trasbals,
el tap de suro que es veu de sobte alliberat,
que sent damunt del cap
la llibertat de l'atmosfera,
segueix elucubrant
amb un discurs que s'accelera:
¿Els sostres d'aquesta habitació
són un empostissat de plaques
pintades color ambre
que imiten les vetes de surera,
o són plafons de suro de debò,
escorça de mítiques sureres
que brillen pel vernís,
a la claror de la finestra portalera?
I el cel que ens mira des de l'exterior
-diu estirant el coll i fent oscil·lar el cap-
són làmines de suro, un decorat de suro,
pintades de blau cel?
Que el pet de la beguda
em porti fins al cel
i pugui veure allò
que havia sentit dir
al meu padrí:
una magnífica surera fent el pi
que enfonsa les arrels
en els riuets d'aquell jardí.
Companys, ara que puc i per fi suro,
m'hi aventuro!
Talment un bot motoritzat,
plegades les amarres,
ja singla per la dàrsena del port,
com un coet, esperitat,
buscant el trau de l'escullera,
el tap, amb un casquet de llauna al cap
i sense calces ni samarra,
avança adelerat i s'accelera
fregant la gola de l'ampolla,
camí de la sortida...
Però la mà del cambrer
el pren, el recargola,
l'ofega, l'engarjola.
Per què frustreu, cambrers,
els vols del tap de suro?
Us hi heu fixat, que abans els taps de suro volaven amb gran alegria dels reunits, i que des de fa uns quants anys això va a menys?; que ara els comensals destapen el cava amb posat d'experts, i no deixen que el tap s'escapi i acompleixi el seu destí volador?
Engruna imprescindible d'escorça de surera!,
que portes més d'un any tancada
a dintre de la cava
rumiant la forma i la manera
de treure't del damunt
la gàbia de filferro i alumini,
i ara, de sobte, una mà sortida del no-res
et lliura d'aquest pes
que ja perd damunt teu el seu domini!
Ai quin vertigen!,
que et donen d'alta del sanatori del bon repòs
allà on no deixen moure el cos
i et tornes viatgera!
I en el deliri d'aquesta nova llibertat
et sents desensopida altra vegada
i transportada, per un instant,
al viure intens del bosc de les alzines,
entre l'espígol, la mòdega i el bruc,
les oloroses farigoles, ginestes, argelagues,
i el romaní, sovint vora el camí;
allà on eres grapejada per aus i salvatgines,
regada per la pluja
i els orins dels gats i de les guilles;
on feies de raspall al porc senglar,
sempre prop teu buscant l'aglà;
i un fotiment de bestioles,
algunes de ben soles:
aranyes, aranyetes,
banyarriquers, papallones, marietes,
i d'altres sempre a colles:
les vespes, les abelles, les formigues,
et feien per l'esquena pessigolles.
Sí, quan vivies al bosc esbojarrat de les alzines,
on les vistoses camamilles
cantaven en un clap assoleiat:
d'aquesta terra som les filles!
I dolçament, al fons del cava,
dormia satisfet el geni de l'ampolla
a dintre de l'ampolla
on res no li faltava,
a qui desperta el remoreig efervescent
d'una nova i estranya agitació...;
es nota l'atmosfera carregada
d'esverament, hi ha nervis,
hi ha molt desassossec i molta por.
S'acosta un cataclisme!
Tothom ho viu, tothom ho diu:
les fines partícules daurades
en suspensió dintre del cava,
i les esfèriques, minúscules bombolles,
de gustos variadíssims, intangibles:
les de xarel·lo i macabeu,
i les més tòpiques, del tòpic chardonnay,
van repetint com si es tractés d'un catecisme:
s'acosta un cataclisme!
I totes les consciències es fixen en el tap
del capdamunt
suspès damunt de tots els caps:
se'l veu sortit, desconegut, esperitat,
fora de lloc i fins i tot desorbitat,
i això genera molta inquietud
entre l'esporuguida multitud.
S'adona de seguida, amb un cop d'ull,
aquell dimoni perspicaç tot ell color de cava,
de quin és el problema:
Vols aturar d'una vegada
aquesta maleïda belluguera?
-renya malhumorat i exigent,
amb gran autoritat,
al tap-.
Però el tap de suro,
subjecte hermètic i callat,
introvertit,
que fins avui mateix
mai res no havia dit,
contesta lentament
(perquè és parc, perquè és lent),
amb una veu que apaga la ronquera:
Ara per fi sabré de veritat
que se n'ha fet dels meus avantpassats!
Incrèdul, aquell dimoni groc color de cava,
bocabadat amb tanta gosadia,
es lliura a maleir
allò que veu venir de forma irreversible:
la seva fi.
Només faltava aquesta!;
tants anys d'ensopiment i droperia,
han decantat el tap a la filosofia!
Però, indiferent al seu trasbals,
el tap de suro que es veu de sobte alliberat,
que sent damunt del cap
la llibertat de l'atmosfera,
segueix elucubrant
amb un discurs que s'accelera:
¿Els sostres d'aquesta habitació
són un empostissat de plaques
pintades color ambre
que imiten les vetes de surera,
o són plafons de suro de debò,
escorça de mítiques sureres
que brillen pel vernís,
a la claror de la finestra portalera?
I el cel que ens mira des de l'exterior
-diu estirant el coll i fent oscil·lar el cap-
són làmines de suro, un decorat de suro,
pintades de blau cel?
Que el pet de la beguda
em porti fins al cel
i pugui veure allò
que havia sentit dir
al meu padrí:
una magnífica surera fent el pi
que enfonsa les arrels
en els riuets d'aquell jardí.
Companys, ara que puc i per fi suro,
m'hi aventuro!
Talment un bot motoritzat,
plegades les amarres,
ja singla per la dàrsena del port,
com un coet, esperitat,
buscant el trau de l'escullera,
el tap, amb un casquet de llauna al cap
i sense calces ni samarra,
avança adelerat i s'accelera
fregant la gola de l'ampolla,
camí de la sortida...
Però la mà del cambrer
el pren, el recargola,
l'ofega, l'engarjola.
Per què frustreu, cambrers,
els vols del tap de suro?
dijous, 9 de desembre del 2010
Una migdiada d'Anselm Turmeda
Amics, una altra migdiada a l'aire lliure, aquesta del nostre admirat Anselm Turmeda, o sigui, l'altrament dit, Abdallah al-Tarjuman, com li hauriem de dir? Molt suggerent tot plegat. L'Anselm, el gran Anselm!
I aprofito per dir-vos que hi ha bones notícies i aviat (m'hi jugaria un ase!), com en aquesta assamblea d'animals del somni que ara llegireu, ens tornarem a trobar, ens tornarem a reunir, tornarem a discutir, ens enfadarem, tornarem a conviure. Hi ha novetats. Hi ha novetats importants que us he de comunicar. En ve una de bona.
"Cavalcant, doncs, cercant frescura,
trobi'm en una gran clausura
on havia infinit nombre
de flors e fruiters per dar ombra.
D'allà prenia naixement
una fontana assats plasent,
dessús la qual lo rossinyol
feia son cant, així com sol,
amb clara veu e so tan destre
que, cert, en Paradís terrestre
cregui'm estar, o al jardí
de les Hespèrides, diví.
Tant era el lloc bell e excel·lent
que em pres meravellós talent
de remirar aquell boscatge;
mas aitost com sots l'ombratge
m'haguí assegut, entre les flors,
d'una son dolça tot mon cos
caigué vençut, e m'aparia,
com entre somnis, que veïa
aquells llocs bells, espesos e alts,
poblats de tots els animals.
Lla vérets orifanys gallards
tigres, lleons e lleopards,
cavalls, muls, ases e someres,
dromedaris, camells, panteres,
óssos, dragons, cérvols, senglars,
cabrons, daines, a milenars,
vaques e bous, anyells, moltons,
llops, guilles qui han paor dels bastons,
cans, esquirols, rates e gats,
e deu mília altres, que cregats
de nomenar-los no he manera;
car, per cert, tota bèstia hi era
qui sobre potes caminés.
D'ocells, no em serviria res
a denunciar llur gran presura;
que, l'una l'altre sens mesura
faent empatx, hi eren: voltors,
grifauts, milans, falcons, astors,
àguiles, esparvers, mussols,
austardes, grues, oriols,
ànedes, cignes e pagons,
perdius, becades e capons.
Lla eren coloms, pollets, gallines,
cucuts, corbs, grives, merles fines.
orenetes, aloses, faisans,
verdums, caderneres, pinsans,
gaigs, papagais e estornells.
E no us pensets que sol d'ocells
se tingués festa en aquell dia,
ans null animal no hi fallia,
que caminés o portés ales:
vespes, abelles e cigales,
verms, moscards, mosques e formigues,
nadelles, xinxes, puces vives,
llimacs, aranyes, escarabats,
llémenes, polls. Tots ajustats
en un aplec gint raonaven,
menys los peixons, qui en mar nedaven".
I aprofito per dir-vos que hi ha bones notícies i aviat (m'hi jugaria un ase!), com en aquesta assamblea d'animals del somni que ara llegireu, ens tornarem a trobar, ens tornarem a reunir, tornarem a discutir, ens enfadarem, tornarem a conviure. Hi ha novetats. Hi ha novetats importants que us he de comunicar. En ve una de bona.
"Cavalcant, doncs, cercant frescura,
trobi'm en una gran clausura
on havia infinit nombre
de flors e fruiters per dar ombra.
D'allà prenia naixement
una fontana assats plasent,
dessús la qual lo rossinyol
feia son cant, així com sol,
amb clara veu e so tan destre
que, cert, en Paradís terrestre
cregui'm estar, o al jardí
de les Hespèrides, diví.
Tant era el lloc bell e excel·lent
que em pres meravellós talent
de remirar aquell boscatge;
mas aitost com sots l'ombratge
m'haguí assegut, entre les flors,
d'una son dolça tot mon cos
caigué vençut, e m'aparia,
com entre somnis, que veïa
aquells llocs bells, espesos e alts,
poblats de tots els animals.
Lla vérets orifanys gallards
tigres, lleons e lleopards,
cavalls, muls, ases e someres,
dromedaris, camells, panteres,
óssos, dragons, cérvols, senglars,
cabrons, daines, a milenars,
vaques e bous, anyells, moltons,
llops, guilles qui han paor dels bastons,
cans, esquirols, rates e gats,
e deu mília altres, que cregats
de nomenar-los no he manera;
car, per cert, tota bèstia hi era
qui sobre potes caminés.
D'ocells, no em serviria res
a denunciar llur gran presura;
que, l'una l'altre sens mesura
faent empatx, hi eren: voltors,
grifauts, milans, falcons, astors,
àguiles, esparvers, mussols,
austardes, grues, oriols,
ànedes, cignes e pagons,
perdius, becades e capons.
Lla eren coloms, pollets, gallines,
cucuts, corbs, grives, merles fines.
orenetes, aloses, faisans,
verdums, caderneres, pinsans,
gaigs, papagais e estornells.
E no us pensets que sol d'ocells
se tingués festa en aquell dia,
ans null animal no hi fallia,
que caminés o portés ales:
vespes, abelles e cigales,
verms, moscards, mosques e formigues,
nadelles, xinxes, puces vives,
llimacs, aranyes, escarabats,
llémenes, polls. Tots ajustats
en un aplec gint raonaven,
menys los peixons, qui en mar nedaven".
dimecres, 1 de desembre del 2010
dimarts, 30 de novembre del 2010
Un somni en clau femenina, tal com es troba en el lai de Maria de França que es diu Yonec
Aquest somni que ara transcriuré és en certa manera simètric de l'anterior. De seguida veureu que estan molt relacionats:
Va ser entrant el mes d'abril, quan canten els ocells. Un dia, el senyor es lleva de matí i es prepara per anar al bosc. També fa llevar la vella i li mana de tancar les portes darrera seu. Ella compleix les ordres. El senyor ha marxat amb els homes i la vella es retira llavors a recitar el psalteri. La dama es desperta plorant, distingeix la claror del sol i s'adona que la vella ha sortit de l'habitació. Es plany en gran manera, sospira i, entre llàgrimes, així es lamenta:
-Ai las! -exclama-. En mala hora vaig néixer! És molt dur el meu destí! Sóc presonera en aquesta torre i no en sortiré sinó morta. ¿De què té por aquest vell gelós, que em té tan cruelment empresonada? És estúpid i boig! Sempre té por que l'enganyin! No puc ni anar a l'església per assistir a l'ofici. si pogués parlar i solaçar-me amb la gent, li faria bona cara, tot i que no en tingués ganes. Maleïts sien els meus parents i tots els qui, de comú acord, em van donar a aquest vell gelós i m'hi van maridar! Que n'és de dur el dogal que m'estreny i m'estira! I ell no es morirà mai! a l'hora del bateig, el devien capbussar al riu de l'infern. Té els nervis durs, dures les venes, curulles de sang viva! He sentit contar moltes vegades que, en temps passat, en aquest país solien ocórrer aventures que reconfortaven els afligits. Els cavallers trobaven donzelles que els abellien, gentils i belles, i les dames trobaven amants formosos i cortesos, nobles i valents, i mai ningú no les blasmava, perquè ningú no els veia, sinó elles. Si això pot ser i ha estat, si alguna vegada ha esdevingut a algú, que Déu totpoderós acompleixi el meu desig!
així que ha acabat el seu plany, distingeix l'ombra d'un gran ocell a través d'una estreta finestra. No sap què pot ser. L'ocell entra volant a la cambra. Porta corretges als peus, semblava un astor de cinc o sis mudes. s'ha parat davant la dama i al cap de poc, mentre ella l'observa, es transforma en un bell i gentil cavaller. La dama ho té per un prodigi i es commou, tremola. S'espanta molt i es tapa la cara. Però el cavaller és cortès i de primer li adreça la paraula:
-Senyora -li fa-, no tingueu por. L'astor és un ocell noble. I encara que els misteris us semblin foscos, convenceu-vos que estareu segura si em feu el vostre amic. Per això he vingut. us he estimat durant llarg temps i us he desitjat profundament en el meu cor. No he estimat mai cap dona fora de vós i mai no n'estimaré cap altra, però no podia venir ni sortir del meu palau si vós no em requeríeu. Ara ja puc ser el vostre amic!
La dama s'asserena, es destapa la cara i li parla. Respon al cavaller que el farà el seu amant si creu en Déu, que d'aquesta manera el seu amor serà possible, perquè ell és d'una gran bellesa: un cavaller tan bell, no l'havia vist mai en sa vida.
(trad. Joan Juvany)
Va ser entrant el mes d'abril, quan canten els ocells. Un dia, el senyor es lleva de matí i es prepara per anar al bosc. També fa llevar la vella i li mana de tancar les portes darrera seu. Ella compleix les ordres. El senyor ha marxat amb els homes i la vella es retira llavors a recitar el psalteri. La dama es desperta plorant, distingeix la claror del sol i s'adona que la vella ha sortit de l'habitació. Es plany en gran manera, sospira i, entre llàgrimes, així es lamenta:
-Ai las! -exclama-. En mala hora vaig néixer! És molt dur el meu destí! Sóc presonera en aquesta torre i no en sortiré sinó morta. ¿De què té por aquest vell gelós, que em té tan cruelment empresonada? És estúpid i boig! Sempre té por que l'enganyin! No puc ni anar a l'església per assistir a l'ofici. si pogués parlar i solaçar-me amb la gent, li faria bona cara, tot i que no en tingués ganes. Maleïts sien els meus parents i tots els qui, de comú acord, em van donar a aquest vell gelós i m'hi van maridar! Que n'és de dur el dogal que m'estreny i m'estira! I ell no es morirà mai! a l'hora del bateig, el devien capbussar al riu de l'infern. Té els nervis durs, dures les venes, curulles de sang viva! He sentit contar moltes vegades que, en temps passat, en aquest país solien ocórrer aventures que reconfortaven els afligits. Els cavallers trobaven donzelles que els abellien, gentils i belles, i les dames trobaven amants formosos i cortesos, nobles i valents, i mai ningú no les blasmava, perquè ningú no els veia, sinó elles. Si això pot ser i ha estat, si alguna vegada ha esdevingut a algú, que Déu totpoderós acompleixi el meu desig!
així que ha acabat el seu plany, distingeix l'ombra d'un gran ocell a través d'una estreta finestra. No sap què pot ser. L'ocell entra volant a la cambra. Porta corretges als peus, semblava un astor de cinc o sis mudes. s'ha parat davant la dama i al cap de poc, mentre ella l'observa, es transforma en un bell i gentil cavaller. La dama ho té per un prodigi i es commou, tremola. S'espanta molt i es tapa la cara. Però el cavaller és cortès i de primer li adreça la paraula:
-Senyora -li fa-, no tingueu por. L'astor és un ocell noble. I encara que els misteris us semblin foscos, convenceu-vos que estareu segura si em feu el vostre amic. Per això he vingut. us he estimat durant llarg temps i us he desitjat profundament en el meu cor. No he estimat mai cap dona fora de vós i mai no n'estimaré cap altra, però no podia venir ni sortir del meu palau si vós no em requeríeu. Ara ja puc ser el vostre amic!
La dama s'asserena, es destapa la cara i li parla. Respon al cavaller que el farà el seu amant si creu en Déu, que d'aquesta manera el seu amor serà possible, perquè ell és d'una gran bellesa: un cavaller tan bell, no l'havia vist mai en sa vida.
(trad. Joan Juvany)
dissabte, 20 de novembre del 2010
El somni de Lanval segons un lai de Maria de França
N'hi ha que, quan dormen, senten veus i altres coses semblants, però d'altres veuen. Jutgeu vosaltres mateixos quina de les dues coses és millor:
El cavaller de qui us parlo, que tant havia servit el rei, un dia montà el seu destrer i se n'anà a passejar. Fora ja de la ciutat, arribà tot sol en un prat. Davallava per la rivera d'un riu, però el cavall se li esverà. El desguarní i el deixà revolcar per l'herba. Després en doblegà el mantell sota el cap i es gità. Estava tan preocupat per la seva misèria que no veia res que li fos plaent. Des d'allà on jeia d'aquesta manera, mirà avall, cap a la riba del riu, i en veié pujar dues donzelles: no n'havia vistes mai de tant formoses! Anaven ricament vestides amb sengles brials de porpra fosca estretament ajustats. El seu aspecte era d'una bellesa extrema. La més gran portava una greala d'or pur, fi, ben treballat; l'altra -us dic la veritat sense afegir-hi res- duia una tovallola. Totes dues s'encaminaren de dret devers on jeia el cavaller. Lanval, que era ben educat, es posà dret davant seu. Elles primer el saludaren i després li transmeteren el seu missatge:
-Senyor Lanval, una noble donzella, plena de seny i beutat, ens envia a buscar-vos. Veniu, doncs, amb nosaltres. Us conduirem on és sense perill. Mireu, té el seu pavelló molt a la vora.
El cavaller les acompanyà, descurant el cavall, que pasturava pel prat davant seu.
Ja l'han conduït a la tenda, que és magnífica i ben plantada. Ni la reina Semíramis, encara que hagués tingut més possessions, poder i saviesa, ni l'emperador Octavià, no n'haurien pogut comprar ni tan sols el pany dret. Al capdamunt, hi havia una àliga d'or, el preu de la qual no us sabria pas dir. Ni el dels vents i les estaques que sostenien la tela. Sota el cel no hi havia cap rei que la pogués comprar, per més possessions que oferís a canvi! I, dintre la tenda, la donzella. Sobrepujava en bellesa la flor de lis i la rosa novella quan esclata a l'estiu. Estava ajaguda en un llit preciós -solament els llençols valien un castell-, amb només la camisa. El seu cos era gentil i ben fet. Per tenir escalfor, s'havia posat a les espatlles un ric mantell de porpra alexandrina folrat d'ermini blanc, que li deixava el costat nu, i la cara, el coll i el pit. Era més blanca que la flor de l'arç!
La donzella cridà el cavaller i aquest se li atansà. S'assagué davant del llit.
-Lanval -li féu ella-, bell amic, per vos he abandonat el meu país. De llunyanes terres us he vingut a buscar. Si sou noble i cortès, ni comte ni rei ni emperador no haurà tingut mai tanta joia i felicitat com vós, perquè us estimo sobre totes les coses.
(trad. Joan Juvany)
El cavaller de qui us parlo, que tant havia servit el rei, un dia montà el seu destrer i se n'anà a passejar. Fora ja de la ciutat, arribà tot sol en un prat. Davallava per la rivera d'un riu, però el cavall se li esverà. El desguarní i el deixà revolcar per l'herba. Després en doblegà el mantell sota el cap i es gità. Estava tan preocupat per la seva misèria que no veia res que li fos plaent. Des d'allà on jeia d'aquesta manera, mirà avall, cap a la riba del riu, i en veié pujar dues donzelles: no n'havia vistes mai de tant formoses! Anaven ricament vestides amb sengles brials de porpra fosca estretament ajustats. El seu aspecte era d'una bellesa extrema. La més gran portava una greala d'or pur, fi, ben treballat; l'altra -us dic la veritat sense afegir-hi res- duia una tovallola. Totes dues s'encaminaren de dret devers on jeia el cavaller. Lanval, que era ben educat, es posà dret davant seu. Elles primer el saludaren i després li transmeteren el seu missatge:
-Senyor Lanval, una noble donzella, plena de seny i beutat, ens envia a buscar-vos. Veniu, doncs, amb nosaltres. Us conduirem on és sense perill. Mireu, té el seu pavelló molt a la vora.
El cavaller les acompanyà, descurant el cavall, que pasturava pel prat davant seu.
Ja l'han conduït a la tenda, que és magnífica i ben plantada. Ni la reina Semíramis, encara que hagués tingut més possessions, poder i saviesa, ni l'emperador Octavià, no n'haurien pogut comprar ni tan sols el pany dret. Al capdamunt, hi havia una àliga d'or, el preu de la qual no us sabria pas dir. Ni el dels vents i les estaques que sostenien la tela. Sota el cel no hi havia cap rei que la pogués comprar, per més possessions que oferís a canvi! I, dintre la tenda, la donzella. Sobrepujava en bellesa la flor de lis i la rosa novella quan esclata a l'estiu. Estava ajaguda en un llit preciós -solament els llençols valien un castell-, amb només la camisa. El seu cos era gentil i ben fet. Per tenir escalfor, s'havia posat a les espatlles un ric mantell de porpra alexandrina folrat d'ermini blanc, que li deixava el costat nu, i la cara, el coll i el pit. Era més blanca que la flor de l'arç!
La donzella cridà el cavaller i aquest se li atansà. S'assagué davant del llit.
-Lanval -li féu ella-, bell amic, per vos he abandonat el meu país. De llunyanes terres us he vingut a buscar. Si sou noble i cortès, ni comte ni rei ni emperador no haurà tingut mai tanta joia i felicitat com vós, perquè us estimo sobre totes les coses.
(trad. Joan Juvany)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
