La mosca, un conte a la vora del mort, d'en Ramon Minoves

Ara, per seguir amb el tema de la son sideral, m'ha semblat molt adequat aquest text d'en Minoves. És una petita obra mestra i una bona cura definitiva per l'insomni. Apa, privilegiats, perquè reflexioneu i deixeu de queixar-vos.

La mosca volava pel cementiri. Però no podem afirmar que ho fes amb un rumb fix i predeterminat. Les mosques no tenen prou cervell per proposar-se una meta llunyana. Tanmateix aquesta mosca sentia la impulsiva necessitat de volar i volar i observar al seu voltant. Una necessitat nascuda potser de la gana i xafarderia innates que tenen les mosques. I en el cas d'aquesta, potser d'una inconscient tendència a presumir i exhibir-se. Car no era una mosca qualsevol. Era forta, ben plantada, vigorosa, sonora i amb un selecte color verd metal·litzat que captivava de seguida l'atenció de qui la veia volar.
Des que va néixer, havia mirat i remirat sempre com enterraven els humans. (De fet, no feia gaire estona que havia nascut, però per a ella això era tota una vida.) Observava com els homes descarregaven caixes de vernissos lluents. Dins hi havia aquells cossos que eren per a ella tiberis impossibles. I veia com els emmagatzenaven en dipòsits d'obra que s'anomenaven “nínxols”. Tanta carn! Tan propera i tan llunyana a la vegada! Una carn que no veia ni olorava, però que el seu instint li deia que existia, que era allí amb tota certitud.
I la mosca maleïa sempre aquella burla del destí. Una burla que li feia delejar allò que mai no seria al seu abast. I sentia que el seu cos verdós s'esgrogueïa d'enveja quan pensava en els cucs, aquells miserables i insignificants animalons que només sabien arrossegar-se! No els veia, però ella sabia, igualment amb tota certitud, que eren allí dins. A l'interior de les caixes que eren a l'interior dels nínxols. Que hi vivien. I que s'hi atipaven. Aquells competidors que el destí afavoria podien posseir per a ells sols totes les delitoses viandes que incessantment arribaven des de tots els tanatoris de la ciutat. Així, tranquil·lament a la penombra. Sense merèixer-ho. Boja de ràbia, fins i tot havia cregut sentir, més d'una vegada, rialles a boca plena arribades des de darrera de les lloses. Com si els cucs es burlessin d'ella.
Quan estava així, se la podia veure volar amb una energia insospitada, a batzegades d'aquí cap allà, brunzint com una avioneta, per damunt la brossa insípida d'una muntanya de flors i corones pansides.

La vigilància del mort per mil sestercis, a L'ase d'or, d'Apuleu

Benvolguts, us proposo un retorn als origens. Vull dir un retorn a la nostra son de cada dia, allò que ens uneix de debò. Trobo que fa massa dies que no en parlem.
I llegint llegint, a l'Ase d'or, d'Apuleu, hi he trobat un conte molt interessant, on el protagonista, Telífron, vetlla un cadàver una nit sencera per protegir-lo de les bruixes de Tesàlia, que "mosseguen arreu on poden les cares dels morts i amb això es forneixen de recursos per a l'art màgica". Telífron es vol resistir a la son, però finalment sucumbeix. És un conte de por, i per això mateix no sé si es gaire recomenable, però molt adequat a aquestes nits tan llargues del mes de novembre. Després la cosa no va acabar gaire bé.

Deixat així tot sol per consolar un cadàver, després de fregar-me els ulls i d'armar-los per restar en vetlla, calmava el meu ànim cantussejant. Llavors arribà el crepuscle, i el vespre, i l'alta nit, i l'hora del son més profund, i finalment el cor de la nit. La veritat és que cada cop tenia més por, quan de sobte s'introduí allà dins una mostela, que es plantà davant meu i em clavà una mirada d'allò més penetrant. Tot i ser un animal tan petit, tenia tanta confiança en ell mateix, que em contorbà el cor. Finalment li vaig cridar: "¿Vols anar-te'n, bèstia impura, i amagar-te amb els ratolins, els teus congèneres, abans no et faci tastar immediatament la meva força? Fora d'aquí!" La bèstia girà cua i desaparegué de l'habitació. Però no passà ni un moment, que un son profund em submergí en un instant al fons del tot de l'abisme, de manera que ni el mateix déu de Delfos no hauria distingit fàcilment quin dels dos que jèiem allà estava més mort. Així, inconscient com estava i necessitat jo mateix d'un altre vigilant, era gairebé com si no hi fos...
(trad. Joan Bellès)

Un dia de feina d'en Pep Aymerich

Benvolguts associats. Em sap greu que no he pogut tornar al Balneari, i em temo que aquest hivern tampoc no podré venir. Així són les coses, la feina, les responsabilitats.
Però us volia tenir informats d'alguns esdeveniments extraordinaris que he vist de ben a prop aquests darrers dies; mireu amb atenció aquestes fotografies d'aquí al damunt i després en parlem. Els cossos venen i van, els cossos es transformen. No som res.

Una oració pel difunt Jean Cotart

Ara que hem entrat a les oratòries, que Déu no ens en tregui! Aquí ve una balada i oració de Villon per l'esperit del difunt Jean Cotart al cel sigui. Han passat molts anys des que va passar per les nostres tavernes d'aquest món, però encara el recordem amb gran admiració. Reseu amb nosaltres, segons la versió de Jordi Teixidor que sovint ha cantat en Jaume Arnella:

Pare Noè, que inventàreu la vinya
i Lot també, bevedor de secà
(a qui vull mica gens criticar
perquè l'Amor, que tants mals ens endinya
amb filles seves el fes ajuntar)
i sant Pitof patró excels d'aquest art.
Tots tres alhora vulgueu replegar
ai!, l'esperit del difunt Jean Cotart.

Era un sarment de la vostra nissaga
vi del més bo sempre va xerricar.
No duia pas cap escut ni cap daga
prô mai ningú no li va arrebassar
el got de vi quan el duia a la mà.
Per a engatar-se no va fer mai tard.
Nobles senyors no deixéssiu vagar
ai!, l'esperit del difunt Jean Cotart.

Tentinejant com un vell que s'afanya
l'he vist sovint quan se'n 'nava a clapar
i una vegada es va fer una banya
perquè amb la mona es volia ajocar.
En aquest món poc podríeu trobar
qui tant begués sense mai quedar fart.
Obriu la porta en sentir-lo trucar
a l'esperit del difunt Jean Cotart.

I si algun cop hagués escopit rai!...
Cridava fort: "Tinc el coll com d'espart!"
sense poder estroncar la set mai,
mai!, l'esperit del difunt Jean Cotart.

El talismà de l'oració

Avui he escoltat un home que resava. Com que ho feia en veu alta i el tenia a tocar, he pogut entendre tot el que deia. Ho poso a la vostra consideració perquè no em sembla una qüestió banal: jo mateix, per posar un exemple, que he fet tants anys de capellà, hi he rumiat sovint:

Bon Pare Nostre des del cel
santifiqueu el meu bon zel:
que l'exercici d'aquest any
porti a l'empresa els millors guanys;
adorm l'orgull dels creditors
i fes que paguin els deutors;
lliura'ns de lladres i malvats
que no respecten propietats;
i si s'acosta la revolta
i la tenebra que l'envolta,
fes que aparegui un salvador
que faci creure la nació,
i que la gent s'estimi molt
perquè prosperi el nostre món
sempre i en tot moment, amén.