Memòries del subsòl de Fiòdor M. Dostoievski. El mal de queixal i els gemecs de les persones civilitzades

Sempre que tornem a Fiòdor M. Dostoievski ens sorprèn que és tan excessiu. Una succés insignificant, banal, com el mal de queixal..., i ja veureu la que organitza. Però, ara que hi penso, tampoc no és tan insignificant, perquè si l'heu patit...; i a la seva època arrencaven els queixals amb estenalles i l'analgèssic per excel·lència era una bon glop d'aiguardent (o potser això que en diu els wagensheims?). Escolteu com parla a les Memòries del subsòl dels gemecs dels europeus civilitzats del segle XIX:

Ha, ha, ha! Si continueu així acabareu trobant plaer en el mal de queixals! -proferireu amb una rialla.
-I què? També hi ha plaer en el mal de queixals -respondré jo-. A mi em van fer mal els queixals durant un mes sencer; sé de què parlo. En aquest cas, naturalment, l'ennuig no és callat sinó gemegaire; però els gemecs no són sincers, són gemecs maliciosos, i tot se centra en la malícia. Aquests gemecs expressen el plaer de la persona que sofreix; si no hi trobés plaer deixaria de gemegar. Acabo de trobar un bon exemple, sí senyors, i miraré de desenvolupar-lo. Aquests gemecs expressen, en primer lloc, la inutilitat del vostre dolor, tan humiliant per a la vostra consciència; expressen totes les lleis de la naturalesa, que us importen un rave, és cert, però a causa de les quals esteu sofrint, mentre que ella no pateix. Pels gemecs sou conscients que no hi ha un enemic, però que el dolor existeix; sou conscients que malgrat tots els Wagenheims possibles, sou completament esclaus de les vostres dents; si algú ho vol, els queixals deixaran de fer-vos mal, però si no ho vol, us turmentaran encara durant tres mesos més; i que si us negueu a resignar-vos i continueu protestant, només us quedarà el consol de flagel·lar-vos o picar la paret amb el puny tan fort com sigueu capaços; i res més, absolutament res més. Bé, doncs, amb aquestes ofenses sagnants, amb aquestes rialles no se sap de qui, comença finalment el plaer que de vegades pot portar fins a la voluptuositat més intensa. Us vull demanar, senyors, que de vegades pareu atenció en els gemecs d'un home educat del segle XIX que estigui patint de mal de queixals; observeu que al segon o tercer dia deixarà de gemegar de la forma com ho feia el primer dia, és a dir, que ja no gemegarà únicament pel mal de queixals; no gemegarà com un pagès graponer qualsevol sinó que ho fa una persona afectada pel progrés i la civilització europea; com una persona "arrencada de la terra i de les tradicions populars", com es diu ara. Els seus gemecs esdevenen agressius i perversos, i no s'interrompen ni de dia ni de nit. I aquesta persona sap prou bé que no en traurà res, de gemegar; sap millor que ningú que s'està esgargamellant i està irritant els altres inútilment; sap que fins i tot el públic davant del qual s'està esforçant, i la seva pròpia família, l'escolten amb disgust, no se'l creuen gens ni mica i dintre seu estan convençuts que podria ben bé gemegar d'una altra manera, sense tants refilets i tantes floritures, i que si ho fa així és per pura malícia i dolenteria. Doncs bé, és precisament en aquesta ignomínia i en la consciència d'aquesta ignomínia, on rau la voluptuositat."Us molesto? Us destrosso el cor i no deixo dormir ningú de casa? Doncs no dormiu, sentiu vosaltres també a cada moment que em fan mal els queixals.Ara ja no sóc per a vosaltres l'heroi que pretenia ser, sinó un miserable i un rufià.Bé, doncs, i què! M'alegra que ho hàgiu descobert. Us fastigueja sentir els meus gemecs mesquins? Pitjor per a vosaltres; encara penso fer un xiscle més desagradable..."
(trad. Raquel Ribó)

Sèneca i l'esport

Sèneca, tal com passa amb alguns dels nostres associats i molts estudiosos que hem conegut arreu, no era gaire amic de fer exercici físic. Escolteu alguna de les seves opinions en les cartes a Lucili:

Car es cosa nècia, car Lucili, i de tot en tot desdient d'un home instruït, d'ocupar-se a exercitar els músculs i eixamplar el coll i reforçar el pit; quan t'hauràs benauradament engreixat i se t'hauran inflat els músculs, no igualaràs mai les forces d'un bou corpulent, ni faràs el seu pes. Afegeix-hi encara que una major feixuguesa corporal aclapara l'esperit i el torna menys àgil. En tant que puguis, doncs, atermena el teu cos i eixampla l'espai a l'esperit. Moltes incomoditats resulten de dedicar-se a aquelles cures. Primerament, els exercicis que amb llur treball esgoten l'esperit i el tornen inhàbil per a l'atenció i per als estudis més severs; després una alimentació abundant que esmussa la intel·ligència.
Hi ha exercicis breus i fàcils que cansen el cos de pressa i estalvien temps, del qual, primer que res, s'ha de tenir compte: la carrera, el moviment de les mans amb algun pes, i el salt, sia en altura, sia en llargada, sia aquell que podem anomenar saliar, o més deshonrosament "salt del ful·lo"; de qualsevol d'aquests, adopta'n un us planer i fàcil. Facis el que facis, torna aviat del cos a l'ànima; de dia i de nit exercita-la; un treball modest basta per a nodrir-la. Ni el fred, ni la calor, ni tan sols la vellesa, no impediran aquest exercici; conrea, doncs, aquest bé que els anys sempre milloren.
(trad.Carles Cardó)
.

II Migdiada Literària a Puig de Rajols

Tornarem a dormir una vegada més. Associats i no associats, amics, passavolants, gent d'aquí i d'allà, desperts, adormits, vegetals, pedres, persones, animals del món, qui sigui que llegeixi aquest escrit, diumenge que ve, el 16 de setembre, cap a l'hora de dinar, es prepara un gran esdeveniment, la II Migdiada Literària a Puig de Rajols amb el següent ordre del dia.
-Àpat amb amanida, arròs K-100 i postres (l'import del dinar es dividirà entre els comensals). El llegendari i imprevisible arròs K-100 és un arròs cuinat en una perola ancestral, a foc de llenya, i amb productes de temporada. Una experiència de difícil parangó. No us ho perdeu.

-Cançó de la migdiada. Més avall trobareu la lletra. És gairebé segur que comptarem amb la presència d'un destacat intèrpret.

-Lectures adormidores. L'esperat moment d'anar a dormir damunt la verdor acollidora de l'herba tendra. Si algú és un gran sibarita no estaria de més que porti una flassada.  Les lectures adormidores us duran directament a l'avorriment, a l'apatia, a la nyonya, a la son. Seran lectures molt ben triades, no hi ha insomni que les resisteixi, ni els més recalcitrants. Per tal de no entrar en el son profund (no seria adequat despertar-nos dilluns) limitarem la durada i el nombre de les intervencions.

-Actuacions dels assistents. Poesia, música, cançó, i tantes altres coses.

Endavant les atxes! Us esperem!


 

Oh que bonic anar a dormir

a l'hora sexta, ben dinat!;

ara que el dia va endavant

i el sol comença el seu descens,

la llum es fa color de mel

perquè la tarda hi posa un tel,

llavors que sents la veu que diu:

arrecereu-vos i dormiu...

A la batussa del repòs

ningú no arriba mai primer;

ara no vulguis ser guerrer:

dormició, serenitat;

afluixa els traus del cinturó,

millor descalç, horitzontal,

allà on escoltis que ella diu:

abandoneu-vos i dormiu...

¿Sabeu què tenen en comú,

gandules, catres i sofàs,

catifes d'herba, bancs de parc,

amb les hamaques de jardí?

Que canten tots una cançó

molt agradosa, ben dinat,

que t'hipnotitza amb el que diu:

us convidem a que dormiu....

Tanques els ulls amb suavitat:

desconnexió, tranquil·litat,

i oblida ja que no són teves,

totes les teves propietats...

Oblida penes i embolics,

ja et vagarà tenir neguits,

ara només hi ha un dolç piu-piu:

vinc amb la son perquè dormiu...

Van arribant ben lentament

uns quants badalls..., i dolçament

et va prenent l'ensopiment.

I anem entrant en el repòs,

còmodament, sense entrebancs,

que ja és a dins del nostre cos.

I, molt fluixet, ni ho sents, et diu:

Ah, com m'agrada que dormiu!

 

Ilia Ílitx Oblómov, el campió dels dormilegues

Oblómov ens produeix admiració i respecte perquè va molt davant nostre en el camí de la migdiada. Personatge indefinit, aquí teniu la descripció magistral que en fa Ivan A. Gontxarov:

Era un home d'uns trenta-dos o trenta-tres anys, d'estatura mitjana i d'aspecte agradable. Tenia els ulls de color gris fosc i els trets del seu rostre no expressaven cap idea determinada ni cap reflexió. El pensament passejava com un ocell lliure per la seva cara, voletejava pels ulls, es posava sobre els llavis entreoberts, s'amagava dins les arrugues del front, i després desapareixia del tot. Aleshores, la seva cara s'il·luminava amb la llum uniforme de la despreocupació i, d'allí, la despreocupació es traslladava a tota la positura i fins als plecs de la bata.
De vegades, queia sobre els seus ulls l'ombra d'una expressió semblant a la fatiga o a l'ensopiment; però ni la fatiga ni l'ensopiment no podien esborrar ni un sol instant la dolcesa del seu rostre, una dolcesa que era l'expressió dominant i fonamental, no solament de la seva cara sinó de tota la seva ànima. I l'ànima brillava molt sincerament i clarament en els seus ulls, en el somriure, en cada moviment del cap i de les mans. Un observador superficial, un home fred que s'hagués mirat Oblómov de passada hauria dit: "Deu ser un bonifaci, la senzillesa en persona!". Un home més profund i més obert, però, hauria contemplat més estona el seu rostre i se n'hauria anat amb una agradable indecisió i amb un somriure.
Ilià Ílitx tenia un color de cara que no era ni rosat ni bru, ni definitivament pàl·lid, sinó indefinit, o bé ho semblava potser perquè Oblómov tenia la carn més flàccida del que corresponia a la seva edat: podia ser la falta d'exercici, o la falta d'aire pur, o qui sap si una cosa i l'altra. En general, el seu cos, segons que aparentava pel color opac i excessivament blanc del coll, per les mans petites i grassonetes i per les espatlles toves, semblava massa afeminat per ésser el d'un home.
Els seus moviments, fins i tot quan estava inquiet, mantenien una suavitat i un llanguiment no exempt d'una gràcia especial. Quan li pujaven a la cara les preocupacions de l'ànima, la seva mirada s'enterbolia, apareixien arrugues sobre el seu front, i començava el joc dels dubtes, la tristesa i la por; rarament, però, aquesta inquietud es consolidava en forma d'una idea determinada, i encara més rarament es transformava en cap decisió.Tota inquietud es fonia en un sospir i es dipositava en l'apatia i en la somnolència.(...)
Jeure no era per a Ilia Ílitx una necessitat, com ho és per als malalts o per a la persona que té son, ni tampoc una eventualitat com en el cas del qui es troba cansat, ni, finalment, un plaer, com passa amb els dropos. Jeure era, senzillament, el seu estat normal.
(trad. Josep M. Güell. Edicions Proa)
 

Bernart de Ventadorn, que va preferir de conservar la meitat de la seva dama que no pas perdre-la del tot

Aquí tenim el cas de l'altre dia, però a l'inrevés. S'ha invertit el triangle.

Bernart de Ventadorn va amar una dama bella i gentil, i la va honrar i servir tant que ella va fer tot el que ell va voler, tant en paraules com en fets. I va durar molt temps el seu goig en lleialtat i en plaers. Però després la voluntat de la dama va canviar, perquè ella va voler un altre amador; i ell ho va saber i en va estar molt trist i adolorit, i va pensar a separar-se d'ella, perquè li era molt molesta la companyia de l'altre. Després va decidir, com a home vençut per l'amor, que seria millor tenir la meitat d'ella que no pas perdre-la del tot, i quan era davant d'ella, amb els altres amics i altra gent, li semblava que el mirava més que a tots els altres. I moltes vegades deixava de creure el que havia cregut, tal com han de fer els lleials amadors, que no han de creure el que veuen els seus ulls si és en contra de la seva dama. Per això, Bernart de Ventadorn va fer aquesta cançó que diu:

Era'm cosselahatz, senhor,

vos, c'avetz saber e sen:

una domna'm det s'amor:

c'ai amada lonjament;

mas eras sai de vertat

qu'ilh a autr'amic privat,

ni anc de nul companho

companha tan greus no'm fo

Aconselleu-me, senyor

assenyat i sapient:

d'una dama tinc l'amor,

l'he amada llargament;

més ara sé de veritat

que té un amic privat,

mai no trobí companyó

que em causés tanta aflicció.

D'una re sui en error

e'n estau en pensament:

que m'alonje ma dolor,

s'eu aquest plaih li cossen.

E s'aissi'l dic mon pessat,

vei mo damnatge doblat.

Cal que'n fassa o cal que no,

re no posc far de mo pro.

Una cosa em fa por

i em té pres el pensament:

creixerà el meu dolor

si en aquest acord consent.

Si li dic el meu pensar,

el meu mal doblat serà.

Cal que faci o cal que no,

res no puc fer de mi en pro.

E s'eu l'am a dezonor,

esquerns er a tota gen;

e tenran m'en li pluzor

per cornut e per sofren.

E s'aissi pert s'amistat,

be'm tenh pert deseretat

d'amor, e ja Deus no'm do

mais faire vers ni chanso.

I si l'amo amb deshonor,

escarni em farà la gent;

i em tindran la gernació

per cornut i per sofrent.

Però si en perdo l'amistat

em tinc per desheretat

d'amor, i Déu no em darà

més de fer vers i cantar.

Pois voutz sui en la folor,

be serai fols, s'eu no pren

d'aquestz dos mals lo menor;

que mais val, mon essien,

qu'eu ay'en lesi la meitat

que'l tot perda per foldat,

car anc a nul drut felo

d'amor no vi far son pro.

Ja que estic en la bojor,

seré foll si jo no prenc

d'aquests dos mals el menor;

que més val, així ho entenc,

que jo en deixi la meitat

que no perdre-ho tot plegat,

car ningun amant traïdor

no ha obtingut mai cap guardó.

Pois vol autre amador

ma domn', eu no lo'lh defen;

e lais m'en mais per paor

que per autre chauzimen;

e s'anc om dec aver grat

de nul servizi forsat,

be de aver guizerdo

eu, que tan gran tort perdo.

Doncs voleu altre amador,

dama, jo no us ho defenc;

i m'abstinc més per paor

que per altre fonament;

si mai sóc gratificat

per algun servei forçat,

bé obtindré algun guardó,

jo, que miro pel perdó.

Li seu belh olh traidor,

que m'esgardavon tan gen,

s'atressi gardon alhor,

mout i fan gran falhimen;

mas d'aitan m'an mout onrat

que, s'eron mil ajostat,

plus gardon lai on eu so,

c'a totz aicels d'eviro.

Els seus bells ulls traïdors,

que em miraven gentilment,

si miren altre amador

cometen gran falliment;

però és tant el que m'han honrat

que, si mil fossin plegats,

mirarien on jo só

més que els de l'altre cantó.

De l'aiga que dels olhs plor,

escriu salutz mais de cen,

que tramet a la gensor

et a la plus avinen.

Manhtas vetz m'es pois membrat

de so que'm fetz al comjat:

qu'e'lh vi cobrir sa faisso,

c'anc no'm poc dir oc ni no.

Amb l'aigua dels ulls en plor,

escric saluts, més de cent,

a la gentilesa ho do

que és la més avinent.

Ben sovint he recordat

el que em féu al comiat:

va cobrir-se amb un mantó

sense dir ni sí ni no.

Domna, a prezen amat

autrui, e me a celat,

si qu'eu n'aya tot lo pro

et el la bela razo.

Dama, ameu el convidat,

i a mi ben d'amagat;

que jo obtingui el profit,

i ell, les sobres del convit.

Garsio, ara'm chantat

ma chanso, e la'm portat

a mo Messager, qu'i fo,

qu'e'lh quer cosselh qu'el me do.

Garsió, ara canteu

la cançó, i la porteu

a les mans del Missatger

que em farà de conseller.

(trad. Salvador Giralt)