Vint-i-dos poemes, de Salvador Giralt, un article de Xènia Dyakonova

Amb motiu de la publicació d'aquest llibre de poemes, tan celebrat a la nostra associació, hem regirat armaris i arxius, i hem trobat aquesta crítica que va fer en el seu dia (11-02-2005) al diaria Avui, Xènia Dyakonova.
Ens ha semblat un escrit molt lúcid, i que val la pena de tornar a llegir. Aquí el teniu:

El pa irònic de cada dia

Poesia
Vint-i-dos poemes
Salvador Giralt
Emboscall. Vic, 2005
Xènia Dyakonova

La majoria dels poetes
moderns estan
preocupats bàsicament
per les qüestions
còsmiques i per les profunditats
insondables
dels sentiments. És per
això que poques vegades
presten atenció als objectes
de la vida quotidiana,
i passen per alt la seva
substància poètica inesgotable.
Salvador Giralt és una
excepció: els protagonistes
de la seva poesia són
el cafè, el cava, els pastissets
de mel, els balls de
poble, el viatge en avió...
Els canta, els descriu i els
ridiculitza amb una ironia
més o menys bonhomiosa,
en un to que
oscil·la entre la facècia
frívola i el grotesc mordaç.
De passada, en la caldera
bullent de la seva poesia
hi aboca l’amor i el
desig, tractats amb una
barreja de delicadesa i
sarcasme, la por i lamandra,
glorificats com divinitats
paganes, els topònims
exòtics i els símbols
de la realitat moderna.
Els poemes de Giralt es
caracteritzen per un sentit
de l’humor implacable,
i també una gran varietat
mètrica, que inclou ritmes
populars, d’una agilitat
ingràvida, i versos
llargs i grandiloqüents
impregnats d’un alè gairebé
èpic.Amés a més, cal
destacar unes rimes internes,
volgudament barroeres,
que accentuen la ironia.
El vocabulari deGiralt
és ric i espontani, i sovint
fa pensar en Jaume Roig.
Però on més es manifesta el
sentit de l’humor i l’enginy
del poeta és en la tria
dels epígrafs que precedeixen
cada poema: els
manlleva als trobadors i a
Petroni, a la Moderna
Enciclopedia Industrial i
als escrits sobre les rajoles
d’un bar de Vic. Això
darrer és el millor: “Els
homes han de ser com el
cafè: bons, forts, calents”.

Revé por l'hiver. Un poema d'Arthur Rimbaud

El viatge és llarg. Aquí teniu un poema de Rimbaud, molt adequat a la nostra estació actual, la primera de l'any.

REVÉ POR L'HIVER

Somni d'hivern

A *** Elle

L'hivern, nous irons dans un petit wagon rose

Avec des coussins bleus.

Nous serons bien. Un nid de baisers fous repose

Dans chaque coin moelleux.

A l'hivern, anirem en un petit vagó rosa

amb alguns coixins blaus.

Estarem bé. Un niu de besos folls reposa

en els racons suaus.

Tu fermeras l'oeil, pour ne point voir, par la glace,

Grimacer les ombres des soirs,

Ces monstruosités hargneuses, populace

De démons noirs et loups noirs.

Tu tancaràs els ulls per no veure, pel vidre,

fer riotes les ombres del capvespre,

monstruositats que grunyen, una xusma

de llops i de dimonis negres.

Puis tu te sentiras la joue égratignée...

Un petit basier, comme une folle araignée,

Te courra par le cou...

Després et sentiràs la galta esgarrapada...,

un petit bes, com una folla aranya,

et correrà pel coll...

Et tu me diras: “Cherche!” en inclinant la tête,

-Et nous prendons du temps à trouver cette bête

-Qui voyage beaucoup...

Llavors tu diràs: "Cerca!", inclinaràs la testa,

i ens prendrem molt de temps a trobar la bestiola
de viatge inquiet.

En wagon, le 7 octubre 70

(adaptació, Salvador Giralt)

Guy de Maupassant i els caçadors

Ara fa dies, molts dies, que llegim Maupassant. Els seus contes són ideals per a ser llegits a la vora del foc. Ha arribat l'hivern, i aquí al Balneari fa un fred que pela.
Hi ha dos contes sobre la cacera que són terribles. L'un és "la roca dels Somorgollaires", i l'altre és "Amor, tres pàgines del llibre d'un caçador". Si sou caçadors i els llegiu, deixareu de caçar. És el cas del Rellotger, que un dia a la setmana anava de cacera. Ha desat l'escopeta i ara va amunt i avall amb els braços plegats, malenconiós, i tots endevinem que amb un sentiment de culpa que no el deixa viure.
La Rita, l'altre dia va escridassar-lo:

-Botxí! -va dir-li.
Ara però, li sap greu.

Aquest conte, Amor, té un començament molt fort:

"...Acabo de llegir als successos del diari un drama passional. Ell la va matar, després es va matar: l'estimava. ¿Què importaven Ell i Ella? Només el seu amor m'importava; i no m'interessa perquè m'entendreixi gens, ni perquè em sorprengui, ni perquè em commogui, ni perquè em faci somniar, sinó perquè em recorda un episodi de la meva joventut, un estrany record de caça on l'amor se'm va aparèixer com als primers cristians se'ls apareixien creus al bell mig del cel".

Es refereix a l'amor entre una parella d'ànecs, i el que va succeir quan ell mateix va disparar i va matar la femella.


En el conte hi ha una descripció fantàstica d'un aiguamoll:

"M'agrada l'aigua amb passió desordenada: el mar, encara que sigui massa gran, massa agitat, impossible de posseir; els rius, tan bonics però que passen, fugen, se'n van; i, sobretot, els aiguamolls, on palpita tota l'existència desconeguda de les bèsties aquàtiques. L'aiguamoll és un món dintre d'un món, un món diferent que té la seva pròpia vida, habitants sedentaris i passavolants, veus, sorolls i sobretot, el misteri. No hi ha res de més torbador, més inquietant, més esfereïdor, de vegades, que un pantà. ¿Per què aquesta por, que plana per damunt d'aquestes terres baixes cobertes d'aigua? Les vagues remors de les canyes, els estranys focs follets, el silenci profund que les envolta les nits tranquil·les, o bé les boires misterioses,  que s'arrosseguen pels joncs com vestits de mortes, o potser l'imperceptible clapoteig , tan lleuger, tan suau, i més aterridor de vegades que el canó dels homes o el tro del cel, són allò que fa que els aiguamolls s'assemblin a països de somni, països terribles que oculten un secret incognoscible i perillós.
No. Una altra cosa se'n desprèn, un altre misteri, més profund, més greu, flota a les boires espesses, potser el mateix misteri de la creació! Perquè ¿no va ser precisament en l'aigua estancada i fangosa, en la pesada humitat de les terres mullades, sota la calor del sol, on es va bellugar, on va vibrar, on va veure el dia la primera llavor de vida?"
(trad. Marc Bassets. Quaders Crema) 

Cançoneta de Nadal de l'Home Llop

Nadal, per fi Nadal! A veure que ens duran a taula! (com diu una cançó d'en Pau Riba).
Ara que ens han tallat el gas, o sigui, la calefacció, en els locals de l'Associació hi fa un fred que pela. Cal suplir la calefacció externa per la interna, o sigui el calor intern; i aquesta estufa s'alimenta amb el menjar. Benvinguts, àpats nadalencs: el nostre gasògen! Aquí hi ha molt d'ambient, i molta gana. Fins i tot diria que respirem optimisme. Abraçades, felicitacions, petonets...
Hem sentit a dir que el Punyal està revisant el seu primer llibre de poemes, exahuridíssim, i que aviat Emboscall el tornarà a publicar. Aquí teniu un dels poemes del llibre: la cançoneta de Nadal de l'Home LLop:

No sé per quin motiu, m'agrada mossegar;

clavar els ullals allà on la carn és tendra

i, ben poc a poquet, xarrupejar

amb lents xarrups, el roig refresc.

I m’agrada, també, seguir la crida blanca

de la nocturna Lluna (com adoro la Lluna!;

me la imagino, amb bata, sortint del mar de plata),

llavors que em faig del tot un animal

pelut i cuallarg com un dimoni,

i em brilla al fons dels ulls la llum de l’antimoni.

(Penjades als seus caus, les taciturnes aus

em miren amb respecte, tal deu ser el meu aspecte!).

I com aquell qui posa guindes confitades a un pastís,

em torno udoladís.

I allà on vull faig un pis.

Em deixo endur, llavors, pel vici d’ensumar

que em porta a seguir el rastre d’alguna bocinada;

i em dono pressa, corro, m’aparto de les grutes

i, per esquerpes rutes, m’arribo, sóc la pesta!,

fins als carrers poblats on sempre estan de festa.

Entro al pis trenta-sis d’un luxós gratacels,

o bé faig cap al bar de l’àtic d’un hotel,

pujant, naturalment, per la façana.

L’enginy em posa a prova la ciutat:

m’enfilo als edificis com un gat.

Si no fos que la llengua em delata

(vermella, vermellota,

de bava regalima fins les potes),

algú que ho veiés,

en veure tan estranya agilitat,

diria admirat: “Mireu, és l’Home Gat!”.

“Que ja és hora i tinc set!”, em dic i repeteixo

quan sembla que decaic i defalleixo,

penjat de la cornisa estreta que m’escup

d'una paret d’estuc.

I llavors, oh delit!, quan la finestra s’obre,

és hora de posar els ullals a l’obra.

Ara, però, som Nadal, i el bé guanya el mal.

Són uns dies de pausa i merescut repòs.

Torno a casa, al corral, i em comporto com cal,

que uns dies de fer el bé, tampoc no fan tan mal.

Faig el que fa tothom: abraço i felicito,

i passejo, badoc, entre la gent badoca.

I quan arriba el vespre admiro les llumetes:

s’encenen i s’apaguen com diminuts planetes.

I compro, i vaig al super,

i miro per la tele Superman,

i em vaig entretenint amb els anuncis

que trobo que milloren amb els anys.

I el dia del gran àpat, escolto que diu l’avi:

“Ei, Llop, ja fas bondat?”

I somric, i faig sí amb el cap amunt i avall

(cada any és el mateix, em tracta com canalla.

Per què deu ser? Què falla?).

I recito amb encert, quan ve la sobretaula,

perquè tots m’ho demanen.

Tornar a veure els parents, em resulta plaent.

Nadal és un oasi; no és l’Edèn, però quasi.

I no descarto pas que amb els anys, poc a poc,

em transformi un poc; vull dir que em modifiqui

i em torni casolà, d’un tarannà més pla;

¿veieu com aquests dies la carn la menjo cuita,

i m’abstinc de les cuites? Hi rumio. Medito.

Però quan la Lluna ens entra a dintre el menjador,

aquí, en els ullals, hi sento una coïssor...

Lev Tolstoi, una bona cura pel mal d'escriure

Després de llegir "El pare Sergi", de Lev Tolstoi, ha canviat el clima de l'Associació. És la història de l'Stepan Kassatski, que poc abans de casar-se ho va abandonar tot, una carrera brillant, una dona influent, i es va fer monjo. Hi ha uns quants associats, de fet pràcticament tots (tos i totes!), que últimament els ha agafat la dèria d'escriure (coses del Secretari, han fet no sé quin curs de no sé que), i vinga fer-se llegir i demanar opinions dels seus treballs. "Què us agafa?", els deia jo. De debò, una llauna. Però amb aquest llibret, en Lev ha situat tothom en el seu lloc. És una lluita implacable, sense concessions de cap mena, contra l'autocomplaença, contra això que avui anomenem l'ego. Com acaba Stepan Kassatski, el pare Sergi? Que fins i tot li fa nosa de ser monjo i es fa eremita, i després també li fa nosa de ser eremita i es fa rodamón.
"Kassatski va passar així vuit mesos, al novè mes el van detenir a una ciutat provinciana, en un asil on pernoctava amb els pelegrins, i com que no tenia passaport el van portar a la policia. Quan li preguntaven on tenia els documents i qui era, responia que no tenia papers i era un servidor de Déu. El van considerar com a vagabund, el van processar i el van deportar a Sibèria." (trad. Xènia Dyakonova, ed. Debiaix)
En Lev és un escriptor molt i molt seriós, i quan el llegeixes et porta de dret a la qüestió principal. No conec cap escriptor que es trobi més allunyat que ell de la literatura de l'entreteniment. Després de llegir El pare Sergi, els associats, és clar, han deixat d'escriure i s'han tornat silenciosos i humils. Em sembla que estan molt desconcertats.
En Lev era un radical; però, arribava a ser un enemic del gènere humà? De la societat del seu temps, sí. Escolteu el començament de Resurrecció:

"Endebades els homes, apilats a centenars de milers damunt d'una llenca estreta, cercaven de mutilar la terra damunt de la qual s'atapeïen; endebades la cobrien de pedres perquè res no hi pogués germinar; endebades grataven cada bri d'herba, fumaven l'aire amb el carbó i el petroli; endebades tallaven els arbres, foragitaven els animals i els ocells; la primavera era la primavera també a ciutat. El sol escalfava, l'herba brollava i verdejava arreu on no l'arrencaven, tant a la gespa dels jardins com entre el paviment; els bedolls, els pollancres, els meliners, desplegaven les fulles brillants i perfumades; els til·lers inflaven els seus brots a punt d'esclatar; les xugues, els moixons, els coloms, estaven alegrement enfeinats amb els seus nius, i les mosques, calentes del sol, borinotejaven damunt les parets. Tot era esclatant; tant les plantes com els ocells, com els insectes, com les criatures. Solament els homes -els grans- continuaven turmentant-se i posant-se paranys mútuament. Consideraven que no era sagrat i important aquest matí de primavera, aquesta beutat divina del món creat per a la felicitat de tots els éssers vivents (beutat que els predisposava a la pau, a la unió i a l'amor); era important i sagrat per a ells imaginar una pila de mitjans per esdevenir amos els uns dels altres."
(trad. R. Llates i A. Maseras, edicions Proa)

Alekxandr Puixkin i els duels

Temps era temps, quan els homes tenien desavinences o problemes, sovint els arranjaven amb un duel. Era una solució molt eficaç. Els protagonistes prenien les pistoles i seguien unes regles ben precises: triaven la sort del primer tret, comptaven passos, i es disparaven alternativament, i fins i tot solemnement. Tot plegat seria molt còmic, si no fos que moltes vegades la cosa acabava malament, com en el cas del malaurat Evarist Galois, i tants d'altres...
Per  què es va perdre el noble costum dels duels? La seva prohibició va complicar molt les coses: va obligar els esperits contraris a conviure, a suportar-se, i va iniciar una nova era, l'era de la negociació. La major part dels nostres associats, que som gent pacífica, la preferim. El duel, en el fons, és violència reglamentada; i les relacions entre la violència i la migdiada, tothom ho sap, sempre han estat molt conflictives. Nous temps, noves maneres; no és casual que la desaparició dels duels coincideixi amb el naixement de la psicologia.
Puixkin va ser un home molt afortunat. Es va batre en vint-i-nou ocasions, vint-i-vuit de les quals li van ser favorables. Que els seus llibres segueixin acompanyant les nostres migdiades! Els duels són molt presents a la seva obra; sovint són duels desiguals, en els quals un dels contraris és molt superior a l'altre, com el que descriu a la seva narració El Tret:

Finalment, un dia, al ball d'un terratinent polonès, veient-lo objecte d'atenció de totes les dames i, especialment de l'amfitriona, amb qui jo tenia relacions, li vaig dir a cau d'orella una grolleria vulgar. S'enfurismà i em clavà una bufetada. Vam empunyar els sabres; les dames es desmaiaren; ens van separar i aquella mateixa nit vam anar a batre'ns en duel.
Va ser a punta de dia. Jo era al lloc indicat amb els meus tres testimonis, i esperava que vingués el meu adversari amb una paciència indescriptible. Havia sortit el sol primaveral i ja se'n notava l'escalfor. El vaig veure venir de lluny.Venia a peu, amb la guerrera penjada del sabre, acompanyat d'un sol testimoni. Vam anar al seu encontre. Es va acostar amb la gorra a la mà, plena de cireres. Els testimonis van mesurar dotze passes. A mi em corresponia disparar primer, però era tan forta l'agitació de la meva còlera que desconfiava de la certesa de la meva mà i, per donar-me el temps de calmar-me, li vaig cedir el primer tret: el meu adversari no ho acceptà. Vam decidir fer-ho a la sort: el primer li tocà a ell, etern favorit de la fortuna. Disparà i em travessà la gorra. Era el meu torn. La seva vida era per fi a les meves mans; me'l mirava amb avidesa, intentant de descobrir ni que fos una ombra d'inquietud... S'estava enfront de la meva pistola, escollint de la seva gorra les cireres més madures i escopint-ne els pinyols, que arribaven fins a mi. La seva indiferència em va treure de polleguera. "Que en trec", vaig pensar, "de llevar-li la vida, si no li té cap estima?" Una idea maligna em va passar pel cap. Vaig abaixar la pistola.
-Sembla que ara no esteu gaire per la mort -li vaig dir-, feu el favor d'esmorzar, no us voldria molestar.
-No em molesteu gens ni mica -respongué-, feu el favor de disparar o el que més us abelleixi; el tret resta vostre i jo estaré sempre a la vostra disposició.
Em vaig adreçar als testimonis, dient-los que no tenia intenció de disparar, i així acabà el duel. 
(El Tret. trad. Jaume Creus. Adesiara Editorial)

John Fante i la Santa Mare Església Catòlica

Els bibliotecaris de la nostra associació, en Polo i en Licor, els últims mesos han anat d'estudis (encara que no he pogut treure l'aigua clara de quina mena d'estudis han fet, i tampoc no he acabat d'entendre on han anat); i han tornat amb energies renovades. Ara canvien els llibres de lloc, i n'han portat de nous. Hi ha molta activitat a la biblioteca. He ensopegat amb una bona pila de llibres editats els últims anys, i n'hi ha dos, d'un tal John Fante, que es queden ben a prop d'arribar a ser obres mestres. Sobretot el primer: "La germandat del raïm". El segon: "Plens de Vida", té un passatge que m'ha semblat especialment interessant. Escolteu el pare John:

El pare John va picar de mans, se les va fregar fort i va dir:
-Bé, anem al gra, Fante, la seva dona vol entrar a la Santa Mare Església Catòlica. ¿Objeccions?
-Cap ni una, pare.
I era la simple veritat. No hi podia haver cap objecció. Segurament m'hauria agradat que anés d'una altra manera, que hagués ajornat la seva decisió per a més tard, però allò era una altra història.
-¿I que hi ha de vostè? El seu pare, aquest gran, magnífic home, m'ha dit que va suar sang per a donar-li una bona educació catòlica. Però ara llegeix llibres i, si m'ho permet, escriu llibres. ¿Que té en contra nostra, Fante? Deu ser molt intel·ligent. Expliqui-m'ho tot. L'escolto.
-No tinc res en contra de l'Esgésia, pare. Senzillament m'agrada pensar.
-Ah, ¿es tracta d'això? La infal·libilitat del sant pare. Vol saber si el bisbe de Roma és realment infal·lible pel que fa a la moral i a la fe. L'hi aclariré d'una vegada i per totes: sí que ho és. I ara, ¿què més l'amoïna?
Vaig apropar-me a mon pare, li vaig agafar l'ampolla i vaig fer un glop. L'atac sobtat del pare John m'havia deixat estamordit i m'havia de centrar.
-Miri, pare, la Mare de Déu...
-Ja li explicaré jo això de la Mare de Déu, Fante. Ho entendrà perfectament sense cap mena de dubte. Maria, Mare de Déu, va ser concebuda sense pecat i després de morir va ascendir al cel. Un home de la seva intel·ligència ho pot entendre perfectament.
-Sí, pare. De moment ho accepto. Però a la missa, en l'eucaristia...
-En l'eucaristia, el pa i el vi es converteixen en el cos i la sang de Crist. ¿Que més el preocupa?
-Bé, pare, quan ens confessem...
-Crist va donar als sacerdots el poder de perdonar quan va dir: "Rebeu l'Esperit Sant. Els pecats que perdoneu seran perdonats, i els que no esborreu no seran esborrats". És aquí, al Nou Testament. Llegeixi-ho vostè mateix.
-Entenc les parules, pare. Però la doctrina del pecat original...
-Ah! Es tracta d'això! Per pecat original entenem que, com a descendents dels pares primers, hem estat concebuts en pecat i així romanem fins que rebem el sagrament gloriós del baptisme.
-Sí, pare, ho sé, però la resurrecció...
-¿La resurrecció? Per l'amor de Déu, Fante, això sí que és senzill. Crist Nostre Senyor va ser crucificat i després es va alçar d'entre els morts i d'aquí la promesa d'immortalitat per a totes les seves criatures. ¿O prefereix morir com un gos, condemnat a l'oblit etern?
Vaig sospirar i vaig seure. No hi havia res més a dir. El pare va escurar-se la gola amb un petit somriure als llavis mentre alçava l'ampolla. Hi havia un caliu curiós als seus ulls. Li va caure la cendra del cigar a la falda, de qualsevol manera.
-El nano llegeix massa, pare. Fa anys que l'hi dic.
Així que ara era el "nano".
-M'agrada llegir, pare. És part del meu ofici.
-Són els llibres, pare. Control de natalitat, m'ho va dir ell mateix.
-Control de natalitat? -el pare John va fer un somriure trist mentre feia que no amb el cap-. Ja et diré que passa amb el control de natalitat a l'Església catòlica: que no existeix.
-Ja l'hi vaig dir, pare. Li vaig dir: "Això no m'agrada, nano". No és culpa de la noia, pare. Ella és protestant. No se n'adona. Però ell em va dir: "Vull controlar la meva família", em va dir això fa un parell de dies. A mi, al seu propi pare.
 (trad. Martí Sales- Edicions de 1984)

Arthur Rackham, els dos monjos i el pollastret

Requiem del Pollastret

Benvolguts associats. Ha arribat la tardor, època de recolliment, de consideracions profundes sobre la mort i de llargues migdiades.
Considereu...

Requiem del Pollastret

Com que no és un cas d'urgència,

m'enterraven a consciència!

Dies irae, dies illa,

Solvet saeclum in favilla,

Teste David cum Sibylla!

Quantus tremor est futurus,

quando judex est venturus,

cuncta stricte discurssurus!

Tuba mirum spargens sonum

per sepulcra regionum,

coget omnes ante thronum.

Mors stupebit et Natura,

cum resurget creatura,

judicandi responsura.

Perquè em plau enganyar el metge,

la família i el notari,

i també la mort il·lustre,

alço, a pols, el cos del gerro

i l'estampo contra el ferro!

I la flor que era en el gerro,

una rosa damasquina

d'una vermell rovell de ferro

i una flaire sense esguerro,

acompanya el meu enterro!

Quina pena! Quin desastre!

El poetastre se'ns ha mort!

Potser sí que era un sapastre,

però tenia molt bon cor!

Un carrer per una arbreda

adormida perquè glaça;

un vehicle s'hi desplaça

poc a poc, sense fer fressa,

que carrega un monoplaça:

el taüt lacat de negre

tapissat de seda blanca;

i ocupant l'única plaça,

amb cara de circumstàncies

que no són acostumades,

trobareu... un servidor:

les sabates enllustrades

com si fos festa major,

americana de sastre,

els cabells reclenxinats,

les ulleres ben posades,

i en el coll un mocador

que fa joc amb els colors

de la flor que era en el gerro

i acompanya el meu enterro.

Quina pena! Quin desastre!

El poetastre se'ns ha mort!

Potser sí que era un sapastre,

però tenia molt bon cor!

Vet aquí la comitiva

seriosa i compungida,

els amics i les amigues,

mansament i reposada

per la ruta manresana:

carrer d'Àngel Guimerà,

Passeig de Pere III;

a la corba del Maiami,

ens saluden, rera els vidres

una parella de nuvis

recitant epitalamis;

poc a poc, com qui fa un tomb,

entrem pel carrer del Born

fins a la plana de l'Om,

on després de fer tres voltes

tothom canta les absoltes:

Quina pena! Quin desastre!

El poetastre se'ns ha mort!

Potser sí que era un sapastre,

però tenia molt bon cor!

Na Bastardes, Sobreroca,

on hi ha el Pou de la Gallina

que va embolicar la troca

de l'aquí i de l'enllà;

la camisa se m'aprima

amb el fred de la sentina:

és l'entrada als soterranis

que connecten la ciutat

amb els pèlags funeraris,

on Caront, el capità

del Creuer del Més Enllà,

va embarcant els coetanis.

El carrer de Sant Miquel,

plaça de l'Ajuntament.

S'atura la comitiva

per fer un altre responsori:

Quina pena! Quin desastre!

El poetastre se'ns ha mort!

Potser sí que era un sapastre,

però tenia molt bon cor!

El Pont Vell, l'estació,

resseguim el Cardener

que és un riu com un carrer

amb amplada d'avinguda,

d'una sola direcció.

En el Pont de la Reforma

ens trobem amb el seguici

d'un enterro que retorna.

Em saluda el difunt,

estirat com un llobarro,

entre flors, damunt del carro.

Per les costes de la Seu,

tots, menys jo, pugen a peu...

Va seguint la comitiva

seriosa i compungida;

n'hi ha qui queden endarrera

perquè perden la bufera,

i més d'un té la falera

que voldria venir amb mi

i acotxar-se a la llitera.

Quina pena! Quin desastre!

El poetastre se'ns ha mort!

Potser sí que era un sapastre,

però tenia molt bon cor!

Arribats al mirador,

som al cim de la ciutat,

a la Seu, en el terrat,

en el punt de més volada:

a l'esquerra, el Lluçanès;

a mig dia, Montserrat;

i a la dreta s'hi veurien

les pinedes de Coll Baix,

si no fos per la torratxa

que corona el baptisferi.

És aquí, en aquesta erola

que voldria ser enterrat!

Au, canteu-me un gori gori

ben sentit, que tothom plori!;

i doneu-me un xic de festa:

ball, cridòria, rebombori!

Ja hi haurà temps pel silenci

quan vindrà l'eternitat,

i el repòs i l'apatia

ens governin de veritat!

Quina pena! Quin desastre!

El poetastre se'ns ha mort!

Potser sí que era un sapastre,

però tenia molt bon cor!

I és així que enganyo el metge,

la família i el notari,

i també la mort il·lustre.

I la flor que era en el gerro,

una rosa damasquina

d'una vermell rovell de ferro

i una flaire sense esguerro,

acompanya el meu enterro!

Dies irae, dies illa,

Solvet saeclum in favilla,

Teste David cum Sibylla!

Quantus tremor est futurus,

quando judex est venturus,

cuncta stricte discurssurus!

Tuba mirum spargens sonum

per sepulcra regionum,

coget omnes ante thronum.

Mors stupebit et Natura,

cum resurget creatura,

judicandi responsura.

Bevent tot sol al clar de lluna III, de Li Po

Ens acaba d'arribar una versió del tercer poema de la sèrie.
Aquí el teniu!
Però abans, em demana el Lletraferit de Manlleu que digui que la traducció del llibre "Vida y poesia de Li Po", un llibre amb molt de recorregut, de l'Arthur Waley, és de Marià Manent.(no sé ben bé per quin motiu li dóna molta importància).

A Xiangyang, quan arriba el tercer mes de l'any,

els carrers es transformen en catifes de flors.

Qui plora, solitari, enmig d'aquest jardí?

El lloc ens ho demana: no estalviïs el vi!

El fracàs, l'abundància, els termes de la vida,

ja van ser decidits en el començament.

Una copa de vi barreja vida i mort,

i entre les deu mil coses ja no hi ha distincions.

Xop de vi, sense nord, lluny del cel i la terra,

immòbil, solitari, estirat en el jaç,

oblido fins i tot el cos i l'existència,

i és aquesta, en veritat, la millor benaurança.

(versió de Salvador Giralt a partir d'Eduard J. Verger, i Arthur Waley)