Un poema de Gai Valeri Catul per Setmana Santa

Ara que aviat vindrà la gran florida tenim uns dies de reflexió sobre la mort. És un contrast extrem, com aquest poema de Catul:

Au, visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
que dels vells rigorosos els murmuris
ni tan sols en un as hem de preuar-los.
Quan es ponen, els sols poden renéixer,
mes la nostra llumeta en apagar-se
una nit dormirem que serà eterna.
Dóna'm, doncs, mil petons, que cent segueixin
i mil més al darrere, i la centena
repeteix, i mil més, i cent encara,
i després els milers, quan a bastança
ja els tinguem, descomptem-nos i oblidem-los;
perquè els pèrfids no puguin aüllar-nos
que no sàpiguen mai quants besos foren.

(versió de Jordi Parramon i Blasco)

El pitjor de ser un pesat

Benvolguts associats i associades, el Poeta del Punyal m'ha fet arribar un petit treball, escrit segons diu a instàncies de la nostra diva madam Desavillé. Tot i que és una mica equívoc i es podria prestar a malentesos, l'exposo en aquesta secció amb la millor de les intencions, i sobretot perquè millori l'autoestima d'El Lletraferit de Manlleu, tractat injustament al meu entendre per alguns desaprensius que només busquen divertir-se a costa dels demés.

El pitjor de ser un pesat,
és que no te n'adones que ets un pesat,
i això és el més pesat de tot.

És pesat per tu que aguantes tant de pes,
et crispes i t'ofegues,
rebufes, et doblegues
i gemegues
(no ho fas dissimuladament,
i això sí que, sentir-te, és un turment).
I és pesat per ella que s'ho mira compassiva
( seguint el teu compàs, no pas passiva)
des del damunt del cúmul,
mig adormida, ben distesa,
còmodament i mig estesa,
i diu de tant en tant mirant avall:
-Amic Lletraferit,
al teu damunt estic al cel!
Ah, quin goig!
Ferit ferit,
però ardit i boig com un cabrit!

El pitjor de ser un pesat,
és que no te n'adones que ets un pesat,
i això és el més pesat de tot.

COBLA MORAL MARIDADA, SINGULAR I PLURAL, SOBRE L'EXTREM I HORES INCERTES DE LA MORT

Definitivament en Serafí era un friki de la rima, vegeu sinó el que ve a continuació. S'ha d'estar molt cap allà per escriure versos d'aquesta mena. Però hi ha coses pitjors: El Lletraferit de Manlleu se l'ha après de memòria i no para de repetir-lo; sobretot a l'hora de menjar, com una mena d'oració de beneir. Escolteu...

Morir es port - que en alt reviure ens porta,
dins los alts ports - de les divines portes,
al ver deport - que l'ànima ens deporta,
donant deports - al que esta vida morta
fuig, bé morint - del món les obres mortes.
On cové, cert, - tenir tota hora certa,
puix que són certs - de mort i causa certes,
per acertar, - vent esta vida incerta;
on, acertant, - nostra ànima es desperta
al bé despert, - seguint virtuts despertes.

I així, morir - és somni que poc dura,
als mals, mortal, - i als fels, vida segura.

DEMANDES I RESPOSTES ENTRE MOSSÈN PERE GIBERGA I PERE SERAFÍ, FETES EN VERSOS LOS QUALS SÓN NOMENATS FÈNIX

Nits fosques les d'aquests dies per aquells que no tenen llum a casa, els de Cassà de la Selva, els de la Bisbal, el de LLoret de mar, ah, i els de Camallera!
Els amics de la migdiada celebrem aquesta oportunitat tan adequada a l'endormiscament, i per imitació i solidaritat a tantes persones que a causa del temporal s'han quedat sense llum, ens hem dit: "que caram, nosaltres també!", i hem apagat l'interruptor i des de fa tres dies estem també a les fosques.
I com que fa fret, després de mirar una estona les estrelles, ens arraulim a prop de la llar i ens expliquem anècdotes, històries, rareses, endevinalles. Tal com ara veureu que feien en Mossèn Pere Giberga i en Pere Serafí.
Però quin nivell..., nosaltres no parlem en vers, nosaltres som més prosaics.

DEMANDA DE MOSSÈN PERE GIBERGA

Vós, que els cabells més prims partiu amb l'ungla,
bell Serafí, vulgar poeta fènix,
molt mon senyor, soltau-me d'aquest càrcer
que em fa sentir treballs de viuda tortra:
qual cosa és aquella que ens met sucre
dins l'esperit i amarga més que el sèver,
i un vil pastor tindrà'n més en un aspre
que el rei tenint grans milenars de timbres?

Vostre report fareu que sia estèril
de par igual, puix vós de l'art sou príncep.

RESPOSTA DE PERE SERAFÍ

A vós respon, senyor Giberga, vígil
del gai saber, metrificant molt hàbil
i bon amic, puix tal vos trob sens dubte.
Vostre quisit pobresa mostra d'ésser,
puix ella és en l'esperit molt dolça
i és amargant al cos perquè el fa dèbil,
i en la tenir serà el pastor més fàcil
que al rei, perquè sempre serà més pròsper.

On diferesc la causa, perquè em sembla
que he declarat vostre quadrat col·loqui.

DEMANDA DE PERE SERAFÍ A MOSSÈN PERE GIBERGA

A vós deman, que en poesia ceptre
portau, senyor Giberga, en versos únic,
que em declareu aquest secret i dubte,
puix vostre enginy sobretraspassa els núvols.
Doncs, què pot ser la que és més fort que escarpre
i mol·litud és més que el moll de sípia,
i està en lloc fort i és molt sovint més dèbil
que el prim paper, i mai està sens aigua?

I responent fareu que en res no semble
ab les finals del so d'quest meu címbol.


RESPOSTA DE MOSSÈN PERE GIBERGA

De vós en mi, molt més que el cert del somni,
veig diferent dels gai saber lo vincle.
Mas jo responc, vestit d'un grosser feltre,
vostre quisit sens dubte ser la llengua.
I açó perquè més fort cosa nosaltres
vui no trobam que el seu fibló com fibla,
ni res tan moll com ses paraules dolces,
santes i humils. I està en lloc fort, que és l'home,
dèbil tostemps duran nostra son fèrtil,
i en aigua, puix no és de saliva estèril

Jaume Roig ens explica un cas que va esdevenir-li en un hostal a París

En Passarell ja va marxar fa un parell de dies i les coses han tornat a la normalitat. Però com que resulta que les ments inquietes sempre han de remoure i bramar en comptes de reposar i dormir com postulem en els nostres estatuts, ara hi ha raons pel tema del menjar. Hi ha uns quants assimilats entre nosaltres que s'han fet vegetarians; en Pernilet d'Aglà, per exemple, que no vol menjar porc, o el mateix Aparici, que quan li porten la sopa o els bistecs es molesta com si l'haguessin ofès. O la Rita, la Rita és una militant vegetariana. I després hi ha en François, el Rellotger, el Rector, i una bona colla que si només els serveixen herbes comencen a picar amb les forquilles i ganivets cridant: Volem carn! Volem carn! El nostre cuiner, el Marmitó de can Soques, està que trina.
Per tot això us proposo la següent meditació d'en Jaume Roig, sobre un cas que va esdevenir-li quan era a París en un dia de Cap d'Any. És una meditació culinària molt instructiva.

Més, aquell any,
un cas estrany,
en lo món nou,
jorn de Ninou
s'hi esdevenc.
Jo tinguí el reng,
fiu convidar
tots a sopar
qui junt havíem.
Allí teníem
de tots potatges,
de carns salvatges,
volanteria,
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d'hom cap de dit
hi fo trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
regonegué
què hi trobaria:
més hi havia
un cap d'orella.
Carn de vedella
créieme menjàssem
ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit
tros mig partit!
Tots lo miram
e arbitram
carn d'hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
-filles ja grans-,
era fornera
e tavernera.
Dels que hi venien,
allí bevien,
alguns mataven,
carn capolaven,
feien pastells,
e dels budells
feien salsisses
o llonganisses
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven.
Elles mataven
alguns vedells,
ab la carn d'ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien,
e ja l'omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e celerades,
abominables.
Cert, los diables
com los mataven,
crec los aidaven,
e lo dimoni.
Fas testimoni
que en mengí prou,
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines,
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.

Una tensó de Rimbaut d'Aurenga

La nit passada no se exactament per quina raó, la vetllada va tenir lloc a la cambra de l'Aparici, de manera que els organitzadors hi van preparar un parament de catifes i butaques que feia goig de veure. En Passarell ens va sorprendre amb aquesta tensó que ara escriuré, però el que ens va sorprendre més va ser que l'Aparici, sempre des del llit, anava fent les tornades, és a dir que interpretava a Giraut de Bornelh, mentre que el nostre trobador interpretava el senyor Linhaure, que no és altre que Rimbaut d'Aurenga. És un disquisició sobre el trobar lleu i el trobar clus que em sembla d'una gran actualitat. I la questió és si s'ho havien preparat, o també l'Aparici és un iniciat en el tema trobadoresc. Els va quedar molt bé.

Ara em plau, Giraut de Bornelh,
de saber per què aneu blasmant
el trobar clus; i jo us deman
si un mateix preu
vós atorgueu
al que és cortès o comunal.
Potser el bon mèrit no preval?

Senyor Linhaure, trobar és bell
si ho fan a gust aquells qui ho fan;
però per mi és pla galant
el cant que arreu
a tots atreu
perquè és senzill i habitual.
No us ho prenguéssiu pas a mal!

Giraut, fóra un gran desgavell
que en mon trobar valgués semblant
allò mesquí i allò que és gran.
Bé prou sabeu
que cap plebeu
no lloarà, ni poc li cal,
ço que no entén, que és el que val.

Linhaure, us dic que el meu cimbell
és ser planer, quan trobo el cant,
però tothom n'és ignorant.
Quan vós trobeu:
com desitgeu
que no us entengui tal i tal?
Si el cant no ens porta altre cabal!

Giraut, jo el tallo amb un cisell
el cant, el llimo, el tiro avant
i tant me fa si clus roman.
És un trofeu
que poc es veu,
mes si preem or més que sal,
amb el meu cant hem de fer igual.

Linhaure, si a l'amant novell
us plau anar contrariant:
que trist que resta sospirant!
Mes escolteu:
si amb ronca veu
canta els meus versos un bojal,
en trec profit. No és bon senyal?

Giraut amic, pel blau mantell
del cel i pel sol fulgurant,
no sé pas de què estem parlant.
Honor em feu
si ara em creieu:
Tan torbat sóc per un lleial
goig entranyat, tan natural.

Linhaure amic, si em fa girell
l'escut, aquella que amo tant
i me'n mostra el vermell sagnant:
"ja no em voleu?"
a contrapeu
li dic amb dubte deslleial.
Puc oblidar que em féu comtal?

Giraut, em dol, per Sant Marçal,
que marxeu abans de Nadal.

Linhaure, és una cort reial,
on vaig, ben rica i amical.

(versió d'Alfred Badia)

Una albada de Giraut de Bornelh

Com que resulta que molts dels nostres associats últimament, amb el fred i els mals dies de l'hivern, abusen de la migdiada, després quan arriba la nit no hi ha qui dormi. I no sé perquè, a l'alba, és quan hi ha més moviment a les cambres: se senten portes que s'obren i es tanquen, se senten riures i enraonies, se senten corredisses; tinc la impressió que s'hi organitzen piscolabis, alguns de públics i d'altres més privats. Per aquest motiu em sembla adequat de reproduir la cançó que ens va cantar ahir el Passarell, és molt emocionant:

"Rei gloriós, vera llum, claredat,
a un company meu no farieu costat?
Déu poderós, proveïu-lo d'ajuda!
No l'he vist des que la nit és vinguda,
i adés serà l'alba!

Bon companyó, sou o no deixondat?
No dormiu més, lleveu-vos aviat.
Per l'orient ja l'estrella us saluda
que porta el jorn:prou l'he ben coneguda,
i adés serà l'alba!

Bon companyó, canto enllà del portell.
No dormiu més, que ja sento l'ocell
que cerca el dia volant pel boscatge.
Ai, si el gelós us venia a fer ultratge!
I adés serà l'alba!

Bon companyó, guaiteu pel finestrell.
Un cel d'estels brilla enlaire, tan bell!
Així sabreu que és fidel mon missatge.
No ho voleu fer? Serà en vostre damnatge.
I adés serà l'alba!

Bon companyó, aviat que us deixí,
ja no he sabut quina cosa és dormir.
Agenollat prego al fill de Maria
que us torni a mi per lleial companyia.
I adés serà l'alba!

Bon companyó, ran de porta em vau dir:
"Oh, bon amic, no dormiu, perquè així
sabreu de cert quan apuntarà el dia!"
I ara no us plau que us canti si venia.
I adés serà l'alba!

-Mon dolç company, sóc en tan bon sojorn
que ja no amo més ni l'alba ni el jorn.
L'amor més bella que de mare és nada,
jo la tinc als braços: que em fa l'arribada
del gelós foll, de l'alba?

(adap. Alfred Badia)

Una cançó de Peire d'Alvernha

Aquests dies ha aparegut un trobador a la nostra associació, o potser per parlar amb més propietat hauria de dir un juglar, i per les nits cada dia hi ha revetlla. Es fa dir el Passarell. S'acompanya amb una mena de guitarró de corda, i té un repertori inacabable. Em sembla que coneix les cançons de tots els trobadors, perquè li diuen: saps aquella que fa..., i la canta! N'hi ha una que m'ha agradat particularment, perquè va sortint tota la trepa trobadoresca.

"Faré un cant d'aquests trobadors
bons cantadors de tots colors
de qui el pitjor es creu excel·lent.
Com que entre ells jo veig cent pastors
de música poc sabedors,
que cantin on ningú no els sent.

Culpa n'ha Peire Rogier,
per què jo l'acuso primer.
Canta d'amor gosadament.
Millor li fóra fer el mester
de canelobre amb ciri, o bé
tocar el saltiri en un convent.

El segon, Giraut de Bornelh,
sembla talment un odre vell
amb son cant magre, somnolent,
de vella que renta un pitxell.
Ssi al mirall guaita el s,
tindrà un gran esparverament.

El terç, vegeu, és en Bernart
de Ventadorn, que usa d'un art
tan curt que és un patiment.
Son pare fou arquer vulgar
i sa mare no feia tard
a treure el pa del forn calent.

El quart, de Briva, llemosí:
Fins a Benivent, lluny d'ací,
poc hi ha juglar més indigent.
Quan canta sembla un pelegrí
que malalteja, tan mesquí,
que és pietat veure'l sofrent.

Guillem de Ribes és malvat
i fa el cinquè que jo he comptat.
Diu els seus versos roncament
amb cantusseig d'esfetgegat
talment un gos apallissat,
i té uns ulls d'imatge d'argent.

El sisè, Grimoart Gausmar,
és cavaller i fa de juglar.
Que perdi Déu el qui ho consent
i li don roba per cantar;
si un cavaller s'adobarà,
s'joglaran molts més de cent.

Amb Peire de Monzó, set són:
a Tolosa, el comte Ramon
li cantà un vers galanament.
L'altre li roba, que és afront.
El noble comte no el confon
fent-li tallar cap penjament.

Fa el vuit en Bernat de Saissac,
curt de diners, d'oficis flac,
pidolant sempre mant present.
Mai no el preí més que un llimac,
des que a en Bernat de Cardaillac
li demanà un mantell pudent.

Fa el novè un home presumit,
en Raimbaut, que es creu exquisit;
jo no vull fer-ne gens d'esment.
Poc és ardent ni divertit.
El veig com un gaiter, marcit,
vivint d'almoines de la gent.

Ebles de Sanha fa el desè.
D'amor no hagué cap benvoler
bé que canta joliuament.
És vilanet de poc valer,
venal, inflat, d'altercats ple.
Dóna-li un sou i està content.

L'onzè és en Gonçal Roís.
Creu que els seus cants són rics d'encís
i es fa dir cavaller valent.
Mai no donà cop queferís
si doncs no fou que ell el patís.
tan era vil son armament.

El dotzè és un vell lombard
que a cada veí diu covard
quan ell mateix sent esparvent;
però fa qualque cant gallard
amb mots de so fals i bastard.
Hom l'anomena El Complaent.

Peire d'Alvernha té tal veu
que canta com granota arreu
i es lloa molt infladament,
però és el mestre de més preu,
si fa més clars els mots que treu
car ningú gaire no els entén.

He fet el vers pels qui endrapeu
a Puigverd jogant i rient."
(adap. Alfred Badia)

Si la cosa segueix així, aquests locals s'acabaran dient el Castell de la Migdiada.

El sifó

Ara mateix l'Aparici m'acaba de passar una nova crònica:

Aquest matí ha vingut el llauner, i m'ha demanat on era la secreta.

-Allà -li he dit.

Jo per mi que no té gaires estudis. Portava unes canyes llarguíssimes i pretenia fer-les passar per la tassa amb la intenció de desembussar-la. Li he explicat que hi ha un sifó, i que no eren prou flexibles, però ell m'ha dit que era la primera vegada que sentia parlar d'aquesta mena d'artefacte. I com que hi havia un embús de molts dies, amb tota aquesta activitat ja us podeu imaginar com han quedat el terra i les parets. És clar, les canyes es trencaven, no podien resseguir el sifó, i ell burxava com un possés. L'home s'ha posat molt nerviós, i jo encara més. El Ronyós, que també era allà copiant els meus pensaments, i que és molt culte, per tal d'il·lustrar una mica al llauner li ha llegit la definició de sifó que porta el diccionari: “tub encorbat que serveix per fer passar el líquid d'un vas a un nivell més baix passant per un nivell més alt, cosa que té lloc sempre que, ple el tub de líquid, el nivell de líquid del dit vas (en que se submergeix l'extremitat d'un dels braços del tub) és més alt que el de l'extremitat de l'altre braç, o que el del líquid de l'altre vas, en el cas en què aquesta extremitat hi estigui submergida” .

El llauner ha quedat molt impressionat.

Una altra crònica de l'Aparici: El vàter s'ha embussat

Les habitacions aquestes de la infermeria no estan gens malament, són individuals, amb una finestra que dóna al jardí i un vàter privat.

He llençat al vàter la segona i la tercera capsa d'injeccions que la Sra. Úrsula pretenia clavar-me (que coi, que em donin xarop!), de manera que podríem donar el tema per acabat. Però el vàter s'ha embussat, de fet ja feia uns quants dies que no anava gaire fi, feia molta pudor i la pasta no acabava de baixar del tot, això des que vaig llençar la primera capsa; deu ser que les canonades són estretes. De fet, cada vegada que estiro la cadena, bessa l'aigua fins a mitja habitació, però després d'una mica desapareix, es veu que es filtra cap al pis de sota. Si la cosa segueix així hauré d'anar al jardí a fer les meves necessitats, però la idea no m'agrada gaire perquè fa molt fred. I estic malalt.

A l'habitació del costat han internat el Franz. Encara no l'he vist, però un dia d'aquests li faré una visita. Quan estigui més bo; es veu que de moment està mig inconscient. El Ronyós m'ha dit que s'ha intoxicat, segurament un problema de drogues.

El doctor Bucèfal ja no em visita. L'altre dia ens vam discutir, li vaig dir que era un tros de cavall inculte i que no sabia prou per fer de metge. Va marxar molt enfadat. Em sap greu, però segueixo pensant que no és un bon metge, m'hauria d'haver receptat xarop.