Jaufré Rudel i el seu amor de lluny

Apreneu, amadors, de Jaufré Rudel i el seu amor de lluny! Aquest també és dels nostres, i molt amic meu.
Diu la llegenda que es va enamorar de la princesa de Trípoli, sense haver-la vist mai, pel que va sentir que dèien d'ella els pelegrins que tornaven d'Antioquia. Va embarcar-se per anar-la a veure i en el viatge es va posar malalt. Conduït a un alberg on el donaven per mort, la princesa el va anar a veure. En saber que era ella, al punt va recobrar l'oida i l'alè, va lloar Déu perquè l'havia mantingut viu fins a poder-la veure, i va morir en els seus braços. La princesa el va enterrar amb gran honor i després, aquell mateix dia, es va fer monja.
Escolteu-lo, escolteu els seus planys:
 

No sap chantar qui so non di,

ni vers trobar qui motz no fa,

ni conois de rima co's va

si razo non enten en si.

Mas lo mieus chans comens'aissi,

com pluz l'auziretz, mais valra, a, a.

No sap cantar qui el so no diu,

ni vers trobar qui mots no fa

i desconeix el rim com va,

si de raó perd el motiu.

Més el meu cant ara sentiu,

com més l'oireu, molt més valdrà, a, a.

Nuils hom no's meravill de mi

s'ieu am so que ja no'm veira,

que'l cor joi d'autr'amor non ha

mas de cela qu'ieu anc no vi,

ni per nuill joi aitan no ri,

e no sai quals bes m'en venra, a,a.

Ningú no s'admiri de mi

si amo ço que mai no em veurà,

al cor goig d'altre amor no hi ha

sinó de la qui mai no he vist,

ni en altre goig no trobo encís,

i no sé pas quin bé em vindrà, a, a.

Colps de joi me fer, que m'ausi,

et ponha d'amor que'm sostra

la carn, don lo cors magrira;

et anc mais tan greu no'm feri,

ni per nuill colp tan no langui,

quar no cove ni no s'esca, a, a.

Cops de joia em fan morir,

l'amor que puny em malmeté

la carn, d'on ve que enflaquiré;

un mal tan greu mai no em ferí,

ni per cap cop tant no llanguí,

no és apropiat i no convé, e, e.

Anc tan suau no m'adurmi

mos esperitz tost no fos la,

ni tan d'ira non ac de sa

mos cors ades no fos aqui;

e quan mi resveill al mati

totz mos bos sabers mi desva, a, a.

Mai suaument no vaig dormir

que en esperit no fos allà, (amb ella)

ni el llast del viure no em pesà

que el cor adés no fos allí; (amb ella)

i en despertar-me de matí

aquell bon gust prest es desfà, a, a.

Ben sai c'anc de lei no'm jauzi,

ni ja de mi no's jauzira,

ni per son amic no'm tenra

ni coven no'm fara de si;

anc no'm dis ver ni no'm menti

e no sai si ja s'o farà, a, a.

Bé sé que no en vaig gaudir

ni ella de mi no gaudirà,

ni per amic mai no em tindrà

ni jurament farà de mi;

mai no em va dir ver ni em mentí

i no sé si mai ho farà, a, a.

Bos es lo vers, qu'anc no'i falhi,

e tot so que'i es ben esta;

e sel que de mi l'apenra

gart se no'l franha ni'l pessi;

car si l'auran en Caersi

En Bertrans e'l coms en Tolza, a, a.

Bo és el vers, mai no hi fallí,

tot el que hi és molt bé està;

aquell qui de mi l'aprendrà

no se n'aparti ni un bocí,

així en Bertran, al Caersí,

l'haurà, i el comte al Tolzà, a a.

Bos es lo vers, e faran hi

calque re don hom chantara, a, a.

Bo és el vers, i faran hi

quelcom que hom bé cantarà, a, a.

(trad. Salvador Giralt)

Babariol, babariol, babarian; una altra cançó de Guilhem de Peitieu

Aquesta cançó que ara escoltareu, canta les virtuts del silenci. Talment com anys després (ens ho diu el Decameró), Masseto de Lamporecchio es fa passar per mut i guanya amb aquest artifici el favor de les vuit monges i l'abadessa d'un convent famós per la seva santedat, de la mateixa manera, el nostre cavaller, molts anys abans, ja havia establert aquesta pràctica.  Sí, les virtuts del silenci, les virtuts del no dir. Ho diuen tots els savis: calleu! I nosaltres afegim: dormiu, dormiu profundament, dormiu amb lucidesa!
Ara veieu els avantatges que podrieu arribar a obtenir...:

Farai un vers, pos mi sonelh,

e'm vauc e m'estauc al solelh;

donnas i a de mal conselh,

e sai dir cals:

cellas c'amor de chevaler

tornon a mals.

Faré un vers perquè tinc son,

mandrejo i m'estiro al solell;

dones hi ha de mal consell,

diré qui són:

les qui d'amor de cavaller

en fan afront.

Donna non fai pechat mortau

que ama chevaler leau;

mas s'ama monge o clergau

non a raizo:

per dreg la deuria hom cremar

ab un tezo.

Dona no fa pecat mortal

si ama cavaller lleial;

mes si ama home clerical

no té raó:

per llei l'haurien de cremar

amb un tió.

En Alvernhe, part Lemozi,

m'en aniei totz sols a tapi:

trobei moiller d'En Guari

e d'En Bernart;

saluderon mi sinplamentz,

per Sain Launart.

A Alvèrnia, ran del Llemosí,

anava sol sense guarnir,

trobo les dones d'en Guarí

i d'en Bernard;

em saludaren planament,

per sant Lleonard.

La una'm diz en son lati:

“O, Deus vos salf, don peleri!

Mout mi senblatz de bel aizi,

mon escient;

mas trop vezem anar pel mon

de folla gent”.

Una em diu en son llatí:

“Que Déu vos guardi pelegrí!

Molt em sembleu d'esperit fi,

a dretcient;

massa veiem anar pel món

la folla gent”.

Ar auzirets qu'ai respondut:

anc no li diz ni bat ni but,

ni fer ni fust no ai mentangut,

mas sol aitan:

“Babariol, babariol,

babarian”.

Ara oireu el que ha vingut,

no li he respost ni bat i but,

tampoc no he dit ferro ni fust,

només aital:

“Babariol, babariol,

babarian”.

“Sor”, diz N'Agnes a N'Ermessen,

“trobat avem que anam queren!”

“Sor, per amor Deu l'alberguem,

que ben es mutz,

e ja per lui nostre conselh

non er saubutz.”

“Sor”, diu l'Agnès a l'Ermessen,

“aquí tenim el que volem!”

“Sor, pel bon Déu l'albergarem,

que és ben mut,

i mai per ell, el nostre afer,

serà sabut”.

La una'm pres sotz son mantel

et mes m'en sa cambra, el fornel;

sapchatz qu'a mi fo bon e bel,

e'l focs fo bos,

et eu calfei me volonter

al gros carbos.

Una em va prendre en son mantell,

la seva cambra té un fornell;

allò va ser bonic i bell,

i molt bufó,

vaig escalfar-me de bon grat

amb el carbó.

A manjar mi deron capos,

e sapchatz aig i mais de dos;

et no'i ac cog ni cogastros,

mas sol nos tres;

e'l pans fo blancs e'l vins fo bos

e'l pebr'espes.

De menjar em van donar capó;

sabeu, n'hi havia més de dos;

no hi hagué coc ni marmitó,

només els tres;

el pa era blanc, el vi molt bo,

el pebre espès.

“Sor, s'quest hom es enginhos

e laissa lo parlar per nos,

nos aportem nostre gat ros

de mantenent,

que'l fara parlar az estros,

si de re'nz ment.”

“Sor, si aquest home és enginyós

i deixa de parlar per nós,

portem el nostre gatet ros

sobtadament,

que el farà parlar ben prest

si de res ment”.

L'Agnes anet per l'enoios:

et fo granz et ac loncz guinhos;

et eu, can lo vi entre nos,

aig n'espavent,

qu'a pauc no'n perdei la valor

e l'ardiment.

L'Agnès va anar per l'enutjós:

era molt gran i mostatxós

quan el vaig veure entre nós,

quin espavent,

de poc no perdo el valor

i l'ardiment.

Quant aguem begut e manjat,

e'm despoillei per lor grat;

detras m'aporteron lo chat

mal e felon:

la una'l tira del costat

tro al talon.

Havent begut i ben menjat,

van despullar-me a llur grat;

damunt em van posar el gat,

vil traïdor:

me'l fan passar pel costellam

fins al taló.

Per la coa de mantenen

tir'el chat, el escoisen;

plajas mi feron mais de cen

aquella ves;

mas eu no'm mogra ges enuers

qui m'aucizes.

Per la cua, sobtadament,

tiren del gat, quin escarment;

d'esgarrapades, més de cent;

si fossin més,

jo no m'hagués per res mogut

ni que em matés.

“Sor”, diz N'Agnes a N'Ermessen,

“mutz es, que ben es conoissen.”

“Sor, del bainh nos apaireillem

e del sojorn.”

Ueit jorn ez ancar mais estei

az aquel torn.

“Sor”, diu l'Agnès a l'Ermessen:

“segur que és mut, bé ho sabem”.

“Sor, ara el bany prepararem

i el sojorn”.

Vuit jorns i escaig em vaig quedar

en aquell forn.

Tant las fotei com auzirets:

cent et quatre-vinz et ueit vetz,

que a pauc no'i rompei mos corretz

e mos arnes;

e no'us puesc dir los malavegz,

tan gran m'en pres.

Les vaig follar com sentireu:

vegades, cent, set, vuit i deu,

el corretjam va venir als peus

i tot l'arnès;

i no us puc dir el mal enutjós

tan gran que he pres.

Monet, tu m'iras al mati,

mo vers portaras el borssi,

dreg a la molher d'en Guari

e d'En Bernat:

i diguas que `per m'amor

aucizo'l cat!

Monet, sortiràs de matí,

duràs el vers al sarroní,

fins a les dones d'en Guarí

i d'en Bernard:

i digues que pel meu amor

matin el gat!

(trad. Salvador Giralt)

Guilhem de Peitieu, el primer trobador, el nostre mestre.

Aquesta cançó és el punt de partida de moltes coses. En Guillem en sabia, sabia dormir al damunt d'un cavall; és per això que l'anomeno mestre. Qui dels nostres associats seria capaç de fer res de semblant? Eren uns altres temps. Era una altra època. Ara dormim en gandules i sofàs, i la majoria al llit. La gent s'ha tornat més còmoda, ens hem tornat més còmodes i estimem el confort. I d'altra banda els cavalls..., els nostres cavalls són tan sorollosos! Però escolteu, escolteu...

Farai un vers de dreit nien:

non er de mi ni d'autra gen,

non er d'amor ni de joven,

ni de ren au,

qu'enans fo trobatz en durmen

sus un chivau.

Faré vers de no res dient:

no és de mi ni d'altra gent,

no és d'amor ni de jovent,

ni res d'aital,

endormiscat l'anava fent

dalt d'un cavall.

No sai en qual hora'm fui natz,

no soi alegres ni iratz,

no soi estranhs ni soi privatz,

ni no'n puesc au,

qu'enaisi fui de nueitz fadatz

sobr'un pueg au.

No sé en quina hora vaig ser nat,

no sóc alegre ni irat,

no sóc feréstec ni apocat,

i tant se val,

que així vaig ser de nit fadat

sobre un penyal.

No sai cora'm sui endormitz,

ni cora'm veill, s'om no m'o ditz;

per pauc no m'es lo cor partitz

d'un dol corau;

e no m'o pretz una fromitz,

per Saint Marsau!

No sé quan sóc ben adormit,

ni quan despert, si no m'ho han dit;

per poc se m'és el cor partit

d'un dol coral;

i no m'importa un comí,

per Sant Marçal!

Malautz soi e cre mi morir;

e re no sai mas quan n'aug dir.

Metge querrai al mieu albir,

e no'm sai tau;

bos metge er, si'm pot guerir,

mor non, si amau.

Estic malalt i em crec morir;

i només sé el que sento dir.

Metge voldré al meu albir,

i no en sé tal;

que serà bo si em pot guarir,

mess si no mal.

Amigu'ai ieu, non sai qui s'es:

c'anc no la vi, si m'aiut fes;

ni'm fes que'm plassa ni que'm pes,

ni no m'en cau:

c'anc non ac norman ni franses

dins mon ostau.

Amiga tinc, no sé qui és:

mai no l'he vist, però l'hi tinc fe;

no em complau ni em fa el pes,

però tant se val:

car no hi ha cap home de bé

al meu casal.

Anc no la vi et am la fort;

anc no n'aic dreit ni no'm fes tort;

quan no la vei, be m'en deport;

no'm prez un jau:

qu'ie'n sai gensor e belazor,

e que mais vau.

Mai no l'he vist i l'amo fort;

mai no m'ha fet favor ni tort;

quan no la veig, n'estic joiós;

m'importa un gall:

sé de bellesa i distinció,

que molt més val.

No sai lo luec ves on s'esta,

si es en pueg ho es en pla;

non aus dire lo tort que m'a,

abans m'en cau;

e peza'm be quar sai rema,

per aitan vau.

No sé el lloc vers on s'està

si és en puig o és en pla;

no goso dir el tort que em fa,

parlar no em val;

i em pesa tant quan amb mi està

que fugir em cal.

Fait ai lo vers, no sai de cui;

e trametrai lo a celui

que lo'm trametra per autrui

enves Peiteau

que'm tramezes del sieu estui

la contraclau.

He fet el vers no sé de qui;

i el trametré en aquell qui

el trametrà de part de mi

envers Peiteau,

perquè em trameti en estotgí

la contraclau.

El Monjo de Montaudon, un monjo joiós

Després de l'enuig, arriba el moment de l'esbarjo i el plaer. Veieu el nostre monjo en una situació no pas tan crispada com en el seu poema anterior:

Molt mi platz deportz e gaieza,

condugz e donars e proeza,

e dona franca e corteza

e de respondre ben apreza,

e platz m'a ric home franqueza

e vas son enemic maleza.

Molt a mi em plau folga i riquesa,

menjars, presents, i ardidesa,

i dona franca i cortesa

que sap respondre amb finesa,

i em plau en home ric franquesa

i vers els enemics feresa.

E platz me hom que gen me sona

e qui de bon talan me dona,

e ricx hom quan no mi tensona;

e'm platz qui'm ditz be ni'm razona,

e dormir quan venta ni trona,

e gras salmos az ora nona.

I em plau qui em té per gran persona

i qui de bon talent em dóna,

i home ric que no em qüestiona;

i em plau qui de mi bé enraona,

i dormir fort quan venta i trona,

i gras salmó a l'hora nona.

E platz mi be lai en estiu

que'm sojorn a font o a riu,

e'ill prat son vert e'l flors reviu

e li auzelhet chanton piu

e m'amigua ve a celiu

e lo'y fauc una vets de briu.

I em plau quan arriba l'estiu

de reposar en font o riu,

els prats són verds, la flor reviu,

els ocellets canten piu-piu,

i ve l'amiga de furtiu

i ens abracem en lloc ombriu.

E platz mi be qui m'aculhia,

e quan gaire no'n truep fadia;

e platz mi solatz de m'amia,

baizars, e mais si lo'i fazia;

e si mos enemicx perdia

mi platz, e plus s'ieu lo'i tolia.

I em plau el qui el portal m'obria,

i quan sóc lluny de letargia;

i em plau l'esbarjo amb l'aimia,

besars, i allò que li faria;

i si el meu enemic rebia

em plau, i més si jo el colpia.

E plazon mi be companho,

cant entre mos enemicx so

et auze be dir ma razo

et ill l'escouton a bando.

I em plauen els bons companyons,

quan entre els meus enemics som,

i sentir dir bones raons

del monjo laic de Montaudon.

El Monge de Montaudon, un monjo enutjat

Ara que hi ha tantes persones indignades (19-4-2012), em sembla oportú parlar del trobador que va inventar l'enuig, una composició on el tema és precisament l'enuig que produeixen els esdeveniments del món i la mateixa condició humana. No he trobat cap traducció al català. He demanat ajuda al Lletraferit de Manlleu, però després d'unes vacil·lacions inicials, que sí, que no, que no ho sé..., ha acabat molt enutjat i jo encara més. Per què no em vol ajudar? I per què l'enutja que li ho demani? Els nervis? La salut? La gent és molt estranya; i els nostres associats, segons com es miri, encara més. Són persones molt sensibles. De manera que faré el que podré.

Fort m'enoia, s'o auzes dire,
parliers quant es avols servire;
et hom que trop vol autr'aucire
m'enoia, e cavals que tire;
et enoia'm, si Dieus m'ajut,
joves hom, quan trop port'escut
que negun colp no'i a avut,
capellan e monge barbut
e lausengier bec esmolut.

Molt m'enutja, ho he de dir,
massa parlar i malservir;
home que vol un altre occir
m'enutja, i cavall de tir;
i m'enutja, si Déu m'ajut,
joves que porten escut
que cap cop no ha rebut,
capellà i monjo barbut
i llagoters de bec ganxut.

E tenc dona per enoiosa
quant es paubra et orgoillosa,
e marit qu'ama trop sa sposa,
neus s'era domna de Tolosa;
et enoia'm de cavallier
fors de son pais ufanier,
quant en lo sieu non a mestier
mas sol de pizar el mortier
perbre o d'estar al foguier.

I la dona és enutjosa
quan és pobra i orgullosa;
i el marit que vol l'esposa,
fins i tot si és de Tolosa;
i m'enutja el cavaller
que va pel món de botifler,
i a casa no té més mester
que picar pebre amb el morter
o d'escalfar-se en el foguer.

Et enueia'm de fort maneira
hom volpilz quan porta baneira,
e avols austors en ribeira,
e pauca carns en gran caudeira;
et enoia'm, per Sant Marti,
trop d'aiga en petit vi;
e quan trob escassier mati
m'enoia, e d'orp atressi,
car no m'azaut de lor cami.

I m'enutja en gran manera
que un covard porti bandera,
i l'esparver per la ribera,
i poca carn en gran caldera;
i m'enutja, per Sant Martí,
excés d'aigua en bot de vi;
un esguerrat de bon matí
m'enutja, i orbs amb mi,
car no m'agrada el seu camí.

Enoia'm longa tempradura,
e carns quan es mal cuita e dura,
e preste que men ni's perjura,
e vielha puta que trop dura;
et enoia'm, per Sant Dalmaç,
avols hom en trop gran solatz,
e corre quan per via glatz;
e fugir ab cavalh armatz
m'enoia, e maldir de datz.

M'enutja excés en la dretura,
la carn quan és mal cuita i dura,
i preste que ment i perjura,
i vella puta que molt dura;
i m'enutja, per Sant Dalmaç,
home vil en gran solaç,
i córrer damunt del glaç,
i fugir amb cavall armat,
m'enutja, i en els daus mal fat.

Et enoia'm, per vida eterna,
 manjar ses foc, quan fort iverna,
e jaser ab veill'a galerna,
quan m'en ven flairors de taverna;
et enoia'm e m'es trop fer
quan selh que lav'olla enquer;
et enueia'm de marit fer,
quan eu li vey belha molher,
e qui no'm dona ni'm profer.

I m'enutja, per vida eterna,
menjar sens foc quan fort hiverna,
i jeure al ras quan hi ha galerna,
tot ensumant bafs de taverna;
i m'enutja encara més
que renti l'olla un tafaner;
i molt m'enutja el carnisser
quan veig que té bella muller,
i qui no ajuda en el meu bé.

Et enueia'm, per Sant Salvaire,
en bona cort avols violaire,
et a pauca terra trop fraire,
et a bon joc paubres prestaire;
et enoia'm, per Sant Marcel,
doas penas en un mantel,
e trop parier en un castel,
e rics hom ab pauc de revel,
et en tornei dart e quairel.

Et m'enutja, per Sant Salvaire,
en bona cort mal violaire,
i amb poca terra germans gaires;
i amb molt bon joc pobre prestaire;
i m'enutja, per sant Marcel,
dues pells en un mantell,
i molts parents en un castell,
rics ensopits que es tornen vells,
i en el born llança i dardell.

Et enuia'm, si Dieus mi vailla,
longa taula ab breu toailla,
et hom qu'ap mas ronhozas tailla,
et ausbercs pesanz d'avol mailla;
et enoia'm estar a port
quan trop fa greu temps e plou fort;
e entre amics dezacort
m'enueia, e'm fai piegz de mort,
quan sai que tenson a lor tort.

I m'enutja, si Déu no em falla,
llarga taula amb breus tovalles,
home que amb mans ronyoses talla,
ausberg pesat de mala malla;
i m'enutja de ser en un port
quan fa mal temps i plou molt fort;
i entre amics el desacord
m'enutja, i és pitjor que mort
la discussió com a deport.

E dirai vos que fort me tira: 
veilla gazals quan trops atira
e paubra soudadeir'aira,
e donzels qui sas cambas mira;
et enoia'm, per Sant Aon,
dompna grassa amb magre con,
e senhoratz que trop mal ton;
qui no pot dormir, quant a son,
major enoi no'n sai el mon.

I us diré el que més m'aïra:
vella intrigant que a tothom fira,
la patuleia, això m'aïra,
i donzell que ses cames mira;
i m'enutja, per Sant Aon,
dona grassa amb magre cony,
i perruquer que mal em ton,
i no dormir quan hi ha son, (són)
més gran enuig no sap el món.

Ancar i a mais que m'enoia:
cavalcar ses capa, de ploia,
e quan trob ab mon caval troia
qui sa manjadoira li voia;
et enoia'm a no'm sab bo
de sella quan croll'a l'arço,
e fivella ses ardaillo,
e malvaitz hom dinz sa maiso
que no fa ni ditz mal no.

Encara hi ha més que m'enutja:
anar a cavall en temps de pluja,
i trobar una grossa truja
sense vianda a la tremuja;
i m'enutja i no em sap bo (bó)
sella ballant damunt l'arçó,
i un fermall sense agulló;
i home malvat en mansió
sempre fent mal i dient no.

(trad. Salvador Giralt)

El qui fou utlíssim per a la vida, el fabulista Isop, era, per la fortuna, esclau, pel llinatge, frigi de Frígia; brut d'aspecte inútil per al servei, panxut, cap-gros, camús, geperut, negre, baldat, camatort, curt de braços, guenyo, morrut, una ruïna evident; a més d'això, tenia un defecte més gran que la seva lletjor: la manca de veu; també era desdentat i no podia parlar.

La indiferència és una virtut? El pagès indiferent, a la Vida d'Isop

Companys, la indiferència és una virtut? Sí, em direu, i tant! I com sinó podríem entrar en el país de Morfeu?
A la Vida d'Isop hi he trobat un passatge molt entretingut sobre aquesta qüestió. No és un tema menor. Quan el gran iogui B. K. S. Iyengar va ser a Barcelona, en ser preguntat sobre aquesta qüestió va contestar que avui en dia ja no és possible de practicar la indiferència, i que ens havíem d'acontentar amb el distanciament; donava a entendre que la indiferència no és compatible amb l'ètica del nostre temp. No, no és un tema menor. I sense anar més lluny hi ha un associat que em punxa i no para de fer-me preguntes i demanar-me l'opinió... Aquí teniu el passatge en qüestió; llegiu, llegiu..., a mi no m'ha deixat gens indiferent...:


Quan es llevaren de sopar, Isop fou penjat i fuetejat. Xantos li diu:
"Ja ho tens. Si no em convides un home que no sigui manifasser, et faré lligar i esquarterar".
L'endemà, surt fora de la ciutat tractant de trobar un home que no fos entremetedor. Mentre mirava una multitud de vianants, veu un home rústic d'aspecte però de maneres urbanes que menava un ruc carregat de llenya; anava evitant l'enfit de la gentada i parlava adreçant-se al ruc. Ensumant que es tractava d'un home que feia el seu fet i no gens entremetedor, el va seguir. El pagès, muntat en el ruc, anava dient-li tot caminant:
"Arri! Que arribem ben prompte i es vengui la llenya per dotze asos; tu te n'enduràs dos per a l'herba, jo altres dos per a mi, i els altres vuit els estalviarem per a futures avinenteses, que no ens vingui una malaltia o l'hivern arribi de sobte i ens deixi sense recursos; perquè encara que avui mengis ordi, si sobrevingués un contratemps imprevist, no tindràs ni farratge ni ordi per a menjar".
Isop ho sentia i es deia a si mateix:
"Per les muses! No em sembla gens manifasser, aquest home: m'hi acostaré".
S'hi atansa i li diu:
"Salut, avi".
El pagès respongué a la salutació. Isop prosseguí:
"Quan val la llenya?"
"Dotze asos" -contestà el pagès.
Diu Isop:
"És veritat: pel mateix que s'havia proposat, la ven. -Tot seguit li pregunta-: Avi, ¿Que coneixes Xantos el filòsof?"
"No, fill meu" -contestà el pagès.
"¿Per què?" -inquirí Isop.
"Perquè no sóc xafarder -féu el pagès-. Sí que n'he sentit a parlar."
"Beneït sies! -exclamà Isop-. Jo sóc un seu esclau".
El pagès replicà:
"¿Que t'he preguntat, jo, si ets esclau o lliure? ¿Què n'he de fer, jo?"
"És veritat, no és gens manifasser -diu Isop-. Avi, ja tens la llenya venuda. Arria el ruc cap a la casa de Xantos."
"No sé pas on és la casa" -replicà el pagès.
"Segueix-me i ho sabràs" -digué Isop.
El menà fins a la casa i descarregà la llenya; després de pagar-li'n el preu, digué:
"Avi, el meu amo et demana que sopis amb ell. Deixa, doncs, el ruc al corral, que ja hi haurà qui en tingui cura".
El pagès entrà a sopar sense preguntar per quin motiu se'l convidava, i així entrà com anava, amb fang i amb les sabates posades. Xantos digué:
"És aquest el qui no és manifasser?"
Veient Xantos que Isop pregonava les grans qualitats d'aquell home, diu a la seva dona:
"Senyora, vols que Isop rebi una lliçó?"
"T'ho prego" -respon la dona de Xantos.
"Fes, doncs, com et diré -va dir Xantos. -Llevat i ofereix a l'hoste la safa com si anessis a rentar-li els peus. Ell, pel teu noble posat, s'adonarà que ets la senyora de la casa i no t'ho permetrà de cap manera, ans et dirà: "Senyora, ¿que no hi ha cap esclau que em renti els peus?". Es revelarà com un entremetedor i Isop rebrà fuetades".
La dona de Xantos, per l'odi que tenia a Isop, va cenyir-se una tovalla, es tirà una altra als muscles i presentà la safa a l'hoste. Quan l'hoste va veure que es tractava de la senyora de la casa, va dir-se a si mateix:
"Xantos és filòsof. Si hagués volgut que els meus peus fossin rentats per un esclau, ho hauria ordenat; però si, per honorar-me, ha obligat la seva dona a rentar-me els peus, no seré pas jo qui em privi de tal honor: no m'hi ficaré, estiraré els peus, que me'ls rentin".
Un cop rentat, es posà a taula.
Xantos va dir:
"Quin seny, per les muses!"
I ordenà que donessin a beure, a l'hoste el primer, vi amb mel. L'hoste es digué:
"Són els senyors de la casa que haurien de beure els primers; però, per fer-me honor, el filòsof ha ordenat que em serveixin a mi primer; no m'hi ficaré, doncs".
I prengué la copa i begué. Xantos manà que portessin el sopar. Hom portà un plat de peix. Xantos va dir al pagès:
"Menja".
El pagès començà a engolir com si fos Caribdis. Xantos, després de tastar i decidit a provocar el pagès perquè es manifestés com un xafarder amb les seves paraules, digué:
"Minyó, crida el cuiner".
Aquest es presentà. Xantos li preguntà:
"Explica'm, pròfug: ¿per què quan has agafat els ingredients no has pres prou oli ni gàrum ni pebre? despulleu-lo i fuetegeu-lo".
El pagès va dir-se:
"Està ben cuinat i no hi manca res. Ara, si Xantos té mania al seu cuiner i vol espellar-lo, no m'hi entremetré pas, jo".
El pobre cuiner va ésser fuetejat; Xantos es deia:
"Em penso que aquest home o és mut o és un beneit. No diu res!"
Més tard, després de sopar, fou portat el pastís. El pagès, que no havia mai vist cap pastís ni pintat, començà a fer-ne bocins quadrats, com maons, i a endrapar-se'ls.
Xantos, després de fer el tast, tornà a cridar:
"Que algú faci venir el pastisser".
Aquest es presentà. Xantos diu:
"Maleït! ¿Per què el pastís no té ni mel ni pebre? No té ni pinyons. Fins i tot és ranci!"
El pastisser va respondre:
"Senyor, si el pastís és cru, reclama-m'ho a mi; però si no té mel i s'ha enrancit, no sóc jo el culpable, sinó la senyora. Perquè després de fer el pastís, li he demanat mel i ella m'ha respost: "Quan surti del bany l'hi afegiré". Com que ella ha trigat, no ha rebut la mel a temps i s'ha enrancit".
Diu Xantos:
"Doncs si ha estat cosa de la meva dona, aquesta manca de cura, ara mateix la faré cremar de viu en viu. -I afegí-: Senyora, respon. Va, Isop, porta sarments ací al mig i fes-ne una pira".
Isop els portà i feu una gran pira. Xantos agafà la seva dona i la portà al mig del menjador mentre que no perdia d'ull el pagès per si saltava per tal d'impedir-li-ho.
El pagès, sense fer cap escarafall, continuava agegut, bevent. en adonar-se que Xantos l'estava provant, va dir el pagès:
"Senyor, si ho tens decidit, espera una estona que jo vagi al camp d'una correguda i porti ací la meva dona, i així les cremarem juntes totes dues".
Admirat Xantos de la presènci d'esperit d'aquell home, tan mancat de tafaneria, diu:
"Isop, reconec que m'has vençut..."  
 (trad. Francesc J. Cuartero. Fundació Bernat Metge)