De l'arpa de Jacint Verdaguer a l'arpa de Toko Okuda

Des que el Vicari és a la nostra Associació, el nivell cultural  no para de créixer. Està fart de voltar per tot el món i ara diu que voldria portar una vida més assossegada i casolana. S'ha instal·lat a una de les cambres del pis de dalt i no sembla que porti intenció de tornar als viatges.
Fa dies que parlem de les arpes. Hi ha un gran debat sobre l'enigmàtic poema l'arpa, de mossèn  Cinto. Realment va existir l'arpista napolità que visità l'ermita de la Damunt carregat amb una arpa, "duent a coll una arpa tota plena d'harmoniosa música d'Itàlia"? I si no, per què mossèn Cinto és va empescar aquesta imatge?
Hem llegit molts estudis i comentat llibres i ressenyes; tenim debats.
Verdaguer no deixa indiferent ningú: o te'n fas entusiasta, o l'acabes detestant. És el cas Verdaguer, que encara cueja. En J. M. Sagarra, a qui Verdaguer de petit li havia dit: "Que Déu te faci un sant!", deia en relació a l'Atlàntida: "El que em deixa perplex és l'aplom enorme, l'audàcia magnífica de l'home de la Plana de Vic, que vesteix una faula monstruosa i absurda amb un inexhaurible tresor de natura directament observada; el que em deixa perplex és la presència meravellosament definida  de tantes flors i de tantes herbes, de tanta meteorologia i de tanta agricultura caçades en el baf perfecte dels conreus: el que em deixa perplex és com dins una trepidant màquina retòrica neix el verb i com l'adjectiu pinta delicadament i fa tremolar el nom en una vida insospitada". Li agradava, s'hi havia convertit; perquè l'adhesió a Verdaguer és una mena de conversió religiosa que sol venir sobtadament. I ni més ni menys que Francesc Pujols declarava també el seu entusiasme per Verdaguer, i ponderava l'arpa sagrada com un dels seus grans moments lírics (Angelets del cel,/ despengeu-me l'arpa,/ que de tan amunt/ no puc abastar-la;/ baixeu-la, si us plau,/ més de branca en branca...).
Però llegiu, llegiu l'arpa....

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d'una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d'una Verge
d'aquella rodalia sobirana.
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i humil vassalla,
i, sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda.

Un cap-al-tard tindria alguna pena
puix ella féu l'oració més llarga
i esgranà lo rosari més calmosa
barrejant amb sos grans alguna llàgrima,
i lo tornà a resar; li recaria
sola deixar l'amor de la seva ànima.
A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.

Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa,
i passa els dits per los bordons de l'arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliment d'amor i crits d'hosanna.

Lo temple escolta i, amb la boca oberta,
apar que a la boscúria li demana
si són los passarells que a voladúries
hi solen refilar a trenc de l'alba,
amb aleteigs i música divina
desvetllant la natura endormiscada.
La mare seia al marxapeu del temple,
i jo, mig recolzat sobre sa falda,
i a tres dits de mos ulls l'instrument músic
omplia la rodona portalada.
Jo, mentres l'ona cèlica bevia,
primerenca regor de la meva ànima,
a través de les cordes, fonts perennes
per on lo paradís se m'hi vessava,
a aquell bocí de món que coneixia,
a la terra i al cel doní una ullada.
Que hermosos los trobí! per la finestra
de reixa d'or si jo els vegés encara!

Vegí el Montseny engarlandat de boscos,
vegí el Puigmal de cabellera blanca
damunt la serra del Pirene altívol
com un gegant al cim d'una muralla,
i entre ells, estesa en son conreu, Ausona
a prop del Gurri de lluentes aigües,
com gentil segadora muntanyesa
que dorm al peu de son falçó de plata.
Més humil i més pròxima, l'església
vegí de mon poblet, ramat de cases
que com pollets esveradissos viuen
a l'aixopluc de les maternes ales.
Entre elles una n'obirí més xica
que les seves veïnes i més blanca;
lo fum sortia de la llar fumosa
plena per mi de resplendors de l'alba.
Mos companyons i companyones tendres
feien a dalt del porxe la sardana
i baixaven a l'hort, a rua feta,
papallons joguinosos d'hora baixa;
elles envers les roses que florien,
ells vers on lo cirer vermellejava,
no tant com les enceses barretines
que s'hi veien pujar com una parra.
Feien jocs d'innocència i de platxeri
i corrien i reien i cantaven,
i sa dolça cridòria me venia
amb lo melós arpegi barrejada.
Vegí el camp de mon pare, ros de xeixa
crescuda amb sa suor. Vegí l'aubaga,
los boscos i soleis, nius de mos somnis
d'on lo més primerenc prengué volada.
I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, oh serres de la pàtria!
i al pondre's damunt seu l'astre del dia,
corona d'or irradiant de flama,
engolir-se'l vegí l'alt Pedraforca
fet un vesuvi atapeït de lava,
i entre el floreig d'estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia
vegí en lo cel la Musa Catalana!

A les polèmiques, que dia a dia van pujant de to, hi ha qui considera que Verdaguer és un enlairat que no toca de peus a terra, i que les arpes napolitanes no existeixen. El Vicari diu que a Nàpols, on va passa més d'un mes, no va veure cap arpa. I què?, han dit molts. Això l'ha fet enfadar.
Per apaivagar els ànims, he intervingut i els he dit el que sé de bones tintes: que les arpes són com els peixos: n'hi ha de petites, de normals, i de gegants; i fins i tot a Nàpols hi podria haver una arpa gegant sense que el nostre associat l'hagués vist. Les arpes en general són instruments molt discrets que no van donant la llauna.
Per contrastar experiències, i per relaxar-nos, i perquè en el fons el que ens interessa de debò és la veritat, estem organitzant una excursió a Camallera, on hem sentit a dir que ara mateix hi ha l'arpa de Toko Okuda, una de les més grans del món.
En sabeu alguna cosa?

  

Excés d'amor

Aquests dies hi ha molt de rebombori perquè algú ha trobat a les golfes del nostre edifici unes pistoles de duel. A l'Associació hi ha uns quants esperits inquiets -per no dir uns caps calents-, que des del dia de la troballa van molt excitats. Tot el dia se sent olor de pólvora i el xim-xim de les bales de metall; hi ha advertiments i fugonades als llocs més inversemblants; fins i tot és perillós passejar pel jardí, i els coloms ja no s'hi acosten.
Vivim uns dies d'una gran complexitat.
En Polo, el nostre bibliotecari, que és molt poruc, com si la cultura el pogués protegir de les follies dels nostres associats, està recopilant textos literaris relacionats amb els duels. Em sembla que està espantat, i que aquesta recopilació és un mal senyal.
 Perquè us en feu una idea, llegiu:

 

Murió Galois, como es muy sabido, en un desafío de motivación bien fútil –por “una infame coqueta” como él mismo escribe–, la madrugada del 30 de mayo de 1832.

R. Rodríguez Vidal

Si per curar del mal d’amor

fos oportú d'esbatussar-se contra algú!

Tirar pel dret

i amb les pistoles, a trenc d’alba,

al bosc del riu, lliurar un duel

que no caldria que fos cruel;

com l’Evarist,

que va tenir un final ben trist

però gloriós.

Fetges que sou al vostre lloc, vegetatius,

fidels al cos o bé captius

a l’interior del clos espès

dels homes vius;

tant si fa fred com si és estiu,

compliu.

Fetges humits dels meus semblants,

fetges amics,

que suquegeu de verda fel,

escolto, absort, la vostra veu

atapeïda, rogallosa,

que va dient, entre enfadada i enfadosa:

“Que ja m’atipa tanta fel!”

Fetges vermells, d’un vermell fetge

com no n’hi ha.

Fetges soferts i castigats

que feu la feina, de bon grat

o de mal grat,

de destil·lar la mala llet

d’aquest perol que cuina el brou

enganxifós i escaldufat

de l’embolic sentimental.

Perquè el problema d’aquest món

és en el fons

terriblement sentimental:

excés d’amor, hi ha massa amor;

vet aquí el mal:

l’excés d’amor entre els mortals.

Fes un silenci existencial

i sentiràs la veu del fetge,

atapeïda, rogallosa,

que va dient, entre enfadada i enfadosa:

“Que ja m’atipa tanta fel!”

Fetges molsosos, fetges roms,

treballadors com menairons,

fetges peons,

que feu de fetges d’homes vius

que van i vénen pel carrer,

fregant, fregant la voraviu

d’un món que sempre ha estat esquiu;

i tu, el meu bon fetge roig

tan a tocar, tan a tocar

que puc sentir-te palpitar;

tot i que sóc molt poc flexible,

i la distància és invencible

(posar l’orella al teu damunt

fóra el miracle de Bellmunt!),

puc escoltar la teva veu

atapeïda, rogallosa,

que va dient entre enfadada i enfadosa:

“Que ja m’atipa tanta fel!”

Si per curar del mal d’amor

fos oportú d'esbatussar-se contra algú!

Tirar pel dret

i amb les pistoles, a trenc d’alba,

al bosc del riu, lliurar un duel

que no caldria que fos cruel;

com l’Evarist,

que va tenir un final ben trist

però gloriós.

(Salvador Giralt; Vint-i-dos poemes)

Vint-i-dos poemes, de Salvador Giralt, un article de Xènia Dyakonova

Amb motiu de la publicació d'aquest llibre de poemes, tan celebrat a la nostra associació, hem regirat armaris i arxius, i hem trobat aquesta crítica que va fer en el seu dia (11-02-2005) al diaria Avui, Xènia Dyakonova.
Ens ha semblat un escrit molt lúcid, i que val la pena de tornar a llegir. Aquí el teniu:

El pa irònic de cada dia

Poesia
Vint-i-dos poemes
Salvador Giralt
Emboscall. Vic, 2005
Xènia Dyakonova

La majoria dels poetes
moderns estan
preocupats bàsicament
per les qüestions
còsmiques i per les profunditats
insondables
dels sentiments. És per
això que poques vegades
presten atenció als objectes
de la vida quotidiana,
i passen per alt la seva
substància poètica inesgotable.
Salvador Giralt és una
excepció: els protagonistes
de la seva poesia són
el cafè, el cava, els pastissets
de mel, els balls de
poble, el viatge en avió...
Els canta, els descriu i els
ridiculitza amb una ironia
més o menys bonhomiosa,
en un to que
oscil·la entre la facècia
frívola i el grotesc mordaç.
De passada, en la caldera
bullent de la seva poesia
hi aboca l’amor i el
desig, tractats amb una
barreja de delicadesa i
sarcasme, la por i lamandra,
glorificats com divinitats
paganes, els topònims
exòtics i els símbols
de la realitat moderna.
Els poemes de Giralt es
caracteritzen per un sentit
de l’humor implacable,
i també una gran varietat
mètrica, que inclou ritmes
populars, d’una agilitat
ingràvida, i versos
llargs i grandiloqüents
impregnats d’un alè gairebé
èpic.Amés a més, cal
destacar unes rimes internes,
volgudament barroeres,
que accentuen la ironia.
El vocabulari deGiralt
és ric i espontani, i sovint
fa pensar en Jaume Roig.
Però on més es manifesta el
sentit de l’humor i l’enginy
del poeta és en la tria
dels epígrafs que precedeixen
cada poema: els
manlleva als trobadors i a
Petroni, a la Moderna
Enciclopedia Industrial i
als escrits sobre les rajoles
d’un bar de Vic. Això
darrer és el millor: “Els
homes han de ser com el
cafè: bons, forts, calents”.

Revé por l'hiver. Un poema d'Arthur Rimbaud

El viatge és llarg. Aquí teniu un poema de Rimbaud, molt adequat a la nostra estació actual, la primera de l'any.

REVÉ POR L'HIVER

Somni d'hivern

A *** Elle

L'hivern, nous irons dans un petit wagon rose

Avec des coussins bleus.

Nous serons bien. Un nid de baisers fous repose

Dans chaque coin moelleux.

A l'hivern, anirem en un petit vagó rosa

amb alguns coixins blaus.

Estarem bé. Un niu de besos folls reposa

en els racons suaus.

Tu fermeras l'oeil, pour ne point voir, par la glace,

Grimacer les ombres des soirs,

Ces monstruosités hargneuses, populace

De démons noirs et loups noirs.

Tu tancaràs els ulls per no veure, pel vidre,

fer riotes les ombres del capvespre,

monstruositats que grunyen, una xusma

de llops i de dimonis negres.

Puis tu te sentiras la joue égratignée...

Un petit basier, comme une folle araignée,

Te courra par le cou...

Després et sentiràs la galta esgarrapada...,

un petit bes, com una folla aranya,

et correrà pel coll...

Et tu me diras: “Cherche!” en inclinant la tête,

-Et nous prendons du temps à trouver cette bête

-Qui voyage beaucoup...

Llavors tu diràs: "Cerca!", inclinaràs la testa,

i ens prendrem molt de temps a trobar la bestiola
de viatge inquiet.

En wagon, le 7 octubre 70

(adaptació, Salvador Giralt)

Guy de Maupassant i els caçadors

Ara fa dies, molts dies, que llegim Maupassant. Els seus contes són ideals per a ser llegits a la vora del foc. Ha arribat l'hivern, i aquí al Balneari fa un fred que pela.
Hi ha dos contes sobre la cacera que són terribles. L'un és "la roca dels Somorgollaires", i l'altre és "Amor, tres pàgines del llibre d'un caçador". Si sou caçadors i els llegiu, deixareu de caçar. És el cas del Rellotger, que un dia a la setmana anava de cacera. Ha desat l'escopeta i ara va amunt i avall amb els braços plegats, malenconiós, i tots endevinem que amb un sentiment de culpa que no el deixa viure.
La Rita, l'altre dia va escridassar-lo:

-Botxí! -va dir-li.
Ara però, li sap greu.

Aquest conte, Amor, té un començament molt fort:

"...Acabo de llegir als successos del diari un drama passional. Ell la va matar, després es va matar: l'estimava. ¿Què importaven Ell i Ella? Només el seu amor m'importava; i no m'interessa perquè m'entendreixi gens, ni perquè em sorprengui, ni perquè em commogui, ni perquè em faci somniar, sinó perquè em recorda un episodi de la meva joventut, un estrany record de caça on l'amor se'm va aparèixer com als primers cristians se'ls apareixien creus al bell mig del cel".

Es refereix a l'amor entre una parella d'ànecs, i el que va succeir quan ell mateix va disparar i va matar la femella.


En el conte hi ha una descripció fantàstica d'un aiguamoll:

"M'agrada l'aigua amb passió desordenada: el mar, encara que sigui massa gran, massa agitat, impossible de posseir; els rius, tan bonics però que passen, fugen, se'n van; i, sobretot, els aiguamolls, on palpita tota l'existència desconeguda de les bèsties aquàtiques. L'aiguamoll és un món dintre d'un món, un món diferent que té la seva pròpia vida, habitants sedentaris i passavolants, veus, sorolls i sobretot, el misteri. No hi ha res de més torbador, més inquietant, més esfereïdor, de vegades, que un pantà. ¿Per què aquesta por, que plana per damunt d'aquestes terres baixes cobertes d'aigua? Les vagues remors de les canyes, els estranys focs follets, el silenci profund que les envolta les nits tranquil·les, o bé les boires misterioses,  que s'arrosseguen pels joncs com vestits de mortes, o potser l'imperceptible clapoteig , tan lleuger, tan suau, i més aterridor de vegades que el canó dels homes o el tro del cel, són allò que fa que els aiguamolls s'assemblin a països de somni, països terribles que oculten un secret incognoscible i perillós.
No. Una altra cosa se'n desprèn, un altre misteri, més profund, més greu, flota a les boires espesses, potser el mateix misteri de la creació! Perquè ¿no va ser precisament en l'aigua estancada i fangosa, en la pesada humitat de les terres mullades, sota la calor del sol, on es va bellugar, on va vibrar, on va veure el dia la primera llavor de vida?"
(trad. Marc Bassets. Quaders Crema) 

Cançoneta de Nadal de l'Home Llop

Nadal, per fi Nadal! A veure que ens duran a taula! (com diu una cançó d'en Pau Riba).
Ara que ens han tallat el gas, o sigui, la calefacció, en els locals de l'Associació hi fa un fred que pela. Cal suplir la calefacció externa per la interna, o sigui el calor intern; i aquesta estufa s'alimenta amb el menjar. Benvinguts, àpats nadalencs: el nostre gasògen! Aquí hi ha molt d'ambient, i molta gana. Fins i tot diria que respirem optimisme. Abraçades, felicitacions, petonets...
Hem sentit a dir que el Punyal està revisant el seu primer llibre de poemes, exahuridíssim, i que aviat Emboscall el tornarà a publicar. Aquí teniu un dels poemes del llibre: la cançoneta de Nadal de l'Home LLop:

No sé per quin motiu, m'agrada mossegar;

clavar els ullals allà on la carn és tendra

i, ben poc a poquet, xarrupejar

amb lents xarrups, el roig refresc.

I m’agrada, també, seguir la crida blanca

de la nocturna Lluna (com adoro la Lluna!;

me la imagino, amb bata, sortint del mar de plata),

llavors que em faig del tot un animal

pelut i cuallarg com un dimoni,

i em brilla al fons dels ulls la llum de l’antimoni.

(Penjades als seus caus, les taciturnes aus

em miren amb respecte, tal deu ser el meu aspecte!).

I com aquell qui posa guindes confitades a un pastís,

em torno udoladís.

I allà on vull faig un pis.

Em deixo endur, llavors, pel vici d’ensumar

que em porta a seguir el rastre d’alguna bocinada;

i em dono pressa, corro, m’aparto de les grutes

i, per esquerpes rutes, m’arribo, sóc la pesta!,

fins als carrers poblats on sempre estan de festa.

Entro al pis trenta-sis d’un luxós gratacels,

o bé faig cap al bar de l’àtic d’un hotel,

pujant, naturalment, per la façana.

L’enginy em posa a prova la ciutat:

m’enfilo als edificis com un gat.

Si no fos que la llengua em delata

(vermella, vermellota,

de bava regalima fins les potes),

algú que ho veiés,

en veure tan estranya agilitat,

diria admirat: “Mireu, és l’Home Gat!”.

“Que ja és hora i tinc set!”, em dic i repeteixo

quan sembla que decaic i defalleixo,

penjat de la cornisa estreta que m’escup

d'una paret d’estuc.

I llavors, oh delit!, quan la finestra s’obre,

és hora de posar els ullals a l’obra.

Ara, però, som Nadal, i el bé guanya el mal.

Són uns dies de pausa i merescut repòs.

Torno a casa, al corral, i em comporto com cal,

que uns dies de fer el bé, tampoc no fan tan mal.

Faig el que fa tothom: abraço i felicito,

i passejo, badoc, entre la gent badoca.

I quan arriba el vespre admiro les llumetes:

s’encenen i s’apaguen com diminuts planetes.

I compro, i vaig al super,

i miro per la tele Superman,

i em vaig entretenint amb els anuncis

que trobo que milloren amb els anys.

I el dia del gran àpat, escolto que diu l’avi:

“Ei, Llop, ja fas bondat?”

I somric, i faig sí amb el cap amunt i avall

(cada any és el mateix, em tracta com canalla.

Per què deu ser? Què falla?).

I recito amb encert, quan ve la sobretaula,

perquè tots m’ho demanen.

Tornar a veure els parents, em resulta plaent.

Nadal és un oasi; no és l’Edèn, però quasi.

I no descarto pas que amb els anys, poc a poc,

em transformi un poc; vull dir que em modifiqui

i em torni casolà, d’un tarannà més pla;

¿veieu com aquests dies la carn la menjo cuita,

i m’abstinc de les cuites? Hi rumio. Medito.

Però quan la Lluna ens entra a dintre el menjador,

aquí, en els ullals, hi sento una coïssor...

Lev Tolstoi, una bona cura pel mal d'escriure

Després de llegir "El pare Sergi", de Lev Tolstoi, ha canviat el clima de l'Associació. És la història de l'Stepan Kassatski, que poc abans de casar-se ho va abandonar tot, una carrera brillant, una dona influent, i es va fer monjo. Hi ha uns quants associats, de fet pràcticament tots (tos i totes!), que últimament els ha agafat la dèria d'escriure (coses del Secretari, han fet no sé quin curs de no sé que), i vinga fer-se llegir i demanar opinions dels seus treballs. "Què us agafa?", els deia jo. De debò, una llauna. Però amb aquest llibret, en Lev ha situat tothom en el seu lloc. És una lluita implacable, sense concessions de cap mena, contra l'autocomplaença, contra això que avui anomenem l'ego. Com acaba Stepan Kassatski, el pare Sergi? Que fins i tot li fa nosa de ser monjo i es fa eremita, i després també li fa nosa de ser eremita i es fa rodamón.
"Kassatski va passar així vuit mesos, al novè mes el van detenir a una ciutat provinciana, en un asil on pernoctava amb els pelegrins, i com que no tenia passaport el van portar a la policia. Quan li preguntaven on tenia els documents i qui era, responia que no tenia papers i era un servidor de Déu. El van considerar com a vagabund, el van processar i el van deportar a Sibèria." (trad. Xènia Dyakonova, ed. Debiaix)
En Lev és un escriptor molt i molt seriós, i quan el llegeixes et porta de dret a la qüestió principal. No conec cap escriptor que es trobi més allunyat que ell de la literatura de l'entreteniment. Després de llegir El pare Sergi, els associats, és clar, han deixat d'escriure i s'han tornat silenciosos i humils. Em sembla que estan molt desconcertats.
En Lev era un radical; però, arribava a ser un enemic del gènere humà? De la societat del seu temps, sí. Escolteu el començament de Resurrecció:

"Endebades els homes, apilats a centenars de milers damunt d'una llenca estreta, cercaven de mutilar la terra damunt de la qual s'atapeïen; endebades la cobrien de pedres perquè res no hi pogués germinar; endebades grataven cada bri d'herba, fumaven l'aire amb el carbó i el petroli; endebades tallaven els arbres, foragitaven els animals i els ocells; la primavera era la primavera també a ciutat. El sol escalfava, l'herba brollava i verdejava arreu on no l'arrencaven, tant a la gespa dels jardins com entre el paviment; els bedolls, els pollancres, els meliners, desplegaven les fulles brillants i perfumades; els til·lers inflaven els seus brots a punt d'esclatar; les xugues, els moixons, els coloms, estaven alegrement enfeinats amb els seus nius, i les mosques, calentes del sol, borinotejaven damunt les parets. Tot era esclatant; tant les plantes com els ocells, com els insectes, com les criatures. Solament els homes -els grans- continuaven turmentant-se i posant-se paranys mútuament. Consideraven que no era sagrat i important aquest matí de primavera, aquesta beutat divina del món creat per a la felicitat de tots els éssers vivents (beutat que els predisposava a la pau, a la unió i a l'amor); era important i sagrat per a ells imaginar una pila de mitjans per esdevenir amos els uns dels altres."
(trad. R. Llates i A. Maseras, edicions Proa)

Alekxandr Puixkin i els duels

Temps era temps, quan els homes tenien desavinences o problemes, sovint els arranjaven amb un duel. Era una solució molt eficaç. Els protagonistes prenien les pistoles i seguien unes regles ben precises: triaven la sort del primer tret, comptaven passos, i es disparaven alternativament, i fins i tot solemnement. Tot plegat seria molt còmic, si no fos que moltes vegades la cosa acabava malament, com en el cas del malaurat Evarist Galois, i tants d'altres...
Per  què es va perdre el noble costum dels duels? La seva prohibició va complicar molt les coses: va obligar els esperits contraris a conviure, a suportar-se, i va iniciar una nova era, l'era de la negociació. La major part dels nostres associats, que som gent pacífica, la preferim. El duel, en el fons, és violència reglamentada; i les relacions entre la violència i la migdiada, tothom ho sap, sempre han estat molt conflictives. Nous temps, noves maneres; no és casual que la desaparició dels duels coincideixi amb el naixement de la psicologia.
Puixkin va ser un home molt afortunat. Es va batre en vint-i-nou ocasions, vint-i-vuit de les quals li van ser favorables. Que els seus llibres segueixin acompanyant les nostres migdiades! Els duels són molt presents a la seva obra; sovint són duels desiguals, en els quals un dels contraris és molt superior a l'altre, com el que descriu a la seva narració El Tret:

Finalment, un dia, al ball d'un terratinent polonès, veient-lo objecte d'atenció de totes les dames i, especialment de l'amfitriona, amb qui jo tenia relacions, li vaig dir a cau d'orella una grolleria vulgar. S'enfurismà i em clavà una bufetada. Vam empunyar els sabres; les dames es desmaiaren; ens van separar i aquella mateixa nit vam anar a batre'ns en duel.
Va ser a punta de dia. Jo era al lloc indicat amb els meus tres testimonis, i esperava que vingués el meu adversari amb una paciència indescriptible. Havia sortit el sol primaveral i ja se'n notava l'escalfor. El vaig veure venir de lluny.Venia a peu, amb la guerrera penjada del sabre, acompanyat d'un sol testimoni. Vam anar al seu encontre. Es va acostar amb la gorra a la mà, plena de cireres. Els testimonis van mesurar dotze passes. A mi em corresponia disparar primer, però era tan forta l'agitació de la meva còlera que desconfiava de la certesa de la meva mà i, per donar-me el temps de calmar-me, li vaig cedir el primer tret: el meu adversari no ho acceptà. Vam decidir fer-ho a la sort: el primer li tocà a ell, etern favorit de la fortuna. Disparà i em travessà la gorra. Era el meu torn. La seva vida era per fi a les meves mans; me'l mirava amb avidesa, intentant de descobrir ni que fos una ombra d'inquietud... S'estava enfront de la meva pistola, escollint de la seva gorra les cireres més madures i escopint-ne els pinyols, que arribaven fins a mi. La seva indiferència em va treure de polleguera. "Que en trec", vaig pensar, "de llevar-li la vida, si no li té cap estima?" Una idea maligna em va passar pel cap. Vaig abaixar la pistola.
-Sembla que ara no esteu gaire per la mort -li vaig dir-, feu el favor d'esmorzar, no us voldria molestar.
-No em molesteu gens ni mica -respongué-, feu el favor de disparar o el que més us abelleixi; el tret resta vostre i jo estaré sempre a la vostra disposició.
Em vaig adreçar als testimonis, dient-los que no tenia intenció de disparar, i així acabà el duel. 
(El Tret. trad. Jaume Creus. Adesiara Editorial)

John Fante i la Santa Mare Església Catòlica

Els bibliotecaris de la nostra associació, en Polo i en Licor, els últims mesos han anat d'estudis (encara que no he pogut treure l'aigua clara de quina mena d'estudis han fet, i tampoc no he acabat d'entendre on han anat); i han tornat amb energies renovades. Ara canvien els llibres de lloc, i n'han portat de nous. Hi ha molta activitat a la biblioteca. He ensopegat amb una bona pila de llibres editats els últims anys, i n'hi ha dos, d'un tal John Fante, que es queden ben a prop d'arribar a ser obres mestres. Sobretot el primer: "La germandat del raïm". El segon: "Plens de Vida", té un passatge que m'ha semblat especialment interessant. Escolteu el pare John:

El pare John va picar de mans, se les va fregar fort i va dir:
-Bé, anem al gra, Fante, la seva dona vol entrar a la Santa Mare Església Catòlica. ¿Objeccions?
-Cap ni una, pare.
I era la simple veritat. No hi podia haver cap objecció. Segurament m'hauria agradat que anés d'una altra manera, que hagués ajornat la seva decisió per a més tard, però allò era una altra història.
-¿I que hi ha de vostè? El seu pare, aquest gran, magnífic home, m'ha dit que va suar sang per a donar-li una bona educació catòlica. Però ara llegeix llibres i, si m'ho permet, escriu llibres. ¿Que té en contra nostra, Fante? Deu ser molt intel·ligent. Expliqui-m'ho tot. L'escolto.
-No tinc res en contra de l'Esgésia, pare. Senzillament m'agrada pensar.
-Ah, ¿es tracta d'això? La infal·libilitat del sant pare. Vol saber si el bisbe de Roma és realment infal·lible pel que fa a la moral i a la fe. L'hi aclariré d'una vegada i per totes: sí que ho és. I ara, ¿què més l'amoïna?
Vaig apropar-me a mon pare, li vaig agafar l'ampolla i vaig fer un glop. L'atac sobtat del pare John m'havia deixat estamordit i m'havia de centrar.
-Miri, pare, la Mare de Déu...
-Ja li explicaré jo això de la Mare de Déu, Fante. Ho entendrà perfectament sense cap mena de dubte. Maria, Mare de Déu, va ser concebuda sense pecat i després de morir va ascendir al cel. Un home de la seva intel·ligència ho pot entendre perfectament.
-Sí, pare. De moment ho accepto. Però a la missa, en l'eucaristia...
-En l'eucaristia, el pa i el vi es converteixen en el cos i la sang de Crist. ¿Que més el preocupa?
-Bé, pare, quan ens confessem...
-Crist va donar als sacerdots el poder de perdonar quan va dir: "Rebeu l'Esperit Sant. Els pecats que perdoneu seran perdonats, i els que no esborreu no seran esborrats". És aquí, al Nou Testament. Llegeixi-ho vostè mateix.
-Entenc les parules, pare. Però la doctrina del pecat original...
-Ah! Es tracta d'això! Per pecat original entenem que, com a descendents dels pares primers, hem estat concebuts en pecat i així romanem fins que rebem el sagrament gloriós del baptisme.
-Sí, pare, ho sé, però la resurrecció...
-¿La resurrecció? Per l'amor de Déu, Fante, això sí que és senzill. Crist Nostre Senyor va ser crucificat i després es va alçar d'entre els morts i d'aquí la promesa d'immortalitat per a totes les seves criatures. ¿O prefereix morir com un gos, condemnat a l'oblit etern?
Vaig sospirar i vaig seure. No hi havia res més a dir. El pare va escurar-se la gola amb un petit somriure als llavis mentre alçava l'ampolla. Hi havia un caliu curiós als seus ulls. Li va caure la cendra del cigar a la falda, de qualsevol manera.
-El nano llegeix massa, pare. Fa anys que l'hi dic.
Així que ara era el "nano".
-M'agrada llegir, pare. És part del meu ofici.
-Són els llibres, pare. Control de natalitat, m'ho va dir ell mateix.
-Control de natalitat? -el pare John va fer un somriure trist mentre feia que no amb el cap-. Ja et diré que passa amb el control de natalitat a l'Església catòlica: que no existeix.
-Ja l'hi vaig dir, pare. Li vaig dir: "Això no m'agrada, nano". No és culpa de la noia, pare. Ella és protestant. No se n'adona. Però ell em va dir: "Vull controlar la meva família", em va dir això fa un parell de dies. A mi, al seu propi pare.
 (trad. Martí Sales- Edicions de 1984)

Arthur Rackham, els dos monjos i el pollastret