A ran del que he sentit a dir aquests últims dies, i dels comentaris d'associats i de desconeguts, m'adono que la fama és un dels principals paranys que podem trobar en aquest món. La vanitat, la vanagloria... porca misèria, com acaba de dir algú. Ni Horaci no se'n va poder sostreure. Escolteu que va dir en relació al seu final (és clar que tractant-se d'Horaci, fins i tot la vanaglòria és vana glòria de la bona):
"No serà una ala habitual ni feble la que se m'endurà, poeta transfigurat, a través de l'èter transparent; ja no romandré més a la terra i, vencedor de l'enveja, deixaré les ciutats. No, jo que sóc de sang de pobres, jo, que tu convides, estimat Mecenas, no moriré ni seré empresonat per les aigües de l'Estix.
Ja se'm formen a les cames uns replecs de pell escamosa i per damunt em torno un ocell blanc i em neixen plomes setinades pels dits i pels muscles.
Aviat, més famós que Ícar, el fill de Dèdal, aniré, ocell canor, a visitar les costes del Bósfor gemegós, les Sirtes de Getúlia i les planures hiperbòries". (versió de Josep Vergés)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Aquest vell repapieja...
Com t'erres, infame anònim. Horaci repapiejar!
Ah, volar, volar, quin somni sublim! i pensar la mort com un vol...quina gran idea! no com un vol d'aquests de Ryanair, no. Volar sense sorolls, sense interferències, sense treure's les sabates al control de seguretat, sense suc de taronja, ni sorteig benèfic, ni venda de perfums i de rellotges lliures d'impostos... emigrar al limb o al paradís, fins i tot a les portes de l'infern! això sí que seria turisme!
L'Aparici s'està preparant per a cantautor. Es veu que ha fet unes quantes cançons i les vol cantar. Va a classes de cant i de guitarró. Sempre he pensat que és un burro molt poeta. He escoltat un assaig a la sala de música; potser hi havia massa soroll: déu n'hi do com segueix el ritme a cops de pota i la manera com grata el guitarró; sí, potser hi havia massa soroll, però m'ha semblat entendre que deia: Ai de mi el miserable!
Gràcies a als déus i a l'arquitecte que va construir l'aula de música en el lloc més impenetrable del jardí, lluny de les aules del repòs!
No hi ha qui soporti els brams de l'Aparici!
Que calli! Que calli d'una vegada!
La ignorància és tanta
que espanta!
Quina falta de cultura i bon gust!
Oh quina decepció
aquesta associació!
És veritat! Quins mermes! Hem de donar oportunitat als nous talents perquè demostrin el que valen! Aparici, jo estic amb tu!
Publica un comentari a l'entrada