dijous, 24 d’octubre de 2019

La solitud del corredor de fons d'Alan Sillitoe


Els de la migdiada ens hem reunit a l'entorn d'aquest llibre. De les cinc narracions que aplega l'edició que en va fer Empúries, ens ha agradat "la solitud del corredor de fons", però sobretot , "El quadre de la barca de pesca". Com que no és gaire llarga, més que dir-ne alguna cosa, em sembla més interessant de suggerir-vos que la llegiu. Aquí en ve un tros:

Jo havia endevinat que la nostra vida com a marit i muller se n'anava a la bassa, perquè un dia ens vam barallar com mai. Sèiem a casa una tarda, després d'haver-nos begut el te, un a cada cap de la taula, amb els plats buits i el ventre ple, o sigui que no hi havia cap excusa per allò que va venir a continuació. Jo estava acotat damunt un llibre i la Kathy seia allí davant i prou. De sobte em va dir:
-T'estimo, Harry. -Vaig estar una estona sense sentir què deia, i això passa sovint quan llegeixes una cosa interessant. Llavors va afegir-: Mira'm, Harry.
-Vaig aixecar els ulls, vaig somriure i em vaig tornar a posar a llegir. Devia haver fet mal fet, i potser hauria hagut de dir alguna altra cosa. Però el llibre era massa bo.
-Estic segura que llegir tant et fa malbé els ulls -va insistir, entossudida a treure'm del calorós món de l'Índia.
-No em fa mal vaig dir sense alçar la vista.
Ella encara era jove i feia força goig, era una dona apassionada i els seus moviments eren desimbolts, de trenta anys i escaig, i no s'avenia al fet que la deixés de banda quan ficava la banya en alguna cosa o estava emprenyada.
-El meu pare deia que només els idiotes llegeixen llibres, perquè els falta aprendre un munt de coses.
Eren unes paraules vexants i em vaig sentir humiliat. Per això no vaig poder contenir la resposta, sense aixecar els ulls, és clar:
-Ell ho deia perquè no sabia llegir. Era enveja, si vols que et sigui franc.
-No podia envejar aquestes merdes que t'entatxones al cap -em va dir lentament, per allò d'estar ben segura que jo no em perdia cap paraula. Ara les lletres ja no m'entraven: tenia la tempestat damunt! Vaig fer:
-I per què no agafes tu també un llibre, rateta meva? -Però ella els detestava, com si fossin metzina. Va dir burleta:
-Jo tinc més sentit comú i molta feina a fer.
Aleshores vaig esclatar, malgrat que amb certa suavitat perquè m'havia fet la il·lusió que ella no continuaria i podria acabar en pau la lectura del capítol. Vaig dir:
-Llavors, deixa'm llegir, vols? El llibre és d'allò més interessant i d'altra banda estic molt cansat.
Va ser una d'aquelles disculpes que solament serveixen per a obrir un altre front. Va insistir:
-Cansat? Ja hi vas néixer! -va riure amb esclat sonor-. Tim, l'home cansat! M'agradaria veure't pencar de debò en comptes d'això d'anar papallonejant pels carrers amb aquesta merda de cartera de correus!
No relataré la qüestió fil per randa; fet u fotut, no havia de trigar pas gaire estona a arrencar-me el llibre de les mans d'una revolada.
-Llibresc malparit! -va cridar-. Sempre llibres, llibres i més llibres, ximple de punyetes!
Va llançar el llibre al foc i es va assegurar bé que quedés entre les brases, empenyent-lo amb el ferro cap al centre del caliu. Em va emprenyar bastant, sigui dita la veritat. Li vaig haver de clavar un mastegot, no gaire fort, però li vaig fotre.  Era un llibre de bon llegir i pertanyi a la biblioteca: N'hauria de comprar un altre.  Se'n va anar clavant un cop de porta i ja no la vaig tornar a veure fins l'endemà.
(trad. Avel·lí Artís-Gener. Editorial Empúries 1985)