dijous, 22 de gener de 2015

Alte clamat Epicurus


Ara resulta que per beneir la taula, en comptes del "Déu i Pare omnipotent...", cantem aquesta cançó que en François ha portat de no sé on.  Jo no hi estava d'acord, però van guanyar per votació. No sé què pensar. Em sembla que hem de reobrir el debat sobre la cultura, els seus fonaments, els seus límits; i potser, també, ens caldria un bon debat sobre l'ètica. Quan passat l'hivern ens anirem desensopint del fred i les llargues migdiades, hauríem de tenir en compte això de l'ètica. I tant, molta ètica; la cultura i l'ètica, l'ètica i la cultura.
No acabo de veure clar que Epicur sigui una bona influència.

Alte clamat Epicurus:
“Venter satur est securus.
Venter deus meus erit.
Talem deum gula querit
cuius templum est coquina,
in qua redolent divina”.

Ho proclama Epicur:
“Ventre ple és bé segur.
Així el ventre déu em sia, 
per esbarjo i golosia.
E meu temple és la cassola
i la flaire que bressola.”

Ecce deus opportunos,
nullo tempore ieiunus,
ante cibum matutinum
ebrius eructat vinum,
cuius mensa et cratera
sunt beatitudo vera.

Mai no trobareu dejú
aquest déu tan oportú.
Abans l’àpat del matí,
ja fa rots amb gust de vi.
Prega al got i la cratera
amb devoció  verdadera.

Cutis eius sempre plena
Velut uter et lagena;
Iungit prandium cum cena,
Unde pinguis rubet gena,
Et, si quando  surgit vena,
fortior est quam catena.

Ser panxut li ve de mena,
és com una bóta plena.
Compta els àpats per dotzenes;
els ulls botinflats de flema;
quan se li embussen les venes
es fan fortes com cadenes.

Sic religionis cultus
In entre movet tumultus.
Rugit venter in agone,
vinum pugnat cum medone:
vita felix otiosa,
circa ventrem operosa.

Aquest  culte pietós
torna el ventre tan  flatós
que bramula amb  agonia:
pugna el vi amb la  malvasia.
Vida feliç, ociosa,
però per dins laboriosa.

Venter inquit: “nichil curo
preter me sic me procuro,
ut in pace in id ipsum
molliter gerens me ipsum
super potum super escam
dormiam et requiescam.”

Diu el ventre: “de mi curo,
i és així com m'asseguro
fer les paus amb mi mateix
-amb clemència, tanmateix-;
ben menjat, super begut,
descansat i complagut".

(trad. Salvador Giralt)


dijous, 8 de gener de 2015

Guilhem Rainol d'At. Laissat m'era de chantar



Aquest sirventès de Guilhem Rainol d'At és una mica confús. Diu, Martí de Riquer, que segurament reflecteix l'ambient del començament de la creuada contra els càtars. La lluita pel poder, guerra de religions... Però en tot cas hi ha una qüestió ben clara: la culpa de tot plegat la tenen els rics.

Laissat m’era de chantar,
mas per equivar los danz
qe prenia jois e chant,
m’er per eus pas a tornar.
E no·m chal s’entre·ls maritz
non es mon chanz achoillitz,
tan gen s’acord’ab los gais;
mas trob n’i trob de savais
abrigatz sotz bel parer,
quais qez ill cuion saber
de prez com vai ni don mou,
ez uns no tastec del brou.

No volia més cantar,
però per esquivar l’espant
que patien joia i cant,
ara ho tornaré a provar.
I tant fa si entre els neulits
el meu cant no és acollit,
si als alegres els complau.
Sempre hi ha més d’un babau,
amagats amb fals parer,
que  pretenen de saber,
la virtut, com va i es mou,
però mai no han tastat del brou.

Malvestat vei trop poiar
e prez decazer a panz,
e per colpa dels truanz
vei tot lo segle torbar,
qe·l bocs es al lop arditz
e l’austor sec la perdiz,
l’agnels garda e·l pastre país,
e·l muls cavalca son fais,
e vei lo frevol tener
e·l fort bruzar e cazer
e·l carre denan lo bou
e nadal sergent an nou.

Malvestat veig prest pujar
i virtut anar minvant,
i per culpa dels bergants
veig, el segle, trastornar;
el llop pel boc perseguit,
perdiu a l’astor fer envit,
que xai guarda i pastor peix,
i que el mul cavalca el feix;
veig el dèbil sostenir-se,
el fort caure i rendir-se,
el carro davant del bou,
i nadal seguint l’any nou.


Si·m qers ni·m vols demanar
don es traitz aquest semblanz:
dels rics, car per lor enganz
los vol Deus tant abaissar
qu’s frevols pobols, petitz,
armatz de sobrepelitz,
q’anc mais az enan no·s trais,
 lor tolon tors e palais,
e·s fan contr’els tan temer
qe contra lor fals poder
han bastit un segle nou,
e non son mas oitz o nou.

Si em volguessis demanar
de què venen fets semblants:
dels rics, car per llurs enganys
Déu els vol tant humiliar,
que un grupet espantadís,
armats de sobrepellís,
que mai no han estat gens braus,
prenen torres i palaus,
i els donen tant de temor
que contra llur fals fervor
han bastit un segle nou,
no són més de vuit o nou.

(trad. Salvador Giralt)


diumenge, 4 de gener de 2015

Guilhem Magret. Non valon re coblas ni arrazos





"Ghillems Magretz va ser un juglar de Vianes", diu la seva Vida, "jugador i taverner. I va fer bones cançons i bones cobles. I va ser molt estimat i honrat; però mai no va anar gaire ben guarnit perquè tot el que guanyava ho despenia malament a la taverna i en el joc. Al final de la seva vida es va recloure en un hospital a Espanya, a les terres d'en Roiz Peire dels Gambiros".

Passen els anys, però hi ha coses que no canvien gaire.  Escolteu què deia Guilhem Magret fa nou-cents anys: 

Non valon re coblas ni arrazos
ni sirventes; tan es lo monz deliz
qe per dos solz serai meillz acollitz,
si·ls port liatz en un de mos giros,
que per cent vers ni per doz cenz cansos.

No valen res ni cobles ni cançons,
ni el sirventès;  el món és tan podrit,
 que per dos sous seré millor acollit
-si els porto amb mi guardats i ben rodons-
que per cent versos i tantes més cançons!

Dels doze aurai a beure et a manjar,
e·ls oit darai a foc ez a colgar,
e dels quatre tenrai l’ost’en amor
meilz non fera pel Vers del Lavador.

Per dotze sous tindràs beure i menjar,
amb vuit el llit parat vora la llar,
i quatre pagaran els mals costums
millor que el millor vers de Marcabruns!

(trad. Salvador Giralt)