dilluns, 30 de setembre de 2013

Arthur Rackham, els dos monjos i el pollastret


Requiem del Pollastret



Benvolguts associats. Ha arribat la tardor, època de recolliment, de consideracions profundes sobre la mort i de llargues migdiades.
Considereu...




Requiem del Pollastret


Com que no és un cas d'urgència,
m'enterraven a consciència!


Dies irae, dies illa,
Solvet saeclum in favilla,
Teste David cum Sibylla!

Quantus tremor est futurus,
quando judex est venturus,
cuncta stricte discurssurus!

Tuba mirum spargens sonum
per sepulcra regionum,
coget omnes ante thronum.

Mors stupebit et Natura,
cum resurget creatura,
judicandi responsura.



Perquè em plau enganyar el metge,
la família i el notari,
i també la mort il·lustre,
alço, a pols, el cos del gerro
i l'estampo contra el ferro!
I la flor que era en el gerro,
una rosa damasquina
d'una vermell rovell de ferro
i una flaire sense esguerro,
acompanya el meu enterro!

Quina pena! Quin desastre!
El poetastre se'ns ha mort!
Potser sí que era un sapastre,
però tenia molt bon cor!

Un carrer per una arbreda
adormida perquè glaça;
un vehicle s'hi desplaça
poc a poc, sense fer fressa,
que carrega un monoplaça:
el taüt lacat de negre
tapissat de seda blanca;
i ocupant l'única plaça,
amb cara de circumstàncies
que no són acostumades,
trobareu... un servidor:
les sabates enllustrades
com si fos festa major,
americana de sastre,
els cabells reclenxinats,
les ulleres ben posades,
i en el coll un mocador
que fa joc amb els colors
de la flor que era en el gerro
i acompanya el meu enterro.

Quina pena! Quin desastre!
El poetastre se'ns ha mort!
Potser sí que era un sapastre,
però tenia molt bon cor!

Vet aquí la comitiva
seriosa i compungida,
els amics i les amigues,
mansament i reposada
per la ruta manresana:
carrer d'Àngel Guimerà,
Passeig de Pere III;
a la corba del Maiami,
ens saluden, rera els vidres
una parella de nuvis
recitant epitalamis;
poc a poc, com qui fa un tomb,
entrem pel carrer del Born
fins a la plana de l'Om,
on després de fer tres voltes
tothom canta les absoltes:

Quina pena! Quin desastre!
El poetastre se'ns ha mort!
Potser sí que era un sapastre,
però tenia molt bon cor!

Na Bastardes, Sobreroca,
on hi ha el Pou de la Gallina
que va embolicar la troca
de l'aquí i de l'enllà;
la camisa se m'aprima
amb el fred de la sentina:
és l'entrada als soterranis
que connecten la ciutat
amb els pèlags funeraris,
on Caront, el capità
del Creuer del Més Enllà,
va embarcant els coetanis.
El carrer de Sant Miquel,
plaça de l'Ajuntament.
S'atura la comitiva
per fer un altre responsori:

Quina pena! Quin desastre!
El poetastre se'ns ha mort!
Potser sí que era un sapastre,
però tenia molt bon cor!

El Pont Vell, l'estació,
resseguim el Cardener
que és un riu com un carrer
amb amplada d'avinguda,
d'una sola direcció.
En el Pont de la Reforma
ens trobem amb el seguici
d'un enterro que retorna.
Em saluda el difunt,
estirat com un llobarro,
entre flors, damunt del carro.
Per les costes de la Seu,
tots, menys jo, pugen a peu...
Va seguint la comitiva
seriosa i compungida;
n'hi ha qui queden endarrera
perquè perden la bufera,
i més d'un té la falera
que voldria venir amb mi
i acotxar-se a la llitera.

Quina pena! Quin desastre!
El poetastre se'ns ha mort!
Potser sí que era un sapastre,
però tenia molt bon cor!

Arribats al mirador,
som al cim de la ciutat,
a la Seu, en el terrat,
en el punt de més volada:
a l'esquerra, el Lluçanès;
a mig dia, Montserrat;
i a la dreta s'hi veurien
les pinedes de Coll Baix,
si no fos per la torratxa
que corona el baptisferi.
És aquí, en aquesta erola
que voldria ser enterrat!
Au, canteu-me un gori gori
ben sentit, que tothom plori!;
i doneu-me un xic de festa:
ball, cridòria, rebombori!
Ja hi haurà temps pel silenci
quan vindrà l'eternitat,
i el repòs i l'apatia
ens governin de veritat!

Quina pena! Quin desastre!
El poetastre se'ns ha mort!
Potser sí que era un sapastre,
però tenia molt bon cor!

I és així que enganyo el metge,
la família i el notari,
i també la mort il·lustre.
I la flor que era en el gerro,
una rosa damasquina
d'una vermell rovell de ferro
i una flaire sense esguerro,
acompanya el meu enterro!


Dies irae, dies illa,
Solvet saeclum in favilla,
Teste David cum Sibylla!

Quantus tremor est futurus,
quando judex est venturus,
cuncta stricte discurssurus!

Tuba mirum spargens sonum
per sepulcra regionum,
coget omnes ante thronum.

Mors stupebit et Natura,
cum resurget creatura,
judicandi responsura.


dimarts, 3 de setembre de 2013

Bevent tot sol al clar de lluna III, de Li Po


Ens acaba d'arribar una versió del tercer poema de la sèrie.
Aquí el teniu!
Però abans, em demana el Lletraferit de Manlleu que digui que la traducció del llibre "Vida y poesia de Li Po", un llibre amb molt de recorregut, de l'Arthur Waley, és de Marià Manent.(no sé ben bé per quin motiu li dóna molta importància).

A Xiangyang, quan arriba el tercer mes de l'any,
els carrers es transformen en catifes de flors.
Qui plora, solitari, enmig d'aquest jardí?
El lloc ens ho demana: no estalviïs el vi!
El fracàs, l'abundància, els termes de la vida,
ja van ser decidits en el començament.
Una copa de vi barreja vida i mort,
i entre les deu mil coses ja no hi ha distincions.
Xop de vi, sense nord, lluny del cel i la terra,
immòbil, solitari, estirat en el jaç,
oblido fins i tot el cos i l'existència,
i és aquesta, en veritat, la millor benaurança.

(versió de Salvador Giralt a partir d'Eduard J. Verger, i Arthur Waley)