dilluns, 18 de setembre de 2017

El cas de Cal·lístenes i els perills de l'eloqüència




(emblema 14 de la "Morosophie")

Homère pisse, et maint homme souhaite
Saouller sa soif, boyvant de son urine:
Pour te montrer, que jamais bon Poëte
Tu ne seras sans gouster sa doctrine.


Entre els polítics i oradors, l'eloqüència  és cabdal. Avui dia, amb tant de sofisme a la vida pública, tanta argúcia, hipocresia, cinisme, falsedat, això és més evident que mai.
El filòsof Cal·lístenes, que va ser un temps conseller d'Alexandre -a la vegada que Anaxarc, el seu contrari-, era molt eloqüent, tal com ho descriu Plutarc a les Vides Paral·leles.

"Conten que un dia que hi havia molts convidats al sopar del rei, Cal·lístenes fou requerit a fer, la copa en mà, l'elogi dels macedonis, i parlà sobre el tema amb una tal abundància, que tothom, aixecant-se, picaven de mans i tiraven les corones damunt d'ell; però Alexandre digué que, segons Eurípedes, quan es pren per al seus discursos
          "un bell punt de partida, costa poc parlar bé".
"Però ara mostrans, afegí, el poder de la teva paraula, acusant els macedonis, a fi que esdevinguin millors, sabent per on pequen.
Aleshores Cal·lístenes, cantant la palinòdia, girà el seu discurs, digué lliurament moltes coses contra els macedonis i, després de fer veure com les dissensions gregues havien tingut la culpa de l'engrandiment i la puixança de Filip, afegí:
           "Però en la discòrdia, fins el més vil obté honor"
Aquestes paraules ompliren els macedonis d'un odi amarg i profund, i el mateix Alexandre va dir que Cal·lígenes havia donat mostra, no del seu talent, sinó de la seva mala voluntat contra els macedonis."

L'eloqüència se li va girar en contra, i per culpa d'Alexandre, tingué una mala fi. És per això que he titulat aquest escrit: el cas de Cal·lístenes i els perills de l'eloqüència. Ja Aristòtil havia dit d'ell que era home de poderosa i noble eloqüència, però no tenia sentit comú.

"Quant a la seva mort, diuen uns que fou penjat per ordre d'Alexandre, d'altres, que,engrillonat a la presó, morí de malaltia; segons Cares, després de la seva arrestació el tingueren engrillonat durant set mesos, a fi de judicar-lo en ple consell, en presència d'Aristòtil; però cap als dies en què Alexandre va ésser ferit a l'Índia, morí d'obesitat i de la malaltia dels polls."
(Fundació Bernat Metge. Traducció: ?)

dilluns, 14 d’agost de 2017

Simeó del desert i la Wendy


Ens ha visitat un autor que torna de fer un llarg peregrinatge per les editorials del país. Està una mica fatigat i l'acollim. Després de repetir moltes vegades que ja és hora que la seva Wendy surti al carrer, ens parla de Simeó del desert. Primer no entenem amb quina intenció, però després ens adonem que ho fa per preparar el terreny. Es veu que té una novel·la per publicar "Wendy Lu en el país dels arbres nans", que segons ell és una bomba. Una bomba literària, s'entén. En un moment d'eufòria parafraseja Rimbaut d'Aurenga: "que mai ningú no ha vist fer res de semblant a home o a dona, en aquest segle ni en els altres del passat!".
Com que no ens veu gaire convençuts, ens en llegeix un trosset:

En Kiwi s’interessa per la realitat, i la realitat, pensa, no té res a veure amb els pensaments. Voldria submergir-s’hi, i si pogués..., ah, si sabés on es troba la porta que porta al món real!
Xiula una estona més. Pensava saltar de l’hamaca —ja fa estona que pensava saltar de l’hamaca i, segurament, ho farà aviat—, però abans treu del butxacó de la camisa una llibreteta que sempre porta amb ell i llegeix allò que va escriure ahir:

  Tu que escrutes l’horitzó,
  Simeó, bon amic, digues: 
 què veus, enfilat al mirador?

Aquests últims dies li ha vingut al cap, sovint, la figura de Simeó del desert, i en certa manera s'hi compara. Troba que hi ha un paral·lelisme complementari: ell a la seva hamaca i en Simeó al cim d'una columna, ell en una arbreda a la vora del riu i en Simeó parant el sol en el desert de Síria. Tan diferents i, en canvi, els dos buscant el mateix: l’inefable.
—Què deu veure el campió dels eremites del desert, des del cim del seu talaiot? —es pregunta—. Què podria veure, en Simeó, des de l’austeritat del seu balcó? Una piscina? La terrasseta d'un bar amb la seva carta de plats combinats? Patates fregides, ous ferrats, cansalada virada, una llonza... A veure, alguna paraula que rimi amb llonza...:

Perquè ningú no badi  o faci el ronsa,
el Demiürg, estira i arronsa
l’enorme acordió de nyigui-nyogui
que fa, sovint, sovint, que tot es mogui...

—I què veu l’home de l’hamaca des de l’hamaca? Ah, això té una resposta més previsible:

Del càmping, les estaques.

 I també les fulles ballarines dels pollancres, i el verd atapeït de les molses, i el verd més enlairat, brillant, d’algunes heures; i el verd de l’herba, de les ortigues mat; i arbres i més arbres amb els seus troncs cruixidors, paral·lels, alineats..., perquè són arbres plantats. ¿I allà baix, al lluny, darrere els últims arbres, no hi ha, potser, l’hamaca d’un altre filòsof? Per què hauria de ser, ell, l’únic filòsof de l’arbreda?
En Kiwi, a vegades, es deixa portar per l’espontaneïtat d’escriure alguna cosa suggeridora a la llibreta, alguna cosa que li agradi, i que no sempre és el primer que li passa pel cap. I ara és un d’aquests moments especials: se sent lleugerament inspirat. Treu la caputxeta del llapisset i escriu:

  La Francesca pren la fresca;
  fa dies que no tresca, la molt fresca!
  El meu amor, la meva bresca!

S'imagina una altra hamaca ben a prop de la seva, al seu costat, amb la Francesca, que pren la fresca amb ell... Ah, és en moments com aquest que decideix que ha d’anar a donar un tomb per la vila; a ensumar, a veure...
—Francesca, el meu amor de loin... —sospira—, dolça amiga de l’ànima!
I més avall torna a escriure:

  M’agraden aquests rombes
  que marquen pel teu cos boniques maques:
  lleugeres transparències de l’hamaca...
  Modistes!, per què abrigueu els cossos
  amb robes tan opaques?

—Ah, Francesca, mon amour! —torna a sospirar.
El balanceig de l'hamaca és una non-non suau i rítmica, i lenta. En Kiwi es dóna impuls, molt de tant en tant, només quan ja no es mou, amb l'ajuda d’una perxa: l'apunta en un arbre que li queda a prop. Amb les mans al clatell i els ulls entreoberts, es mira els peus, colrats pel sol i per la tinya, allà davant seu com la proa d'una góndola que navega en un estany vegetal, ple d'arbres. El balanceig és suau i lent; l'atmosfera del lloc és de molta calma. On deu ser aquell pardal elèctric que es gronxava a les branques? Torna a xiular la tonadeta: avui és un gran dia! Només les mosques i els mosquits desentonen, i els pensaments, que avui s’han despertat turbulents i massa capritxosos, excessius.

—Maleïdes mosques, fora! —de tant en tant les ha d'espantar. El molesten, l'enutgen.


dimarts, 9 de maig de 2017

Una cançó de Bertran de Born: domna, puois de me no'us chal




Bertran de Born, trobador bel·licós i amic de bregues (fins i tot més que el nostre Guillem de Berguedà), també va estimar. Es va enamorar d'una dona a qui deia Bell Senyor, però ella el va refusar. Per aquest motiu va escriure aquesta cançó on, com alternativa i consol a la seva frustració, a partir de diferents parts d'altres tantes dones, concretament nou, en fa una de nova i sense falla. En diu domna soisseubuda, que jo tradueixo per dona barrejada. Riquer en diu dama artificial, i Gérard Gouiran en diu dame imaginaire.
A l'hora de traduir-la al català m'he pres algunes llicències, més de les que voldria, però el text ja està traduït a bastament i tothom pot saber de manera bastant exacta el seu significat literal. La meva intenció és que torni a sonar -avui, vuit-cents anys després- amb tota la seva força. I que algú la digui. I que algú la canti.


Domna, puois de me no’us chal
e partit m’avetz de vos
senes totes ochaisos,
no sai on m’enquieira;
que ja mais
non er per me tan rics jais
cobratz; e, si del semblan
no trop domna a mon talan
que valha vos qu’ai perduda,
ja mais no vuolh aver druda.

Dona, (car) res de mi no us val
i m’heu bandejat de vós,
de pretextos qui-sap-los;
on pidolaria?
Que ja mai
no serà tan ric l’esplai
rebut; i si de semblant
no hi ha dona prou galant,
talment vós de mi apartada, 
mai més no voldré estimada.

Puois no’us puosc trobar engal,
que fos tan bela ni pros,
ni sos rics cors tan joios,
de tan bela tieira
ni tan gais
ni sos rics pretz tan verais,
irai per tot achaptan
de chascuna un bel semblant
per far domna soisseubuda,
tro vos mi siatz renduda.

 Com que no puc trobar igual,
de cos tan ric i joiós,
on només hi trobés pros,
que tan bella sia,
de ric fer
i mèrit tan verdader,
aniré pel món captant
de cada una un bé semblant
per fer (una) dona barrejada
fins que amb mi sereu tornada.

Frescha color natural
pren, Bels Cembelis, de vos
e’l doutz esgart amorós;
e fatz gran sobrieira
quar re’i lais,
qu’anc res de be no’us sofrais.
Midons N’Aelis deman
son adrech parlar gaban,
que’m do a midons aiuda;
puois non er fada ni muda.

Fresca color natural
prenc Cibelina de vós,
i l’esguard dolç, amorós,
amb gran ganyonia,
llaminer
de buidar el vostre celler.
A midons Elís demano
la seva veu de soprano
per la meva dama ajuda,
no quedés fada ni muda.

De Chales la vescomtal
voulh que’m done ad estros
la gola e’ls mas amdos.
Puois tenh ma chaieirra,
no’m biais,
ves Rochachoart m’eslais
als pels N’anhes que’m dara’n;
qu’Iseutz, la domna Tristan,
qu’en fo per totz mentauguda,
no’ls ac tan bels a saubuda.

De Chalés, la vescomtal,
vull del seu donar animós
el coll i les mans, ambdós.
I vaig fent la via,
gens de biaix,
vers Rocacort  la de baix,
els cabells d’Anés cercant;
Isolda, la de Tristany,
que va ser tan celebrada,
no li pot ser comparada.

N’Audiartz, si be’m vol mal,
vuolh que’m do de sas faissos,
que’lh estai gen liazos,
e quar es entieira,
qu’anc no’s frais
s’amors ni’s vols en biais.
A mo Mielhs-de-be deman
son adrech, nuou cors prezan,
de que par a la veguda,
la fassa bo tener nuda.

N’Audiartz, si bé em vol mal,
vull que em doni la faisó
de vestir distinció;
una bona guia
per no fer
amor tort o baladrer.
De Millor-que-bé pregant
pel seu cos jove i galant,
vaig veient, quan l’he mirada,
que és millor ben despullada.

De Na Faidid’autretal
vuolh sas belas dens en dos,
l’acolhir e’l gen respos
don es presentieira
dintz sos ais.
Mos Bels Miralhs vuolh que’m lais
sa gaieza e son bel gran,
e quar sap son benestan
far, don es reconoguda,
e no s’en chamja ni’s muda.

De Na Faidida, tal qual,
vull el seu dentat galdós,
i el seu tracte generós
privat de falsia,
al recer.
De Bell Mirall el ben fer;
l’alegria, mesurant
que tot sigui benestant;
en això és reconeguda
perquè mai ni perd ni muda.

Bels Senher, ieu no’us quier al
mas que fos tan cobeitos
d’aquesta com sui de vos;
qu’una lechadieira
amors nais,
don mon cor es tan lechais:
mais vuolh de vos lo deman
que autra tenir baisan.
Doncs midons per que’m refuda,
Puois sap que tan l’ai volguda?

Bell Senyor, de vós no em val
més que fos tan cobejós
d’ella com ho sóc de vós;
una llepolia
d’amor neix
i el meu cor estova un deix:
més vull per vós sospirar
que no pas l’altra besar.
Doncs, midons, perquè em sou ruda
si tothora us he volguda?

Papiols, mon Aziman
m’anaras dir en chantan
qu’amors es desconeguda
sai e d’aut bas chazeguda.

 Papiol, al meu Iman,
li diràs de mi cantant,
que l’amor és descreguda;
si era a dalt ara és vençuda.

(trad. Salvador Giralt)



dilluns, 13 de febrer de 2017

Amors pastorals de Dafnis i Cloe, de Longus


Això d'idealitzar la naturalesa, tal com avui dia fa gairebé tothom a les ciutats, a les ciutats i als pobles (menys els pagesos, però de pagesos en queden ben pocs), m'adono que ve de lluny.
Ens ho hem passat molt bé aquest hivern llegint Dafnis i Cloe. És una novel·la grega de cap al segle II, i és un exemple del que els estudiosos anomenen gènere pastoral. És que els protagonistes són pastors! Ara, quins pastors, i quin nivell, i quina sensibilitat! Molt delicat, molt bonic, i també molt divertit, com ja s'intueix veien aquest quadre de Nicolas-André Monsiau. Llegiu-ne un fragment:

Començava la primavera i esclataven tota mena de flors, les del bosc, les dels prats i les de les muntanyes; ja se sentia el brumir de les abelles, el refilar dels ocells cantors; es veien saltar els anyellets acabats de néixer, i botre els moltons pels tossals; les abelles brumien als prats, a les garrigues ressonaven els cants dels ocells. Com que l'esplendor del bon temps omplia tota la natura, Dafnis i Cloe, tendres i joves, van posar-se a imitar el que sentien i veien: en sentir cantar els ocells, cantaven; en veure botre els anyells, saltaven àgilment, i, com imitant les abelles, anaven collint flors; es posaven les unes al pit i amb les altres teixien corones que portaven a les nimfes.
(trad. Jaume Berenguer Amenós i Francesc J. Cuartero)

divendres, 11 de novembre de 2016

Germà de mare



Som fills de la Naturalesa, ningú no se n'escapa, com aquests dos bessons que surten a la pel·lícula Alice in Wonderland de Tim Burton. I d'aquí ve que tots vosaltres sou els meus parents, i encara més, els meus germans, germans de mare. Ah, la família!
Aquesta cançó d'en Salvador Giralt va d'això precisament.

GERMÀ DE MARE

Aquesta feina en cadena,
vigilar que les mortadel·les
vagin seguint la passarel·la,
i entrin de dret a la cisalla
que les engrapa i les talla;
i consolar la que es desmaia
quan la senyora de la daia
a cau d’orella li diu: balla!
I la cisalla talla i talla!,
talla que talla la cisalla!
Aquesta feina en cadena
de ser pastor de mortadel·les,
em sembla molt que m’encadena.
—Sisplau, senyor, l'encarregat,
ara em trobo molt cansat;
me’n vaig a fora, a prendre l’aire;
ja tornaré, d’aquí no gaire!—.
I vet aquí l’encarregat,
el meu germà, germà de mare,
sobtadament molt alterat
(el mal xinat!):
Què t’has pensat! —sento que crida,
crispat, ofès fora de mida—;
t’he d’avisar cada quart d’hora;
segueix així i aniràs fora!
Vols que t’ho digui?: no serveixes!
El que et paguem no t’ho mereixes.
De la cadena, el trecatruc
es va empassant el teu lladruc.
I mentrestant les mortadel·les
van rossolant de la cadena:
i és que també volen sortir;
no els agrada el seu destí.
Germà de mare, quin patir!

I en una plaça de ciutat,
no fa pas gaire que he dinat,
trobo un banc buit i m’hi estiro,
tanco els ulls i res no miro,
seguint l’antiga tradició:
per bé pair, és condició
que faci figa l’atenció.
Però disfressat de policia
municipal, ai quin percal!,
—el meu germà, germà de mare
que et reconec perquè és de dia!—,
m’has despertat amb un sacseig
molt delicat, molt delicat...
Però com que jo em desperto poc,
i no et faig cas, que no em moc!,
potser per veure si riuria
m’has sacsejat amb alegria.
Dius que el banc no és per jeure;
i l’han posat només per seure?
Això que dius, costa de creure.
Deixa’m dormir; no hi ha ningú,
estem ben sols, el banc jo i tu;
vinga, un moment de bona vida!;
l’haver dinat ens hi convida.
Que fa molt lleig i és fastigós,
i que fa brut, i que fa gos,
i a més et sembla sospitós,
que pesi figues al carrer?
Germà, vols dir que et trobes bé?
I quan et dic que m’atabales,
no sé què et passa que t’embales:
no sé que dius —ups, miranius!—
de diligències i d’arxius...?
Germà de mare, el caganiu,
com t’has tornat d’esquerp i esquiu!

Ara, germà, quan discurseges,
és quan, de molt, més em mareges.
I és que dius coses increïbles
que fan que em saltin les neurones
en el meu cap, a moltes zones!:
aquí al costat, al parentals,
l’avorriment es fa mortal;
allà baix a l’occipital,
s’espesseeix, és terminal!;
i encara més en el frontal,
fatal, fatal, fatal, fatal!
Aquest fill meu tan informat
—deia la mare, la Natura—,
que de xerrar mai no s’atura
i que emfatitza i gesticula
com un possés; el meu fill mític,
farà carrera de polític!
Sobre el que cal i el que no cal,
tinc les idees molt confuses;
això dels dubtes, no els uses?
Sovint t’escolto impactat
pel teu aplom: és un parlar
que pesa més que el millor plom.
Parles de lleis i contra-lleis,
I decrets-llei, okei!, okei!;
inversions, distincions,
convencions on dius lliçons,
i últimament, l’economia
la toques molt, amb autoria...
Però quan constato els resultats
d’aquest viatge accelerat,
que això se’n va cap a l’ocàs,
saps?, ja no vull fer-te més cas;
perdo la fe, deixo de creure,
em torno escèptic, de mal veure...
Germà de mare, quin pessic,

com em fatiga el teu nyic-nyic!

divendres, 14 d’octubre de 2016

Oda al'Entrepà (la sopa-2)


En Giralt segueix infatigablement restaurant l'Oda a l'Entrepà,del Pollastret. Ha fet una segona versió del fragment de la sopa. Diu que s'ajusta més al que va ser el poema original. Aquí el teniu:

No nedava, al mar, el nero,
en els temps del dia zero,
perquè no hi havia mar.
No hi havia rius, ni canyes,
ni existien les muntanyes,
ni gripaus, ni talps, ni cabres
enfilades en els arbres!
Ningú no mirava enlaire
perquè no hi havia aire
entre nosaltres i el cel,
ni cap sol fent el mussol
sobre un fons de blau pastel.
És que no hi havia cel!
I en el món, que no era món
perquè encara no hi era,
els desastres desastrosos
no donaven mal de fel.
Què hi havia, doncs? La sopa!
El misteri de la sopa
—primordial, no pas barroca—,
borbollant en el calder!


I llavors va venir l’u,
no se’n recorda ningú!
I després de l’u, el dos, ai!,
i la pau va tocar el dos!
I més tard, a la de tres,
va arribar el que feia tres!,
i darrera tots els altres
en tropell, i tots nosaltres!:
l’existir, sí, l’existència
barrejada amb la consciència!
I segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Hi ha hagut àpats a cabassos;
sobretaules, ressopons,
piscolabis amb beguda;
han rajat a bocaplena
les aixetes dels porrons!
Se n'han dites de molt grosses,
i també, de tant en tant,
més assossegadament,
s'ha parlat amb subtilesa,
i les clepses fatigades
han tret llargues conclusions...
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!


Quan entrava la sopera
fumejant, al menjador,
el vailet esgaripava
-com si fos un trobador
de la darrera volada-:
Tanta sopa, em supera!
I ha llençat sopa i sopera
per l’eixida del darrera,
daltabaix,
als bassals de la riera.
És la sopa desnonada,
rebutjada, viatgera!
Els parents del menjador,
perquè són sopers de mena
i no els plau patir la pena
d’entomar la cantilena
del vailet,
s’han alçat de les cadires,
i amb els plats i les culleres,
diu que van en processó
pels camins de la riera.
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!


I els insectes, a les cases,

han viscut de les picades...

dilluns, 8 d’agost de 2016

Guillem de Berguedà: cantarey mentre m'estau


Aquí tenim un sirventesc de Guillem de Berguedà on bescanta el bisbe d'Urgell, Pere de Berga i el comte Ramon Folc de Cardona (a qui més endavant va assassinar a traïció).
Com és que resulta tan poètic? Insulta els seus enemics i en resulta un poema molt bo...
L'altre dia, el Lletraferit, que a vegades és molt lúcid, em va donar una pista: Guillem de Berguedà juga com un bordegàs, es diverteix, i això ho pot fer perquè ell és molt pitjor que els seus enemics. El qui acusa, el qui bescanta, és el pitjor de tots; i no se n'amaga, al contrari, en fa ostentació! És un grandíssim torracollons!  Un fatxenda de la pitjor mena. El joc està en que un personatge tan impresentable retregui als seus enemics comportaments millors que els seus.
Guillem de Berguedà retreu a Folc de Cardona que traicioni el seu cavaller Sabata per la seva muller, i en canvi ell no ha fet altra cosa en tota la seva vida que posar banyes als amics i parents!



Cantarey mentre m’estau
chantaret bon e leiau
que xanton macips de Pau
del fals veill coronat bisbau
e d’En Folcalquer lo barrau:
can re·ls sofrain dinz lur ostau
van sojornar en cor reiau.
Puis van xantan liridunvau,
balan, notan gent e suau.

Cantaré perquè em complau,
un cantaret  gens vanau,
cantat pels macips de Pau,
del bisbe fals,  senyor del frau,
i d’En Folc cabrer, el papau:
quan res no els queda en el catau,
van amb el rei, al seu palau.
I van cantant liridunvau,
ballant, tocant, gentil i suau.

Ges al rey no deu pesar
si·ls faz’en sa cort estar
ses prometre e ses dar,
c’aixi·s tenria un joglar,
que als no queron mas manjar;
mas eu los hi farey peccar
si·n cort van per estalviar.
Puys van chantan liridunvar,
balan, notan autet e clar.

Gens al rei  no deu pesar,
si els fa a cort estar
sens  prometre i sens dar,
-així, tindria un joglar!-,
perquè ells només volen menjar!
Mes ara jo els faré pecar!,
que són a cort per estalviar.
I van cantant liridunvar,
ballant, notant, altet i clar.

Per ço l’apel Folcalquer,
car traic son cavalier,
mon Sabata de Cauder,
can l’ac convidat el Soler
e·l fetz menjar ab sa muyler.
E gart nos Deus e Sant Leider
de pebrada d’aital morter.
Puis van xantan  liridunver,
balan, notan, que mal non m’er.

Per ço li dic: Folc Cabrer,
car traí el seu cavaller
en Sabata, de Calders;
el va convidar al Soler
i el feu menjar amb la muller.
Ens guardi Déu i sant Leider
de pebrada de tal morter!
I van cantant Liridunver,
ballant, tocant, cap mal no em ve.

Per ço l’apel Folc Ramon
car non ha en tot lo món
de traició tan fagony;
e·N Peyre de Berga·l segon.
Per qu’eu en chant e·n bon e·n gron,
et bais cascú la mul’el con
si a traició no respon.
Puis van xantan liridonvon,
Balan, notan, q’aiço·ls coffon.

Per ço dic: Folc Matamón,
no hi ha en tot el món
de traïció tal born.
Pere de Berga, el segon,
fa que el meu cant es torni grony;
Beseu de la mula el cony
si traïció el cor no li fon.
I van cantant liridonvon,
ballant, tocant, que això els confon.


Mon chantar volvv en biaix
e met l’a·N Folc el caraix
e valgra li mais us laix;
e pes del joy de que engraix,
que·m ten joyos e·m vest e·m paix,
e no son chuflas de Roaix,
c’ans es jois novels c’ades naix.
Puis van xantan  liridunvaix,
balan, notan autet e baix.

El meu cant, en Folc, punyeix,
amb la cara l’amorteix!
Una soga al coll mereix!
Ai quina joia!, quin engreix!;
em té content!, vestit!, em peix!,
i no són xufles de Rueix!,
és l’alegria que adés neix!
I van cantant liridunveix,
ballant, tocant, m’agrada el deix.

Dona, no·us cugetz qu’eu m’en laix
mentr’aia  una dent el caix.
Senyora:
Mai no veureu que em falli el bleix,

mentre em quedi cap dent al queix!

(Salvador Giralt)