diumenge, 31 de juliol de 2022

La vida en minúscula, d'Alfred Polgar



"La vida en minúscula", aplega trenta contes d'Alfred Polgar. L'hem llegit aquí, al celler de la nostra noble institució, que és el lloc més fresc de la casa, i cada vegada, en acabar un conte, hem cridat unànimement, exaltats per la lectura: Deliciós, deliciós! És per llepar-s'hi els dits! I així una vegada i una altra, fins a trenta vegades. 

Ha set un deliri. Una festa sense sotracs. Un esdeveniment memorable que s'ha allargat al llarg d'unes quantes bones nits. Ho recordarem sempre. 

És clar que la Dessiré té la veu molt bonica i llegeix molt bé. Encara no he dit que ella ha estat l'encarregada de la lectura. Ara ho afirmo: quina gran lectora, la Dessiré!     I quina veu! Redéu, quina veu!

Aquí teniu reproduida la segona part de "El globus" un conte gairebé infantil que ens recorda molt el to dels millors contes de Pere Calders.


"... Una vegada, el globus va entrar a la sala on els grans estaven de conversa, asseguts davant d'una tassa de te, per matar el temps abans el temps no els matés a ells. El globus es va convertir ràpidament en el tema central. Era tan simpàtic, observar com podia ballar enmig del cristall i de la porcellana sense posar en perill ni les peces més fràgils! Era tan lleu que podia posar-se sobre la flor d'una gerra sense que la tija es doblegués ni mica. Com una papallona. Entre divertits i excitats, tots n'estaven pendents. Alguns l'impulsaven amb el cap, d'altres el feien rodar com una baldufa; d'altres, per fi, el deixaven lliscar sobre braços i espatlles o simplement se'l llançaven els uns als altres. N'hi va haver un que el va fer ballar sobre la punta del dit estirat, l'engegà cap amunt i el tornà a recollir sobre la punta del dit. Allà mateix hi havia un llaüt i, quan el van fer ballar al seu damunt, les cordes van exhalar remors misterioses. Quan es va posar, en canvi, sobre la fruitera, semblava una síndria enorme.

Va ser una vetllada deliciosa, intensa. Aquell bocí de pell inflada de color verd ampolla els havia fascinat. La vida s'havia tornat fàcil; els començals, companys d'escola; la sala, un prat verd. Va ser com la redempció de la gravetat per mitjà d'un globus. Tot i que, pensant-hi bé, aquesta és, fins i tot des d'un punt de vista mecànic, la funció de qualsevol globus. Llàstima que aquell globus verd com l'herba anés a picar contre el caire viu d'un marc de metall. La seva ànima, fonent-se amb el tot, abandonà la pell i, convertit en una miserable pellofa arrugada, va anar baixant fins a terra tot al llarg de la paret. Tots van sentir haver perdut la joguina, però se n'avergonyien. Només el marrec va tenir la sinceritat i el valor de plorar sense embuts. Això li va costar un sermó i que el fessin sortir de l'habitació.  

(trad. Manuel Lobo. Quaderns Crema)





dilluns, 13 de juny de 2022

Les penes del jove Werther de Johann Wolfgang Goethe


Per què aquest llibre és tan i tan bo? Un dels grans encerts del llibre consisteix en ser escrit en primera persona pel mateix Werther, i per aquest motiu sentim contínuament la seva alenada, el seus sospir, gairebé els batecs del seu cor, les seves alegries i les seves penes (fora del pòrtic -brevíssim, admirable- del començament, i algunes pàgines cap al final on parla un suposat editor). 

 

A més va ser molt popular i admirat en el seu temps, i imitat, i també temut per les autoritats, en el sentit que era un mal exemple a seguir. Molts joves van ser influïts pel desenllaç fatal i, a imitació del protagonista, també es van llevar la vida.  Aquest va ser el cas de Chatertton, un poeta anglès que és va suïcidar als 17 anys (als 17 anys!), que és el motiu d'aquesta pintura de Henry Wallis.

 

Però Werther és molt més que el seu suïcidi. Ens ha captivat, sobretot, el personatge: la seva frescor, espontaneïtat, sinceritat, el seu romanticisme a ultrança, i tantes coses més. Voldria remarcar la seva relació amb la Natura. La vivència que en té, el seu amor abrandat per ella. Llegiu aquest passatge on es dol d'unes nogueres acabades de talar:

 

"Em poso furiós, Wilhelm, només de pensar que hi pugui haver persones sense cap sentiment ni sensibilitat per les poques coses que encara tenen un valor sobre la Terra. Ja coneixes les nogueres de cal bon rector de Sant... sota les quals vaig seure amb la Lotte, les magnífiques nogueres  que Déu sap que sempre em van causar la màxima alegria. Quin recolliment que donaven a la rectoria, i quina frescor! I quines branques més magnífiques que tenien! I el record dels bons clergues que les van plantar fa molts anys! El mestre d'escola ens deia tot sovint el nom d'una que havia pertangut al seu avi. Un home de bé, devia ser, i jo sempre hi pensava amb devoció, estant sota aquells arbres. T'ho pots creure? Ahir m'ho deia el mestre d'escola, amb llàgrimes als ulls: les han talat... Talades! M'agradaria tornar-me prou boig per ser capaç d'assassinar el pocavergonya que va clavar la primera destralada. Que hagi de veure això jo, que em consumiria de pena si tingués plantats dos arbres així al pati i un se'm morís de vell. "  

(Trad. Manel Pla. Tusquets Editors)

dilluns, 9 de maig de 2022

Casa Aliena, de Silvio d'Arzo. Una petita obra mestra.

    


Es tracta d'una narració  senzilla, fins i tot simple, curta -a penes cent pàgines-, tal qual, despullada de tot el que no és essencial. Un mossèn de poble en un indret de muntanya molt apartat de la civilització, i una vella solitària i vinguda ningú no sap d'on, que voldria fer-li una pregunta, però que no gosa. Aquest seria l'argument, si és que hi ha argument. "Casa aliena" són les cabòries d'un mossen desenganyat del món, sense aspiracions ni expectatives, i la presència de la vella, enigmàtica, gairebé inquietant, que el sorprèn amb el seu comportament díscol; i en segon pla, el paissatge, la muntanya, i els vilatans rústics d'aquell indret i els seus comportaments insòlits. I el pas del temps i les inclemències del temps: la glaçada, les tempestes, el fred i la calor. Com es pot fer una cosa tan bona a partir de tan poc? Casa Aliena, de Silvio d'Arzo, una petita obra mestra. Llegiu-la, és boníssima.

Hi ha una excel·lent traducció al castellà, que és la primera que he llegit (Casa ajena; editorial minúscula 2016, trad. J.Á. González Sainz). La traducció al català, és de l'any 2021, i la va fer Meritxell Cucurella-Jorba. El que sorprèn és que les dues traduccions parteixen de textos diferents; hi ha diferències notables en el text. Sembla ser que Silvio D'Arzo, tot i que va morir molt jove i no va veure mai publicada aquesta obra, en fa fer nombroses correccions. 


Aquí ve un fragment de l'apartat 5:

"N'hi ha per avergonyir-se'n, no dic que no: i un capellà, tres vegades més. Però un poble que crema és només un poble que crema, i una guerra només és una guerra, i el mateix passa amb un terratrèmol o amb un diluvi. Vull dir que els grans flagells no m'han afectat mai gaire. No és cosa nostra, em sembla. Ningú no els convoca i no convoquen ningú i, d'altra banda, tampoc no saben res de si mateixos. Vénen i passen i amén.

    I pel que fa a complicacions i altres coses per l'estil, fa temps que no en tinc gaires més que vetllar perquè aquella mula mengi la seva herba. Però la vella del canal era alguna cosa més. I tant, si ho era.

Van passar encara vuit dies més, i després deu. La tardor ja estava agonitzant. A la nit els matolls es cobrien de gebre i la lluna s'havia tornat més freda que una pedra, i tan quieta, rodona i nítida com només se sol veure per Nadal: els dos núvols que tenia al seu voltant semblaven aire emboirat. De dia era millor, d'acord, i fins a les tres feia sol, però no es veia ni un llangardaix ni un gripau, i encara menys una serp d'aigua: feia temps que havien marxat i calia esperar-se fins al mes de març. I això ja era un mal senyal. A les sis es baixava al carrer i no se sentia res més que olor de polenta i castanyes bullides. El so de les esquelles de bronze arribava aleshores al poble des de la distància d'una milla, o dues, o fins i tot més.

Però la vella no es va deixar veure.

"Tard o d'hora tots acaben venint a veure'm. Això no és la vall, o la ciutat -em dèia-. I més ara que tenim l'hivern a tocar. Acaben venint tots, i tant si ho sé, tard o d'hora. Només cal estar-se aquí, esperant. Ella també haurà de sortir del seu cau" 

(trad. Meritxell Cucurell-Jorba; Viena Edicions)

dijous, 21 d’abril de 2022

El pes del món és amor, d'Allen Ginsberg. The weight of the world is love

 


Un poema d'amor, i tant! Ens convé molt! Ja el trobava a faltar.


Song

 

The weight of the world

            is love.

Under the burden

            of solitude,

under the burden

            of dissatisfaction

            the weight,

the weight we carry

            is Love.

Who can deny?

 

El pes del món

            és amor.

Sota la càrrega

            de solitud,

sota la càrrega

            d’insatisfacció

            el pes,

el pes que suportem

            és amor.

Qui podria negar-ho?

 

            In dreams

it touches

            the body,

in thought

            constructs

a miracle,

            in imagination

anguishes

            till born

in human

—looks out of the heart

            burning with purity—

for the burden of life

            is love,

but we carry the weight

            wearily,

and so must rest

in the arms of Love

            at last,

must rest in the arms

            of love.

 

            En somnis

ens  dóna un toc

            al cos,

en pensaments

            fa

el miracle,

            angoixa

la imaginació

            fins a tornar-se

humà

—mira com surt del cor

            cremant amb puresa!—

perquè la càrrega de la vida

            és amor,

però carreguem el pes

            abatuts,

i ens cal reposar

en els braços de l’amor

            finalment,

hem de reposar en els braços

            de l’amor.

           

 No rest

            without love,

no sleep

            without dreams

of love—

            be mad or chill

obsessed with angels

            or machines,

the final wish

            is love

—cannot withhold

            if denied:

the weight is too heavy

            —must give

for no return

            as thought

is given

            in solitude

in all the excellence

            of its excess.

 

No hi ha pau

            sense amor,

no podem dormir

            sense somnis

            d’amor,

            sigui fred o demencial

obsessionats amb àngels

            o màquines,

el desig final

            és amor

—no pot ser amargant,

no pots negar-lo,

no pots impedir-lo

            negant-lo:

el pes és massa gran--

            s’ha de donar

sense retorn

            com el pensament

és donat,

            en solitud

amb tota l’excelència

            del seu excés.

 

The warm bodies

            shine together

in the darkness,

            the hand moves

to the center

            of the flesh,

the skin trembles

            in happiness

and the soul comes

            joyful to the eye—

yes, yes,

            that’s what

I wanted,

            to return

to the body

            where I was born.

 

Els cossos càlids

            brillen plegats

en la foscor,

            la mà es mou

cap al centre

            de la carn,

la pell tremola

            de felicitat

i l’ànima atany

la joia fins a l’ull—

sí, sí,

            això és el que

jo volia,

            i sempre volia,

i sempre volia,

            tornar

al cos

            on vaig néixer.

(trad. Salvador Giralt)

 


dimarts, 4 de gener de 2022

Contes de la becada, de Guy de Maupassant.

 


Sento una gran admiració pel que va escriure Guy de Maupassant. Contes de la becada (edicions del cràter. Trad. Marta Marfany) és un gran petit llibre. Això que té en Maupassant amb la cacera, em desconcerta. No sé si és admiració o repulsió, si és elogi o si és crítica. És tan subtil que no acabes de saber què t'està dient. Veieu:

A l'època de pas de la reina de les preses, cada dia a l'hora de sopar es repetia la mateixa cerimònia.
Com que aquell ocell al baró li encantava, per sopar n'hi havia un per a cada comensal, i en una plata hi deixaven a part tots els caps.
Llavors el baró, oficiant com si fos un bisbe, feia que li portessin en un plat una mica de llar i n'untava amb cura els preciosos caps, agafant-los per la punta del bec, prim com una agulla. Col·locaven una espelma encesa a prop seu i tothom restava en silenci, esperant amb ànsia.
Tot seguit agafava un dels cranis untats, hi clavava una agulla, i després en punxava l'altre extrem, en un tap de suro, equilibrant--ho amb bastonets que feien d'eix, i plantava amb delicades aquest artefacte damunt un coll d'ampolla perquè rodés com un molinet.
tots els convidats comptaven alhora cridant:
-Un, dos, tres.
El baró empentant la joguina amb el dit, la feia giravoltar.
Quan s'aturava, el llarg bec punxegut assenyalava un dels convidats, que es convertia en l'amo de tots els caps, i aquell regal exquisit feia dentetes als altres companys de taula.
Agafava els caps un per un, i els torrava damunt l'espelma. El greix cruixia, la pell enrossida fumejava i l'escollit per l'atzar rosegava el crani engreixat aguantant-lo pel bec tot proferint exclamacions de plaer.
I, a cada cap, els comensals aixecaven la copa i brindaven a la seva salut.
Llavors, quan s'havia acabat l'últim cap, seguint l'ordre del baró, havia d'explicar una història per compensar els qui no havien tingut la seva sort.

dijous, 11 de novembre de 2021

Les meves muntanyes, de Walter Bonatti

 



Quan tenia 16 anys, vaig llegir un llibre que em va impressionar molt, i aquests dies, 50 anys després l’he tornat a llegir. Que bo! És d’aquells llibres que guanyen amb el pas del temps. Em refereixo a “Les meves muntanyes” de Walter Bonatti. I és tan bo perquè està amarat de la seva passió, de la seva ànima. I perquè està fonamentat en la veritat. En aquest llibre, Bonatti descriu, a manera de crònica, les principals escalades de la seva vida: sobretot als Alps, però també al K-2 i el GasherbrumIV, i a les serralades de la Patagònia. I m’adono de fins a quin punt el nostre ofici d’escriure, es ben semblant al seu d’escalar muntanyes. Els seus perills i dificultats, les llargues aproximacions nocturnes per les geleres —els ponts de neu, les esquerdes, els seracs, les allaus—, les dificultats de la via, la seva incertesa, fins i tot la possibilitat que siguin humanament irrealitzables, els vivacs penjats a la paret, la dependència del temps i dels elements, els fracassos constants, i, alguna vegada també, la victòria, la victòria confortable i rutilant..., no és, tot això, escriptors!, també, el nostre dia a dia? El novel·lista, tal com jo l’entenc, i l’escalador, tal com l’entén Bonatti, són el mateix fenomen, la mateixa mena de cosa; no és que transitin vies paral·leles, són el mateix. Juguen partides a tot o res: dificultat extrema. Llegiu aquest llibre! Busqueu-lo, disfruteu-lo.

“Mentre la por alterna amb l’esperança i el record amb la pena, la gelor va paralitzant-nos els membres, somoguts a intervals per llargues esgarrifances. Ens estrenyem l’un contra l’altre, procurant de limitar al màxim el contacte amb el glaç que ens envolta. Nombroses vegades m’adono que una extremitat del cos perd la seva sensibilitat; llavors, vencent l’aclaparament que em domina, lluito per tots els mitjans per tal de reaccionar. Sovint no n’hi ha prou amb el moviments ni amb els massatges, i aleshores prenc el piolet i vaig picant contínuament sobre l’indret on la gelor s’ha infiltrat. Aquest mètode resulta molt eficaç, no sols per a reactivar la circulació de la sang, sinó perquè elimina també el dubte d’estar delirant per manca d’oxigen.

Sobtadament ens colpeja la cara, com una bufetada, la primera ràfega de vent i neu. Després en segueix una altra, i una altra encara. En poca estona, la borrasca ens embolcalla completament, amb uns remolins tan violents i salvatges que fan penetrar pols glaçada per tot arreu, sigui per sobre, sigui per sota els vestits. Aviat no ens resta ni tan sols el recurs de gemegar per a apaivagar la nostra tortura; amb prou feines si amb les mans podem protegir-nos nas i boca per a no asfixiar-nos, mentre els ulls ens queden gairebé tapats.  Com naufrags en un mar tempestuós, ens aferrem amb totes les energies a la vida, per a no ésser anorreats. La lluita esdevé cada vegada més desesperada i desigual; ja no sabem si lluitem per viure o bé perquè continuem vivint”.

Les meves Muntanyes, Walter Bonatti. Trad: Octavi Teixidor. Ed. Bruguera.1965

K2: els últims campaments.



dissabte, 6 de novembre de 2021

LLarga vida als arbres: El lledoner centenari de Sant Hipòlit, l'om jove de Masies

 




 Hi ha certes poblacions on els arbres no tenen cap protagonisme. Evidentment que hi trobareu algun arbre, però són arbres de jardí, menuts, esporgats, que no passen de ser una anècdota; arbres d’aparador. En canvi, hi ha d’altres poblacions, que tenen la sort de ser habitades per arbres centenaris, arbres antics que s’han fet grans, enormes. Són arbres que ja eren allà a l’època dels avis, a l’època dels besavis i abans, arbres amb experiència, que han vist molt tronar i ploure.  A vegades és un de sol, a vegades són més. El plàtan de Colera, el de Llançà; els arbres del Passeig de La Bisbal. Per què a vegades hi ha certs arbres que creixen, i creixen, i creixen..., i perviuen?

                 Quan vaig arribar a Sant Hipòlit, temps era temps, vaig adonar-me amb gran satisfacció que tenia la sort de trobar-me en una d’aquestes poblacions. Hi havia un lledoner formidable, immens, gegantí.  A la banda de migdia, damunt del Torrent de Mitjavila, al costat de la carretera que va de la Gleva cap a Sant Boi, s’alçava un lledoner que per les seves mides, per la seva majestuositat, per la seva vitalitat, us deixava astorat.

                 Un arbre d’aquestes característiques, situat en mig d’una vila, és un tresor impagable. Cada dia el veus, hi ensopegues, hi convius; forma part de la vida de la població, de la teva vida. És la consciència de la natura vegetal, allà mateix, a tocar; l’experiència repetida del despertar i morir segons el ritme de les estacions, i viure; i cada any créixer una mica més. I és també el testimoni mut de la història, dels grans esdeveniments i de les petiteses insignificants de cada dia. I moltes coses més: els processos de l’inconscient, els dinamismes de l’univers... Tot és allà, guardat en aquell arbre que va perdurant al llarg del temps com un miracle.

                 Per què el van tallar? Mai no ho he entès. Ningú no ho sap del cert. Ara deu fer cap a vint anys, el van tallar.

             Hi ha qui diu que les arrels feien malbé les clavegueres, d'altres que estava malalt; també hi ha qui diu que molestava algú, alguns; que tant d'embalum allà en mig els tapava la vista, els feia nosa...

             El cas va ser que durant algunes temporades seguides va rebre unes esporgades absolutament forassenyades. Però l’arbre es refeia, tenia molt de vigor. I hi tornaven, un any, dos anys, tres anys..., fins que el van tallar del tot. Sí, primer només una mica, a veure què, a veure què passava (deu-nos en guard d'un ja està fet!), a veure si...; després una mica més, i després del tot.

                 Ara em sap greu no haver-lo defensat. Ningú no va dir res, ningú no va fer res; jo tampoc.

                 El cas és que d’aquell lledoner n’ha sortit un rebrot en forma d’om; es troba en el mateix Torrent de Mitjavila (un torrent soterrat, entubat), però més avall i a l’altra banda, ja en el terme de Masies. Un om enorme, que s’ha fet enorme en molt pocs anys i que va pel camí de ser un gegant.

                 D’aquí ve aquesta cançó:

 L’om jove de Masies

 

Hi ha un om a Sant Hipòlit —ah, no, que és a Masies!—,

que quan el veig m’alegra el cor i em dóna per cantar,

un om desaforat, un om de molta vida,

que creix sense permís, ni d’amo ni senyor.

 

Un om a la impensada, un om de fantasia,

un om que va ben a la seva en un solar perdut,

que creix sense recança, allà on li ha tocat viure,

despreocupat, feréstec, pel goig de fer-se gran.

 

Així com la Fortuna, sovint desvergonyida,

el tinc talment per un emblema del viure sense lleis,

ocupa la vorera i barra el pas als cotxes;

les branques, com bardisses, acullen els ocells.

 

Hi ha un om a Sant Hipòlit —ah, no, que és a Masies!—,

els llums tot just li fan de crosses, i només té deu anys,

és la nostra geganta parada parada en el terrer,

un baluard altíssim, com una catedral.

 

 

Arran, ran de carrer, un arbre sense mida;

arran, ran de carrer, un om despentinat;

arran, ran de carrer, el pòtol de la vila,

arran, ran de carrer, miratge i veritat.

 

 

Ai ai,  ai ai, ai ai, diu el meu cor,

que hi ha un pla urbanístic!

Ai ai, ai ai, ai ai, diu el meu cor,

que tot serà bonic i artístic!

Ai ai, ai ai, ai ai, diu el meu cor,

aquí al Voltreganístic,

ai ai, ai ai, ai ai, diu el meu cor,

que no tinguem la trista fi... del lledoner del Passatge Parés!

 

 Llarga vida als arbres!