dimecres, 1 d’abril de 2020

Leucipe i Clitofont, d'Aquil·les Traci, i la invenció del vi

En aquests dies de confinament, a vegades veiem alguna pel·lícula. Ahir Bitter Moon (Lunas de hiel), del controvertit Polanski. El tema de fons és l'amor apassionat portat fins a les últimes consequències. És un amor romàntic, a primera vista, que arriba a la seva plenitut i després comença a naufragar degut al seu propi excés. Una pel·lícula emborronadora i molt patètica. Algun dia en parlarem. Però el cas és que hem començat la lectura de Leucipe i Clitofont, i la cosa pinta molt bé (és clar que encara estem al començament, ja anirem veient). És una novel·la grega escrita cap al segle II a Alexandria, i sembla ser que va ser la més llegida i popular del seu temps. Una novel·la d'amor. Sí, és clar, no estem en primavera? Hi hem trobat una sorpresa, una petita joia, l'origen del vi entre els humans.

En aquell temps, entre els homes no hi havia vi de cap mena: ni el negre fragant, ni el de les vinyes de Bíblia, ni el traci Maró, ni el de Quios de la copa Lacònia, ni l'insular Ícar, ja que tots aquests deriven dels de Tir, on va néixer la primera mare dels vins. Allà hi havia un pastor hospitalari, semblant a Ícar de què parlen els atenesos. I tota la història que segueix sembla àtica.Vet aquí que quan Dionís arribà a casa d'aquest, ell va oferir-li tot el que produeix la terra i les mamelles de les vaques. Bevien el mateix que els vedells perquè encara no existia la vinya. Dionís va lloar l'amabilitat del pastor i va allargar-li la copa de l'amistat. I la beguda era el vi.  Ell en va beure i va quedar embriagat de plaer, i va dir al déu: "¿D'on és, estranger, aquesta aigua teva tan vermellosa? ¿On has trobat aquesta sang tan dolça? Perquè aquesta aigua no brolla pas de la terra. Davalla fins al pit i produeix un plaer suau; abans d'arribar a la boca, ja reviscola els narius. I és freda al tacte. Però, quan davalla fins a l'estómac, des de baix eshala una flamarada de plaer". I Dionís va dir: "aquesta és l'aigua de la tardor, és sang de carràs." El déu va portar el pastor a la vinya i, mentre agafava els carrassos i els premia, li mostrava la vinya i li explicava: "Aquesta és l'aigua i aquesta, la font."

(trad. Roser Homar. F. Bernat Metge) 

divendres, 6 de març de 2020

El Corb, d'Edgar Allan Poe


Aquest no és pas un poema primaveral, ni tan sols de final d'hivern. Edgar Allan Poe ens té esporuguits. El Lletraferit se l'està aprenent de memòria per recitar-lo no sé a on, i fa pràctiques amb nosaltres. Cada dia, entrada la nit, ens els recita. Li hem hagut de dir que prou; que sisplau, que no. L'Aparici té insomni, a la Rita l'hem d'acompanyar fins al portal de casa seva, les Tres diuen que han perdut la gana, que tremolen, que tenen fred, que no saben què tenen... Però el Lletraferit insisteix, diu que necessita practicar, que si no l'escoltem és perquè no som uns bons amics. Uf! No anem bé.



Transcric la traducció que en va fer en X. Benguerel.

 El Corb

Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta
colpí d’improvís la porta del meu isolat recés.
“Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
                                               tan sols això i no res més.

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que el sòl perfés.
Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora
d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
                                               i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d’una repetint: “Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
                                                 això deu ser i no res més.”

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma.
“Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.”
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
                                                    tan sols tenebres, res més.

Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és només
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només.
                                                 Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
I, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés.
“Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què és proposa, saber aquest misteri, què és,
que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
                                               era el vent i no res més!”

Obro de sobte, i avança gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sant dies d’antany. Com si no em veiés,
no feu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;
                                               va asseure-s’hi, no res més.

L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
“No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és 
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?”
                                              Va respondre el Corb: “Mai més.”  

M’admirà en extrem la feta que aquella au tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
                                             amb un nom tal com “Mai més.”

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: “Emprendrà la partida com d’altres amics adés;
ell demà prendrà volada com els meus somnis adés.”
                                               Llavors va dir el Corb: “Mai més.” 

Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: “El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
 fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin només,
cants de llòbrega esperança, el meu recople només
                                              de “Mai més, mai més, mai més”

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fora allò que expressés
                                                amb tant de grallar “Mai més.”

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
vaig afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
                                                  no podrà estrènyer mai més.

Crec que va espesseir-se l’aire, que uns àngels volant al caire
de l’encatifat brandaven invisibles encensers.
“Miser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—; beu, oh beu el nepentés!”
                                   Va respondre el Corb: “Mai més,”

“Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?”
                                         Va respondre el Corb: “Mai més.”

“Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida
l’estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!”
                                           Va respondre el Corb: “Mai més.”

“Ocell o diable, sigui aquest el mot que ens deslligui!”,
vaig vociferar: “L’oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge pel teu enganyós llenguatge,
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!”
                                        Va respondre el Corb: “Mai més.”

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls l’aparença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés,
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
                                                    no es podrà aixecar mai més!
(trad. X. Benguerel)


dimecres, 19 de febrer de 2020

De "Les granotes" d'Aristòfanes, a Liliana d'Apel·les Mestres.


Aquest any el bon temps està arribant abans d'hora i ja hem pogut sentir el raucar de les granotes. Això ens ha portat a llegir  Liliana, d'Apel·les Mestres, on Puck, el gnom, ensenya les granotes  -"el viscós orfeó de caps aplanats"- a cantar una cançó d'amor.
Però sobre tot ens hem centrat en "Les granotes" d'Aristòfanes, on apareix un cor de granotes ni més ni menys que a la fúnebre Estígia. És clar, ens ha sobtat d'allò més.
Portem molts dies llegint i rellegint aquesta comèdia. Primer hi ha una baixada a l'infern que ens recorda molt "els pastorets". Els protagonistes, Dionís i Xàntias -el seu esclau-, semblen una parella de pallassos. Dionís seria el savi; Xàntias, l'August. En el món ja no hi ha cap poeta digne d'aquest nom, i Dionís té la pensada de baixar a l'Hades a buscar-ne algun que sigui prou bo.
El tros que segueix és el pas de l'Estígia; Dionís amb la barca de Caront, l'altre a peu i corrent per la riba.
Comparar Apel·les Mestres amb Aristòfanes, és com comparar un ou amb una castanya. L'ou seria l'Apel·les, la castanya Aristòfanes. Que les granotes se'n surtin, amb registres tan diferenciats, diu molt a favor d'elles. Interpreten molt bé.

En el primer cas la cançó és molt romàntica i fina (Puck, que dirigeix el cor de les granotes, és un gnom enamorat!).

"Salve! Salve!! Salve, Liliana!
Salve, Liliana, que és gràcia y bellesa,
y és llum
y alegría,
perfum
y armonia.
Salve! Salve! Salve, Liliana !"

En el cas d'Aristòfanes, no hi ha gens de romanticisme, i tot plegat és bastant grotesc.

DIONÍS- Té, aquí en venen uns que porten un mort. (Entren dos homes portant un mort.) Ep, tu, el mort, sí, sí, a tu et dic! ¿Que podries portar uns paquetets a l'Hades, bon home?
MORT- ¿Quants?
DIONÍS- Aquests.
MORT- Dóna'm dues dracmes i te'ls porto.
DIONÍS- Apa aquí! Menys, home, menys.
MORT- (Als qui el porten.) Anem, nois, seguim endavant.
DIONÍS- Espera, home, a veure si ens podem entendre.
MORT- Si no afluixes dues dracmes, no cal que t'hi escarrassis.
DIONÍS- Té, pren-ne una i mitja.
MORT- Abans ressucito! (Mutis.)
XÀNTIAS- Ves quins fums el maleït! A fer punyetes! Anem, ja els portaré jo...
DIONÍS- Bon noi, molt generós de la teva part! Au, anem cap a la barca. (Davant d'ells apareix la barca de Caront.)
CARONT- Oop, rems amunt!
DIONÍS- Què és això?
XÀNTIAS- ¿Això? Per Zeus! És el llac que ens deia Hèracles. Hi veig la barca i tot.
DIONÍS- És clar, per Posidó! I aquest és Caront... Salut, Caront! Salut, Caront! Salut, Caront!
CARONT- Passatgers per al Repòs de Patiments i Maldecaps! A la plana de l'Oblit! Al Velló de l'Ase o al país dels cerberis! Tots els qui han d'anar al Past dels Corbs i a Tènaros.
DIONÍS- Jo.
CARONT- Doncs puja de pressa.
DIONÍS- ¿On dius que vas?
CARONT- Als Corbs!
DIONÍS- ¿De debò?
CARONT- Sí, per Zeus!, especial per a tu. Vinga, puja.
DIONÍS- (A Xàntias.) Vine aquí, noi!
CARONT- Ah, no, d'esclaus no en porto, tret que hagin lluitat a la batalla naval a vida o mort.
XÀNTIAS- Per Zeus!, jo no hi vaig ser. Resulta que patia dels ulls.
CARONT- Ah, donc, et toca córrer al voltant del llac.
XÀNTIAS- ¿I on us espero?
CARONT- Al costat del Roc de la Seca, que domina el Repòs.
DIONÍS- (A Xàntias.) ¿Ho has entès?
XÀNTIAS- Perfectament. (A part.) Ai, pobre de mi! ¿Amb què m'he topat, jo, aquest matí, sortint de casa? (Mutis.)
CARONT- (A Dionís que ha pujat a la barca.) Seu al rem. Si algú més vol embarcar, que s'afanyi! (A Dionís) Ep, tu, ¿què fas?
DIONÍS- ¿Com que què faig? Seure sobre el rem, com tu m'has dit.
CARONT- Seu aquí, panxut, al costat del rem!
DIONÍS- Té, ja hi sec.
CARONT- Ara esten els braços endavant, apa, estira'ls.
DIONÍS- Fet.
CARONT- Prou de bajanades, fes el favor: planta bé els peus i boga amb ganes.
DIONÍS- Però ¿com vols que me'n surti de bogar, inexpert com sóc, que de mariner no en tinc ni un pèl i a Salamina no hi vaig ser?
CARONT- Molt fàcilment, perquè així que clavis el rem, sentiràs cants molt bonics.
DIONÍS- ¿Cants? ¿De qui?
CARONT- De les granotes-cigne, una meravella.
DIONÍS- Bé, doncs, marca el ritme.
CARONT- Oop op! Oop op!
(Entra el cor de granotes)
COR DE GRANOTES
Bre-que-que-quex coax coax coax!
Bre-que-que-quex coax coax coax!
Oh granotes, criatures
de les fonts i les llacunes!
Entonem el so de flautes
el meu cant de dolça veu.
Coax, coax!
Aquell cant que corejàvem
a la Festa de les Olles,
en honor del nat a Nisa,
de Dionís,  el fill de Zeus,
quan, en colles ja ben trompes,
la gentada feia cap
al temple sagrat de Limnes.
 Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
A mi, però , ja em comença
a fer mal, coax, coax, el cul.
COR DE GRANOTES-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Tant us fa, segur, a vosaltres!
COR DE GRANOTES-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Així amb el coax reventéssiu,
car no hi ha res més que coax!
COR DE GRANOTES-
Amb raó, tros de manefla,
perquè a mi sempre m'estimen
les Muses de bella lira;
també Pan, potes de cabra,
que jugant, toca la flauta;
s'afegeix Apol·lo al goig
per la canya que conreo
sota l'aigua dels estanys,
de la lira ferm suport!
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Se m'han fet, a mi, butllofes;
tinc d'estona el cul suat:
que, si em torno a doblegar,
sentireu la seva veu.
COR DE GRANOTES-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Ja n'hi ha prou, estirp melòmana!
COR DE GRANOTES-
Amb més força cantarem!
Com quan, els radiants dies,
per canyes i joncs botàvem,
divertint-nos d'allò més,
entre cants i cabussons!
O, evitant xafecs de Zeus,
al fons de l'aigua cantàvem,
tot dansant, una cançó
ben variada i bombollant!
DIONÍS-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
(Es fa un pet.) Vet aquí una altra bombolla!
COR DE GRANOTES-
Oh! Això és intolerable!
DIONÍS-
És molt més intolerable
rebentar de tant vogar!
COR DE GRANOTES-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Gemegueu: tant se me'n fot!
COR DE GRANOTES-
Tot el dia raucarem
mentre pugui nostra gorja.
DIONÍS-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
En això no em guanyareu!
COR DE GRANOTES-
A nosaltres tu tampoc!
DIONÍS-
Ni vosaltres a mi, mai!
Que raucaré i raucaré,
ni que calgui tot el dia,
fins que us hagi derrotat
en el vostre mateix coax.
Bre-que-que-quex coax coax coax!
(Les granotes callen.)
Ja ho sabia, jo, que us el faria empassar, el vostre coax!

(trad. Cristian Carandell. Adesiara)










divendres, 17 de gener de 2020

Els treballs i els dies, d'Hesíode: una bona rèplica als jutges devoradors de presents.

Ara que acabem de llegir "Els treballs i els dies", fascinats per les feines del camp, ja estem pensant a fer-nos camperols. És un llibre molt instructiu, i una bona preparació per al futur que alguns pinten tan calamitós. El retorn als orígens, a la Terra mare.
Hesíode escriu al seu germà Perses, que sembla ser que és força mandrós i tarambana, per tal d'ensinistrar-lo en els treballs del camp i també en la manera correcta de comportar-se en relació a la societat i el món. És un poema que ve a ser una mena de catecisme casolà que ens recorda força "El llibre de bons amonestaments" d'Anselm Turmeda.
La cosa té el seu mèrit, perquè Perses, amb les males arts dels "jutges devoradors de presents", li havia arrabassar fraudulentament l'herència (no pas gran cosa, però l'imprescindible per a viure amb comoditat), i a més, després es va arruïnar. Admirem i aplaudim aquest forma tan noble amb que Hesíode va  respondre als embats de la Fortuna.
Aquí ve un passatge:
"Conserva, Perses, aquestes reflexions en el teu cor i no permetis que Eris que es complau en la dissort aliena, aparti el teu cor del treball per a escoltar les disputes que s'originen en la plaça. Per ben poc temps, doncs, es preocupa del plets i de les baralles de les assemblees, aquella persona que no té a casa seva l'aliment abundant que li proporciona en el seu moment la terra, el gra de Demèter. Fins que no en tinguis a bastament, doncs, no emprenguis plets i raons a causa dels bens d'altri. Ja no et serà possible d'actuar per segon cop així. Vinga! Arrangem el nostre desacord amb les lleis dretureres que. pel fet de procedir de Zeus, són les millors. Ja ens vam partir l'herència i tu vas arrabassar-me més bens del compte i te'ls vas endur tot embolcallant amb paraules aduladores els reis devoradors de presents a qui agrada jutjar amb aquesta mena de justícia. Necis! No saben que és molt millor la meitat que el tot ni coneixen el gran tresor ocult en la malva i l'asfòdel. 
(trad. Joan Castellanos i Vila. Edicions de la magrana)

dijous, 2 de gener de 2020

Oh Fortuna! del Carmina Burana.

Ara precisament estavem pensant de fer una coral i ja estem discutint el repertori.
No som gaire monjos ni monges, però sembla que ens estem posant d'acord a cantar, vestits amb sacs i saques, uns quans carmines...:

Oh Fortuna
velut luna,
statu variabilis,
sempre crescis
aut decrescis;
vita detestabilis
nunc obturat
et tunc curat
ludo mentis aciem,
egestatem,
potestatem
dissolvit ut glaciem.

Oh Fortuna,
com la Lluna,
astre variable;
sempre creixes
i decreixes!
Vida detestable,
obstrueixes,
restableixes,
trenques i refàs;
miserables
i notables
fonen com el glaç.

Sors immanis
et inanis,
rota tu volubilis,
status malus,
vana salus
sempre dissolubilis,
obumbrata
et velata
michi quoque niteris;
nunc per ludum
dorsum nudum
fero tui sceleris.
  
Sort monstruosa,
desastrosa,
roda prostituta;
flor inversa,
ets perversa,
sempre dissoluta.
Amagada
i velada
festeges per mi;
suca-mulla
que despulla,
el teu joc roí!

Sort salutis
et virtutis
michi nunc contraria,
est affectus
et defectus
sempre in angaria.
Hac in hora
sine mora
corde pulsum tangite;
quod per sortem
sternit fortem,
mecum omnes plangite!

Sort, salut
i virtut,
ara em són contràries;
lligues, fas
i el que fas
és presó diària.
Ja ve l’hora
se’ns demora,
vibra el cornetí;
que la sort
perd el fort,
ploreu tots amb mi!

(trad. Salvador Giralt)











dimecres, 4 de desembre de 2019

El malson (the nightmare) de Johann Heinrich Füssli. Hècuba, la més desgraciada de les dones.


Hècuba, d'Eurípides, és una tragèdia sense concessions. Amb l'ensorrament de Troia perd els seus cinquanta fills. Hèctor, París..., i també Príam, el seu espòs i rei de la ciutat. Li quedaven Políxena i Polidor, però aquests també moren irremissiblement, i aquest és l'argument de la tragèdia: la seva mort i la venjança d'Hècuba sobre l'assassí de Polidor, a qui deixa orb després de matar els seus dos vailets.
Se li va retreure a Hècuba que, en tenir un somni profètic -abans de parir el segon fill, Paris-, on veia una torxa que sortia del seu pit i incendiava la ciutat de Troia, esquivés l'avís i no el matés. I per aquest motiu, més que Paris i el seu rapte d'Helena, es considera que és ella l'origen de totes les desgràcies que van venir després.
Això de la tragèdia ens intriga i ens fascina. Sembla ser que provocava un paroxisme col·lectiu de gran intensitat. El teatre de Dionís d'Atenes tenia capacitat per a 17.000 persones, i quan s'hi representaven les tragèdies no hi cabia ni una ungla. Una vivència tremenda, una representació dels mals que ens poden ocórrer als humans. Solemnement, amb tota mena de recursos escènics. Havia de ser molt terapèutic.
Aquí tenim Hècuba abandonada al damunt d'un llit tal com la va pintar Johann Heinrich Füssli dos mil anys després.
En una tauleta hi ha un flascó buit; sembla que ha pres algun beuratge: una droga, potser un verí. Al seu damunt hi ha un íncube, i dels fons fosc surt un cavall negre. El quadre és molt inquietant. Precisament aquests dies estem discutint si fa la migdiada, o si ja anem cap a la nit i ha entrat en son profund. Fins i tot n'hi ha més d'un que diuen que es morta -tan abandonada!-, que ja no hi és: Caront la porta a la seva barca per la llacuna Hestígia...
Aquí ve un fragment de la tragèdia en la versió que en va fer Carles Riba:

EL CORIFEU: Hècuba, m'afanyo a venir cap a tu
deixant les tendes dels meus senyors,
on m'han sortejat i distribuït
com a esclava, traient-me de la ciutat
d'Ílion, que a punta de ferro els aqueus
han pres, caçada amb la pica:
no per alleujar-te cap sofriment,
sinó carregada, herald de dolors,
amb el gran pes d'un missatge per tu.
Car a la junta en ple dels aqueus
s'ha cregut que la teva filla ha de ser
immolada a Aquil·les: l'han vist, tu saps,
dalt del túmul, amb armes d'or,
i ha retingut els llenys mariners,
que tenien el drap recalcat als estais,
cridant això:
"¿Cap on salpeu dànaus, que deixeu
el meu túmul sense honorar-lo?"
D'un gran debat esclatà la maror;
i la host llancera dels grecs es partí
en un doble parer; pels uns, que es donés
la víctima al túmul, pels altres que no.
A l'un costat, mirant pel teu bé,
defensant pel seu llit l'exaltada vident, (Cassandra)
hi havia Agamèmnon;
i els dos Teseides, rebrot  d'Atenes,
eren oradors d'un discurs diferent;
però en un parer convenien tots dos:
que el túmul d'Aquil·les, es coronés
amb una sang jove, i deien que mai
l'amor de Cassandra no havia de ser
preferit a la llança d'Aquil·les.
I els esforços d'aquests pensaments oposats
resultaven iguals, fins que l'astut
del Laertíade, parlaire melós (Ulisses)
que fa gràcia al poble, convenç la host
de no repel·lî el més valent de tots
els dànaus per una víctima servil,
no fos que algun mort es drecés davant
de Persèfona
per dir que els dànaus havien partit
de les planes de Tròia mostrant-se ingrats
amb els dànaus caiguts per Grècia.
I Ulisses vindrà, si ja no és aquí,
a arrencar la poltra de sobre el teu pit
i endur-se-te-la de les velles mans.
Vés, corre als temples, corre als altars,
cerca Agamèmnon i estreny-li els genolls,
pregona-ho als déus, als celestials
i als que habiten l'obscur.
Perquè o els teus precs t'impediran
de quedar-te sense la filla infeliç,
o hauràs de veure la verge caient
de cara al túmul, roja de sang
que del coll ple d'or
li raja, d'un negre que brilla.


dijous, 24 d’octubre de 2019

La solitud del corredor de fons d'Alan Sillitoe


Els de la migdiada ens hem reunit a l'entorn d'aquest llibre. De les cinc narracions que aplega l'edició que en va fer Empúries, ens ha agradat "la solitud del corredor de fons", però sobretot , "El quadre de la barca de pesca". Com que no és gaire llarga, més que dir-ne alguna cosa, em sembla més interessant de suggerir-vos que la llegiu. Aquí en ve un tros:

Jo havia endevinat que la nostra vida com a marit i muller se n'anava a la bassa, perquè un dia ens vam barallar com mai. Sèiem a casa una tarda, després d'haver-nos begut el te, un a cada cap de la taula, amb els plats buits i el ventre ple, o sigui que no hi havia cap excusa per allò que va venir a continuació. Jo estava acotat damunt un llibre i la Kathy seia allí davant i prou. De sobte em va dir:
-T'estimo, Harry. -Vaig estar una estona sense sentir què deia, i això passa sovint quan llegeixes una cosa interessant. Llavors va afegir-: Mira'm, Harry.
-Vaig aixecar els ulls, vaig somriure i em vaig tornar a posar a llegir. Devia haver fet mal fet, i potser hauria hagut de dir alguna altra cosa. Però el llibre era massa bo.
-Estic segura que llegir tant et fa malbé els ulls -va insistir, entossudida a treure'm del calorós món de l'Índia.
-No em fa mal vaig dir sense alçar la vista.
Ella encara era jove i feia força goig, era una dona apassionada i els seus moviments eren desimbolts, de trenta anys i escaig, i no s'avenia al fet que la deixés de banda quan ficava la banya en alguna cosa o estava emprenyada.
-El meu pare deia que només els idiotes llegeixen llibres, perquè els falta aprendre un munt de coses.
Eren unes paraules vexants i em vaig sentir humiliat. Per això no vaig poder contenir la resposta, sense aixecar els ulls, és clar:
-Ell ho deia perquè no sabia llegir. Era enveja, si vols que et sigui franc.
-No podia envejar aquestes merdes que t'entatxones al cap -em va dir lentament, per allò d'estar ben segura que jo no em perdia cap paraula. Ara les lletres ja no m'entraven: tenia la tempestat damunt! Vaig fer:
-I per què no agafes tu també un llibre, rateta meva? -Però ella els detestava, com si fossin metzina. Va dir burleta:
-Jo tinc més sentit comú i molta feina a fer.
Aleshores vaig esclatar, malgrat que amb certa suavitat perquè m'havia fet la il·lusió que ella no continuaria i podria acabar en pau la lectura del capítol. Vaig dir:
-Llavors, deixa'm llegir, vols? El llibre és d'allò més interessant i d'altra banda estic molt cansat.
Va ser una d'aquelles disculpes que solament serveixen per a obrir un altre front. Va insistir:
-Cansat? Ja hi vas néixer! -va riure amb esclat sonor-. Tim, l'home cansat! M'agradaria veure't pencar de debò en comptes d'això d'anar papallonejant pels carrers amb aquesta merda de cartera de correus!
No relataré la qüestió fil per randa; fet u fotut, no havia de trigar pas gaire estona a arrencar-me el llibre de les mans d'una revolada.
-Llibresc malparit! -va cridar-. Sempre llibres, llibres i més llibres, ximple de punyetes!
Va llançar el llibre al foc i es va assegurar bé que quedés entre les brases, empenyent-lo amb el ferro cap al centre del caliu. Em va emprenyar bastant, sigui dita la veritat. Li vaig haver de clavar un mastegot, no gaire fort, però li vaig fotre.  Era un llibre de bon llegir i pertanyi a la biblioteca: N'hauria de comprar un altre.  Se'n va anar clavant un cop de porta i ja no la vaig tornar a veure fins l'endemà.
(trad. Avel·lí Artís-Gener. Editorial Empúries 1985)