dimecres, 4 de desembre de 2019

El malson (the nightmare) de Johann Heinrich Füssli. Hècuba, la més desgraciada de les dones.


Hècuba, d'Eurípides, és una tragèdia sense concessions. Amb l'ensorrament de Troia perd els seus cinquanta fills. Hèctor, París..., i també Príam, el seu espòs i rei de la ciutat. Li quedaven Políxena i Polidor, però aquests també moren irremissiblement, i aquest és l'argument de la tragèdia: la seva mort i la venjança d'Hècuba sobre l'assassí de Polidor, a qui deixa orb després de matar els seus dos vailets.
Se li va retreure a Hècuba que, en tenir un somni profètic -abans de parir el segon fill, Paris-, on veia una torxa que sortia del seu pit i incendiava la ciutat de Troia, esquivés l'avís i no el matés. I per aquest motiu, més que Paris i el seu rapte d'Helena, es considera que és ella l'origen de totes les desgràcies que van venir després.
Això de la tragèdia ens intriga i ens fascina. Sembla ser que provocava un paroxisme col·lectiu de gran intensitat. El teatre de Dionís d'Atenes tenia capacitat per a 17.000 persones, i quan s'hi representaven les tragèdies no hi cabia ni una ungla. Una vivència tremenda, una representació dels mals que ens poden ocórrer als humans. Solemnement, amb tota mena de recursos escènics. Havia de ser molt terapèutic.
Aquí tenim Hècuba abandonada al damunt d'un llit tal com la va pintar Johann Heinrich Füssli dos mil anys després.
En una tauleta hi ha un flascó buit; sembla que ha pres algun beuratge: una droga, potser un verí. Al seu damunt hi ha un íncube, i dels fons fosc surt un cavall negre. El quadre és molt inquietant. Precisament aquests dies estem discutint si fa la migdiada, o si ja anem cap a la nit i ha entrat en son profund. Fins i tot n'hi ha més d'un que diuen que es morta -tan abandonada!-, que ja no hi és: Caront la porta a la seva barca per la llacuna Hestígia...
Aquí ve un fragment de la tragèdia en la versió que en va fer Carles Riba:

EL CORIFEU: Hècuba, m'afanyo a venir cap a tu
deixant les tendes dels meus senyors,
on m'han sortejat i distribuït
com a esclava, traient-me de la ciutat
d'Ílion, que a punta de ferro els aqueus
han pres, caçada amb la pica:
no per alleujar-te cap sofriment,
sinó carregada, herald de dolors,
amb el gran pes d'un missatge per tu.
Car a la junta en ple dels aqueus
s'ha cregut que la teva filla ha de ser
immolada a Aquil·les: l'han vist, tu saps,
dalt del túmul, amb armes d'or,
i ha retingut els llenys mariners,
que tenien el drap recalcat als estais,
cridant això:
"¿Cap on salpeu dànaus, que deixeu
el meu túmul sense honorar-lo?"
D'un gran debat esclatà la maror;
i la host llancera dels grecs es partí
en un doble parer; pels uns, que es donés
la víctima al túmul, pels altres que no.
A l'un costat, mirant pel teu bé,
defensant pel seu llit l'exaltada vident, (Cassandra)
hi havia Agamèmnon;
i els dos Teseides, rebrot  d'Atenes,
eren oradors d'un discurs diferent;
però en un parer convenien tots dos:
que el túmul d'Aquil·les, es coronés
amb una sang jove, i deien que mai
l'amor de Cassandra no havia de ser
preferit a la llança d'Aquil·les.
I els esforços d'aquests pensaments oposats
resultaven iguals, fins que l'astut
del Laertíade, parlaire melós (Ulisses)
que fa gràcia al poble, convenç la host
de no repel·lî el més valent de tots
els dànaus per una víctima servil,
no fos que algun mort es drecés davant
de Persèfona
per dir que els dànaus havien partit
de les planes de Tròia mostrant-se ingrats
amb els dànaus caiguts per Grècia.
I Ulisses vindrà, si ja no és aquí,
a arrencar la poltra de sobre el teu pit
i endur-se-te-la de les velles mans.
Vés, corre als temples, corre als altars,
cerca Agamèmnon i estreny-li els genolls,
pregona-ho als déus, als celestials
i als que habiten l'obscur.
Perquè o els teus precs t'impediran
de quedar-te sense la filla infeliç,
o hauràs de veure la verge caient
de cara al túmul, roja de sang
que del coll ple d'or
li raja, d'un negre que brilla.


dijous, 24 d’octubre de 2019

La solitud del corredor de fons d'Alan Sillitoe


Els de la migdiada ens hem reunit a l'entorn d'aquest llibre. De les cinc narracions que aplega l'edició que en va fer Empúries, ens ha agradat "la solitud del corredor de fons", però sobretot , "El quadre de la barca de pesca". Com que no és gaire llarga, més que dir-ne alguna cosa, em sembla més interessant de suggerir-vos que la llegiu. Aquí en ve un tros:

Jo havia endevinat que la nostra vida com a marit i muller se n'anava a la bassa, perquè un dia ens vam barallar com mai. Sèiem a casa una tarda, després d'haver-nos begut el te, un a cada cap de la taula, amb els plats buits i el ventre ple, o sigui que no hi havia cap excusa per allò que va venir a continuació. Jo estava acotat damunt un llibre i la Kathy seia allí davant i prou. De sobte em va dir:
-T'estimo, Harry. -Vaig estar una estona sense sentir què deia, i això passa sovint quan llegeixes una cosa interessant. Llavors va afegir-: Mira'm, Harry.
-Vaig aixecar els ulls, vaig somriure i em vaig tornar a posar a llegir. Devia haver fet mal fet, i potser hauria hagut de dir alguna altra cosa. Però el llibre era massa bo.
-Estic segura que llegir tant et fa malbé els ulls -va insistir, entossudida a treure'm del calorós món de l'Índia.
-No em fa mal vaig dir sense alçar la vista.
Ella encara era jove i feia força goig, era una dona apassionada i els seus moviments eren desimbolts, de trenta anys i escaig, i no s'avenia al fet que la deixés de banda quan ficava la banya en alguna cosa o estava emprenyada.
-El meu pare deia que només els idiotes llegeixen llibres, perquè els falta aprendre un munt de coses.
Eren unes paraules vexants i em vaig sentir humiliat. Per això no vaig poder contenir la resposta, sense aixecar els ulls, és clar:
-Ell ho deia perquè no sabia llegir. Era enveja, si vols que et sigui franc.
-No podia envejar aquestes merdes que t'entatxones al cap -em va dir lentament, per allò d'estar ben segura que jo no em perdia cap paraula. Ara les lletres ja no m'entraven: tenia la tempestat damunt! Vaig fer:
-I per què no agafes tu també un llibre, rateta meva? -Però ella els detestava, com si fossin metzina. Va dir burleta:
-Jo tinc més sentit comú i molta feina a fer.
Aleshores vaig esclatar, malgrat que amb certa suavitat perquè m'havia fet la il·lusió que ella no continuaria i podria acabar en pau la lectura del capítol. Vaig dir:
-Llavors, deixa'm llegir, vols? El llibre és d'allò més interessant i d'altra banda estic molt cansat.
Va ser una d'aquelles disculpes que solament serveixen per a obrir un altre front. Va insistir:
-Cansat? Ja hi vas néixer! -va riure amb esclat sonor-. Tim, l'home cansat! M'agradaria veure't pencar de debò en comptes d'això d'anar papallonejant pels carrers amb aquesta merda de cartera de correus!
No relataré la qüestió fil per randa; fet u fotut, no havia de trigar pas gaire estona a arrencar-me el llibre de les mans d'una revolada.
-Llibresc malparit! -va cridar-. Sempre llibres, llibres i més llibres, ximple de punyetes!
Va llançar el llibre al foc i es va assegurar bé que quedés entre les brases, empenyent-lo amb el ferro cap al centre del caliu. Em va emprenyar bastant, sigui dita la veritat. Li vaig haver de clavar un mastegot, no gaire fort, però li vaig fotre.  Era un llibre de bon llegir i pertanyi a la biblioteca: N'hauria de comprar un altre.  Se'n va anar clavant un cop de porta i ja no la vaig tornar a veure fins l'endemà.
(trad. Avel·lí Artís-Gener. Editorial Empúries 1985)


dimarts, 20 d’agost de 2019

La resposta d'en Gauceran a Guillem de Berguedà. Señer Guillem, lo pes que dit m'aves


En Gauceran va resoldre l'enigma de Guillem de Berguedà sense gaires entrebancs i aviat li va donar resposta. Un resposta, per cert, potser encara més enigmàtica que la pregunta que havia de respondre.


Senyor Guillem, lo pes que dit m’aves
gint portaray si·l pusch ferm abrçar,
i enquer grieu mort me playra sufertar,
pus defallints sobre lo pes caygues;

Senyor Guillem, el pes que dit haveu
el portaré si el puc ferm abraçar,
i la greu mort em plaurà suportar
si defallit sobre aquest pes caigués;

vos serets gay s’est llop llenga·us mordes,
ieu si mon cor ab son arrap m’arranch;
son bell clapat ha fayt catiu de franch,
a vos assats, y assats a mi demes.

sereu content si el llop us mossegués, (la llengua)
jo si del cor amb un arrap l’arranc;
el bell clapat fa captiu l’home franc,
a vos del tot, i en canvi a mi m'ha omés.

(trad. Salvador Giralt)

diumenge, 18 d’agost de 2019

En Galceran, gardats cal es lo pes. Un enigma de Guillem de Berguedà







Aquest enigma de Guillem de Berguedà no és ben bé un encreuat. El publico perquè entre alguns associats està generant una certa polèmica. A veure com el veieu:


En Gauseran, gardats cal es lo pes
que porti eu ses poder lo tocar;
pausar no·m play, vull e no pusc portar,
e si·l me lony, cert suy que mes me pes.

En Galceran, digueu quin és el pes
que porto amb mi sen’s poder-lo tocar;
perdre’l no em plau, vull i no el puc portar;
i si ell és lluny, certament pesa més.

Lop es nomnat lo pes, e lop no es:
mas ço que·l fech clapat de negre y blanch,
deseig eu mays, qu’es fach de carn e sanch,
qu’eu desigants pendre fuy primer pres.

Al pes li diuen llop, i llop no és:
allò que el fa clapat de negre i blanc
desitjo més —que és fet de carn i sang—,
ja que, desitjant prendre, vaig ésser primer pres.

(trad. Salvador Giralt)

dilluns, 6 de maig de 2019

Pitàgores i el vegeterianisme


Això del què menjar, fa anys que cueja. Aquí a la casa hem tingut algunes discussions, i em sembla que la cosa va per llarg. Ja sabeu, la carn, el peix, els enciams. Però hi ha un discurs de Pitàgores que ens ha colpit profundament. Després que la Belis -molt radical en molts sentits- n'ha fet una lectura molt sentida, la discussió s'ha acabat sobtadament. Avui ha guanyat per golejada. El grup dels carnívors, capitanejats per l'Aparici, estan ara mateix meditant a la cripta. Els he vist molt aclaparats. Potser hi haurà canvis...
Transcric el discurs en la versió que va recollir Ovidi al llibre XIV de Les Metamorfosis, en la traducció magnífica de Jordi Parramon:


“Absteniu-vos, mortals, d’embrutir amb cap menja nefanda
el vostre cos! Bé hi ha cereals, i fruites que torcen
amb el seu pes el brancam, i raïms curulls a les vinyes;
hi ha delitoses herbes, hi ha plantes que sobre la flama
tendres es fan i suaus, i el suc de la llet no se us nega,
ni la mel, ni les flors perfumades de la farigola:
pròdiga dóna la terra aquests aliments abundosos
ben a punt, i ofereix menjars sense sang ni matança.
Mengen les feres carn per calmar la gana; i no totes,
ja que els cavalls i els ramats de banya i de llana pasturen.
Sols aquelles que tenen l’instint més feroç i el caràcter
més indomtable, els lleons iracunds i els tigres armenis,
tant com els óssos i els llops, amb sagnoses viandes frueixen.
Ai, quin crim no deu ser les entranyes ficar a les entranyes
perquè un cos afamat, de cos atipant-se, s’engreixi,
o que a un ésser li calgui la mort d’un altre ésser per viure!”

I més endavant arriba a dir:

“I quan els membres dels bous que heu mort us fiqueu a la gola
heu d’entendre que esteu mastegant els vostres pagesos!”

dilluns, 15 d’abril de 2019

El secret d'en Joe Gould, de Joseph Mitchell


De seguida hem sintonitzat amb en Joe Gould. Estem segurs que s'hagués trobat molt bé amb nosaltres, i hagués aportat el seu glamour desinteressadament a les nostres trobades, sense demanar-nos de contribuir excessivament a la seva causa (aquí potser hauríem punxat).
El llibre ens ha agradat molt i ens ha divertit.
Ara que ve sant Jordi i els carrers se'ns ompliran de paradetes de llibres, escolteu el que diu aquest paràgraf:
"Suposem que hagués escrit la Història oral, vaig reflexionar; probablement no hauria estat en absolut el gran llibre que ell havia profetitzat que seria arreu on anava, ja que els grans llibres, fins i tot els llibres grans a mitges, i fins i tot els bons i els bons a mitges, són summament rars. A tot estirar, segurament hauria estat una curiositat. Pocs anys després d'haver sortit al mercat, se n'haurien trobat exemplars als prestatges de rareses de totes les llibreries de vell del país. En qualsevol cas, vaig decidir que, si hi havia alguna cosa de què la raça humana estava prou proveïda, fins i tot proveïda en excés, era de llibres. I pensant en la cataracta de llibres, els Niàgares de llibres, els rius torrencials de llibres, els mars de llibres, les tones i carros de llibres que vessaven de les impremtes del món en aquell moment, poquíssims dels quals valdria la pena mirar, i ja no diguem llegir, va començar a semblar-me admirable que el Gould no hagués escrit el seu. Un llibre menys per atestar el món, un llibre menys per ocupar espai i cobrir-se de pols i viatjar sense ser llegit de les llibreries a les cases, i després a les llibreries de vell,  a les botigues de beneficència, als mercat i a altres llars i a altres llibreries de vell i a altres mercats i a altres llars, i així fins a l'infinit".
(trad. Griselda García)

I afegim un rodolí d'en Joe Gould que ha fet les delícies del Pollestret, encara riu:

A l'hivern sóc budista,
i a l'estiu sóc nudista.

dilluns, 1 d’abril de 2019

Peire Vidal. Baron, de mon dan convit



En Peire Vidal ens té molt entretinguts, és un pou de sorpreses.
Veieu la seva Vida:

Peire Vidal era de Tolosa, fill d’un pellicer, i cantava millor que ningú en el món. I era un del homes més folls que mai hagin existit, perquè creia que era veritat tot el que volia i li plaïa. I trobava amb gran facilitat, i va ser aquell que va fer les melodies més riques, i que va dir les més grans follies d’armes i d’amor, i de mal dir dels altres. I és cert que un cavaller de Sant Gil li va tallar la llengua perquè donava a entendre que era amant de la seva esposa. I Uc dels Baus el va fer guarir i medicar. I quan va ser guarit se’n va anar a ultramar. D’allà va portar una dona grega que li va ser donada per esposa a Xipre. I ell va creure que era neta de l’emperador de Constantinoble, i que per aquesta raó tenia dret a l’imperi. I d’aquí que va fer tant com va poder per construir una flota, perquè volia anar a conquerir l’imperi. I portava armes imperials i es feia dir emperador i a la dona emperadriu. I s’enamorava de totes les bones dones que veia i a totes les pregava d’amor; i totes li deien de dir i de fer el que volgués, i ell creia ser amant de totes i que totes morien d’amor per ell. I sempre menava rics destrers i portava riques armes i seia en tron imperial. I es creia ser el millor cavaller del món i el més estimat per les dones. 

Aquí ve una traducció d'una de les seves cançons 
I
Baron, de mon dan covit
fa·l lauzengiers deslials,
qu’en tal domna ai chauzit,
ont es fis pretz naturals.
Et ieu am la de cor e ses bauzia
et sui totz sieus, quora qu’ilh si amia,
qu’a sa beutat e sa valor pareis,
qu’en lieis amar honratz fora us reis,
per que·m tieng ric sol qu·m deinh dire d’oc.

Barons, del meu mal convit
fan llagoters deslleials;
que tal dona he advertit
que per natura preval.
I jo l’amo de cor sense falsia
i sóc ben seu arreu, allà on sia!
Bellesa i port em fan tan alt servei
que honrat, quan l’amo, em sento com un rei.
Em tinc per ric només que em digui: hoc.


II
Anc res tan no m’abellit
com sos adreitz cors lials,
on son tug bon aip complit
e totz bes senes totz mals.
E pus tot a quan tainh a drudaria,
ben sui astrucs, sol que mon cors lai sia;
e si merces, per que totz bos aips creis,
mi val ab lieis, be·us puesc dir ses totz neis,
qu’anc ab amor tant ajudar no·m poc.

Mai tant res no m’abellí
com el seu bon cos lleial,
on amor és acomplit
amb tant de bé, que tant em val!
I ja que en ell hi ha tant com jo voldria,
molt em convé la seva companyia;
i si mercè, de qui tot lleva i creix,
amb ella em vol —puc dir-vos, tanmateix!—,
que aquest amor m’ajuda no pas poc.

III
Chant e solatz vei fallit,
cortz e dous e bos hostals,
e domnei no vei grazit,
si·lh domn’e·l drutz non es fals.
Aquel n’a mai que plus sovent galia.
No·n dirai plus, mas cum si vuelha sia.
Ma peza me quar ades non esteis
le premier fals que comenset anceis:
e fora dreitz, qu’avol eixample moc.

Cant i solaç han ben fallit
en els dolcíssims hostals,
on l’amor és negligit:
els amants juren en fals!
On més obté qui ment amb traïdoria
—no diré més, i que sigui com sia!—.
Però em pesa molt que no fos abatut
el primer fals quan fou al món vingut.
Seria bo que sojornés a l’orc!  

IV
Mon cor sent alegrezit
quar me cobrara·N Barrals.
Ben aja selh que·m noirit,
e Dieus!, quar ieu sui aitals,
que mil salut mi venon cascun dia
de Cataluenha e de Lombardia,
quar a totz jorns pueja mos pretz e creis;
que per un pauc no mor d’enveja·l Reis
quar ab dones fas mon trep e mon joc.

El cor sento rejovenir
car tornaré amb en Barral!
Visca qui em va parir,
i Déu! Perquè jo sóc tal
que mil saluts em venen cada dia
de Catalunya i de Normandia;
car cada jorn el meu mèrit acreix,
i el rei m’enveja tant que perd el bleix!
Perquè entre dones tinc barrila i joc.

V
Ben es proat et auzit,
cum ieu sui pros cabals,
e pus Dieus m’a enriquit,
non tanh qu’ieu sia venals.
Cent domnas sai que cascuna·m volria
tener ab se, si aver me podia.
Mas ieu sui sehl qu’anc no·m gabei ni·m feis
ni volgui trop parlar de mi meteis,
mas domnas bais e cavaliers derroc.

És ben provat i sentit
que sóc noble i cabdal,
i ja que Déu m’ha enriquit,
no em caldrà ser gens venal.
Cent dones sé que cascuna em voldria
tenir amb si..., si haver-me podia.
Jo sóc aquell que mai no s’envaneix,
ni massa dic de mi —no s’ho mereix!—;
que dones beso i cavallers derroc.

VI
Mainht bon tornei ai partit
pels colps qu’ieu fier tan mortals
qu’en luc non vau qu’om no crit:
“So es En Peire Vidals,
selh qui manten domnei e drudaria
e fa que pros per amor de s’aimia;
 et ama mais batalles e torneis
que monjes paz, e sembla·l malaveis
trop sojornar et estar en un loc!”


En els borns he envestit
amb cops tan fers i mortals,
que pertot se sent a dir:
“Aquí ve en Peire Vidals,
el qui manté amor i galania,
i per l’amiga ofèn la vilania;
i ama més batalles i torneigs
que monjos pau; i frisa, i pateix,
de massa sojornar en un mateix lloc!”

Plus que non pot ses aigua viure·l peis,
non pot esser ses lauzengiers domneis,
per qu’amador compron trop car lur joc.

Més que no pot sense aigua viure el peix,
la fina amor els maldients acreix.
Per’xò els amants paguen tan car llur joc.

(trad. Salvador Giralt)