dimecres, 18 de novembre de 2020

Robinson Crusoe , o la fatal desobediència al pare. L'estament mitjà



Hem llegit el Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, aquí a la biblioteca de la Societat, i en ha marejat força el seu ritme trepidant, així com de pel·lícula d'Indiana Jones, fins al punt d'haver de demanar a la nostra lectora habitual, la Roser, que sisplau que pari, que ens deixi reposar una estona. No la podíem seguir. El protagonista, degut a un naufragi, es va veure obligat a viure sol en una petita illa deserta del Pacífic durant 28 anys. Aquest és el nucli del llibre, bàsicament centrat en la supervivència i la domesticació que en Robinson fa del seu entorn.

                Però hi ha una part del llibre que ens ha agradat força, el començament, el llarg preàmbul abans que el protagonista naufragui definitivamet, i sobretot la relació amb el pare, que el vol convèncer perquè no se'n vagi. En Robinson tenia a l'abast portar una vida benestant en el seu país natal, prosperar i viure amb grans comoditats entre parents i coneguts; i no obstant això, un instint fatal d'aventura el porta a renunciar a tot i embarcar-se.

                El pare, que veu a venir el desastre de les aventures del fill, l'intenta convèncer i fa un elogi de l'estament mitjà digne de ser llegit  (on segurament trobaríem la nostàlgia de l’autor  per poder dur una vida tranquil·la i regalada. Daniel Defoe va patir al llarg de la seva vida greus tribulacions, com podeu veure en el gravat de més amunt,). Aquí el teniu. 

 “El pare, un home prudent i assenyat, em va donar tot de consells de pes excel·lents en contra del que ell ja veia a venir que era el meu projecte. Un dia al matí em va cridar a la seva habitació, on el tenia confinat la gota, per enraonar amb mi i provar de treure'm del cap aquelles idees per tots els mitjans. Em va demanar quines raons tenia, a banda d'un simple desig de rodar món, per abandonar la casa del meu pare i el meu país natiu, on podia fer els primers passos acompanyat de bons padrins i on, si m'aplicava i m'hi esforçava, tenia perspectives de millorar la meva posició i de fer-me una vida agradable i acomodada. Em va dir que els que marxaven del seu país a la recerca d'aventures, per destacar-se amb l'audàcia de les seves empreses i fer-se famosos per fets i gestes extraordinaris, o bé eren homes sense cap esperança de futur, o bé eren homes amb una ambició desmesurada; que aquestes coses em quedaven massa amunt o massa avall; que a mi em pertocava una posició intermèdia, o el que en podríem anomenar l'esglaó més alt de l'estament baix, que ell mateix havia constatat per l'experiència d'anys que era la millor posició del món, la idònia per garantir la felicitat de l'home, la que el mantenia a recer de misèries i penúries, i dels sofriments i la duresa dels oficis manuals propis dels estaments baixos de la societat, i la que a l'hora li estalviava la supèrbia i els luxes i les ambicions i les enveges que engavanyaven l'estament més alt de la societat. Em va dir que valorés jo mateix el grau de felicitat que em podia oferir aquella opció de vida tenint en compte una sola cosa: que aquella era la posició que tothom cobejava, que fins i tot els reis sovint s'havien lamentat de les conseqüències deplorables d'haver nascut per a les grans coses i s'haurien estimat més pertànyer al punt mitjà entre els dos extrems, entre els més humils i els més insignes; que el savi mateix el reconeix com l'estadi ideal per a la veritable felicitat, quan prega perquè no se li concedeixi pobresa ni riquesa”.0

Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Bernat Metge Universal. Trad. Esther Tallada  


 

dijous, 29 d’octubre de 2020

Gobseck, d'Honoré de Balzac. Una petita obra mestra.

 


La tardor és l'època de l'any més adequada per aplicar-se a la lectura, i aquesta tardor del 2020 encara bastant més. Aquest llibre, Gobseck, petit fragment de la Comèdia Humana, és una gran meravella. Retratar una vida humana, sobretot la seva segona meitat, o la seva darrera part, sempre fa molt d'efecte, perquè ens posa de cara a allò que haurem de viure irremissiblement algun dia: el final de la partida. Balzac entra a l'ànima d'un usurer de soca-rel, Gobseck, un holandès que és l'amo de les intrigues econòmiques d'un París on l'aristocràcia ja és una classe encara adinerada però molt decadent. Balzac escriu amb la precisió d'un matemàtic. Estem molt impressionats. Veieu la descripció que fa de l'usurer:

He de començar parlant-vos d'un personatge que no podeu conèixer. Es tracta d'un usurer. Imagineu-vos una cara pàl·lida i lívida, i demano permís al'Acadèmia per dir-ne faç lunar, perquè era com de plata sobredaurada però que hagués perdut la capa d'or. Els cabells del meu usurer eren llisos, ben pentinats, i d'un gris cendrós. Les faccions del rostre, impassible com el de Talleyrand, semblava com si les hi haguessin foses en bronze. Els ulls, petits, grocs com els d'una fagina, gairebé no tenien pestanyes i defugien la llum, de la qual els protegia la visera d'una vella gorra. El seu nas punxegut era tan afilat, a la punta, que l'haurieu comparat amb un filaberquí. Tenia els llavis prims dels alquimistes i dels vellets dels quadres de Rembrandt o de Metsu. Parlava fluix, amb un to suau, i no s'enrabiava mai. La seva edat era un problema: no es podia saber si eravell abans d'hora o si s'havia administrat la juventut de manera que el servís per sempre. A la seva cambra tot era net i gastat, i semblava, des del tapet verd de l'escriptori fins a l'estora del llit, el santuari gèlid d'una tieta fadrina  que es passés el dia traient la pols dels mobles. A l'hivern, els tions de la llar de foc, sempre enterrats sota un munt de cendres, fumejaven sense cremar. Tots els seus actes, des de l'hora de llevar-se fins als atacs de tos del vespre, sempre estaven supeditats a la regularitat d'un rellotge. En certa manera, el son donavacorda a un home-model. Com quan toqueu una panerola que camina per sobre un paper, que s'atura i fa el mort, doncs aquell home mentre enraonava s'interrompia de la mateixa manera si passava un carruatge i callava per no forçar la veu.  Imitant Fontanelle, economitzava el moviment vital, i concentrava tots els sentiments humans en el jo.  Així la seva vida s'escolava sense fer més soroll que la sorra d'un rellotge antic. De vegades les seves víctimes cridaven molt, s'enrabiaven, i acte seguit es feia un gran silenci, com en una cuina quan es mata un ànec.  (Gobseck L'usurer, d'Honoré de Balzac. Quid Pro Quo Edicions. Trad. Marta Marfany Simó

L ilustració és un gravat de Rembrandt. Jan Wtenbogaert De van Rijn

 

dilluns, 7 de setembre de 2020

Agustí Esclasans, l'home excessiu. Intel·lectual reconcentrat i un gran escriptor

 


"Històries de la carn i de la sang" publicat enguany per Males Herbes, d'Agustí Esclasans, ens ha deixat literalment esborronats. Hem quedat morts. I potser una bona part del cop es deu al fet  que no teniem cap mena d'informació de la seva existència. Com és possible que un escriptor tan bo sigui tan poc conegut?

Després ens hem abocat a "La meva vida (1920-1945)". Aquest llibre és tota una altra cosa. Esclasans ens explica les seves inquietuts, el seu dia a dia, les seves misèries materials, angoixes i esbarjos, amistats, però sobretot el seus deliris intel·lectuals. Llegiu aquest fragment del començament del capítol XXXVI:

L'acabament del POEMA A CATALUNYA havia estat previst per dintre de cinc anys, a condició que pogués treballar-hi cada tarda. I el motiu torturador de la meva crisi definitiva era el previst enfrontament, quan els Ritmes s'haguéssin acabat, amb l'obra doctrinal del Sistema: la RITMOLOGIA en tres volums. Preveia, i no m'equivocava,  que se m'emportaria, al seu torn, cinc anys més, com a mínim. La meva cultura filosòfica era densíssima. Però l'aventura que anava a emprendre era, veritablement, de faixa o caixa, i no em fiava ni de mi mateix. Vaig decidir, doncs, recomençar la meva preparació de cap i de nou, i rellegir o llegir tots els sistemes filosòfics i totes les summes teològiques que pogués trobar. La feina era de tità, però vaig fer-la. No "cinc", sinó "deu" anys, vaig passar-me submergit en l'oceà de les doctrines i els mètodes filosòfics i teològics universals. I així nasqueres els tres volums, refets en tres versions, de la futura RITMOLOGIA definitiva.


Del seu Poema a Catalunya (dotze tomos, més de 30000 versos...), algu en sap res? Agustí Esclassans és un planeta per descobrir! 




divendres, 22 de maig de 2020

POR AMIGA. LA VERITAT SORTINT DEL POU, de Édouard Debat-Ponsan



Quina por em fan les persones que no tenen por! Però una altra cosa és viure en un estat d'esporuguiment continuat i compulsiu, morbós, que ofega l'alegria del viure.
Aquests dies, el món és pler de por. Hi ha gent esporuguida que viuen amagats darrera d'una mascareta; n'hi ha que no surten al carrer per no contaminar-se, i clamen contra la gent que pren el sol despreocupadament, a les platges. Hi ha persones que diuen: no pot ser!, en veure nens que juguen al carrer. El món s'ha omplert de delators, xivatos, policies... És la por, que mou aquesta roda. És clar que el combustible són els mitjans de comunicació que no paren d'anunciar calamitats, a veure qui la diu més grossa, i menteixen amb els números, en els titulars, i no diguem els continguts. No busquen la veritat. Hi ha una por sana, necessària, que descansa en la condició humana, tan fràgil, tan limitada; però també hi ha una por malaltissa, paranoica, hostil.


POR AMIGA

Cauen de tant en tant els sostres de les cases.
Ja de la son deserto. A poc a poc, desperto,
i els ulls enlleganyats, com unes lentes ostres,
es fixen en el sostre que, damunt meu, es mostra.
Cada matí, em vaga resseguir des del llit
les altes ziga-zagues. S’està podrint el sostre,
o és només que el guix es trenca i perd la crosta?
Que em caigui el sostre al cap, perquè sóc animal,
em fa una por normal.

D’Amèrica al Japó, dels bars de Malibú
als temples de banús de la sagrada Kyoto,
viatjo en avió.
(Ves quina ximpleria! D’un paquet de maries
en va sortir aquest val:
Viatge en avió, d’Amèrica al Japó).
Fullejo un diari que em passa l’hostessa
que també reparteix, amb safata, foteses:
bombons, mocadorets, galetetes, xiclets.
Volem a dos mil metres, damunt d’un oceà
brillant i blau marí, d’un blau que no té fi,
quan un dels reactors del potent avió
comença a estossegar,
com si deixés d’anar, i després ve un fimbreig
que el cor ens encongeix, i encara un sotragueig
que ens el marceix. Hi ha gran expectació;
quin serà el desenllaç d’aquesta funció?
Se’ns ha acabat l’anada i arriba la tornada?
He pagat perquè em portin a la sagrada Kyoto!”,
crida, el del meu costat, impacient però assegut,
molt indignat.
I quan el passadís s'inclina,
i veig passar l’hostessa, ara sense foteses,
avall pel tobogan que la baixada és gran!,
m’adono que tinc por, i que la gent té por,
i observo, fins i tot, que la tripulació
pateixen una greu tribulació.
Li dic al del costat, en el seient clavat,
encongit, esblaimat: “amic, et faig costat;
aquesta por de caure i al mar anar a raure,
perquè som animals, és una por normal”.

I tanta malaltia?
Què me’n dieu, de tanta malaltia?
Observo aquests hotels d’horrible arquitectura
plens a vessar de gent:
hospitals generals pleníssims de malalts.
Anar a parar a les mans d’alguna eminència,
fa perdre l'eloqüència; i entrar en un quiròfan,
estirat i subjecte a la llitera mòbil...,
només d’imaginar-ho, la por que això m’infon,
tot el coratge em fon!
Quina por! És normal. I per això procuro
ser lluny d’aquests hostals tan plens de mals.

I així és com la por, la por de cada dia,
de dia, de nits, i de migdia,
dóna intensitat i força al meu viure.
Sigues, por, benvinguda al cau de l’animal
que no ha arribat a Buda!

(Salvador Giralt)

dissabte, 25 d’abril de 2020

La mà és el seu vas. Leucipe i Clitofront, d'Aquil·les Taci


Seguim amb la lectura de Leucipe i Clitofont, d'Aquil·les Taci. Una meravella d'allò millor en aquests dies de confinament obligat. El cas és que havíem llegit "La Font del Vi" de Salvador Giralt, i les seves disquisicions en relació al fet que coneix unes quantes persones que mai no han begut aigua, que només beuen vi. Aquest llibre ho corrobora. Penseu que estem en el segle II. El protagonista, que és grec, se sorprèn d'allò més quan en arribar al delta del Nil, s'adona que la gent veuen aigua, aigua sola, sense barrejar-la amb vi. Veieu el seu astorament.

"Va ser llavors que vaig beure aigua del Nil per primera vegada, sense barrejar-la amb vi, ja que volia comprovar-ne el gust i el vi emmascara la qualitat de l'aigua. Després d'agafar una copa de vidre transparent, vaig veure com competia en puresa amb el vas i com aquest era vençut. Era una beguda dolça i en el punt just d'una frescor agradable. Ja sé que hi ha alguns rius grecs que fan mal; els comparo amb aquest riu. És per això que els egipcis no temen de beure'n sense barrejar-la ni necessiten Dionís. Precisament vaig admirar-me de la seva manera de beure'n, ja que ni volen abocar-la per engolir-la ni agafen vasos, sinó que n'utilitzen un de ben natural: la mà és el seu vas. En efecte, si durant el viatge algú està assedegat, treu el cap del vaixell i s'inclina cap al riu, posa la mà dins de l'aigua i la hi submergeix encorbada; l'omple d'aigua, es posa el recipient a la boca i ateny l'objectiu. La boca oberta espera el llançament, el rep, es tanca i no deixa que l'aigua torni a sortir" 
(trad.Roser Homar. F. Bernat Metge)

dimecres, 1 d’abril de 2020

Leucipe i Clitofont, d'Aquil·les Taci, i la invenció del vi

En aquests dies de confinament, a vegades veiem alguna pel·lícula. Ahir Bitter Moon (Lunas de hiel), del controvertit Polanski. El tema de fons és l'amor apassionat portat fins a les últimes consequències. És un amor romàntic, a primera vista, que arriba a la seva plenitut i després comença a naufragar degut al seu propi excés. Una pel·lícula emborronadora i molt patètica. Algun dia en parlarem. Però el cas és que hem començat la lectura de Leucipe i Clitofont, i la cosa pinta molt bé (és clar que encara estem al començament, ja anirem veient). És una novel·la grega escrita cap al segle II a Alexandria, i sembla ser que va ser la més llegida i popular del seu temps. Una novel·la d'amor. Sí, és clar, no estem en primavera? Hi hem trobat una sorpresa, una petita joia, l'origen del vi entre els humans.

En aquell temps, entre els homes no hi havia vi de cap mena: ni el negre fragant, ni el de les vinyes de Bíblia, ni el traci Maró, ni el de Quios de la copa Lacònia, ni l'insular Ícar, ja que tots aquests deriven dels de Tir, on va néixer la primera mare dels vins. Allà hi havia un pastor hospitalari, semblant a Ícar de què parlen els atenesos. I tota la història que segueix sembla àtica.Vet aquí que quan Dionís arribà a casa d'aquest, ell va oferir-li tot el que produeix la terra i les mamelles de les vaques. Bevien el mateix que els vedells perquè encara no existia la vinya. Dionís va lloar l'amabilitat del pastor i va allargar-li la copa de l'amistat. I la beguda era el vi.  Ell en va beure i va quedar embriagat de plaer, i va dir al déu: "¿D'on és, estranger, aquesta aigua teva tan vermellosa? ¿On has trobat aquesta sang tan dolça? Perquè aquesta aigua no brolla pas de la terra. Davalla fins al pit i produeix un plaer suau; abans d'arribar a la boca, ja reviscola els narius. I és freda al tacte. Però, quan davalla fins a l'estómac, des de baix eshala una flamarada de plaer". I Dionís va dir: "aquesta és l'aigua de la tardor, és sang de carràs." El déu va portar el pastor a la vinya i, mentre agafava els carrassos i els premia, li mostrava la vinya i li explicava: "Aquesta és l'aigua i aquesta, la font."

(trad. Roser Homar. F. Bernat Metge) 

divendres, 6 de març de 2020

El Corb, d'Edgar Allan Poe


Aquest no és pas un poema primaveral, ni tan sols de final d'hivern. Edgar Allan Poe ens té esporuguits. El Lletraferit se l'està aprenent de memòria per recitar-lo no sé a on, i fa pràctiques amb nosaltres. Cada dia, entrada la nit, ens els recita. Li hem hagut de dir que prou; que sisplau, que no. L'Aparici té insomni, a la Rita l'hem d'acompanyar fins al portal de casa seva, les Tres diuen que han perdut la gana, que tremolen, que tenen fred, que no saben què tenen... Però el Lletraferit insisteix, diu que necessita practicar, que si no l'escoltem és perquè no som uns bons amics. Uf! No anem bé.



Transcric la traducció que en va fer en X. Benguerel.

 El Corb

Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta
colpí d’improvís la porta del meu isolat recés.
“Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
                                               tan sols això i no res més.

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que el sòl perfés.
Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora
d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
                                               i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d’una repetint: “Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
                                                 això deu ser i no res més.”

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma.
“Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.”
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
                                                    tan sols tenebres, res més.

Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és només
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només.
                                                 Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
I, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés.
“Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què és proposa, saber aquest misteri, què és,
que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
                                               era el vent i no res més!”

Obro de sobte, i avança gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sant dies d’antany. Com si no em veiés,
no feu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;
                                               va asseure-s’hi, no res més.

L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
“No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és 
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?”
                                              Va respondre el Corb: “Mai més.”  

M’admirà en extrem la feta que aquella au tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
                                             amb un nom tal com “Mai més.”

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: “Emprendrà la partida com d’altres amics adés;
ell demà prendrà volada com els meus somnis adés.”
                                               Llavors va dir el Corb: “Mai més.” 

Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: “El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
 fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin només,
cants de llòbrega esperança, el meu recople només
                                              de “Mai més, mai més, mai més”

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fora allò que expressés
                                                amb tant de grallar “Mai més.”

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
vaig afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
                                                  no podrà estrènyer mai més.

Crec que va espesseir-se l’aire, que uns àngels volant al caire
de l’encatifat brandaven invisibles encensers.
“Miser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—; beu, oh beu el nepentés!”
                                   Va respondre el Corb: “Mai més,”

“Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?”
                                         Va respondre el Corb: “Mai més.”

“Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida
l’estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!”
                                           Va respondre el Corb: “Mai més.”

“Ocell o diable, sigui aquest el mot que ens deslligui!”,
vaig vociferar: “L’oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge pel teu enganyós llenguatge,
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!”
                                        Va respondre el Corb: “Mai més.”

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls l’aparença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés,
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
                                                    no es podrà aixecar mai més!
(trad. X. Benguerel)