diumenge, 9 de setembre de 2012


II Migdiada Literària a Puig de Rajols

Tornarem a dormir una vegada més. Associats i no associats, amics, passavolants, gent d'aquí i d'allà, desperts, adormits, vegetals, pedres, persones, animals del món, qui sigui que llegeixi aquest escrit, diumenge que ve, el 16 de setembre, cap a l'hora de dinar, es prepara un gran esdeveniment, la II Migdiada Literària a Puig de Rajols amb el següent ordre del dia.
-Àpat amb amanida, arròs K-100 i postres (l'import del dinar es dividirà entre els comensals). El llegendari i imprevisible arròs K-100 és un arròs cuinat en una perola ancestral, a foc de llenya, i amb productes de temporada. Una experiència de difícil parangó. No us ho perdeu.

-Cançó de la migdiada. Més avall trobareu la lletra. És gairebé segur que comptarem amb la presència d'un destacat intèrpret.

-Lectures adormidores. L'esperat moment d'anar a dormir damunt la verdor acollidora de l'herba tendra. Si algú és un gran sibarita no estaria de més que porti una flassada.  Les lectures adormidores us duran directament a l'avorriment, a l'apatia, a la nyonya, a la son. Seran lectures molt ben triades, no hi ha insomni que les resisteixi, ni els més recalcitrants. Per tal de no entrar en el son profund (no seria adequat despertar-nos dilluns) limitarem la durada i el nombre de les intervencions.

-Actuacions dels assistents. Poesia, música, cançó, i tantes altres coses.

Endavant les atxes! Us esperem!


 
Oh que bonic anar a dormir
a l'hora sexta, ben dinat!;
ara que el dia va endavant
i el sol comença el seu descens,
la llum es fa color de mel
perquè la tarda hi posa un tel,
llavors que sents la veu que diu:
arrecereu-vos i dormiu...

A la batussa del repòs
ningú no arriba mai primer;
ara no vulguis ser guerrer:
dormició, serenitat;
afluixa els traus del cinturó,
millor descalç, horitzontal,
allà on escoltis que ella diu:
abandoneu-vos i dormiu...

¿Sabeu què tenen en comú,
gandules, catres i sofàs,
catifes d'herba, bancs de parc,
amb les hamaques de jardí?
Que canten tots una cançó
molt agradosa, ben dinat,
que t'hipnotitza amb el que diu:
us convidem a que dormiu....

Tanques els ulls amb suavitat:
desconnexió, tranquil·litat,
i oblida ja que no són teves,
totes les teves propietats...
Oblida penes i embolics,
ja et vagarà tenir neguits,
ara només hi ha un dolç piu-piu:
vinc amb la son perquè dormiu...

Van arribant ben lentament
uns quants badalls..., i dolçament
et va prenent l'ensopiment.
I anem entrant en el repòs,
còmodament, sense entrebancs,
que ja és a dins del nostre cos.
I, molt fluixet, ni ho sents, et diu:
Ah, com m'agrada que dormiu!


 

dimarts, 4 de setembre de 2012


Ilia Ílitx Oblómov, el campió dels dormilegues


Benvolgudes, benvolguts, Oblómov va molt davant nostre en el camí de la migdiada. Ens produeix admiració i respecte. En el llibre que porta el seu nom necessita gairebé quaranta pàgines per per arribar a encertar les sabatilles i aixecar-se del llit. Personatge indefinit, aquí teniu la descripció magistral que en fa Ivan A. Gontxarov:

Era un home d'uns trenta-dos o trenta-tres anys, d'estatura mitjana i d'aspecte agradable. Tenia els ulls de color gris fosc i els trets del seu rostre no expressaven cap idea determinada ni cap reflexió. El pensament passejava com un ocell lliure per la seva cara, voletejava pels ulls, es posava sobre els llavis entreoberts, s'amagava dins les arrugues del front, i després desapareixia del tot. Aleshores, la seva cara s'il·luminava amb la llum uniforme de la despreocupació i, d'allí, la despreocupació es traslladava a tota la positura i fins als plecs de la bata.
De vegades, queia sobre els seus ulls l'ombra d'una expressió semblant a la fatiga o a l'ensopiment; però ni la fatiga ni l'ensopiment no podien esborrar ni un sol instant la dolcesa del seu rostre, una dolcesa que era l'expressió dominant i fonamental, no solament de la seva cara sinó de tota la seva ànima. I l'ànima brillava molt sincerament i clarament en els seus ulls, en el somriure, en cada moviment del cap i de les mans. Un observador superficial, un home fred que s'hagués mirat Oblómov de passada hauria dit: "Deu ser un bonifaci, la senzillesa en persona!". Un home més profund i més obert, però, hauria contemplat més estona el seu rostre i se n'hauria anat amb una agradable indecisió i amb un somriure.
Ilià Ílitx tenia un color de cara que no era ni rosat ni bru, ni definitivament pàl·lid, sinó indefinit, o bé ho semblava potser perquè Oblómov tenia la carn més flàccida del que corresponia a la seva edat: podia ser la falta d'exercici, o la falta d'aire pur, o qui sap si una cosa i l'altra. En general, el seu cos, segons que aparentava pel color opac i excessivament blanc del coll, per les mans petites i grassonetes i per les espatlles toves, semblava massa afeminat per ésser el d'un home.
Els seus moviments, fins i tot quan estava inquiet, mantenien una suavitat i un llanguiment no exempt d'una gràcia especial. Quan li pujaven a la cara les preocupacions de l'ànima, la seva mirada s'enterbolia, apareixien arrugues sobre el seu front, i començava el joc dels dubtes, la tristesa i la por; rarament, però, aquesta inquietud es consolidava en forma d'una idea determinada, i encara més rarament es transformava en cap decisió.Tota inquietud es fonia en un sospir i es dipositava en l'apatia i en la somnolència.(...)
Jeure no era per a Ilia Ílitx una necessitat, com ho és per als malalts o per a la persona que té son, ni tampoc una eventualitat com en el cas del qui es troba cansat, ni, finalment, un plaer, com passa amb els dropos. Jeure era, senzillament, el seu estat normal.
(trad. Josep M. Güell)