dilluns, 26 de novembre de 2012



L'entrepà, les arengades i en Pollastret, segons en Carles Hac Mor

L'Altre dia, passejant per la ciutat de Barcelona, vaig descobrir un antre prou peculiar que porta el nom d'Horiginal. Em van dir que sovint hi reciten poetes.
-Sí, sí, poetes -els vaig dir-. Però es pot sopar?
Hi presentaven un llibre, l'Entrepà, de Salvador Giralt, i m'hi vaig quedar una estona.
El senyor Carles Hac Mor en feia la presentació, escolteu:

En Salvador Giralt, l'autor del "L'entrepà", el llibre de "Labreu" que presentem avui, sempre riu per sota el nas, i, per tant, "L'entrepà" és una novel·la escrita tot rient per sota el nas.
Moltes de les novel·les que s'escriuen avui, no pas totes, són escrites sense riure gens o bé rient per sobre el nas, que és una cosa ben difícil, o impossible, aquesta de riure o escriure per damunt del nas. Per això no fan riure, aquestes novel·les, amb el benentès que una novel·la no necessàriament ha de fer riure, pot fer plorar, posem per cas, i no pas per això ha de ser més bona o més dolenta que les que fan riure per sota o per sobre del nas. Vull dir que això de riure o no riure bo i llegint pot ser interessant o no gens interessant.
En el cas de "L'entrepà", el fet d'haver estat escrita tot rient per sota el nas fa que el lector, en llegir-la i en pensar-hi havent-la llegit, no pari de riure per sota el nas i, això també, amb grans riallades intermitents que afecten tant el nas com tota la cara i fins i tot el cos, per allò de recargolar-se de riure.
Ara bé, com que a vegades l'humor té mala premsa, i sovint és valora més la seriositat que no pas la jocositat, val a dir que "L'entrepà", entre moltes altres coses, és una lliçó ben seriosa de sornegueria (que és l'art de riure per sota el nas). És, "L'entrepà", un tractat rigorós i àdhuc acadèmic, de saviesa sorneguera, de sorna intel·ligent, entesa la sorna com una variant àcrata i popular de la ironia, inclosa la ironia socràtica.
En aquest sentit, "L'entrepà" és una novel·la antiplatònica. M'explico: com que Plató, als diàlegs socràtics, no para d'utilitzar el procediment interrogatori amb el qual Sòcrates va fent preguntes que de seguida ens fan morir de riure, ens és llegut de qualificar Plató de grandíssim autor còmic, comparable als Germans Marx.
En Salvador Giralt, en canvi, a "L'entrepà", no interroga, com Plató i Sòcrates, sinó que contínuament va donant respostes, i per aquest motiu la seva novel·la pot ser qualificada d'antiplatònica i, per descomptat, d'antisocràtica, i, per contra, s'hi pot rastrejar la influència, segurament inconscient, d'en Milà i Fontanals i d'en Pompeu Gener (més conegut amb el diminutiu de Peius), els quals, cadascun dels dos amb la seva tonada, predicaven la resposta encara que no hi hagués pregunta. La qüestió, venien a dir tots dos, és donar respostes, sobretot sense haver-se fet cap pregunta.
En Francesc Pujols anomenava en Milà i en Peius Mestres de l'arengada, i ja veurem perquè.
El cas és que en Salvador Giralt va viure sis anys, durant els 80, a Manresa, i voltava força per "L'entrepà", un tuguri molt peculiar, que té una certa relació, contraposada, amb el bar "L'entrepà" de la novel·la homònima. Tot sovint, a aquell catau de Manresa hi anava en Pollastret, el protagonista d'aquesta novel·la. Allí, segons en Giralt, feien uns entrepans absolutament immenjables, que són ben bé el contrari dels entrepans del bar "L'entrepà" de la novel·la, els quals són tant i tant bons que en Pollastret els dedica quasi tots els seus poemes.
I bé, jo hi vaig ser una vegada, a "L'entrepà" de Manresa, un dia que vaig anar a aquesta ciutat a visitar la cova de Sant Ignasi. I recordo com si fos ara que m'hi van donar un entrepà d'arengada. No es podia triar, en aquell antre; si volies menjar et donaven el que els amos decidien d'acord amb el seu precari rebost. Aquell entrepà d'arengada consistia en un llengüet ja força sec i tallat per la meitat, i sense tomàquet, ni oli ni res, només el pa, dur, i a dins una arengada sencera, molt rònega, que el client havia d'esmicolar amb els dits, que quedaven tots empastifats.
Aquell entrepà d'arengada de Manresa potser no el va tastar mai en Salvador Giralt, i segurament per això, i perquè era una menja veritablement incomestible, no hi és entre els molts entrepans que surten a la seva novel·la, però plana per damunt de totes les pàgines del llibre.
Perquè aquell entrepà d'arengada manresana, tan difícil de pair, era un homenatge a en Milà i Fontanals i a la seva cèlebre arengada.
En Milà vivia en un pis –aquí, a Barcelona, a la plaça Universitat– on el desori era descomunal, tal com explica en Josep Maria de Sagarra a les seves memòries. Els llibres s'hi amuntegaven pertot arreu entre piles de roba bruta i munts de coques de Vilafranca del Penedès, d'on era en Milà i Fontanals, el patriarca de la la Renaixença catalana, i als racons del pis s'hi arremolinaven les arengades d'Arenys de Mar que li enviava periòdicament una tieta seva.
Una vegada, en Peius, en Pompeu Gener, que era molt més jove que no en Milà, li va deixar, a aquest, un llibre d'en Rubió i Ors –una altra patum de la Renaixença–, i quan al cap d'un temps en Milà va tornar el llibre a en Peius, aquest es va trobar que, com a punt de lectura, hi havia una arengada, que, naturalment, havia tacat unes quantes pàgines.
D'altra banda, en Milà i Fontanals regalava moltes arengades a en Peius, i en Francesc Pujols conta com aquest, algunes nits, al mític bar "La punyalada", sopava, amb ganivet i forquilla i amb maneres ben refinades, una arengada i una presa de xocolata, que igualment tallava amb ganivet i forquilla. Això no surt a la novel·la d'en Giralt, però hi podia haver sortit.
El que sí que hi ha, a la novel·la "L'entrepà", és un passatge en què un parell d'arengades –sí, un parell d'arengades– discuteixen sobre unes apreciacions d'en Pollastret sobre el llibre de Milà i Fontanals "Observacions sobre la poesia popular".
Tanmateix, aquest passatge tan original no es pot llegir, perquè, al llibre, hi és en forma d'el·lipsi, o sigui, hi és però no es veu. Es tracta, doncs, aquesta el·lipsi, d'una de les manifestacions més subtils, sublims i subliminals de la sornegueria giraltiana. A ningú no se li havia ocorregut, abans d'en Salvador Giralt, de fer una el·lipsi tan agosarada en literatura, de fer constar una situació que no es pot llegir perquè no hi és.
El protagonista de la novel·la, en Pollastret, és un eminent poeta popular, com tot seguit podreu comprovar (perquè se'n recitaran alguns poemes). Com hem comentat, en Salvador Giralt va conèixer en Pollastret al bar "L'entrepà" de Manresa, on en Pollastret escrivia els seus versos en qualsevol paper que trobava a mà, sobretot tovallons de paper, sempre molt usats, bruts i pudents, perquè a "L'entrepà" només canviaven els tovallons un cop la setmana, de manera que dijous ja eren tan llefardosos, fastigosos i fètids, que tothom, per no eixugar-se amb aquelles porqueries pestilents, hi portava els tovallons de casa seva. Enmig d'aquells papers tacats de greixum i de baves de tants comensals, es veu que els poemes d'en Pollastret brillaven, en mots d'ell mateix, "com perles afrodisíaques".
Diu en Salvador Giralt que va pensant a recomposar els pergamins d'en Pollastret, és a dir, els tovallons, amb versos seus, d'en Pollastret, moltes vegades incomplets i gairebé illegibles, i així en faria un recull. Són, en general, poemes dedicats als entrepans.
Per acabar, i per esperonar-vos a llegir "L'entrepà", us llegiré l'índex de la novel·la, que conforma dos poemes no pas d'en Pollastret, sinó d'en Salvador Giralt. Són dos poemes involuntaris. Sóc jo (l'autor, en Salvador Giralt, no hi havia caigut) qui ha descobert que l'índex són dos poemes que, com a bon índex, resumeixen un aspecte del llibre. (Ho hauria de llegir tot rient per sota el nas, però no sé si ho sabré fer).

ÍNDEX

PRIMERA PART

Els dies benaurats
Un regal molt especial
La font del Paretó
Una conversa
El borinot
L'actriu
En terres de ningú

SEGONA PART

En el sender dels entrepans
La carta
Els cambrers
La Daisy
Un estiu molt complicat
Mar plana
Mar de fons
Les pistoles
Fi

dilluns, 19 de novembre de 2012


El Robespierre, entrepà de truita a la francesa amb un lleuger escapçament a la capçalera

Benvolguts, amb molt de treball i esforç, he aconseguit de restablir el que em sembla és un dels més interessants poemes del Pollastret, el Maximilien-François-Marie-Isidore de Robespierre, o altrament dit, "entrepà de truita a la francesa". Aquí us el lliuro, sortit directament del meu teclat; una aguda reflexió sobre les limitacions del poder, i els seu perills. Que estigueu bons.


Maximilien-François-Marie-Isidore de Robespierre
(entrepà de truita a la francesa amb un lleuger escapçament a la capçalera)


Aquí tenim en Robespierre,
un home fi i cultivat,
d'esperit despert,
a qui agrada saludar
la distingida concurrència
amb protocol estudiat;
inclina als peus, complimentós,
la testa altiva,
i diu amb veu enrogallada:
“Estigueu bons, sigueu sencers,
no passeu ànsia,
pel que vulgueu, en confiance,
ara treballo de cuiner.”

Tallava testes a desdir
fins gairebé abans d'ahir,
però quan es va acabar la festa
es va tornar persona honesta.
El trobareu prop dels fogons
potser amb els ulls enyoradissos
d'aquells bons temps rodoladissos,
però tanmateix,
per fer passar l'ensopiment,
el seu enginy sempre amatent
a produir una sorpresa,
acaba d'inventar
la truita a la francesa.

Un parell d'ous molt ben triats,
ben debatuts i remenats,
un pols de sal per donar gust;
oli d'oliva, però ben just,
i la paella en el seu lloc,
damunt del foc.
Quan sentis l'oli fer rum-rum
i que treu fum,
no pots badar, sense trigança
-talment et fessin rei de França!-,
aboca prest l'esgrogueït
en aquell fons arrodonit.
Un tel ben prim es va engreixant...,
el groc es torna més brillant...,
sobre el fons noir un edredon...
que va llevant, que va llevant
(talment al prat, le papillon
es va esbargint,
movent amb gràcia els alerons).
Volta per aquí, volta per allà
-hi fa bonic el teu xiular!-,
amb la forquilla, embolicant,
com un vailet saltataulells
atrafegat a fer fardells.
I el parell d'ous tan ben tractats

-tothom ho sap, són delicats
el batibull els té baldats-,
van murmurant...:
“Acotxa un poc!; acotxa un poc!,
però que no ens punxi el forquillot!”
Ara atenció que arriba el risc,
i no s'hi val a fer el badoc;
la capitomba és a barrisc:
després del triple salt mortal
cal entomar-la dintre el llit!;
i sacsejar amb suavitat,
que pugui dir: “Quin benestar,
que bé que em moc,
era veritat que és un bon coc!”
I en posar al plat, i apagar el foc,
el darrer toc.
I tot això qui ho fa millor
que el savoir faire
d'en Robespierre?

Tallava testes a desdir
fins gairebé abans d'ahir,
però quan es va acabar la festa
es va tornar persona honesta.
El trobareu prop dels fogons
potser amb els ulls enyoradissos
d'aquells bons temps rodoladissos,
però tanmateix,
per fer passar l'ensopiment,
el seu enginy sempre amatent
a produir una sorpresa,
acaba d'inventar
la truita a la francesa.

dissabte, 10 de novembre de 2012

divendres, 9 de novembre de 2012

El Pollastret, un poeta de Manresa


No en sé gran cosa, del Pollastret, gairebé res; i tampoc no sé si encara és entre nosaltres,  o ja pastura a les ribes del més enllà. El vaig conèixer quan vivia a Manresa, a vegades coincidíem a l'Entrepà, un antre de mala mort situat a la part més vella de la ciutat. Per què hi anava? No ho sé. Hi anava sovint, i a la llarga hi vaig passar moltes estones. Gairebé sempre trobava el Pollastret assegut en una taula -la seva taula particular, la taula del fons-, amb alguna beguda espirituosa i una caliquenya apagada a la boca o als dits. Erràtic, enginyós, inadaptat, però sobretot malparit i un grandíssim poeta; sí un grandíssim poeta tot i el diminutiu que el distingia i que, dit sigui de passada, li esqueia d'allò més bé. Allà en el seu racó escrivia els seus versos i les seves pensades en els tovallons de paper del mateix bar.
 L'altre dia, en endreçar un armari en vaig trobar uns quants d'aquells papers, i m'ha semblat que valdria la pena donar-los a conèixer. Si més no com un petit homenatge a la nostra trobada, a les nostres converses, als nostres deliris, als nostres brindis.
Accepta aquest petit homenatge, va per tu Pollastret!, siguis on siguis!; amb la recança, ai, que la meva paciència no va estar a l'alçada del teu enginy.

En aquell bar, els entrepans eren batejats pel Pollastret amb noms curiosíssims (segons un encàrrec encara més curiosíssim de l'amo del bar). L'entrepà de calamars a la romana (absolutament infame, immenjable) rebia el nom de Vaticà.

Això no és una barqueta
que va pel mar?, una estoneta,
i en arribar, llonguet, llongueta,
a un bar de la Barceloneta,
per no patir cap sotragada
(no passés mai, ni una vegada!),
i perquè és fleuma però inquieta,
diu als d'abord -l'Escuradents
i el Crostó de dors reumàtic-:
ei, mariners, sigueu simpàtics
i protegiu-me amb bons neumàtics!

La fumerola d'un cigar,
per un caprici de l'atzar,
a la tum-tum, patam-patum,
fa un zeppelin de poc volum
amb una anella al seu damunt.
El fumador de negres dents,
que prou coneix el cost del fum,
d'una ventada displicent
desfà el miratge tot dient:
ah, pensament!,
m'has despertat el sentiment
de prendre calamars calents!

Si la farina hi és en capes
primes daurades i cruixents
que carrisquegen a les dents,
si el pa és tou com el sofà
que hi ha al saló del benestar
on els coixins se'n van endins
com nuvolets, com nuvolins;
si el cuiner i la cuinera,
delicadíssims,
saben fregir a la manera
dels del Kentuchy Fried Chicken;
llavors...
tampoc no cal que ens embranquem
en un viatge cap a Roma
allà on viu el Papa gran,
el Papa sant
que obre el balcó de tant en tant,
per sentir dir,
en infal·lible i dolç llatí:
Caro bambini,
non sono coroni, non sono diademi,
sono calamari a la romana!