dimecres, 30 de juny de 2010

Carmina Riuipullensia, El Cançoner Eròtic de Ripoll

Ara que han arribat l'estiu i la calor de veritat, voldria transcriure un poemet del Cançoner de Ripoll dedicat a l'estiu. Molt adequat a la migdiada, per cert. El deixaré en llatí, que és com va ser escrit, perquè té una sonoritat que segur que no us deixarà indiferents.
El cançoner és un recull de vint poemes de temàtica eròtica que un monjo anònim va escriure al segle XII (o potser hauriem de dir, va amagar) en un còdex del segle X titulat Liber glossarum et etymologiarum, en unes pàgines fetes malbé i que per això havien quedat en blanc.
Saludem, a gairebé mil anys de distància el nostre monjo clandestí!
Salut, amic de les dones i de la vida!
Aquest estiu brindarem per tu i per les teves companyes!
Femur femori iungatur, fructus Veneris sumatur!

DE ESTATE

Redit estas cunctis grata,
uiret herba iam per prata;
nemus frondibus ornatur,
sic per frondes renouatur.
Bruma uilis, nebulosa,
erat nobis tediosa.
Cum Aprilis redit gratus,
floribus circumstipatus,
philomena cantilena
replet nemoris amena,
et puelle per plateas
intricatas dant choreas.
Omnis ergo adolescens
in amore sit feruescens;
querat cum quo delectetur
et, ut amet, sic ametur.
Et amicum uirgo decens
talem querat qui sit recens,
atque uelit modo pari
tam amare quam amari.
Iuuenis et uirgo pulchra
in obscuro premant fulcra,
et uicissim per conexus
dulces sibi dent amplexus.
Osculetur os, maxillam,
iuuenis, dum tenet illam;
tangat pectus et papillam,
satis aptam et puxillam.
Femur femori iungatur,
fructus Veneris sumatur.
Tunc omnimo cesset clamor,
adimplebitur sic amor.

dilluns, 21 de juny de 2010

Atenció: ara i aquí! Atenció: ara i aquí!

Ens ha sorprès aquests darrers dies l'arribada d'un ocell al jardí de l'Associació, que no para de cantar d'una mena de manera que sembla que digui: Atenció, atenció, ara i aquí! Em recorda la merla, però no és una merla. I tampoc no és un lloro ni cap ocell que haguem vist anteriorment.
El Lletraferit de Manlleu de tant en tant l'encerta. Ens ha dit que era un mynah, l'ocell que viu a l'Illa, la darrera novel·la d'Aldous Huxley. I té raó, tal com els que l'hem vist podem deduir amb gran facilitat d'aquest passatge:

"Sentí cruixir els matolls a la seva esquerra, i tot d'una, com un cucut sortit d'un rellotge de la cambra dels infants, va treure el cap un ocell negre, gros, de la mida d'una gralla; només que, no cal dir-ho, no era pas una gralla. Obrí i tancà les ales, de puntes blanques, i volant com una sageta, anà a posar-se a la branca més baixa d'un petit arbre mort, a cinc o sis metres d'on es trobava en Will. Observà que tenia el bec de color de taronja, i una clapa groga sota cada ull, amb una barballera groc canari que li cobria els costats i el darrera del cap amb una gruixuda perruca, de carn pelada. L'ocell torçà el coll i se'l mirà, primer amb l'ull dret i després amb l'esquerre. Després obrí el bec taronja, xiulà deu o dotze notes d'una petita melodia pentatònica, va fer un soroll com una mena de singlot, i després, en una frase cantusejada, do do do sol do, digué: Ara i ací, nois; ara i ací, nois".
(trad. Ramon Folch i Camarasa)

dijous, 17 de juny de 2010

Salvador Giralt guanya el 5è Concurs de Monòlegs Humorístics a Manlleu

Bon dia i bona hora!
Una bona notícia. Aquest en Giralt és aquell que nosaltres coneixem pel Punyal, i li donem la més cordial enhorabona. El Secretari va assistir a la final de Manlleu, que pel que es diu va ser molt ajustada i renyida, i ben aviat ens en lliurarà una crònica que podreu llegir, hi està treballant. De moment si voleu gaudir de la final, podeu seguir l'enllaç: http://el9nou.cat/tvcarta2_o_0_1/14/497, o us en podeu fer una idea amb aquesta entrevista: http://el9tv.xiptv.cat/video/26340/salvador-giralt?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562
Però no hi ha blat sense palla; a l'Aparici aquesta victòria se li ha indigestat; recordeu que ell estava preparant aquest monòleg?, i per culpa d'unes desavinences amb la Rita, ho va deixar estar. La victòria del Punyal ha accentuat la seva depressió, quan ja semblava que en començava a sortir, i s'ha tornat a tancar en el seu cubícul. Fa dos dies que no surt ni per menjar.
El Doctor Bucèfal diu que el seu estat és molt preocupant.

dissabte, 12 de juny de 2010

Les penes del jove Werther i el nostre lledoner

Bon dia i bona hora!
És conegut dels qui ens coneixen que els Amics de la Migdiada som molt amics dels arbres. I això per molts motius, però en relació a la nostra activitat favorita..., coneixeu un lloc més adequat al repòs que la protecció d'un arbre venerable? La seva ombra a l'estiu, el desplegament prodigiós d'un univers de vides multiformes, la majestuositat, la bellesa, el misteri, la presència... Em refereixo sobretot als arbres grans, vells, arbres als quals s'ha deixat créixer, arbres respectats, estimats.
Per això ens sembla trista aquesta jardineria d'aparador que es practica cada vegada més en el país, on els arbres són esporgats de tal manera que amb prou feines hi pots passar per sota a peu dret. La jardineria dels arbres nan. La jardineria dels herbicides per matar les males herbes que són bones , i que últimament arriba al punt d'estendre moquetes de color verd a les grans rotondes de la carretera.
Escolteu en Werther:

"Em poso furiós, Wilhelm, només de pensar que hi pugui haver persones sense cap sentiment ni sensibilitat per les poques coses que encara tenen un valor sobre la Terra. Ja coneixes les nogueres de cal bon rector de Sant... sota les quals vaig seure amb la Lotte, les magnífiques nogueres que Déu sap que sempre em van causar la màxima alegria. Quin recolliment que donaven a la rectoria, i quina frescor! I quines branques més magnífiques que tenien! I el record dels bons clergues que les van plantar fa molts anys! El mestre d'escola ens deia tot sovint el nom d'una que havia pertangut al seu avi. Un home de bé, devia ser, i jo sempre hi pensava amb devoció, estant sota aquells arbres. T'ho pots creure? Ahir m'ho deia el mestre d'escola, amb llàgrimes als ulls: les han talat... Talades! M'agradaria tornar-me prou boig per ser capaç d'assassinar el pocavergonya que va clavar la primera destralada. Que hagi de veure això jo, que em consumiria de pena si tingués plantats dos arbres així al pati i un se'm morís de vell. Estimat amic, una cosa sí hi ha: sensibilitat humana. Tot el poble murmura i espero que la dona del rector s'adonarà de la ferida que ha infligit al seu llogarret a l'hora de rebre mantega, ous i altres penyores." (trad. Manel Pla)

Una vegada, a Sant Hipòlit, hi havia un lledoner...

divendres, 4 de juny de 2010

Converses de meuques de Llucià de Samòsata

Hola, sóc en Franz, i voldria desfer un malentès. No sé res de les trifulgues de l'Aparici i de la seva espàrring en relació a un suposat monòleg. El que a nosaltres l'altre dia ens divertia eren les fanfarronades de Leòntic, ajudat pel seu amic Quènidas, per tal de guanyar els favors de Hímnida
Aquest en Llucià de Somòsata era un crac. Quin llenguatge tan senzill, planer, divertit, brillant.
Adesiara us en passo un tros.

"LEÒNTIC. - En la batalla contra els gàlates, digues, Quènidas, com vaig carregar per davant dels altres genets damunt el meu cavall blanc, i com els gàlates, tot i que són coratjosos, es van posar a tremolar tan bon punt em van veure, i cap d'ells no va plantar-me cara. Llavors, jo, ben cert, vaig tirar la llança i vaig travessar el mateix hiparc i el seu cavall, i contra els qui encara mantenien la formació, -perquè n'havien quedat alguns després de dispersar la falange, que van aplegar-se formant un rectangle-, a aquests jo, desembeinant el bran, els vaig escometre amb tota l'ànima, i en tombo tants com set, que estaven al primer reng, aprofitant l'embranzida del meu cavall; i, brandant l'espasa, vaig partir el cap d'un dels locags amb l'elm i tot. I vosaltres, Quènidas, hi vau arribar poc després, quan ja fugien.
QUÈNIDAS. - I, quan vas batre't en combat singular amb el sàtrapa de la Paflagònia, Leòntic, ¿no vas exhibir també grans gestes?
LEÒNTIC. - Gràcies per recordar-me aquella feta no pas innoble! Perquè el sàtrapa, com que era enorme...
--

HÍMNIDA. - Deixa-ho córrer, Leòntic! Expliques tot de coses repulsives i terribles sobre tu, i ningú ja no podria ni mirar-te, per tal com et delectes així en la sangassa, i encara menys, beure amb tu o dormir-hi. Per tant, jo me'n vaig.

QUÈNIDAS. - Ets tu, Leòntic, qui has espantat una noieta senzilla sacsejant crestalls i relatant gestes inversemblants. Jo he vist de seguida que s'ha tornat pàl·lida quan encara explicaves allò del locag i ha arrufat el rostre i ha començat a tenir esgarrifances quan deies que li havies partit el cap.
LEÒNTIC . -Em pensava que li semblaria més atractiu. però tu també m'has ben perdut, Quènias, en proposar el combat singular.
QUÈNIDAS. - ¿No havia d'ajudar-te en la mentida veient el motiu de la teva fanfarronada? Però ets tu qui ho has fet molt esfereïdor. D'acord que tallessis el cap del del malaurat paflàgon; però ¿per què l'havies també de clavar a la sarisa a fi que te'n regalimés al damunt la sang?
LEÒNTIC. - Això sí que és repulsiu de veritat, Quènidas, però almenys la resta no estava pas tan mal enginyada... Au, ves, doncs, i persuadeix-la d'anar-se'n al llit amb mi.
QUÈNIDAS. - ¿Li dic llavors que t'has empescat totes aquestes mentides perquè volies semblar-li valent?
LEÒNTIC. - Fóra vergonyós, Quènidas...
QUÈNIDAS. - Doncs altrament no voldrà pas venir. De manera que una de dues: o li fas fàstic conservant la fama de valerós o te'n vas al llit amb Hímnida reconeixent que has mentit.
LEÒNTIC. - Són dures totes dues opcions... però trio Hímnida. Vés, doncs, i digues-li que era mentida, Quénidas, però no pas tot...
(trad. Sergi Grau)