dilluns, 25 d’octubre de 2010

La nòria de la fira de Sant Quirze

Omar Khayyam i la Roda de la Fortuna

Ara no fa gaire ha sortit una traducció molt interessant feta directament del persa al català per Àlex Queraltó Bartrés dels poemes d'Omar Khayyam. Edita Adesiara.
Dijous que ve a la Tralla de Vic hi haurà una trobada per parlar-ne, seguiu l'enllaç: http://latralla.blogspot.com/
Com a botó de mostra us en mostro una quarteta:

Com que el girar de la roda no és a gust del savi,
tant se val que comptis set cels o en comptis vuit.
Si la mort és segura, i tots els desigs han d'esvair-se,
¿què t'importa si el llop se't menja al prat o la formiga a la tomba?

i una altra

Aquesta imatge de l'ésser només és imaginació,
i no es pot considerar savi qui no coneix aquest fet.
Seu a beure una copa de vi i viu feliç,
i aparta't d'aquesta imatge d'absurda fantasia.




Ara, això de les traduccions és la pera; fixeu-vos quina diferència! La primera és del llibre que parlem, i l'altra és una adaptació de Ramon Vives que canta en Jaume Arnella:


Des que les estrelles i la lluna es veuen al cel,
mai ningú no ha conegut res millor que el vi pur.
Se sorprenen els venedors de vi, perquè ells,
millor que això que venen, ¿què podran comprar?



Des del jorn que Venus i la Lluna
van aparèixer al cel per ordre del Diví,
no s'ha vist mai una
cosa millor que el vi.

Per'xò sempre m'ha estranyat
veure que es ven el vi bo,
perquè amb el diner guanyat
no es pot comprar res millor.


Eh, una altra quarteta:

La tapa de la bóta és millor que el regne de Jam,
l'aroma del vi és més dolça que el fruit de Maria.
Ai, despertar-se de bon matí en una taverna
és molt millor que els laments d'Abu Said i Adham.

I encara una altra!:

Tant de vi beuré que aquesta seva olor
sortirà de la meva tomba quan sigui sota terra.
I quan passi un barraler vora el meu sepulcre,
sentirà l'olor de vi i s'embriagarà del tot.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Els Premis Literaris de Calldetenes i la Roda de la Fortuna

Tenim un escriptor a la nostra associació que fa uns quants dies que està molt deprimit. Ens diu que li ha passat un cas com un cabàs i ens l'explica. Va presentar un treball que considera d'una gran valua als Premis Literaris de Calldetenes, a l'apartat de narrativa, i no va guanyar.
-Home -li vaig dir-, vols dir que n'hi ha per tant?
-Sí, és clar, però és que el guanyador..., és la tercera vegada que guanya!
-Recoi quina sort, no? -li vaig dir.
Aquest últim comentari no li va agradar. Fa dies que el saludo i no em contesta. No vol parlar amb mi.
És per això que dedico aquest comentari a l'Escriptor, i li proposo, per tal que prengui una certa distància sobre la seva gran desgràcia, aquesta descripció de la Fortuna, de Bernat Metge, tal com es troba en el Llibre de Fortuna i Prudència, que acaba de publicar l'Editorial Barcino (i per cert, aprofito per felicitar en Ramon Monton, el flamant tricampió dels Premis de Calldetenes):

Primerament los cabells tots
tench scampats sobre la cara,
e la part detràs fon pus clara
e menys pelosa que cristalh.
L'un ulh semblava fos gra d'alh,
ben parat, e no se'n vesia,
del qual un riuelht axia
qui demostrava que ploràs;
l'altre movia gran solaç,
que sinó riure no fazia,
e movia tal alegria
que semblava fos ambriaga.
En la faç hac una tal plaga
que la maytat era mig morta.
E fon sinta d'una ridorta
de vímets mesclats ab fill d'aur.
Los seus vestits trop gran tresaur
mostraven que davi·aver,
jatz c·om podia ben veser
que no eren tals prop la carn.
En ma fe, no u dich per scarn
ne com no m'altave molt d'elha:
no·m pens qu·en la sua gonelha
cabessen dos diners de pebre.
(...)
Però no us penssets que fos gayre
sencera ne forts de son cors,
q·un geb portave sobre·l dors,
e puys, q·era lejamén rancha,
car del taló se dav·en l'anca
de l'una part quant se movia,
e com avant anar volia
tornave dos passos atràs;
e puys havia la un bras
pus curt que l'altre la meytat.
E quan haguí un pauch mirat
aquest diable tan orrible,
qu·ab moviment incomprenssible
una gran roda que manave
de l'una mà·nl'altre mudave
incessantment, ab gran brogit,
eu volguí tornar un petit
atràs, e no·m poguí ges moure.
Ladonchs me pogre tot hom noure
qui·m volgués mal, que no·m tornare;
e pausey en terra la cara
mays per pasor que per vergonya.
"Levats-vos, amich, de la ronya",
dix ella, "e no us esperdats
per res que vegats ne hogats,
car yeu suy celha qu·en pauch temps
pusch los mesquins levar dels fems
e·ls grans senyors gitar en terra".

divendres, 8 d’octubre de 2010

dijous, 7 d’octubre de 2010

La Punyalada, una novel·la de pirates de secà al cor de la Garrotxa

El Secretari m'ha enviat un correu on m'explica que aviat podrem disposar d'un diners amb els quals podríem continuar les nostres convivències. És el que dèiem: la nòria de la fira de Sant Quirze.
Mentrestant cadascú a la seva, i jo..., el vostre President, passo aquests dies una mica ensopits llegint alguns papers.
Això de la Punyalada, d'aquest tal Vayreda, m'ha deixat ben trasbalsat. És molt fort. És un llibre que s'hauria de llegir amb algunes prevencions; hauria de porta una cinta a la coberta amb un avís de perill per a les persones de nervis delicats. Allà hi deambulen alguns personatges, com l'Avi, el Roig, o l'Ivo del dimoni, que semblen pastats amb el mateix material que els coneguts nostres, el Rellotger, el Rector, l'Emprenyat. És clar que, afortunadament, amb algunes distàncies...
Perquè us en feu carrec, us dono a llegir el darrer encontre (o potser hauriem de dir desencontre) entre els dos protagonistes de la Punyalada, l'Albert dels Bardals i l'Esparver:

-D'on surts? -digué ell amb veu que li baumejava dins del pit.
-On vas? -vaig fer jo casi al mateix temps.
-A l'infern, i tu al darrere meu! -va respondre amb veu sinistra, ensems que, engaltant-se simultàniament les dues armes, resonaren els dos trets confosos en un mateix barbol.

I la darrera confessió de l'Avi, penjat en un relleix d'un penyassegat:

Quedava un infeliç ferit sobre un petit relleix a tal distància que de cap modo era possible recullir-lo i des de primera hora se lamentava a grans crits, demanant que el rematessin; però, abans, que li donessin confessió. Alguns sometents havien intentat rematar-lo, desde luego; mes l'Arbós, que des de primera hora havia enviat a buscar el rector de Talaixà, s'hi oposà. Mes com la distància era llarga i s'havia de comptar amb l'anada i tornada del recader, se passaren hores sentint sempre l'esgarrifosa lamentació d'aquell desventurat clamant confessió entremig d'ais i renecs.

-Escolteu bon cristià -va cridar-li-. Voleu reconciliau's-e amb Déu? Jo sóc el ministre del Senyor.
-Que si vull? A vos esperava -respongué l'altre amb un fervor estrany on, mes que arrepentiment, s'hi reflexava la superstició de la seva ànima bestialisada-. Mireu, senyor rector, jo som l'Avi de tota aquesta murrialla, tan corcat de dins com de fora... Jo ja volia retirar-me, perquè sóc vell, i ja volia donarme a fer obres bones, quan m'ha succeït aquesta desgràcia
-Escolteu, ja us n'arrepentiu d'haver ofès tant a Déu? Ja sentiu un verdader dolor...?
-Redéu si el sento! Tinc les cames i els braços capolats, el cap mig badat i ademés una bala al ventre, ai! Sembla que tinc tots els dimonis penjats al cos que m'estiren... Doneu-me confessió i enllestiu, que per a després l'Arbós ja em té promesa la caritat de quatre bales que em treguin d'aquest infern...

I si voleu donar una ullada als escenaris d'aquesta història de crueltats, passions, venjances, aneu a:
http://pirineunaucoclea.blogspot.com/