divendres, 10 de maig de 2013


Una tensó de Giraut de Bornelh

No sabem qui és l'enamorat de la cançó, però pateix, pateix molt. El seu conseller a vegades no sembla gaire compassiu.

I
-Ai las, com mor! -Quez as, amis?
-Eu sui trais!
-Per cal razo?
-Car anc jorn mis m'ententio
en leis que'm fetz lo bel parven.
-Et as per so to cor dolen?
-Si ai.
-As enaissi to cor en lai?
-Oc eu, plus fort.
-Est donc aissi pres de la mort?
-Oc eu, plus fort que no us sai dir.
-Per que't laissas aissi morir?


-Ai las, sóc mort! -Que tens, amic?
-Que m'han traït!
-I la raó?
-Perquè un jorn vaig parar atenció
en la qui es mostrà complaent.
-I vas per això amb el cor dolent?
-Sí, ai.
-Ella al teu cor porta l'esglai?
-Del tot, molt fort.
-Et trobes doncs pres de la mort?
-I tant, tan fort que no ho sé dir.
-Per què et deixes així morir?

II

-Car sui trop vergonhos e fis.
-No l'as re quis?
-Eu, per Deu, no!
-E per que menas tal tenso,
tro aias saubut so talen?
-Senher, fai me tal espavent.
-Que'l fai?
-S'amors que'm ten en greu esmai.
-Be n'as gran tort;
cudas te qu'ela t'o aport?
-Eu no, mas no'm n'aus enardir.
-Trop poiras tu to dan sofrir.

-Sóc massa vergonyós i fi.
-Però li has de dir!
-Jo?, per Déu, no!
-I perquè menes tal cançó
sense saber el seu sentiment?
-Senyor, em fa gran espavent.
-Que dius?
-L'amor que em torna pensatiu.
-És un gran tort;
penses que ella et darà conhort?
-Jo no, mes no em goso atrevir.
-Massa podràs el dany sofrir.

III

-Senher, e cals conselhs n'er pres?
-Bos e cortes.
-Er lo'm diatz!
-Tu venras denan leis viatz
et enquerras les de s'amor.
-E si s'o ten a dezonor?
-No't chal!
-E s'ela'm respon lach ni mal?
-Sias sofrens,
que totztems bos sofrire vens!
-E si's n'apercep lo gilos?
-Adonc n'obraretz plus ginhos.


-Deu-me Senyor un consell ben prest!
-Bo i honest.
-I doncs, digueu!
-Aniràs prompte allà on seu
i la requeriràs d'amor.
-I si ho pren a deshonor?
-No't val!
-I si el que em diu em fa molt mal?
-Sigues sofrent,
que bé sofrir torna sabent!
-I si se n'adona el gelós?
-Caldrà sigueu més enginyós.

IV

-Nos? -Oc be. -Sol qu'ilh o volgues!
-Er. -Que? -Si'm cres.
-Crezutz siatz!
-Be te sera tos jois doblatz,
sol lo dichs no't fassa paor.
-Senher, tan senti la dolor
mortal,
per qu'es ops c'o partam egal!
-Er donc tos sens
que te valh'e tos ardiments!
-Oc, e ma bona sospeissos.
-Garda te que gen t'i razos!

-Jo? -Sí -Tan sols ella ho volgués!
-Va -Què? -Creu més!
-Cregut seràs!
-Doncs ara el teu goig doblaràs,
només que el dir no et faci por.
-Senyor, he sentit tant de dolor
mortal,
que cal partir-lo a parts iguals!
-Els teus intents
facin valer els teus ardiments!
-Sí, i que sigui venturós.
-Guardat de no ser gens dubtós!
V

-Razonar no'm sabrai ja be.
-Dias, per que?
-Per leis garar.
-No'm sabras donc ab leis parlar?
Est aissi del tot esperdutz?
-Oc, can li sui denan vengutz...
T'espertz?
-Oc eu, que no sui de re certz.
-Aital fan tuchs
cilh que son per Amor perduch.
-Oc, mas eu forsarai mo cor!
Era non o torns en demor!


-Mai no sabré raonar bé.
-Digues per què?
-Pel seu mirar.
-No sabràs amb ella parlar?
Així direm que és tot perdut?
-Sí, quan li sóc davant vingut...
-Et perds?
-Sí, i de res no estic cert.
-És ben sabut
d'aquells qui són d'Amor enduts.
-Sí, més jo esforçaré el meu pit.
-Fes-ho aviat sense respit!

-Be m'a aduch
Amors a so, que sabon tuch,
que mal viu qui deziran mor,
per qu'eu no sai plnher mo cor.

-Bé que m'ha dut
Amor, allò que és ben sabut:
que mal viu qui desitjant mor;
d'aquí que no em sé plànyer el cor.

-Vas to desduch
vai, amics, ans c'o sapchon tuch,
per que no perdas to resor;
que levet perd om so demor!

Sigues endut,
i ves, amic, desconegut
perquè no deixis de ser ardit,
que és fàcil perdre el dolç delit.

(trad. Salvador Giralt)