dissabte, 19 de desembre de 2015

Francesc Eiximenis, amic de les dones i dels pagesos


Sí, Eiximenis, aquell qui diu:

"tostemps creu a bon consell
e no et caldrà reconsell"

Un altre dia parlarem de la seva gran admiració pel sexe femení, però ara m'agradaria que llegíssiu aquest conte sorprenent que es troba a Del Terç del Crestià cap. ciii.
Quina mena d'ensenyament se'n podria desprendre?

exemple de pagesia

 Deus saber que un notable frare menor apellat Frare Bonaventura, qui puis fo Cardenal, aquest era de Itàlia e era fort gran clergue e famós, e era nat de pagesia. E anà un jorn a veure sos parents, qui estaven en aquell poc lloguet d'on ell era eixit. E los pagesos aquells del lloc convidaren-lo, e aprés lo convit parlaren molt ab ell, e estaven molt espaventats en les savieses e altes paraules que ell los deïa; e com fossen d'ell partits, faeren gran solaç entre si mateixs, com Déu los havia dat d'aquell tan poc lloc tan excel·lent hom.
Dix llavors un pagès antic que hi havia:
-No us faça goig la gran saviea d'aquest frare, que massa costa a tots quants som e mala per a nòs ell sap tant.
E com los altres volguessen ab gran instància saber la raó, aquell repòs e dix així:
-Bé sabets vosaltres que tots quants som d'aquest lloc tots havem fama per tota la terra que tots som orats; e així és de fet, que tots som folls vertaderament, e bé apar en nostres obres. E açó no és per altre cosa sinó que aquest ab son mal saber e ab ses males arts ha furtat lo seny a tots nosaltres e ha'l-se apropiat a son propi cap e a si mateix e el té ben tancat dins.
A colp, tots, creents que així fos, foren avalotats e cridaren:
-Muira lo traidor! Muira aquest  qui ens ha fets tots tornar orats!
En aquest avalot, lo dit frare, veent-se en tan gran perill, tramès-los un seu servidor, hom savi e de bé, e viu les llurs clamors. E sabuda la raó, dix-los així:
-Prohòmens, a la veritat, aquest frare no és hom que això faés, per tot lo món; ne la cosa en si no la poria fer sinó Déu. Es ver que io sé fer un abeuratge que, si vosaltres vos en sadollats bé, cascun hauràtant de seny com Salamó
E com ells cridassen altes veus que haguessen lo dit beuratge:
-Ara -dix ell- esperat-vos un poc.
De present aquest féu haver del pus preciós vi que poc; e embriagà'ls tant que negun no es podia tenir, ne es veïa ne s'oïa. E ells estant així, cuitadament lo dit frare, ab aquest e ab los altres que hi eren venguts ab ell, fugiren e anaren-se'n.
Dix lo dit frare:
-Tostemps havia oït dir que perillosa cosa era estar entre pagesos, mas ara dic que és cosa mortal, car no usen de raó e creen tost tota follia, e sobte són avalotats e no guarden dret ne envers, e tostemps se deliten en minves e en dejecció d'hom d'estament e d'honor.

dilluns, 16 de novembre de 2015

Marcabrú: Dirai vos sens dubtansa




Hi ha qui diu que Marcabrú era un misogin recalcitrant; no ho crec pas. O potser sí, no ho sé. A veure si en treieu l'entrellat.

Dirai vos sens duptansa
d’aquest vers la comensansa;
li mot fan de ver semblança;
-Escoutatz!-
qui ves Proeza balansa
semblança fai de malvatz.

Us diré sense dubtança
aquests versos a bastança;
els mots fan del ver semblança.
-Escolteu!-
Qui vers Veritat balança,
semblança fa de garneu!

Jovens faill e fraing e brisa,
et Amors es d’aital guisa
de totz cessals a ces prisa,
-Escoutatz!-
chascus en pren sa devisa,
ja pois no·n sera cuitatz.

Mai la joventut no bisa,
i I’Amor és de tal guisa
que el seu cens no l’improvisa;
-Escolteu!-
quan us lliuri la divisa
ja no caldrà que cuiteu!

Amors vai com la belluja
que coa·l fuec en la suja,
art lo fust e la festuja,
-Escoutatz!-
e non sap vas qual part fuja
cel qui del fuec es gastatz.

L’Amor fa com la guspira,
sembla morta però respira
fins que pren foc a la pira;
-Escolteu!-
no us sabrà prou bé la fira
quan en el foc cremareu.

Dirai vos d’Amor com signa:
de sai guarda, de lai guigna,
sai baiza, de lai rechigna,
-Escoutatz!-
plus sera drecha que ligna
quand ieu serai sos privatz.

Us diré d’Amor l’entranya:
aquí besa, allà enganya,
tant ronseja com s’afanya.
-Escolteu!-
Irà més dret que una canya
quan amb ell em trobareu!

Amors soli’esser drecha,
mas er’es torta e brecha
et a coillida tal decha
-Escoutatz!-
lai on non pot mordre, lecha
plus aspramens no fai chatz.

Amor no tenia gepa
i ara és torta i a més queca,
i endemés és tota nyepa.
-Escolteu!-
Que si no mossega, llepa
com faria un marrameu!

Greu sera mais Amors vera
pos del mel triet la cera
anz sap si pelar la pera;
-Escoutatz!-
doussa·us er com chans de lera
si sol la coa·l troncatz.

No hi haurà més Amor vera,
vol la mel sense la cera,
i quan no es pela la pera.
-Escolteu!-
Cantarà la cadernera
quan la cua li talleu!

 Ab diables pren barata
qui fals’Amor acoata,
no·il cal c’autra verga·l bata;
-Escoutatz!-
plus non sent que cel qui·s grata
tro que s’es vius escorjatz.

Amb diables pren barata
el qui fals amor acata;
no cal que altra verga el bati.
-Escolteu!-
Si us escorxen en un pati
poc més us en sentireu!

Amors es mout de mal avi:
mil homes a mortz ses glavi,
Dieus no fetz tant fort gramavi,
-Escoutatz!-
Que tot nesci del plus savi
non fasa, si·l ten al latz.

Amor va tenir mals avis;
n’ha mort molts sense cap glavi.
Déu no ha fet tan gran gramavi
-Escolteu!-
que faci neci el més savi
quan l’atrapa en el seu freu.

Amors a uzatge d’ega
que tot jorn vol c’om la sega,
e ditz que no·l dara trega
-Escoutatz!-
mas que puej de leg’en lega,
sia dejús o disnatz.

Amor d’euga té l’usatge,
tant sí com no sou l’ostatge,
us vol dalt del carruatge,
-Escolteu!-
són mil llegues de viatge,
no hi fa res que rondineu.

 Cujatz vos qu’ieu non conosca
d’Amor s’es orba o losca?
Sos digz aplan’et entosca,
-Escoutatz!-
plus suau poing qu’una mosca
mas plus greu n’es hom sanatz.

Creieu no sé la resposta
de si Amor és orba o llosca?
Els seus dits aplana i rosca.
-Escolteu!-
Pica més suau que una mosca
però mai més no guarireu.

Qui per sen de femna reigna
dreitz es que mals li·n aveigna,
si cum la Letra·ns enseigna;
-Escoutatz!-
malaventura·us en veigna
si tuich no vos en gardatz!

Si de dona prens lectura
suspendràs l’assignatura,
com ensenya l’Escriptura
-Escolteu!-
Us vindrà malaventura
si d’elles no us en guardeu!

Marcabrú, fills Marcabruna,
fo engenratz en tal luna
qu’el sap d’Amor cum degruna,
-Escoutatz!-
quez znc non amet neguna
ni d’autra non fo amatz.

 Marcabru de Marcabruna
va ser engendrat en tal lluna
que sap Amor com s’esgruna.
-Escolteu!-
Mai no l’estimà ninguna
ni tampoc no va ser amat.


 (trad. Salvador Giralt)

dilluns, 21 de setembre de 2015

El Grand Tour, entre coll de Bracons i Vidrà: "Oratori tel·lúric, dedicat a Antonio Machado", d'Albert Vidal




A l'Arxer ens trobem amb "Oratori tel·lúric, dedicat a Antonio Machado", de l'Albert Vidal. Sense paraules.

Els dos poemes de Machado són extraordinaris. Escolteu:

Un loco


Es una tarde mustia y desabrida
de un otoño sin frutos, en la tierra
esteril y raida
donde la sombra de un centauro yerra.

Por un camino en la árida llanura,
entre álamos marchitos,
a solas con su sombra y su locura
va el loco, hablando a gritos.

Lejos se ven sombríos estepares,
colinas con maleza y cambrones,
y ruinas de viejos encinares,
coronando los agrios serrijones.

El loco vocifera
a solas con su sombra y su quimera.

Es horrible y grotesca su figura;
flaco, sucio y maltrecho y mal rapado,
ojos de calentura
iluminan su rostro demacrado.
Huye de la ciudad... Pobres maldades,
misérrimas virtudes y quehaceres
de chulos aburridos, y ruindades
de ociosos mercaderes.

Por los campos de Dios el loco avanza,
tras la tierra esquelética y sequiza
-rojo de herrumbre y pardo de ceniza-
hay un sueño de lirio en lontananza.

Huye de la ciudad. ¡El tedio urbano!
-¡carne triste y espíritu villano!-

No fue por una trágica amargura;
esta alma errante desgajada y rota
purga un pecado ajeno: lacordura,
la terrible cordura del idiota.



A UN OLMO SECO
Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo.
algunas hojas nuevas le han salido.
¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.
No será, cual los álamos cantores
que guardan el caminojy la ribera.
habitado de pardos ruiseñores.
Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas,
Antes que te derribe, olmo del Duero.
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campaña.
lanza de carro o yugo de carreta:
antes que rojo en el hogar, mañana.
ardas de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino.
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.



El Grand Tour a La Codina: conferència de Marc Egea sobre el cant dels grills i la seva relació amb la temperatura ambient


dibuix de Lali Pantone


Aquí teniu la crònica de l'etapa 16 del Grand Tour que va arribar, de vespre, a La Codina. La performance de Pirómana Argos i la conferència de Marc Egea sobre el cant dels grills.

El Grand Tour: etapa 16

fotografia d'Aleix Pons


El Grand Tour a Puigderajols: migdiada literària amb arròs K-100


Va ser un arròs molt treballat


L'altre dia el Grand Tour va passar per Puigderajols, on vam tornar a viure una migdiada literària (amb l'insubstituible arròs K-100) que va estar a l'alçada de les circumstàncies. Aquí us en passo la crònica, des del Núvol:
El Grand Tour: etapa 12



dimecres, 5 d’agost de 2015

Kalenda Maia, l'estampida de Raimbaut de Vaqueiras




No en tenim prou amb la calor exagerada d'aquest estiu. L'altre dia ens va visitar el traductor d'aquesta cançoneta, aquí, al balneari, amb el seu amic en Dartanyant. Vam estar moltes hores amb el refotut you tube escoltant i escoltant moltes versions. En Darta polemitzava amb el Lletraferit, i el Lletraferit es va picar, i en Darta encara més. Dèia que Kalenda Maia s'hauria de cantar d'una manera molt diferent, i que totes aquelles interpretacions (les del you tube) traïen l'esperit de l'original. En canvi el Lletraferit estava encantat, i dèia que no es pot anar contra la ciència dels especialistes i els estudiosos; "perquè hi ha persones que són un pou de ciència!", va reblar. "Ah, sí?, un pou de ciència?; o potser el que vols dir és que fiquen la ciència a dintre d'un pou?", va engegar l'altre. I ja hi van ser. L'un deia que els trobadors i els seus joglars van emmudir fa molts anys, i a partir de les poques partitures que han quedat no es pot saber com ho feien; i que una cosa és la ciència i una altra de molt diferent la paraciència; i l'altre deia que si els estudiosos, que si l'hermenèutica i la filologia...; i l'un deia: però això és arqueologia, història antiga!; i l'altre dèia: sí, és clar que sí, investigació, reproducció fidel!; i l'un dèia expressió, llibertat!; i l'altre dèia: acadèmia, escola!
I què va passar després? Que uns donaven la raó a l'un, i els altres a l'altre. I ja us podeu imaginar...
No, no es van posar d'acord.

Kalenda maia
ni fueills de faia
ni chans d’auzell    ni flors de glaia
                non es qe·m plaïa,
                pros dona gaia,
tro q’un isnell    messagier aia
del vostre bell    cors, qi’m retraia
plazer novell    q’amors m’atraia
e jaia,    e·m traia    vas vos,
                donna veraia,
e chaia    de plaïa    ·l gelós,
                anz qe·m n’estraia.


II
                Ma bell’amia
                per Dieu non sia
qe  ja·l gelós    de mon dan ria,
                qe carvendria
                sa gelosia
si aitals dos     amantz partia;
q’ieu  ja joios   mais non seria,
ni jois ses vos    pro no·m tenria;
tal via    faria    qu’oms  ja
                mais no·m veiria;
cell dia     morria,    donna
                pros, q’ie·us perdria.

                Bella aimia,
                per Déu no sia!,
de mi el gelós,    que el mal riuria;
                molt car vendria
                la gelosia
si aitals dos    amants partia;
perquè joiós    més no seria,
 joia sens vos    més no tindria;
tal via    faria,    que hom  ja
                més no em veuria;
si un dia    us perdia    dona (donà)
                jo moriria.


III
                Con er  perduda
                ni m’er renduda
donna, s’enanz     non l’ai aguda?
                Qe drutz ni druda
                non es per cuda;
mas qant amantz     en drut si muda,
l’onors  es granz     qe·l  n’es creguda,
e·l bels semblanz     fai far tal bruda;
qe nuda    tinguda    no·us ai,
                ni d’als vencuda;
volguda     cresuda     vos ai,
                ses autr’ajuda.


             ¿Com he perduda,
i m’és retuda,
dona, si abans    no l’he tinguda?
                Que drut ni druda
                no és res lleguda.
Més quan l’amant       en drut es muda
l’honor més gran     és obtinguda,
que pel semblant      és ben sabuda;
mai nua     tinguda    no us he
                ni menys vençuda;
volguda     creguda,     us he
                sens altra ajuda.


IV
Tart m’esjauzira,
pos ja·m partira,
Bells Cavalhiers,       de vos amb ira,
                q’ailhors no·s vira
                mos cors, ni·m tira
mos deziriers,      q’als non dezira;
q’a lauzengiers,     sai q’abellira,
donna, q’estiers      non lur garira:
tals vira,     sentirà       mos danz,
                qi·lls vos grazira,
qe·us mira     cossira     cuidanz
                don cors sospira.


Gens no em plauria,
si jo partia,
Bell Cavaller (1),     molt em doldria,
que enlloc no iria
el cor, ni tria
cap més voler   que el que voldria;
el botifler       abelliria
del tot enter   no en sortiria:
veuria,   oiria,     el meu dany,
se’n deliria,
vindria     en follia,    pensant,
                sospiraria.

V
                Tant gent comensa
                par totes gensa,
Na Beatriu,    e pren creissensa
                vostra valensa;
                per ma credensa,
de pretz garnitz    vostra tenensa
e de bels ditz,    senes failhensa;
de faitz grazitz     tenetz semensa;
siensa,    sufrensa     avetz
                e coneissensa;
valensa       es tensa     vistetz
                ab benvolensa


Galant comença
                i torna immensa,
Na Beatriu,       pren gran creixença
                vostra valença;
                i tinc creença,
molt bé guarniu      vostra tinença,
i de bells dits        sense fallença,
de fets  ardits           porteu semença;
sapiència,      sofrença,     teniu
                i coneixença;
valença,        volença,       vestiu,
                amb escaiença

VI
                Donna grazida,
                qecs lauz’e crida
vostra valor    q’es abellida,
                e qi·us oblida
                pauc li val vida,
per q’ie·us azor,     donn’eissernida;
qar per gençor    vos ai chauzida
e per meilhor,      de prez complida,
blandida,      servida       genses
                q’Erecs Enida.
Bastida,      finida,    N’Engles,
                ai l’estampida.


Dona acomplida,
proclama i crida,
vostra valor     que és abellida;
per qui us oblida
poc val la vida;
per q’ie·us azor,      dona eixerida,
car per gensor    us he escollida,
i per  millor,     de fets complida,
per vida,      servida,       molt més,
                q’Erecs  Enida.
Bastida,     finida,     N’Egles,
                és l’estampida.

(trad. Salvador Giralt)

1- Bell Cavaller, en la línia de les ambigüetats que caracteritzen els trobadors, és ella, Na Beatriu.

dijous, 9 de juliol de 2015

Salh d'Escola, el qui va dir a la seva dama que estava morta. Gran esfortz fai qui chanta ni·s deporta



Aquest trobador agosarat, en Salh d'Escola, que literalment vol dir Surt de l'Escola, ens agrada molt.
Això de sortir de l'escola dóna molt d'optimisme i bon ambient, però dèiem que és agosarat perquè en un moment de desfici va dir morta a la seva amiga. Sembla que això va tenir consequències molt amargues, i el desfici va augmentar enormement. De Salh d'Escola, tot i que en el seu temps era un trobador de renom, només se n'ha conservat una cançó.
El Monjo de Montaudon, a la seva galeria satírica de trobadors li dedica una estrofa:

Sail d'Escola es lo deses,
que de joglar s'es faitz borges
a Brajairac, on compr'e ven;
e quant a vendutz sos conres,
el s'en vai pois en Narbones
ab u fals cantar per presen.





Gran esfortz fai qui chanta ni·s deporta
e cuy amors no mante ni conforta.
Per mi us o dic, que sec la via torta,
e car chanti d’amor d’aimia morta,
menhs ai de sen
que no·n ac selh que culhic la redorta
don fon pendutz al vent.

Fa gran esforç qui amb diversió es comporta
si un tant d’amor no el manté ni conforta.
Per mi us ho dic, que faig la via torta,
car vaig cantant d’amor d’amiga morta,
i tinc menys seny
que aquell que aplega la soga colltorta
d’on fou penjat al vent.

Per aisso m’es salvatga i esquiva
quar l’apelliey morta, sana e viva.
Enqueras vuelh e no sai si m’o pliva,
si a lieys platz, qu’elha·m sia aiziva
celadamen,
quar plus s’empren amors quan recaliva,
e tug mal eyssamen.

I d’aquí ve que és salvatge i esquiva,
car morta li vaig dir i és ben viva.
I encara vull, i de fet res no ho priva,
si a ella plau, que em dongui acollida
secretament,
perquè s’encén l’amor quan recaliva,
i el mal vol guariment.

Hieu cujava, e no sai si m’o digua,
qu’om se degues venjar de mal’amigua,
mas er vey be que si meteys destrigua
selh qu’ab amor guerreia ni playdigua
son scien,
e conosc ben que no·lh dey mostrar migua
vas lieys mo mal talen.

Pensava jo, no sé si és bo que ho diga,
que hom s’ha de venjar de mala amiga,
mes ara veig que a si mateix fustiga
el qui amb amor guerreja i litiga
a dretcient;
i comprenc que m’he de mostrar a la mida
i no de mal talent.

Truep la decir, mais no sai cum la segua,
que danan me s’en va plus d’una legua.
Ben aya selh que a mos ops la pregua,
qu’avenhat m’er que·n esfrangua la tregua
don fi·l coven,
que re no sen qu’es bes qui·n amor negua
pus qu’en aigua corren.

Desitjo molt, mes s’ha tornat romeva
i davant meu gran avantatge em lleva.
Bé hagi aquell que en el meu nom la prega,
car m’és precís aviat trencar la treva
i el jurament;
que va venut aquell qui l'amor nega
més que l'aigua corrent.

(trad. Salvador Giralt)


dijous, 25 de juny de 2015

Guilhem de Sant Leidier, el trobador del món oníric. Le plus iraz remaing d'altres chatius


Guillem de Sant Leidier és conegut sobretot per la cançó:
 "En Guillem de Saint Deslier, vostra semblanza
 mi digatz d'un soin leugier qu·m fo salvatge..."
que es basa en un somni que un desconegut li va interpretant.

Aquí tenim, però, un plany que té un argument ben curiós. El seu amic Badoc acaba de morir, i li retreu que havien quedat que el primer dels dos que morís parlaria a l'altre.
Guilhem ha vist en Badoc en somnis, però en Badoc no ha parlat.

(en Giralt ens diu que aquesta versió no el convenç gens. Les rimes en iu no li agraden, i en er encara menys. Està emprenyat i diu que la culpa és de l'original. Li ha demanat al Guillem de tenir un canvi d'impressions, una entrevista, i es veu que en Guillem li ha dit que sí, que sí. Es veuran aviat. Ens ha rectificat la primera versió més de cinc vegades!)

I
Lo plus iraz remaing d’altres chatius,
penrai  comjat  de joi e de chansos:
amics Badocs, bels compainhs amorós,
per vostra mort metrai a nonchaler
joi e solatz e alegrar e chan;
e can de vos dic ren mas en ploran,
tuta gens, cuit , m’o dei’a mal tener.

Més enutjat que qualsevol captiu,
prendré comiat de joia i de cançó:
amic Badoc, el meu bon companyó,
la vostra mort ha tornat en doler
joia, solaç, alegria i cant;
i si de vos dic res serà plorant,
tothom, si no, m'ho ha de fer saber.

II
Ai! Douz compaing, viaz vai vostre brius!
Eu remaing sai marritz e consirós,
teing me per sols ab autres compagnos.
Sabri’eu doncx, ses vos, solaz aver?
Non  ieu, per Crist, ans vos pliu, ses engan,
que, s’eu saubes per un li mort s’en van,
los vius laissera per vos a vesser.

Ai, dolç company, que ara sou a l'ombriu!
Resto  aquí dolgut i consirós,
i em tinc per sol entre els companys, sens vós.
Podria, doncs, sentir-me solacer?
No pas, per Crist, us ho dic sense engany;
si jo sabés els morts per on se’n van,
allí us vindria a veure ben lleuger.

III
Ja’m dizias, Badocs, quant eraz vius
quals que primers moris se d’ambedos
parles ab l’autr’. O ja tengr’eu a vos!
Cossi·us en poc morz ni alres tener
quar no·m sones quant vos vic en somjan?
Ja·us soner’eu! Er ai dit fallir gran:
Amix, ben sai vos no·n aves poder.

Dèieu, Badoc, quan encara éreu viu,
que el qui primer morís d’entre els dos
diria uns mots. Si fos al lloc de vós!
¿Perquè teniu la mort a poc valer,
no em vau dir res,  en veure’ns, somniant?
Jo hagués parlat! Ara estic desbarrant!:
Amic, be sé que us va faltar poder.

IV
Francx cavalers, pros e nominatius,
savis e fols, humils et orgoilos,
cars e metens, e creissens e ghastos,
-q’anc hom ves prez tant vil non tenc aver-
de cortes ja fos flors, al mieu semblan,
ricx de bos aibs, qu’anc nuls hom no·n ac tan;
greu seira mais hom del vostre valer.

Franc cavaller, pros i nominatiu,
savi i foll, humil i orgullós,
car i senzill, liberal, generós,
que envers vàlua menysprees el diner,
de cortesia flor -al meu semblant-,
ric en virtuts, cap home no ho fou tant,
mai no he vist ningú de més valer.


V
Bels Signier Dieus, reys gloriós e pius,
per te meszeis, mercejans, piatos,
 reys de mercè, al fort jorn perilhos
laissa nos ambs en paradís vezer:
mal o faran Sains Peir’e Sains Johan
si·l no meton lai on li angeil estan,
c’an tan cortes non tengron en poder.

Bell Senyor Déu, rei gloriós dels impius,
per tu mateix desprès i pietós,
rei de mercè, en el jorn perillós,
deixa’ns venir al paradís, a pler;
mal ho faran Sant Pere i Sant Joan
si ja no és on els àngels s’estan,
d’un tan cortès mai no han tingut poder.
(trad. Salvador Giralt)

dimarts, 2 de juny de 2015

Guiraut del Luc i el seu sirventesc contra el comte de Barcelona: Ges sitot m'ai ma voluntat fellona




Aquest sirventesc constitueix un seguit d'acusacions al comte de Barcelona, Alfons II dit el cast. D'entrada el que sobta més és l'acabament en ona de tots els seus versos. Suposem que el trobador va prendre aquesta direcció en part motivat pel fet que l'acció discorre en un territori on hi ha un gran nombre de topònims amb aquesta terminació: Barcelona, Tarascona, Tarragona, Narbona, Magalona Geona, Saona, Mediona, Girona, Escalona, Aytona, Botona, Vallbona, a més dels noms Boves d'Antona, Maimona, i Peirona, que li forneixen ben bé la meitat de les rimes. Això li dóna un caràcter molt modern, que ens recorda les lletres del rap. 
Però el que ens fa més gràcia d'aquest text, és la ironia tan extrema de Guiraut, que el porta a expressar-se, gairebé sempre, en termes contraris al que vol dir.
Com que es tracta d'un sirventesc i parla de fets molt concrets del seu temps, que segurament el lector modern desconeix, he deixat algunes de les notes del traductor.
I m'agradaria formular una pregunta als nostres associats i a qualsevol tafaner que ens visiti: seria possible, avui dia, el sirventesc? Vull dir el sirventesc polític, implicats en les polítiques del gran món.
Escolteu!



Ges sitot m’ai ma voluntat fellona
no·m lais non chant el son Boves d’Antona,
q’ieu veill la nuoich, qan l’autra gens s’asona,
d’un pessament qu·l  cor mi revirona.
Be·m maravill co·l coms de Barselona
·s poc desliurar de tan falsa persona.

Per bé que tinc la voluntat fellona,
vull cantar amb solfa de Boves d’Antona;
vetllo de nit, quan la gent s’abandona
i un pensament al cor se m’engirona.
I em sobta que el comte de Barcelona
resti al costat de tan falsa persona.

II
L’autrier qan moc de Proenssa la bona
paget mout gen homes de Tarascona,
que tot l’aver que trais de Terragona
dis qe·il cazec sotz lo pon de Narbona
el mar Folquier qan moc de Magalona,
et espès lo dintre Genoa e Saona.

Quan va partir de Provença la bona,
va pagar bé els homes de Tarascona:
tot el diner portat de Tarragona,
diu que va caure al pont de Narbona,
al mar Folquer, sortint de Magalona;
però el va gastar de Geona a Saona.

III
Mout fai gran tort qui de ren l’ochaisona,
c’anc ab engan non conquis Mediona,
ni fetz raubar mercadiers a Girona,
ni tolc Polpitz als templiers  d’Escalona.
Aitals reis deu portar croz’e corona
de part son avi, don totz lo mons rassona.

Fa un gran tort qui la culpa li dóna,
que amb engany no conquerí Mediona,
 ni feu robar mercaders a Girona,
tampoc Polpís als templers d’Escalona.
Un tal rei deu portar creu i corona
de part de l’avi, d’on tothom bugona.

IV
Li sarrazin de Fraga e d’Aytona
l’an enseignat cum entr’els si razona:
Salem alec, volon que lor responda,
per Ualica zalem, cui Dieus confona;
mas bels arnes li presta Na Maimona
qan viest la çupa ab l’obra salamona.

Els sarraïns de Fraga i Aytona
l’han ensenyat com entre ells s’enraona:
“Salem alec”; i ell respon i assaona:
“Ualica zalem”,  cui Dieus confona!
I un bell arnés li presta Maimona:
vesteix la juba amb l’obra salomona.

V
Arnaut, juglar, mal huillat, cara trona,
ab ben fer temps passaras la Botona,
que la nouich gela e·l dia plou e trona,
e tu non as enqer souta ta gona.
Rendetz la·l oste, ans que trop vo·n somona,
q’ie·us pagarai al laus de Na Peirona.

Arnaut, joglar, mal ullat, cara trona,
amb temps esquiu passaràs el Botona,
que de nit gela i de jorn plou i trona,
i empenyorada  tens la valona.
Porteu-lo a l’hoste -però amb ull, apetona!-,
i us pagaré amb lloances a Peirona.

VI
 Reis apostitz, Marquesa·us ochaisona
-pois Cabrieira· us ditz reig de Mediona-
de las tres monges q’enpreignetz a Valbona
quand agron dich completa et ora nona.

Rei aparent, Marquesa culpa us dóna
-ja que Cabrera us diu rei de Mediona-,
de les tres monges que vau prenyar a Vallbona
després de dir completes i hora nona.

(Trad. Salvador Giralt)


Notes:
   
I,2 Es fa referència al cantar de gesta de Daurel et Beton que té per protagonista Boves d’Antona.  Guiraut del Luc utilitza la seva melodia que era molt coneguda en aquella època.
I,5 Després ens dirà que el comte de Barcelona es troba a l’altra banda del riu Botona. Entenem que aquesta falsa persona és el nostre trobador.
II, 4 El pont de Narbona tenia més d’un quilòmetre de llargada, i el mar Folgar era un dels grans estanys que creuava el pont.
III, 5 El rei Alfons II era net de Ramiro dit el monje, rei privatiu d’Aragó.
IV, 2 L’acusa de simpatitzar amb els sarraïns i amb els jueus.
VI,  Marquesa d’Urgell, esposa de Ponç  de Cabrera que es va sublevar contra el comte de Barcelona i li va haver de cedir el castell de Mediona.  Alfons II va visitar el monestir de Vallbona de les Monges el juliol de 1178.


dissabte, 23 de maig de 2015

Si·us quer conselh, bel'ami'Alamanda. Guiraut de Bornelh i el cas del guant perdut



Aquesta peça de Guiraut de Bornelh ha estat causa de llargues discussions i polèmiques. Com és possible que, en Guiraut, perdés el guant? Aquí hi ha qui diu que el va amagar. Per què? Per fer-se plànyer. Les discussions encara estan molt vives. Escolteu:

RAZO
Guiraut de Borneil amava una dama de Gascunya que tenia per nom Alamanda d’Estanc. Era una dama molt preuada pel seu seny i la seva vàlua i la seva bellesa; i ella sofria els precs i les pretensions d’en Guiraut  per les lloances que li feia de mèrit i d’honor,  i per les bones cançons que feia d’ella, que li produïen molt de delit perquè les entenia bé.  I així ell la pregà durant molt de temps; i ella, amb belles dites i bells honraments i belles promeses, es defenia d’ell amb cortesia, i no hi hagué cap fet d’amor, ni li donà cap joia, sinó un seu guant, i ell visqué molt de temps alegre i joiós; i després va tenir molta tristesa quan el va perdre. Perquè madona Alamanda –quan veia que ell l’apressava perquè li donés algun plaer amorós, i va saber que havia perdut el guant-, l’acusava pel guant, dient que l’havia guardat malament,  i que no li donaria més cap joia ni plaer d’amor,  i que d’allò que li havia promès se’n retractava, perquè veia que ell era molt lluny de reeixir en la seva comanda.  Quan Guiraut va sentir la nova acusació i el comiat que la dama li donava, va sentir molt de dolor i tristesa, i se’n va anar a trobar una donzella que ella tenia,  que es deia Alamanda, com la dama. La donzella era molt sàvia i cortès, i sabia trobar, i entendre. I Guiraut li va dir el que la dama li havia dit, i va demanar consell a la donzella sobre el que havia de fer; i li va dir:

Si·us quer conselh, bel’ami’Alamanda
no·l me vedetz, c’om cochatz lo·us demanda;
 que so m’a dich vostra domna truanda
que lonh sui fors issitz de sa comanda
que so que·m det m’estrai er e·m desmanda.
Que·m conselhatz?
C’a pauc lo cor dins d’ira no m’abranda,
tan fort en sui iratz.

Deu-me consell, bella amiga, Alamanda,
no me’l negueu que fretura em comanda,
que això m’ha dit vostra dama gormanda,
que m’he allunyat de la seva encomanda,
que el que em va dar em retira i demanda.
Què aconselleu?
Gairebé el cor, a dins, d’ira s’abranda,
d’això que ella em retreu.

Per Deu Guiraut, ges aissi tot a randa
volers d’amic no·s fai ni no·s garanda;
car si l’us falh, l’altre convé que blanda,
que lor destrics no crescha ni s’espanda.
Pero si us ditz d’alt poi que sia landa,
vos la·n crezatz,
e plassa vos lo bes e·l mals que·us manda;
c’assi seretz amatz.

Per Déu Guiraut, no compteu fil per randes,
volers d’amic és acord a dues bandes,
si l’un falleix l’altre guardi la tanda,
que desacord no és gens bona vianda.
Però si us digués que un alt port és la landa,
vos la creureu,
i us plagui el bes i els mals de l’encomanda;
és així que amareu.

No posc mudar que contr’orgolh no gronda,
ja siatz vos, donzela, bel’e blonda.
Pauc d’ira·us notz e paucs jois vos aonda;
mas ges no n’etz primera ni segonda!
Et eu que tem d’est’ira que·m confonda,
que m’en lauzatz,
 si·m tem perir, que·m traia plus vas l’onda?
Mal cut que·m chabdelatz!

El meu enuig contra orgull no fa bonda,
ja sigueu vos, donzella, bella i blonda.
Joia i tristesa, sigui breu o llonga,
considereu com si anéssim de ronda!
I jo que temo, d’aquest bosc, la fronda,
m’aconselleu
de caminar fins a la part més fonda?
 Malament em guieu.

Si m’enqueretz d’aital razo  preonda,
per Deu Guiraut, no sai com vos responga;
però, si us par c’ab pauc fos jauzionda,
mais volh pelar mo prat c’altre·l me tonda.
E s’e·us er oi del plach far dezironda
ja l’encerchatz
com so bo cor vos esdui’e·us resconda;
be par com n’etz cochatz!

Si em demaneu sobre raó tan llondra
per Déu, Guiraut, no sabré què respondre;
però si penseu que amb poc em puc corfondre:
pelo el meu prat, que no hi vull ningú a tondre.
Sembla talment que em voldríeu confondre.
Vos preteneu,
que el seu bon cor us bandegi enjondre.
Sembla que us hi entesteu!  

Donzel’, oimais no siatz trop parlera!
S’ilh m’a mentit mais de cen vetz primera,
cudatz vos donc que totztems l’o sofera?
Semblaria c’o fezes per nescera
d’altr’amistat. Er ai talan que·us fera,
si no·us chalatz!
Melhor consell dera Na Berenguera
que vos no me donatz.

Donzella, oimés, no sigueu tan parlera!
Si ella cent cops ha mentit la primera
penseu que jo m’ho prendré a la lleugera?
Semblaria que ho fes per sequera
d’un altre amor. De colpir em ve delera,
si no calleu!
Millor consell dava na Berenguera
que el que vos em doneu!

L’ora vei eu, Guiraut, qu’ela·us o mera,
car l’apeletz chamjairitz ni lleugera;
per so cudatz que del plach vos enquera?
Mas no cut ges que sia tan manera;
ans er oimais sa promesa darrera,
que que·us doatz,
si se’n destrenh tan que ja vos ofera
treva ni fi ni patz.

Veureu, Guiraut, com us paga amb delera,
car li dieu que és voluble i lleugera;
penseu que així és com un plet s’exonera?
Jo no crec pas que sigui tan blanera.
Més, ara, oimés,  la promesa darrera,
digui o digueu,
va ser mirar de trobar la manera,
treva i pau acordeu.

Bela, per Deus, no perda vostr’aiuda,
car be sabetz com me fo convenguda.
S’eu m’ai falhit per l’ira c’ai  aguda,
no·m tenha dan; s’anc sentitz com leu muda
cor d’amador, ami’, e s’anc fotz druda,
del plach pensatz;
que be vos dic: mort sui, si l’ai perduda,
mas no l’o descobratz!

Bella, per Déu, no perdi vostra ajuda,
car bé sabeu com va ser convinguda.
Si he fallat és per l'ira haguda,
no rebi dany!; que ja sabeu com muda
cor d’amador, si mai heu estat druda.
M’ajudareu?;
que bé us dic que sóc mort si l’he perduda,
més no li ho digueu!

Senher Giraut, ja n’agr’eu fi volguda,
mas ela·m ditz c’a drech s’es irescuda,
c’altra·n preietz com fols, tot a sabuda,
que no la val, ni vestida ni nuda.
No fara donc, si no·us gic, que vençuda,
s’altra·n preiatz?
Be·us en valrai, ja l’ai’eu mantinguda,
si mais no·us i mesclatz.

Senyor Giraut,  bona fi és volguda;
més ella diu que n’està molt dolguda,
que altra preueu, com foll, de tots sabuda,
que no val res desvestida ni amb muda;
no farà doncs el paper de vençuda?
L’altra preueu!
Bé us en valdré, ja que l’he mantinguda,
si més no us hi mescleu.

Bela, per Deu, si d’ela n’etz crezuda,
per me lo·lh afiatz!

Bella, per Déu,  si d’ella sou creguda,
per mi intercedireu!

Ben o farai; mas can vos er renduda
s’amors, no la·us tolhatz

Bé ho faré, més quan sigui vençuda

d’amor, no la deixeu...

(trad. Salvador Giralt)