dilluns, 20 de juny de 2016

Drames rurals de Víctor Català



De Víctor Català, havíem llegit Solitud, però no ens va agradar prou perquè el protagonista femení és massa edulcorat; la Mina és neta endreçada, assenyada, perfecta...; i en canvi el seu contrari, el seu marit, en Maties, és un bordegàs de cap a peus. És una novel·la de bons i dolents, i això, al nostre entendre, fa que perdi molt d'interès.
Però els Drames rurals..., renoi, allà tots són dolents! Perquè deu ser que ens identifiquem tant amb la colla dels captaires de l'Idil·li xorc, el conte que ens ha agradat més, i no parem de parlar-ne i fer-ne broma? Fins i tot el Lletraferit de Manlleu, sempre tan exigent, ha acabat per reconèixer (en veu baixa, però), que és una obra mestra.
Veieu el començament:

"L'estol de captaires professionals baixava lentament per la rampa de la carretera, com una riuada mansa que, a rodolons i empentes, aniria a desembocar a la vila.
Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, cotnes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascoseria.
La majoria eren vells, éssers fora de sexe, pellofes humanes espremudes, fulles esgrogueïdes i despreses, que el sol i la pols ressecaven, que les gebrades i la gana consumien, i que, rodant sempre a la intempèrie, el temps les empenyia mandrosament cap a la mort, sense que se'n donessin ben bé compte, inconscients de les injustícies del destí, malmirades pels fills gasius, escarnides pel proïsme indiferent, arrambades per tothom fora de dret, com brossa inútil de la vida.
Al davant de tots, a tall-de-cap-de-colla, la Gonya trontollava el cossarregàs, com una saca de carnassa que traspués greixina, amb una estrassa al cap en comptes de caputxa, el gaiato a la mà, i cantant una corranda desvergonyida..."