dimecres, 5 d’agost de 2015

Kalenda Maia, l'estampida de Raimbaut de Vaqueiras




No en tenim prou amb la calor exagerada d'aquest estiu. L'altre dia ens va visitar el traductor d'aquesta cançoneta, aquí, al balneari, amb el seu amic en Dartanyant. Vam estar moltes hores amb el refotut you tube escoltant i escoltant moltes versions. En Darta polemitzava amb el Lletraferit, i el Lletraferit es va picar, i en Darta encara més. Dèia que Kalenda Maia s'hauria de cantar d'una manera molt diferent, i que totes aquelles interpretacions (les del you tube) traïen l'esperit de l'original. En canvi el Lletraferit estava encantat, i dèia que no es pot anar contra la ciència dels especialistes i els estudiosos; "perquè hi ha persones que són un pou de ciència!", va reblar. "Ah, sí?, un pou de ciència?; o potser el que vols dir és que fiquen la ciència a dintre d'un pou?", va engegar l'altre. I ja hi van ser. L'un deia que els trobadors i els seus joglars van emmudir fa molts anys, i a partir de les poques partitures que han quedat no es pot saber com ho feien; i que una cosa és la ciència i una altra de molt diferent la paraciència; i l'altre deia que si els estudiosos, que si l'hermenèutica i la filologia...; i l'un deia: però això és arqueologia, història antiga!; i l'altre dèia: sí, és clar que sí, investigació, reproducció fidel!; i l'un dèia expressió, llibertat!; i l'altre dèia: acadèmia, escola!
I què va passar després? Que uns donaven la raó a l'un, i els altres a l'altre. I ja us podeu imaginar...
No, no es van posar d'acord.

Kalenda maia
ni fueills de faia
ni chans d’auzell    ni flors de glaia
                non es qe·m plaïa,
                pros dona gaia,
tro q’un isnell    messagier aia
del vostre bell    cors, qi’m retraia
plazer novell    q’amors m’atraia
e jaia,    e·m traia    vas vos,
                donna veraia,
e chaia    de plaïa    ·l gelós,
                anz qe·m n’estraia.


II
                Ma bell’amia
                per Dieu non sia
qe  ja·l gelós    de mon dan ria,
                qe carvendria
                sa gelosia
si aitals dos     amantz partia;
q’ieu  ja joios   mais non seria,
ni jois ses vos    pro no·m tenria;
tal via    faria    qu’oms  ja
                mais no·m veiria;
cell dia     morria,    donna
                pros, q’ie·us perdria.

                Bella aimia,
                per Déu no sia!,
de mi el gelós,    que el mal riuria;
                molt car vendria
                la gelosia
si aitals dos    amants partia;
perquè joiós    més no seria,
 joia sens vos    més no tindria;
tal via    faria,    que hom  ja
                més no em veuria;
si un dia    us perdia    dona (donà)
                jo moriria.


III
                Con er  perduda
                ni m’er renduda
donna, s’enanz     non l’ai aguda?
                Qe drutz ni druda
                non es per cuda;
mas qant amantz     en drut si muda,
l’onors  es granz     qe·l  n’es creguda,
e·l bels semblanz     fai far tal bruda;
qe nuda    tinguda    no·us ai,
                ni d’als vencuda;
volguda     cresuda     vos ai,
                ses autr’ajuda.


             ¿Com he perduda,
i m’és retuda,
dona, si abans    no l’he tinguda?
                Que drut ni druda
                no és res lleguda.
Més quan l’amant       en drut es muda
l’honor més gran     és obtinguda,
que pel semblant      és ben sabuda;
mai nua     tinguda    no us he
                ni menys vençuda;
volguda     creguda,     us he
                sens altra ajuda.


IV
Tart m’esjauzira,
pos ja·m partira,
Bells Cavalhiers,       de vos amb ira,
                q’ailhors no·s vira
                mos cors, ni·m tira
mos deziriers,      q’als non dezira;
q’a lauzengiers,     sai q’abellira,
donna, q’estiers      non lur garira:
tals vira,     sentirà       mos danz,
                qi·lls vos grazira,
qe·us mira     cossira     cuidanz
                don cors sospira.


Gens no em plauria,
si jo partia,
Bell Cavaller (1),     molt em doldria,
que enlloc no iria
el cor, ni tria
cap més voler   que el que voldria;
el botifler       abelliria
del tot enter   no en sortiria:
veuria,   oiria,     el meu dany,
se’n deliria,
vindria     en follia,    pensant,
                sospiraria.

V
                Tant gent comensa
                par totes gensa,
Na Beatriu,    e pren creissensa
                vostra valensa;
                per ma credensa,
de pretz garnitz    vostra tenensa
e de bels ditz,    senes failhensa;
de faitz grazitz     tenetz semensa;
siensa,    sufrensa     avetz
                e coneissensa;
valensa       es tensa     vistetz
                ab benvolensa


Galant comença
                i torna immensa,
Na Beatriu,       pren gran creixença
                vostra valença;
                i tinc creença,
molt bé guarniu      vostra tinença,
i de bells dits        sense fallença,
de fets  ardits           porteu semença;
sapiència,      sofrença,     teniu
                i coneixença;
valença,        volença,       vestiu,
                amb escaiença

VI
                Donna grazida,
                qecs lauz’e crida
vostra valor    q’es abellida,
                e qi·us oblida
                pauc li val vida,
per q’ie·us azor,     donn’eissernida;
qar per gençor    vos ai chauzida
e per meilhor,      de prez complida,
blandida,      servida       genses
                q’Erecs Enida.
Bastida,      finida,    N’Engles,
                ai l’estampida.


Dona acomplida,
proclama i crida,
vostra valor     que és abellida;
per qui us oblida
poc val la vida;
per q’ie·us azor,      dona eixerida,
car per gensor    us he escollida,
i per  millor,     de fets complida,
per vida,      servida,       molt més,
                q’Erecs  Enida.
Bastida,     finida,     N’Egles,
                és l’estampida.

(trad. Salvador Giralt)

1- Bell Cavaller, en la línia de les ambigüetats que caracteritzen els trobadors, és ella, Na Beatriu.