dimecres, 29 de febrer de 2012

Qui pogués morir en un poble de mala mort! Una oració d'Eduard Girbal Jaume

Això d'en Girbal ens ha agradat molt i per això ho transcrivim. Circulen poques notícies d'en Girbal, i no podria dir on el van enterrar. Finalment va aconseguir el seu propòsit i dorm en algun racó d'un poble de mala mort? Circulen poques notícies ara, i circulaven poques notícies quan era viu; fins al punt que s'ha perdut una de les seves novel·les...; o potser no la va arribar a escriure mai...? Un enigma, un enigma de cementiri.

"Senyor Déu meu: quan la meva hora sia arribada, concediu-me la mort en aquest desert de món! Que sia la terra grassa del fossar d'Oratjol la que colgui mes despulles; que sien els xipresos atapeïts d'Oratjol els que amb les seves verdes llances facin la sentinella al meu son suprem i definitiu; que sia la campana clara d'Oratjol, la que em planyi i la que faci adéu a la meva animeta voladora...
Aquí, tothom la sabrà, la meva mort; aquí em reconeixerà tothom, aquí tothom podrà judicar-me, aquí, segurament, per germanor cristiana, tothom se'n condoldria, aquí tothom correrà a consolar als de casa...
Quina bona mort pot donar-te la Ciutat?
Un cotxe funerari que fa molts transports al dia, dels quals tu representis, tal vegada el darrer volt? Uns homes de lloguer, endolats, que et baixaran la caixa per la tortuosa escala, observant de mal grat "com devia estar gras aquest paio!"? Un ninxo de maons, on col·locar-te com un objecte en un prestatge? Una esquela i un reclam(!), a tant la ratlla, en un diari de la nit? Un "qui deu ser aquest?" del transeünt apressat al qual barris el pas amb ton enterro? Un "qui s'ha mort, portera?" del veí del mateix replà, quan, al tornar a casa per a sopar, trobi mitja porta tancada?
A on són, en veritat, la bona i la mal mort?
Senyor, bon Déu: oïu-me!

dissabte, 18 de febrer de 2012

La casella 19 del Joc de l'Oca i Jordi Vintró

L'altre dia i de forma accidental em va venir a les mans La Bassa de les Oques, un llibre de poemes de Jordi Vintró molt ben editat per Labreu Edicions, i d'una forma també accidental el vaig obrir pel capítol 19. Des de llavors estic estupefacte. El llibre té 63 capítols com les 63 caselles del Joc de l'Oca, on la casella 19 és l'Hostal. És clar, de seguida em va interessar. Semblaria que l'argument del poema és una farra familiar en un restaurant, Ca l'Enrica, però que es veu enterbolida per un problema aritmètic ambientat en un altre restaurant que es diu La Sitja. Un problema de sardines i mitges sardines, de plats i mitjos plats, que finalment m'ha obligat a prendre la calculadora per mirar de treure'n l'entrellat, i això només per acabar més confós que abans. Un deliri... Companys, llegiu amb atenció aquest començament, i us proposo una sardinada per veure si entre tots hi podem veure alguna llum; i després a l'hora del cafè, una mica abans de la migdiada, farem unes partidetes al Joc de l'Oca, aquest joc que tenia per infantil, bonhomiós, pacífic, però que vaig entenent que pot resultar una mica... perillós.


L'examen ha resultat
difícil. L'autoritat
ha triat, per fer neteja,
un problema malparit.
En Rigobert el planteja
als qui han vingut al convit,
per mostrar com n'és de dura,
la vida, quan s'ha investit
de cultura.

"En un restaurant -La Sitja-,
per sis mesures i mitja
em donen quaranta-cinc
sardines i mitja. Quantes
me'n daran, poques o mantes,
si ara vinc
i dic que, de senallons,
en vull onze?", "Ja se sap
que endrapes més rescalfons
-i capons!-
amb els ulls, Bert, que amb el pap",
diu la tia Casimira,
que no es mira
mai els sumaris a fons.

Posa en dubte l'oncle Octavi
que en els més recòndits llocs
i a les fondes de més pocs
recursos, que més el savi
que el ric freqüenta, fragments
del popular teleosti
se serveixin. No és que costi
tant la menja, i els intents
d'equilibrar bé els balanços
contemplen procediments
diferents.
Mitges sardines? Romanços!

Només que hagués ensumat
un xic que transcorreria
el debat
per aquesta docta via,
l'oncle Calassanç hauria
traginat
el regle de càlcul, eina
que al doctor més estufat
li simplifica la feina.
Aquest objecte fantàstic
i de plàstic,
amb justesa quasi exacta,
mil·limètrica, calcula
de quantes sardines tracta
la pregunta, i no recula
davant de mitjos, de terços
ni de bíblies en versos.

Per resoldre el greu problema,
el pare trama un sistema
clar i expeditiu. Demana
que a l'instant portin sis plats
i mig de tals vertebrats.
Ja la gana
va de baixa, però diu
que esbrinar les veritats
és el més noble objectiu
en aquest món de primats.

El maitre, tibat, replica
que en el seu establiment
-Ca l'Enrica-
tenen per norma inclement
de no donar seguiment
a un encàrrec que s'aparta
del que es llegeix fidelment
a la seva vasta carta.
en cas que hagués reputat
la mestressa que la nosa
que mig plat d'alguna cosa
provoca en l'agilitat
de la cuina no compensa
l'atestat d'ofensa immensa
d'algun menjaire escurat,
una tria
de mitjos plats camparia
pel díptic de cap a peus,
tots amb els seus mitjos preus.
Però aquest no és el cas,
i el mig plat no vindrà pas.

Al pare el front se li arruga,
i fa dir per la cunyada
Reparada
que una pesantor feixuga
a l'escrot se li revifa
quan sent el discurs abjecte
del subjecte
que, en lloc del maitre, fa el tifa.
I que, ja que són tan fins
allà dins,
que portin set plats complets,
que el seu nebot, en Carlets,
que té buit sempre un budell,
no en deixarà ni la pell
dels tastets
que farà quan al davant
li vingui el mig plat sobrant.

Però queda un moment muda,
decebuda,
la trepa quan veu les plates
de sardines
que de les cuines divines
tres cambreres amb tres bates
els transporten, fent tentines.
Perquè el nombre
d'espècinems, tots plegats,
això sí, amb molt de cogombre,
d'allet, de pinyons torrats
i de pebrot vermellós,
és sols de quaranta-dos.

dissabte, 11 de febrer de 2012

dimecres, 8 de febrer de 2012

Una faula d'Isop: el pescador flautista

Aquesta faula em té molt intrigat, i fins i tot inquiet. És una faula sense ensenyament; no hi ha ensenyament en aquesta faula, o si més no, jo no li sé veure. És com un d'aquells somnis estranys que a vegades ens explica l'Aparici: incomprensibles, inclassificables.
Escolteu...

"Un pescador que sabia tocar la flauta va agafar les flautes i els filats, se'n va anar cap al mar i es va quedar plantat al sortint d'una roca. De primer tocava la flauta esperant que els peixos, atrets pel bon so, saltarien per si sols fora de l'aigua. Però com que, malgrat afanyar-s'hi molta estona, no va aconseguir res, va deixar estar les flautes, va agafar el rall i, havent-lo tirat a l'aigua, va pescar una munió de peixos. Quan els treia del filat i els deixava a terra, s'adonà que bellugaven i va dir: Animals estúpids, quan tocava la flauta no ballàveu, i us hi poseu ara que ho he deixat córrer!"
(trad. Montserrat Ros)