divendres, 17 de gener de 2020

Els treballs i els dies, d'Hesíode: una bona rèplica als jutges devoradors de presents.

Ara que acabem de llegir "Els treballs i els dies", fascinats per les feines del camp, ja estem pensant a fer-nos camperols. És un llibre molt instructiu, i una bona preparació per al futur que alguns pinten tan calamitós. El retorn als orígens, a la Terra mare.
Hesíode escriu al seu germà Perses, que sembla ser que és força mandrós i tarambana, per tal d'ensinistrar-lo en els treballs del camp i també en la manera correcta de comportar-se en relació a la societat i el món. És un poema que ve a ser una mena de catecisme casolà que ens recorda força "El llibre de bons amonestaments" d'Anselm Turmeda.
La cosa té el seu mèrit, perquè Perses, amb les males arts dels "jutges devoradors de presents", li havia arrabassar fraudulentament l'herència (no pas gran cosa, però l'imprescindible per a viure amb comoditat), i a més, després es va arruïnar. Admirem i aplaudim aquest forma tan noble amb que Hesíode va  respondre als embats de la Fortuna.
Aquí ve un passatge:
"Conserva, Perses, aquestes reflexions en el teu cor i no permetis que Eris que es complau en la dissort aliena, aparti el teu cor del treball per a escoltar les disputes que s'originen en la plaça. Per ben poc temps, doncs, es preocupa del plets i de les baralles de les assemblees, aquella persona que no té a casa seva l'aliment abundant que li proporciona en el seu moment la terra, el gra de Demèter. Fins que no en tinguis a bastament, doncs, no emprenguis plets i raons a causa dels bens d'altri. Ja no et serà possible d'actuar per segon cop així. Vinga! Arrangem el nostre desacord amb les lleis dretureres que. pel fet de procedir de Zeus, són les millors. Ja ens vam partir l'herència i tu vas arrabassar-me més bens del compte i te'ls vas endur tot embolcallant amb paraules aduladores els reis devoradors de presents a qui agrada jutjar amb aquesta mena de justícia. Necis! No saben que és molt millor la meitat que el tot ni coneixen el gran tresor ocult en la malva i l'asfòdel. 
(trad. Joan Castellanos i Vila. Edicions de la magrana)

dijous, 2 de gener de 2020

Oh Fortuna! del Carmina Burana.

Ara precisament estavem pensant de fer una coral i ja estem discutint el repertori.
No som gaire monjos ni monges, però sembla que ens estem posant d'acord a cantar, vestits amb sacs i saques, uns quans carmines...:

Oh Fortuna
velut luna,
statu variabilis,
sempre crescis
aut decrescis;
vita detestabilis
nunc obturat
et tunc curat
ludo mentis aciem,
egestatem,
potestatem
dissolvit ut glaciem.

Oh Fortuna,
com la Lluna,
astre variable;
sempre creixes
i decreixes!
Vida detestable,
obstrueixes,
restableixes,
trenques i refàs;
miserables
i notables
fonen com el glaç.

Sors immanis
et inanis,
rota tu volubilis,
status malus,
vana salus
sempre dissolubilis,
obumbrata
et velata
michi quoque niteris;
nunc per ludum
dorsum nudum
fero tui sceleris.
  
Sort monstruosa,
desastrosa,
roda prostituta;
flor inversa,
ets perversa,
sempre dissoluta.
Amagada
i velada
festeges per mi;
suca-mulla
que despulla,
el teu joc roí!

Sort salutis
et virtutis
michi nunc contraria,
est affectus
et defectus
sempre in angaria.
Hac in hora
sine mora
corde pulsum tangite;
quod per sortem
sternit fortem,
mecum omnes plangite!

Sort, salut
i virtut,
ara em són contràries;
lligues, fas
i el que fas
és presó diària.
Ja ve l’hora
se’ns demora,
vibra el cornetí;
que la sort
perd el fort,
ploreu tots amb mi!

(trad. Salvador Giralt)