dijous, 19 de desembre de 2013

Cançoneta de Nadal de l'Home Llop


Nadal, per fi Nadal! A veure que ens duran a taula! (com diu una cançó d'en Pau Riba).
Ara que ens han tallat el gas, o sigui, la calefacció, en els locals de l'Associació hi fa un fred que pela. Cal suplir la calefacció externa per la interna, o sigui el calor intern; i aquesta estufa s'alimenta amb el menjar. Benvinguts, àpats nadalencs: el nostre gasògen! Aquí hi ha molt d'ambient, i molta gana. Fins i tot diria que respirem optimisme. Abraçades, felicitacions, petonets...
Hem sentit a dir que el Punyal està revisant el seu primer llibre de poemes, exahuridíssim, i que aviat Emboscall el tornarà a publicar. Aquí teniu un dels poemes del llibre: la cançoneta de Nadal de l'Home LLop:

No sé per quin motiu, m'agrada mossegar;
clavar els ullals allà on la carn és tendra
i, ben poc a poquet, xarrupejar
amb lents xarrups, el roig refresc.
I m’agrada, també, seguir la crida blanca
de la nocturna Lluna (com adoro la Lluna!;
me la imagino, amb bata, sortint del mar de plata),
llavors que em faig del tot un animal
pelut i cuallarg com un dimoni,
i em brilla al fons dels ulls la llum de l’antimoni.
(Penjades als seus caus, les taciturnes aus
em miren amb respecte, tal deu ser el meu aspecte!).
I com aquell qui posa guindes confitades a un pastís,
em torno udoladís.
I allà on vull faig un pis.
Em deixo endur, llavors, pel vici d’ensumar
que em porta a seguir el rastre d’alguna bocinada;
i em dono pressa, corro, m’aparto de les grutes
i, per esquerpes rutes, m’arribo, sóc la pesta!,
fins als carrers poblats on sempre estan de festa.
Entro al pis trenta-sis d’un luxós gratacels,
o bé faig cap al bar de l’àtic d’un hotel,
pujant, naturalment, per la façana.
L’enginy em posa a prova la ciutat:
m’enfilo als edificis com un gat.
Si no fos que la llengua em delata
(vermella, vermellota,
de bava regalima fins les potes),
algú que ho veiés,
en veure tan estranya agilitat,
diria admirat: “Mireu, és l’Home Gat!”.
Que ja és hora i tinc set!”, em dic i repeteixo
quan sembla que decaic i defalleixo,
penjat de la cornisa estreta que m’escup
d'una paret d’estuc.
I llavors, oh delit!, quan la finestra s’obre,
és hora de posar els ullals a l’obra.

Ara, però, som Nadal, i el bé guanya el mal.
Són uns dies de pausa i merescut repòs.
Torno a casa, al corral, i em comporto com cal,
que uns dies de fer el bé, tampoc no fan tan mal.
Faig el que fa tothom: abraço i felicito,
i passejo, badoc, entre la gent badoca.
I quan arriba el vespre admiro les llumetes:
s’encenen i s’apaguen com diminuts planetes.
I compro, i vaig al super,
i miro per la tele Superman,
i em vaig entretenint amb els anuncis
que trobo que milloren amb els anys.
I el dia del gran àpat, escolto que diu l’avi:
Ei, Llop, ja fas bondat?”
I somric, i faig sí amb el cap amunt i avall
(cada any és el mateix, em tracta com canalla.
Per què deu ser? Què falla?).
I recito amb encert, quan ve la sobretaula,
perquè tots m’ho demanen.
Tornar a veure els parents, em resulta plaent.
Nadal és un oasi; no és l’Edèn, però quasi.
I no descarto pas que amb els anys, poc a poc,
em transformi un poc; vull dir que em modifiqui
i em torni casolà, d’un tarannà més pla;
¿veieu com aquests dies la carn la menjo cuita,
i m’abstinc de les cuites? Hi rumio. Medito.
Però quan la Lluna ens entra a dintre el menjador,
aquí, en els ullals, hi sento una coïssor...