divendres, 30 de juliol de 2010

LO PROCÉS DE LES OLIVES de Bernat de fenollar i Joan Moreno

Han arribat les vacances d'estiu, molta gent en fa, i es nota perquè en els llocs on no hi ha turisme les coses van al ralentí. El millor de les vacances és avorrir-se una mica. Ara us proposo un tros d'aquest poema estrany i soporífer, una de les coses més sorprenents que he llegit mai, molt apropiat per a les migdiades d'estiu. No m'estranyaria que a més d'un, com una mena de sunami silenciós, el portés directament cap a les profunditats del son profund. Olives, genives, pinyol, caragol...


"Bernat Fenollar:

De vos i de mi, lo temps assegura
a l'home celós de mal sospirar:
car tot nostre fet està en parlar,
cercant lo descans d'enuig e tristura.
Per què vull saber, menjant vós olives,
lo com de aquelles traeu lo pinyol,
ni com, de la closca, lo txic caragol;
que fer io no ho puc sens dents ab genives.

Joan Moreno:

D'olives lo past és fina pastura:
molt més que lo sucre se pot desitjar;
io no só en temps de renunciar,
car fort en mi sent rebrotar natura,
e tinc gran desig de dolces olives
que, ab gran sabor, llançàs lo pinyol,
menjant per lo gust d'un bell caragol
que tinc molt guardat per fregar genives.

Bernat Fenollar

Puix tan bé glosau la mia textura,
i ab seny equívoc voleu postillar,
io em dubte que el brot que us veu rebrotar
retinga virtut, ni menys la verdura;
i ab tan flac rotllo, de tan forts olives,
no crec que mai oli tragau del pinyol;
si banya no trau vostre caragol,
doncs, ¿com poreu mai fregar-ne genives?

Joan Moreno

Io no em maravell de vostra pintura,
ni de la tenor de vostre cantar,
que vós me vullau com a vós jutjar:
segons vostre text vós feu la lectura.
Si vós no podeu menjar les olives,
io tinc fermes dents per traure el pinyol,
i, treta la banya, lo viu caragol
fa créixer saliva per boca i genives.

Bernat Fenollar

Fengir de potència edat tan madura,
aquesta raó no vull decretar;
consell tan lloat no es deu oblidar:
Cognosce te ipsum, car és gran cordura.
I així jutjareu ab tendres olives
lo quant poc campeja lo corcat pinyol,
i el calapatenc, mústiu caragol,
si pot fer bocí que uomple genives.

Joan Moreno

Segons vostra fe i per conjectura,
resurrecció no es deu gens dubtar:
demostren virtut de ressucitar
la vista i el toc de bella figura.
Tal propietat tenen les olives:
que fan gros bocí d'esmortit pinyol,
i alçar lo cap al fluix caragol,
cercant aquell lloc on són les genives.

Bernat Fenollar

Alçar pot lo cap, mas no serà dura
la carn que de aquell per abarrinar
l'esmortit pinyol; pot vida cobrar,
mas força no pas d'obrir tancadura.
Deixau, doncs, als jóvens aqueixes olives,
i vós, com a vell, salvau lo pinyol;
reclam és de guatlles vostre caragol,
tan fluix com dieu per rompre genives.

Joan Moreno

D'aquestes olives feta feixadura,
gens vós no dubteu que fa revivar:
que ab medicina així singular,
lo vell bé porà llimar la clausura.
Vós feu mal juí contra les olives,
de l'arbre d'amor bell fruit sens pinyol,
car fan escalfar lo fred caragol
i entrar sens empatx de dures genives.

Bernat Fenollar

Del llibre d'amor és llei i escriptura
que, tan tost que l'hom se coneix passar
lo punt i lo terme del seixantenar,
se deixe d'amors, ni en prenga procura.
Inhàbil és fet per a tals olives,
ni per a mai traure d'aquelles pinyol,
la vella virtut de tal caragol,
e, doncs, avorrir deuen tals genives.

Joan Moreno

Aquell gran esplet que molts desnatura
en la juventut, per molt praticar,
a la velledat no dexia plegar
virtut natural, mas fa que poc dura;
doncs, si em so guardat per a tals olives,
sembrant sens excés llavors del pinyol,
miracle no és al vell caragol
restar-li virtut d'entrar per genives.


continuarà...

dilluns, 26 de juliol de 2010

Un pastís d'aniversari


Benvolguts associats. Per tal d'aturar certs rumors que diuen que estic de vacances a les illes Caiman, us trameto aquesta fotografia. Estic aquí, ben a prop vostre, celebrant el meu aniversari. I en relació als greus problemes que hem patit últimament (que ens han fet fora del Palauet del Seminari, que no sabem on anar), hi estem treballant, i no tingueu cap dubte que aviat trobarem una solució.

dimecres, 21 de juliol de 2010

No sent, ne veig, ne oig, ne conec res..., un poema de Pere Torroella

Sóc la Rita. El President ens ha abandonat i fa vacances (vacances pagades per cert, segons diuen els rumors). Aquest poema que ara ve és dedicat a l'Aparici, que tots sabem de quin mal pateix. Ànim, amic; salut i bones amors!, com deia en Turmeda. Aparici, sempre que ens deixis i no ens apartis amb les teves guitzes desastroses, et farem costat.

No sent, ne veig, ne oig, ne conec res,
ans m'és semblant que en aquest món no sia;
voler fer juí ab la raó és demès,
que, com més pens, més mon seny se desvia.
O io no só, o no es pot fer que sia
res del passat semblant del que és present.
En so d'estrany mir tot quan fa la gent,
e mon semblant representa follia.

Per sentiment he perdut lo sentir,
que pler no em val ne em mou malenconia;
mes noves són variant de patir,
mostrant que fon d'aquest meu dan la guia.
Entre bo e mal mon juí res no destria,
sols me regesc per l'instint de natura.
Apoderat, de dolor perdí cura,
que mon semblant representa follia.

Sol bast sentir que he mon desig perdut,
per desitjar lleixant la fantasia,
car acte tal em fa devenir mut,
mirant aquell al record que solia.
Llavors somniï despert, e que dormia;
ab dret sentir, plorant conec que só,
e, despertat, retorn sens passió,
e mon semblant representa follia.

Los ulls, lo cor, lo seny e lo voler
e el pensament que Amor dins ell nodria,
van esperduts, abstrets de llur poder,
seguint Amor, no sabent per qual via.
E, si per cas negú d'ells se canvia,
volent mostrar de mon estat la contra,
tots los restants ensems li vénen contra,
e mon semblant representa follia.

Bé de mos mals que per veure tenia
los béns que absent han mon seny desviat,
dels dans preniu, no de mi, pietat
pus mon semblant representa follia.

dimarts, 6 de juliol de 2010

L'educació sentimental de Gustave Flaubert, i Mossèn cinto Verdaguer

Ara que ha arribat l'estiu de debò i al vespre s'està tan bé a fora, el nostre Lletraferit de Manlleu ha organitzat unes lectures en veu alta al Jardinet dels Lliris. Aquesta nit passada ens ha llegit el primer capítol de l'Educació Sentimental, i el que ha provocat més sensació entre el grupet que l'escoltava és la presència de l'arpista. A bord d'un vaixell que navega pel Sena, entre una multitud de persones de tota mena i condició, "un arpista esparracat descansava, recolzat en el seu instrument". I després, ho sentireu de seguida, el músic pren protagonisme i es posa a tocar i a cantar. Aquest fet ha provocat expectació entre els qui l'escoltàvem, perquè encara teníem fresca a la memòria la recitació que el nostre Lletraferit va fer del poema l'arpa de Mossèn Cinto Verdaguer, i la polèmica que va generar perquè alguns dels oients van expressar que allò no podia ser, la presència d'un arpista de Nàpols a la porta d'una l'ermita a tocar de Folgueroles; i deien despectivament que era una invenció més del mossèn. I és clar, la polèmica estava servida perquè en el sí de la nostra associació hi ha una profunda divisió entre els addictes al mossèn i els seus detractors. I vet aquí que pocs anys abans, el gran Flaubert situa un arpista en el començament de la seva Educació Sentimental...

"Ressonaren els sons d'una arpa, ella va voler veure la música; i aviat l'intèrpret de l'instrument, portat per la criada negra, entrà a Primera. Arnous hi va reconèixer un antic model; el va tutejar, cosa que sorprengué els assistents. Finalment, l'arpista es tirà els llargs cabells darrera l'esquena, estirà els braços i es posà a tocar.
Era una romança oriental, on es parlava de punyals, de flors i d'estrelles. L'home esparracat ho cantava amb una veu afilada; els batecs de la màquina tallaven la melodia fora de compàs; ell pinçava més fort: les cordes vibraven i els seus sons metàl·lics semblaven exhalar sanglots i com la queixa d'un amor orgullós i vençut. A les dues ribes del riu, els boscos s'inclinaven fins a la vora de l'aigua; passava un corrent d'aire fresc; madame Arnoux mirava a la llunyania d'una manera vaga. Quan s'acabà la música, va moure les parpelles diverses vegades, com si estigués sortint d'un somni". (trad. Lluís Maria Todó)

I ara la versió de mossèn Cinto, on la mare del poeta li demana a l'arpista que toqui per la Mare de Déu:

A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.
Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa
i passa els dits per los bordons de l'arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliments d'amor i crits d'hosanna...