dimarts, 29 de desembre de 2009

La malaltia de l'Aparici

Corre la brama que la malaltia de l'Aparici és la mateixa que va patir Dafnis. Això sí que em sabria greu, pobre! Ara últimament no soporta la llum i viu a les fosques, estirat al llit i sempre tapat amb un parell de mantes.


"Jo sóc aquell Dafnis que duia aquí a pasturar les seves vaques; Dafnis, que abeurava aquí els seus jònecs i les seves vedelles.
Oh Pan, Pan: tant si et trobes als cims del Liceu, com si recorres el gran Ménal, vine a l'illa de Sicília, abandona l'altura d'Hèlice i el túmul enlairat del fill de Licaó, que els mateixos déus admiren.
Vine Senyor, i pren aquesta bella flauta, d'alè de mel, ajustada amb espessa cera i que tant bé s'adapta al llavi. Per culpa de l'amor hom se m'endú cap a l'Hades.
I ara, esbarzers i espinals, floriu plens de violes; que el bell narcís adorni els ginebrers. Que tot es capgiri: que el pi llevi peres, puix Dafnis es mor, i el cérvol persegueixi els gossos, i el mussol muntanyenc competeixi amb els rossinyols".
Després d'aquestes paraules, callà. Afrodita volgué redreçar-lo, però ja el fil de les Moires s'havia acabat i Dafnis posà el peu a la llacuna. La gorga engolí aquell home, estimat de les Muses, que mai no fou odiat per lesNimfes. (Teòcrit, Idil·lis. Trad Josep Alsina)

dilluns, 21 de desembre de 2009

POEMA DE NADAL

Aquest bloc ja comença a fer olor d'infermeria, em sembla que hauriem de passar a un altre tema i deixar que les malalties segueixin el seu curs.
Arriba Nadal! Vacances, vacances pagades per als qui en tenen!
Aquí teniu un interessant poema de Nadal del poeta del Punyal de Vic. Ara que fa pocs dies l'Aparici parlava dels assimilats, aquí en teniu una bonica mostra.

Sóc l'Home Llop. M'agrada mossegar;
clavar els ullals allà on la carn és tendra
i ben poc a poquet xarrupejar,
amb lents xarrups, el roig refresc.
I m'agrada, també, seguir la crida blanca
de la nocturna Lluna (com adoro la Lluna!;
me la imagino, amb bata, sortint del mar de plata),
llavors que em faig del tot un animal
pelut i cuallarg com un dimoni,
i em brilla al fons dels ulls la llum de l'antimoni.
(Penjades als seus caus, les taciturnes aus
em miren amb respecte, tal deu ser el meu aspecte!).
I com aquell qui posa guindes a un pastís,
em torno udoladís.
I allà on vull faig un pis.
Em deixo endur, llavors, pel vici d'ensumar
que em porta a seguir el rastre d'alguna bocinada;
i em dono pressa, corro, m'aparto de les grutes
i, per esquerpes rutes, arribo, sóc la pesta!,
fins als carrers poblats on sempre estan de festa.
Entro al pis trenta sis d'un luxós gratacels,
o bé faig cap al bar de l'àtic d'un hotel,
pujant, naturalment, per la façana.
L'enginy em posa a prova la ciutat:
m'enfilo als edificis com un gat.
Si no fos que la llengua em delata
(vermella, vermellota,
de bava regalima fins les potes),
algú que ho veiés,
en veure tan estranya agilitat,
diria admirat: “mireu, és l'home gat!”
“Que ja és hora i tinc set!”, em dic i repeteixo
quan sembla que decaic i defalleixo,
penjat d'una cornisa estreta que m'escup
de la paret d'estuc.
I llavors, oh delit!, quan la finestra s'obra,
és hora de posar els ullals a l'obra.

Ara, però, som Nadal, i el bé guanya el mal.
Són uns dies de pausa i merescut repòs.
Torno a casa, al corral, i em comporto com cal,
que uns dies de fer el bé, tampoc no fan tan mal.
Faig el que fa tothom: somric i felicito,
i passejo, badoc, entre la gent badoca.
I quan arriba el vespre admiro les llumetes:
s'encenen i s'apaguen com diminuts planetes.
I compro, i vaig al super,
i miro per la tele en Superman,
i em vaig entretenint amb els anuncis
que trobo que milloren amb els anys.
I el dia del gran àpat, escolto que diu l'avi:
"Ei, Llop, ja fas bondat?"
I somric, i faig sí amb el cap amunt i avall
(cada any és el mateix, em tracta com canalla.
Per què deu ser? Què falla?).
I recito amb encert, quan ve la sobretaula,
perquè tots m'ho demanen.
Tornar a veure els parents, em resulta plaent.
Nadal és un oasi; no és l'Edèn, però quasi.
I no descarto pas que amb els anys, poc a poc,
em transformi un poc; vull dir que em modifiqui,
que em torni casolà, d'un tarannà més pla;
¿veieu com aquests dies la carn la menjo cuita,
i m'abstinc de les cuites? Hi rumio. Medito.
Però quan la Lluna ens entra a dintre el menjador,
aquí, en els ullals, hi sento una coïssor...

diumenge, 20 de desembre de 2009

Torrons i bombons

Benvolguts, estem a l'expectativa. La salut de l'Aparici està estancada, ni puja ni baixa. Però avui ens ha demanat torrons de postre; em sembla que és un bon senyal.

"El President ha passat a fer-me un visita, i s'ha interessat per la meva salut. M'ha portat una capsa de bombons que ara són al damunt de la tauleta de nit. Em sembla que és un bon home. M'ha aconsellat que descansés i que fes unes bones migdiades, i jo li he dit que pateixo d'insomni. Llavors m'ha dit alguna cosa que no he entès, i que no hi havia pressa, que ja em vagaria de dormir.
No saben res de la meva malaltia, i jo sí que en sé alguna cosa, però ara no em ve de gust de parlar-ne. És per aquest motiu, que les injeccions que el doctor em va receptar l'altre dia, una mena de reforçament fet a base de sucs de fetge d'animals no assimilats, em semblen gairebé un insult, i aquesta nit passada, les he llençat al water.
Aquest matí, quan la senyora Úrsula les buscava, jo reia per sota el nas; i després quan m'ha preguntat si sabia on eren, li he dit: sí, és una llàstima, segurament s'han extraviat...
Però potser no havia d'haver dit res, perquè al cap d'una estona ha tornat amb una altra capsa per obrir, i l'ha deixat ben visiblement a la tauleta de nit, al costat de la capsa dels bombons. Llavors ha armat altra vegada una injecció, i quan jo començava a protestar..., tant sí com i abans que m'adonés del que feia, ja me l'havia clavada a l'altra galta del cul, de manera que ara tinc ben adolorida tota la cara de seure".

dimarts, 15 de desembre de 2009

Segona visita del doctor Bucèfal

Companys, l'Aparici segueix estirat al llit, i això ens comença a preocupar. Em demana que publiqui aquesta tercera crònica, cosa que faré amb molt de gust. Aquí a la nostra Associació, entre migdiada i migdiada, ningú no parla de res més...

"Es veu que no tinc el grip, que és una altra cosa. El doctor Bucèfal m'ha tornat a visitar, i bàsicament el procediment ha estat una repetició de la visita de l'altre dia: m'ha auscultat des de les aixelles fins el melic, m'ha fet estossegar, copets a l'esquena, el pols, els ulls, la llengua... Em sembla que va una mica despistat i que no sap què tinc. Per això m'ha sorprès que m'hagi receptat una capsa sencera d'injeccions. Potser el doctor Bucèfal no és tan bo com em pensava. La senyora Úrsula, que és la infermera del pavelló, s'ha afanyat a posar-me la primera. M'ha dit que tinc la pell molt aspra, que és estrany, i això ho deia mentre em mirava el cul i com si no sabés a quina galta havia de clavar l'agulla. Però sí que me l'ha clavada, i tant, i ho ha fet tan bé que no deixaré que me'n posi cap més".

dimecres, 9 de desembre de 2009

Avui, nou de desembre de l'any 2009, en el dia de sant Restitut...

M'avorreixo molt estirat al llit i sense fer res. L'Ase Ronyós de la Cua Tallada -el Ronyós com li diem familiarment-, és un virtuós de l'escriptura i el meu amic, i s'ha ofert a transcriure allò que li aniré dient sense canviar-ne res. Gràcies per endavant, amic meu. Quina gran bé l'amistat! Escriu, escriu el que aniré dient, arri...
Avui, nou de desembre de l'any 2009, en el dia de Sant Restitut, començo el dictat dels meus pensaments, o per dir-ho... amb paraules més encertades, de les meves ocurrències.
Heu de saber que sóc una bèstia assimilada en el doble sentit d'aquesta afirmació, la positiva i la negativa; i no em reca gens de dir-ho perquè, primerament, voldria posar en evidència un prejudici equívoc que manté la humanitat submergida en un gravíssim error. Quan dic que sóc una bèstia assimilada, vull dir assimilat a la societat humana. Formo part d'una minoria selecta, un petit grup que m'atreviria a dir de privilegiats, en front de la gran multitud dels altres, de vosaltres que m'escolteu, dels qui no són com nosaltres, els quals, a partir d'ara, anomenaré humans, simplement humans, els humans... I aquí en aquest Balneari de la Son que m'acull, en som uns quants de la meva mateixa condició i naturalesa. Si diguéssiu que nosaltres, els assimilats, participem de la condició humana sense ser-ho del tot, no aniríeu del tot errats, perquè podem recordar amb certa precisió allò que érem (en el meu cas, per exemple, un bonic exemplar de burro català, un equus asinus, per dir-ho amb paraules una mica altisonants), i això fa que la nostra ànima participi de les dues naturaleses, la humana i l'animal.
Sí, així som nosaltres els assimilats, portem les empremtes del nostre passat encara a flor de pell com si diguéssim. Llavors, els humans, pensareu: oh, quina gran diferència, quin abisme més gran ens separa d'ells! Bèsties, més que bèsties... Heu de saber que l'única diferència, amics meus, entre vosaltres i nosaltres, és que nosaltres recordem... i vosaltres no.
Rumieu, rumieu el que acabo de dir-vos: nosaltres recordem... i vosaltres no podeu recordar res.