dissabte, 25 d’abril de 2015

Or espès


El Passarell, el juglar, es troba entre nosaltres uns quants dies. Es veu que s'ha passat al blues. Ahir ens va cantar això que ara ve. Hem quedat molt impressionats. L'última estrofa ens ha dit que li sembla que és apòcrifa.


Or espès



         Avui que és or el temps a la ciutat,
         un or espès, molt espès, molt espès!,
         i un vent gelat s’escampa pel teu pit,
         un vent gelat en el pic de l’estiu,
         et sents  feixuc sota el pes d’aquest orc,
         feixuc i sol i amb el desig vençut.

         Gira del món la ronca activitat;
         ai quin vertigen, aquesta funció!
         Mira com van en un bonic estol,
         solemnement, lentament, a l'ocàs,
         els dies bons carregats als vaixells!
         Apa, bon vent!, que la vida és un blues!

         Passa la gent com les aigües d’un riu,
aigües complexes, són fetes de gent.
Cerques uns ulls pel riu dels teus semblants;
uns ulls amics entre tant de brogit.
Ella no hi és. Potser demanes massa,
que no en tens prou de veure el riu com passa!

I et sents perdut i lluny del Creador,
         dorm com un déu ben apartat del món.
         I escups al cel la sang del teu trasbals.
         Damunt l’asfalt un cel de color crom.
         Et crema el pit de la ràbia que hi bull!
         Apa, bon vent, que la vida és un blues!
        
         Inquietuds bateguen al teu cor,
         inquietud i els batecs delicats;
         tot caminant distreus el teu neguit,
         ara que és tard i el temps és or espès,
         ara que és nit, i el teu cor fatigat,
         molt baix, fluixet, et diu que et trobes pres.

         (I què hem de fer? Has de fer-te pregar?
         Aquest saturn tancaràs al gresol,
         allà en el forn, on el foc és més fi,
         i així el fondràs,  en una nit de dol,
         i en ser matí..., tornarà a lluir el sol!
         Apa, bon vent, que la vida és un blues!)

       (Salvador Giralt)




dimecres, 15 d’abril de 2015

Una tensó entre Guilhem Rainol d'At i Magret: pujat m'es el cap so qu'ins el ventre no·m cap



Discussió potent i força incomprensible i endimoniada, on els mots semblen dir el que diuen i a la vegada tot el contrari. És ironia? Segurament, i portada a les seves últimes conseqüències. Els trobadors són els mestres de la paradoxa. Escolteu:

 Magret, pujat m’es el cap
so qu’ins el ventre no·m cap:
bos etz per lista e per drap,
mas qi be·us quer ni·us esterna
trobar vos pot, si no·us sap,
pres del vaysselh ab l’enap;
qu’ades tendez vostre trap
lai on sentetz la taverna.

Magret, m’ha pujat al cap
ço que al ventre no em cap:
sou bo per ribet i drap,
i qui us busca en cort externa,
us pot trobar, si no us sap,
prop de la bóta i l’anap;
perquè adés planteu el drap
ben a prop de la taverna.

Guillem Rainols, a mescap
metrai mos motz; que ar rap
de tal luec –e trop no·m gap-
on non vuelh lum ni llanterna;
e s’ieu a vilans escap,
si que negus no m’atrap,
doncx tenc lo parlar per gap.
En talant ai que·us esquerna.

Guillem Rainols,  colinap
són els mots; m’he fet escap
de cert lloc on, cap per cap,
no hi vull llum ni llanterna;
als malnats els dic: sap!,
per no rebre’n cap arrap,
que parlar escalfa el cap.
Escarnir-vos em governa.

A penes hi truep que·y lim,
mercè d’En Bernat Razim,
Magret, que us ten sec e prim
en estiu i quant yverna.
E·us ai vist un tal noyrim,
los varos qu’avetz el sim,
que·us fan plus lag qe Caym
e·us reverson la luzerna.

No trobo greix ni saïm
gràcies a Bernat Razim,
Magret, que us té sec i prim
a l’estiu i quan hiverna.
I us he vist tal rebrotim
de grans escampats pel cim,
que us fan més lleig que Caïm
i us trabuquen la llanterna.


Guillem, de la claustra·us vim
Issir enseint un vim;
e s’ieu de vos no m’escrim,
non vuelh mais beur’ab Maerna;
qu’anc pus nos enjoglarim,
vos ni yeu non sai auzim
tan bos mots ni que mielhs rim
cum”Vos don l’arma s’enferma!”.

Guillem, del claustre us vim
sortir cenyit amb un vim;
i si no ens batem-batim
no vull més beure a Maerna;
des que de joglars vestim
vos i jo, no sé que oïm
tan bons mots ni millor rim:
“amb vos l’ànima s’inferna!”.

Adug vos an a derroc,
Magret, dat, putans e broc
-quascus i fes so que poc-
e·l foudatz que vos governa!
Joglar vielh, neci, badoc,
si mais voletz qu’m vos loc,
chantatz cum l’autre mairoc
de Mainier o Audierna!

Us ha portat l’enderroc,
Magret, daus, putes i el broc
-tots hi han ajudat un poc-
i la bufa que us governa!
Joglar vell, neci, badoc,
si voleu fer aplec pinyoc,
canteu com aquell badoc
de Mainier o d’Audierna!

Per nos laissetz vostre floc,
et avetz el suc maynt loc,
Guillem, don a menys maynt floc,
cara de boc de Biterna!
E no·us cugetz que·us hi toc,
qu’anc jorn pipidos no·m moc,
que no·y a pel, pus no·y ploc.
E tenetz dreg vays Salerna.

La sotana ens vau dar en troc,
i teniu la testa enlloc,
Guillem,  clapes i manyocs,
cara de boc de Biterna!
Em fatiga el vostre joc
-jo de la bóta no em moc-,
pelat i sec com un soc.
Aneu de dret a Salerna.

Magret, ben saup selh que·us moc
del senrier detras lo foc,
que val mais odors de broc
contra sabor de sisterna.

Magret, bé sé quan us moc
del cendrer, detràs del foc,
que més val olor de broc
que el sabor de la sisterna.

Per so no·us cuietz que·us toc,
en rossinier, nas de croc;
mas tornatz en vostre loc
on portavatz la llanterna!

No cuiteu ni molt ni poc,
ronsejaire, nas de croc;
au, torneu al vostre lloc
on portaveu la llanterna!

(trad. Salvador Giralt)

dijous, 2 d’abril de 2015

De Bertran de Born: Ieu m'escondisc, domna, que mal no mier.



Ara farem una petita baixada a l'infern; i dic petita perquè serà breu. Anem amb bitllet d'anada i tornada.
Dels poemes de Bertran de Born se'n desprèn que era un home molt bel·licós. Per això en Dant el va situar a l'inferno (en el cercle vuitè i a la fossa novena!). En una nota de traducció,  Josep Maria de Sagarra diu: "és aquest passatge un dels moments més grandiosos i més patètics de l'infern". Em sembla que sí, que l'encerta, escolteu:

Doncs veia, i sembla que l'estic veient,
un escapçat que anava caminant
com tots els altres del ramat sofrent.

El cap tallat, dels seus cabells penjant,
a la mà duia, a guisa de llanterna,
i deia: "Ai las!", i ens 'nava contemplant.

D'ell mateix feia a si mateix lluerna,
i dos eren en un i un era en dos.
Com ésser pot, ho sap Qui així governa!

I en tocar el pont el bust esgarrifós,
aixecà el braç i ens acostà la testa
perquè sa veu entenedora ens fos,

que fou: "Guaita bé el càstig, i contesta,
tu que estàs viu i vas veient els morts,
si aquí pitjor turment encara resta.

I perquè tu de mi duguis records,
sàpigues que jo sóc Bertran de Born,
el qui al rei jove donà mals conhorts.

A pare i fill, contraris vaig fer un jorn:
entre Absaló i David, no en major mida
Aquitofel de l'odi abrandà el forn.

I per haver partit gent tan unida,
partit jo porto el meu cervell, ai las!,
de l'espinada d'on li ve la vida,

complint-se el tal faràs, tal trobaràs".

(trad. Josep Maria de Sagarra)


Bertran de Born, company, com que estem una mica esgarrifats amb la vida que portes en els soterranis de la Divina, ens agradaria redimir-te;  per això hem triat el teu escondit, un poema d'amor,l'únic escondit conservat de tota la literatura provençal:


Ieu  m’escondisc, domna, que mal no mier
de so que·us an de me dich  lauzengier;
per merce·us prec qu’om no pouscha mesclar
lo vostre cors fi, leial, vertadier,
umil e franc, cortes e plazentier
amb me, domna, per menzonjas comtar.

M’excuso, dona, que mal meu no és,
d’això que han dit de mi els llagoters;
per mercè us prec que hom no pugui mesclar
el vostre cor fi, lleial, vertader,
humil i franc, plaent i falaguer,
amb mi, dona, per mentides contar.

Al primier get perd’ieu mon esparvier,
que·l m’aucian el ponh falco lanier
e porten l’en, qu’ ieu·l lor veia plumar,
s’ieu non am mais de vos lo consirier
que de mul’autra aver lo desirier
que·m do s’amor ni·m retenha al coljar.

Al primer embat perdi el meu esparver
del puny occit per un falcó llaner,
que se l’emporti i el vegi plomar,
si jo el record de vos no vull haver
abans que una altra em doni el seu voler
i el seu amor, i em retingui a colgar.

Autr’escondich vos farai plus sobrier,
e no mi puosc  arar plus d’encombrier:
s’ieu anc falhi ves vos neis del pensar,
quan serem sols en cambra o dintz vergier,
falha·m poders deves mon companhier
de tal guisa que no·m puosch’aiudar.

I una altra excusa us vull fer saber,
i res no sé trobar de més advers:
si mai us he faltat, ni en el pensar,
quan serem sols en cambra o en verger,
perdi el tremp devers la partenier
i així en res no la pugui ajudar.

S’ieu per jogar m’asset pres del taulier,
ja no·i puoscha baratar un denier
ni ab taula presa no puoscha entrar,
anz get ades  lo reir-azar derrier,
s’ieu autra domna deman ni enquier
mas vos, cui am e desir e tenh char.

Si per jugar m’assec prop del tauler,
no pugui baratar-hi ni un diner,
i en taula presa no pugui entrar,
i tregui als daus el resultat darrer,
si d’altra dona em faig tafaner
fora de vos, a qui desitjo amar.

Senher sia ieu de chastel parzonier
et en la tor siam quatre parier,
e ja l’us l’autre no·ns poscham amar,
anz m’aiann ops totz temps arbalestier,
metg’e sirven e gachas e portier,
s’ieu anc aic cor d’autra domna amar.

Sigui senyor d’un castell parçoner
i en el fort  siguem quatre parcers,
i els uns i els altres no ens puguem amar,
i ens calguin sempre un munt de ballesters,
metges, servents, i guardes i porters,
si jo he volgut una altra dona amar.

Ma domna lais per autre chavalier,
E puois, no sapch’s que m’aia mestier;
E falha·m vens, quan serai sobre mar;
En cort de rei mi batan li portier;
Et en cocha fassa·l fugir primier,
Si no mentit cel qu·us anet comtar.

Em deixis, dona, per altre cavaller,
sense saber en què m’has de menester;
i em falti vent quan sigui sobre el mar;
en cort de rei m’estovin els porters;
i en lliça sigui, a fugir, primer,
si no ha mentit aquell qui us ha parlat.

Domna, s’ieu ai mon austor anedier,
bel e mudat, ben prenden e mainier,
que tot auzel puoscha apoderar,
cinh’e grua at aigro blanc e nier,
volrai lo donc  mal mudat, galinier,
gort, debaten, que no puoscha volar?

Dona,  si tinc un astor aneguer,
bell i mudat, ensenyat i gens fer,
que de tota au es pugui apoderar,
cigne i grua, o ocell garser,
voldria’l jo, mal mudat, galliner,
gras, alatort, que no pugui volar?

Escut al col chavalc ieu ab templer
e port sallat chapairo travesier
e renhas breus qu’om no puesch’alongar
et estreups loncs en chaval bas, trotier;
et a l’ostal truep irat l’ostalier,
si no·us menti qui·us o anet comtar.

L’escut al coll, sota temps borrasquer,
cofat el cap amb barret travesser,
les regnes curtes no pugui allargar,
amb estreps llargs i cavall baix, troter;
i a l’hostal trobi irat l’hostaler,
si no ha mentit aquell qui us ha parlat.

Fals, enveios, fe-mentit, lauzengier,
puois ab midons m’avetz mes destorbier,
be lauzera que·m laisssassetz estar.

Fals, envejós, fementit, llagoter,
ja que amb nosaltres heu estat barroer,
seria bo que em deixéssiu estar.


(trad. Salvador Giralt)