dimecres, 28 de desembre de 2011

dimarts, 27 de desembre de 2011

Sòcrates s'assemblava als silens amb l'interior farcit d'estàtues.

Com veieu no em desvio de Plató i els seus escrits sobre Sòcrates. Escolteu el que diu Alcibíades sobre la seva semblança externa:

"Car segons la meva opinió, aquest home és el més semblant que es pugui a un d'aquells silens que els artesans d'estatuària domèstica representen amb siringues i flautes, els quals, si hom els obre per la meitat, mostren en el seu interior, tot d'estàtues dels déus. I afirmo, també, que s'assembla al sàtir Màrsias. ¿Per què? Doncs, perquè ni tu mateix, Sòcrates, podries negar que, almenys pel que fa a l'aparença externa, ets igual que ells".
I més avall diu:
"Passa tota la seva vida entre els homes pretenent ésser un ignorant i fent broma, però quan es posa seriós i mostra el seu interior, no sé si algú ha vist les estàtues que hi ha a dintre; jo les vaig veure una vegada, totes d'or i tan divines i meravelloses que vaig sentir la imperiosa necessitat de fer tot seguit qualsevol cosa que Sòcrates em manés".
(trad. Eulàlia Presas)

dijous, 15 de desembre de 2011

Les llargues meditacions d'en Sòcrates

A l'hora de dormir, em sembla que tots estareu d'acord amb mi, que la millor posició és jeure. En canvi, la posició per reflexionar o meditar..., en això hi ha una gran disparitat d'opinions. El cas d'en Sòcrates és molt original, tal com ho recull El Convit, de Plató en dues ocasions.

"Car, reflexionant i meditant sobre alguna cosa, s'estava dret al mateix lloc des de l'alba i, com que no resolia el problema, no se n'anava, sinó que a peu dret continuava cercant.Va arribar migdia, i els homes que se n'adonaven es deian astorats l'un a l'altre que Sòcrates, des de l'alba, estava reflexionant sobre alguna cosa sense moure's de lloc. Finalment, quan arribà el vespre, alguns dels que s'ho miraven tragueren el jaç a fora -car aleshores érem a l'estiu-, i així jeien a la fresca i mentrestant vigilaven si Sòcrates romandria allí tota la nit. Ell, a peu dret, s'hi quedà fins que apuntà el dia i va sortir el sol. Aleshores, després d'adreçar una pregària al sol, se'n va anar".

I al començament del Convit:
"-El Sòcrates que dieu s'ha retirat a l'entrada dels veïns i allí s'està, a peu dret, i malgrat que el crido no vol entrar.
-És molt estrany el que em dius -exclamà Agató-; i bé, torna'l a cridar i no el deixis anar.
I Aristodem em contà que ell s'hi havia oposat.
-De cap manera, deixeu-lo estar; té aquest costum, i de vegades, apartant-se de la gent, es queda palplantat onsevulla que sigui. Crec que aviat vindrà. No us mogueu doncs, i deixeu-lo."


(trad. Eulàlia Presas)

dimarts, 29 de novembre de 2011

La mosca, un conte a la vora del mort, d'en Ramon Minoves

Ara, per seguir amb el tema de la son sideral, m'ha semblat molt adequat aquest text d'en Minoves. És una petita obra mestra i una bona cura definitiva per l'insomni. Apa, privilegiats, perquè reflexioneu i deixeu de queixar-vos.

La mosca volava pel cementiri. Però no podem afirmar que ho fes amb un rumb fix i predeterminat. Les mosques no tenen prou cervell per proposar-se una meta llunyana. Tanmateix aquesta mosca sentia la impulsiva necessitat de volar i volar i observar al seu voltant. Una necessitat nascuda potser de la gana i xafarderia innates que tenen les mosques. I en el cas d'aquesta, potser d'una inconscient tendència a presumir i exhibir-se. Car no era una mosca qualsevol. Era forta, ben plantada, vigorosa, sonora i amb un selecte color verd metal·litzat que captivava de seguida l'atenció de qui la veia volar.
Des que va néixer, havia mirat i remirat sempre com enterraven els humans. (De fet, no feia gaire estona que havia nascut, però per a ella això era tota una vida.) Observava com els homes descarregaven caixes de vernissos lluents. Dins hi havia aquells cossos que eren per a ella tiberis impossibles. I veia com els emmagatzenaven en dipòsits d'obra que s'anomenaven “nínxols”. Tanta carn! Tan propera i tan llunyana a la vegada! Una carn que no veia ni olorava, però que el seu instint li deia que existia, que era allí amb tota certitud.
I la mosca maleïa sempre aquella burla del destí. Una burla que li feia delejar allò que mai no seria al seu abast. I sentia que el seu cos verdós s'esgrogueïa d'enveja quan pensava en els cucs, aquells miserables i insignificants animalons que només sabien arrossegar-se! No els veia, però ella sabia, igualment amb tota certitud, que eren allí dins. A l'interior de les caixes que eren a l'interior dels nínxols. Que hi vivien. I que s'hi atipaven. Aquells competidors que el destí afavoria podien posseir per a ells sols totes les delitoses viandes que incessantment arribaven des de tots els tanatoris de la ciutat. Així, tranquil·lament a la penombra. Sense merèixer-ho. Boja de ràbia, fins i tot havia cregut sentir, més d'una vegada, rialles a boca plena arribades des de darrera de les lloses. Com si els cucs es burlessin d'ella.
Quan estava així, se la podia veure volar amb una energia insospitada, a batzegades d'aquí cap allà, brunzint com una avioneta, per damunt la brossa insípida d'una muntanya de flors i corones pansides.

dimecres, 9 de novembre de 2011

dimarts, 8 de novembre de 2011

La vigilància del mort per mil sestercis, a L'ase d'or, d'Apuleu

Benvolguts, us proposo un retorn als origens. Vull dir un retorn a la nostra son de cada dia, allò que ens uneix de debò. Trobo que fa massa dies que no en parlem.
I llegint llegint, a l'Ase d'or, d'Apuleu, hi he trobat un conte molt interessant, on el protagonista, Telífron, vetlla un cadàver una nit sencera per protegir-lo de les bruixes de Tesàlia, que "mosseguen arreu on poden les cares dels morts i amb això es forneixen de recursos per a l'art màgica". Telífron es vol resistir a la son, però finalment sucumbeix. És un conte de por, i per això mateix no sé si es gaire recomenable, però molt adequat a aquestes nits tan llargues del mes de novembre. Després la cosa no va acabar gaire bé.

Deixat així tot sol per consolar un cadàver, després de fregar-me els ulls i d'armar-los per restar en vetlla, calmava el meu ànim cantussejant. Llavors arribà el crepuscle, i el vespre, i l'alta nit, i l'hora del son més profund, i finalment el cor de la nit. La veritat és que cada cop tenia més por, quan de sobte s'introduí allà dins una mostela, que es plantà davant meu i em clavà una mirada d'allò més penetrant. Tot i ser un animal tan petit, tenia tanta confiança en ell mateix, que em contorbà el cor. Finalment li vaig cridar: "¿Vols anar-te'n, bèstia impura, i amagar-te amb els ratolins, els teus congèneres, abans no et faci tastar immediatament la meva força? Fora d'aquí!" La bèstia girà cua i desaparegué de l'habitació. Però no passà ni un moment, que un son profund em submergí en un instant al fons del tot de l'abisme, de manera que ni el mateix déu de Delfos no hauria distingit fàcilment quin dels dos que jèiem allà estava més mort. Així, inconscient com estava i necessitat jo mateix d'un altre vigilant, era gairebé com si no hi fos...
(trad. Joan Bellès)

dijous, 20 d’octubre de 2011

Un dia de feina d'en Pep Aymerich

Benvolguts associats. Em sap greu que no he pogut tornar al Balneari, i em temo que aquest hivern tampoc no podré venir. Així són les coses, la feina, les responsabilitats.
Però us volia tenir informats d'alguns esdeveniments extraordinaris que he vist de ben a prop aquests darrers dies; mireu amb atenció aquestes fotografies d'aquí al damunt i després en parlem. Els cossos venen i van, els cossos es transformen. No som res.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Una oració pel difunt Jean Cotart

Ara que hem entrat a les oratòries, que Déu no ens en tregui! Aquí ve una balada i oració de Villon per l'esperit del difunt Jean Cotart al cel sigui. Han passat molts anys des que va passar per les nostres tavernes d'aquest món, però encara el recordem amb gran admiració. Reseu amb nosaltres, segons la versió de Jordi Teixidor que sovint ha cantat en Jaume Arnella:

Pare Noè, que inventàreu la vinya
i Lot també, bevedor de secà
(a qui vull mica gens criticar
perquè l'Amor, que tants mals ens endinya
amb filles seves el fes ajuntar)
i sant Pitof patró excels d'aquest art.
Tots tres alhora vulgueu replegar
ai!, l'esperit del difunt Jean Cotart.

Era un sarment de la vostra nissaga
vi del més bo sempre va xerricar.
No duia pas cap escut ni cap daga
prô mai ningú no li va arrebassar
el got de vi quan el duia a la mà.
Per a engatar-se no va fer mai tard.
Nobles senyors no deixéssiu vagar
ai!, l'esperit del difunt Jean Cotart.

Tentinejant com un vell que s'afanya
l'he vist sovint quan se'n 'nava a clapar
i una vegada es va fer una banya
perquè amb la mona es volia ajocar.
En aquest món poc podríeu trobar
qui tant begués sense mai quedar fart.
Obriu la porta en sentir-lo trucar
a l'esperit del difunt Jean Cotart.

I si algun cop hagués escopit rai!...
Cridava fort: "Tinc el coll com d'espart!"
sense poder estroncar la set mai,
mai!, l'esperit del difunt Jean Cotart.

divendres, 16 de setembre de 2011

El talismà de l'oració

Avui he escoltat un home que resava. Com que ho feia en veu alta i el tenia a tocar, he pogut entendre tot el que deia. Ho poso a la vostra consideració perquè no em sembla una qüestió banal: jo mateix, per posar un exemple, que he fet tants anys de capellà, hi he rumiat sovint:

Bon Pare Nostre des del cel
santifiqueu el meu bon zel:
que l'exercici d'aquest any
porti a l'empresa els millors guanys;
adorm l'orgull dels creditors
i fes que paguin els deutors;
lliura'ns de lladres i malvats
que no respecten propietats;
i si s'acosta la revolta
i la tenebra que l'envolta,
fes que aparegui un salvador
que faci creure la nació,
i que la gent s'estimi molt
perquè prosperi el nostre món
sempre i en tot moment, amén.

dimecres, 31 d’agost de 2011



El Tap de Suro i les Vistoses Camamilles

Sembla ser que el dissabte dia 10 se'n prepara una de bona a Camallera, a la Nau Côclea, amb motiu de la inauguració de l'exposició de Carles Hac Mor, L'excel·lència és feixista, i de la presentació del seu llibre Accions Paraparèmicament Ictòpiques de Jordi Benito; aquí en teniu l'enllaç. Una vegada ja vam presentar en aquest mateix aparador el Parlament del Tap de Suro, però ara hi tornem, amb l'afegit del Cor de les Vistoses Camamilles, les seves inseperables amigues i animadores. Hem tingut accés al text que serà dit o cantat en algun moment del dinar. Aquí en teniu una mostra:


Som les vistoses camamilles,
sempre avingudes i en quadrilla,
al voraviu de les cruïlles,
prenem la fresca ben conilles!

Oh que bonic!, quan ens visites,
siguis polit o troglodita,
ai visitant, com ens excites!
Venus ens té per erudites...

I és que aboquem perfums en l'aire
perquè el teu nas tiris enlaire!
I és que aboquem perfums en l'aire
perquè el teu nas tiris enlaire!




Som les vistoses camamilles,
no gastem calces ni faldilles,
però ens hem calçat les sabatilles
perquè fa dies que fem milles.

No direm coses indiscretes
(els secretets a la secreta);
sincerament i sense tretes,
un sentiment ens té inquietes:

Malconformat, però molt persona,
el Tap de Suro ens enamora!
Malconformat, però molt persona,
el Tap de Suro ens enamora!




Som les vistoses camamilles,
sempre avingudes i en quadrilla,
al voraviu de les cruïlles,
prenem la fresca ben conilles!

En el silenci del celler,
vas decidir ser casteller!
Impetuós!, aventurer!,
on vas pel cel com un llebrer?

És un perfum? És un miratge?
El nostre amor va de viatge!
És un perfum? És un miratge?
El nostre amor va de viatge!

dissabte, 13 d’agost de 2011

ELS FETS DE DÉU SÓN OBSCURS, del Capellà de Bolquera

Companys, anem a prendre una mica de distància, que ja n'hi ha prou de tantes misèries i petiteses. Sóc de l'opinió que en aquesta associació hi falta una mica de metafísica. Au, anem directes al gra:
(i si els fets que ara venen els trobeu massa obscurs, afegiré la versió que ha fet Dolors Miquel al català actual)


Li fayt Dieu son escur
pus que la nuyt escura;
en Deu es qu’om pauch dur
e ço que Deus vol dura;
nuyl fayt no son segur
si Deu no l’asegura;
bo es qu’om be percur,
mas ses Deu pauch val cura;
car un pus m’aventur,
mays trop desaventura,
e no pusch los mal dur:
tant m’es fortuna dura.


Els fets de Déu són obscurs
més que la nit obscura;
en Déu és que un poc duri
i això que Déu vol dura;
cap fet no és segur
si Déu no l'assegura;
bo és que el bé es procuri,
mes, sense Ell, no hi val cura;
que com més m'aventuro,
més trobo desventura,
i no puc els mals dur:
tant més fortuna dura.

Vengut suy tro a l’os,

a la pel e a l’ossa;
solia esser gros,
richs de moneda grossa,
mas Deu m’a trayt tal mos
que febra ’l cor m’amossa,
e no hay, que m’ados,
ço qu’om per fret s’adossa,
ne hay argent que·m tros,
ans port de mal tresd[ossa];
sol l’arm’agues bon pos
e·l cors fos en la fossa!


He vingut fins a l'os,
fins a la pell i a l'ossa;
solia ésser gros,
ric de moneda grossa,
mes déu m'ha traït tal mos
que al cor la febre em mossa,
no tinc què em tapi el cos,
del que hom pel fred es cossa,
diners, no en tinc ni un tros,
ans duc dels mals destrossa;
fos l'ànima en repòs,
i el cos fos a la fossa!

Ira e dol me ten
tant que non haus atendre;
tal pahor hay no·m men
a l’estamen pus mendre
que d’ira·l cor me fen
e no m’en pux defendre.
Gastan lo cors, despen
e non ay que despendre;
per mos pecats mal pren,
e non aus Deus rependre;
si fas, car no m’enten,
qu’El deu justs precs entendre.


La ira, amb el dol, m'atén

tant que no goso atendre;

tal por tinc per si em pren

el poc que ja em pot prendre,

que d'ira el cor em fen

i no me'n puc defendre.

Gastant el cos despenc

i no tinc què despendre,

pels meus pecats mal prenc:

no goso Déu reprendre;

si ho fai, Ell no m'atén,

i els justs precs deu entendre.


En est mon trop infern,
c’ayço m’es pits d’inferna,
car vey qu’ab mal govern
manta gen se guoverna;
e no trop en quasern
Dieu perque·m descaserna;
que·ls mals venon e quern
con de be non ay terna;
li guayg mi son estern
e la mort m’es eterna,
e d’estiu e d’ivern
mals ab mi exiverna.


En el món trobo infern,

que això m'és pit d'inferna;

que veig que amb mal govern

molta gen es governa,

no trobo en cap quadern

per què Ell em desquaderna;

que els mals vénen a tern

i béns no en tinc ni terna;

el goig m'és tot extern

i la mort m'és eterna,

que a l'estiu i a l'hivern

el mal sempre amb mi hiverna.


E sitot soy falens,
no guart Deus mi falença,
car val a mantes gens
e·ls au lurs precs e·ls gença;
car mantes vetz fal sens
e saubers e siença
ne als pus conexens,
per qu’er li hay conexença
e suy vers penidens,
sufren greu penidença,
tant que verguonya·m vens
e crey que mort me vença.


I malgrat sóc fallent,

no em miri Ell la fallença,

que ajuda molta gent

i escolta i els agença;

com que tant falla el seny

i el saber i la ciència

fins als més coneixents;

li tinc reconeixença:

sóc de Déu penitent

sofrint greu penitència,

tant que vergonya em venç.

Potser la mort em vença.


Mayre Dieu conexens,
valetz per conexença
als morts e als vivens
e no·ls guardets falença.


Mare de Déu benvolent

vulgueu amb benvolença

ajudar morts i vivents

i no els guardeu fallença.

dimecres, 27 de juliol de 2011

Horaci ens aconsella el repòs

Aquí tenim un bon consell de l'Horaci que sembla especialment adreçat al nostre Lletraferit. Aquests dies està de mol mal humor, neguitós, esquerp. Pensavem que era el temps d'aquest estiu tan atípic, però... per algunes insinuacions seves, més aviat sembla que és un projecte que li bull al cap, un projecte literari, que no acaba de prendre forma...

-Hi ha gent que creuen que m'acarnisso massa en la meva sàtira i que forço la meva obra més enllà dels límits de la llei. Al contrari, d'altres opinen que res del que he compost no té nervi i que en un sol dia es poden esprémer mil versos semblants als meus. Trebaci, ¿què he de fer? Assessora'm.
-Reposa.
-¿Que deixi del tot de fer versos, vols dir?
-Això és el que dic.
-Seria la solució perfecta. Que em pengin si no és així! Però sóc incapaç de dormir.
-Aquells que no poden aconseguir un son profund, ja se sap, cal que travessin el Tíber tres vegades untats d'oli i que mantinguin el cos amarat de vi pur fins que arribi la nit. Però, si tan gran és el teu desig d'escriure, prova d'expressar les gestes de l'invicte Cèsar, i així almenys t'emportaràs un bon grapat de recompenses pel teu esforç.
(trad. Jaume Juan Castelló)

dilluns, 18 de juliol de 2011

Balada del concurs de Blois

Sóc en Franz. Estem desconcertats, no sabem per on tirar, no ens en sortim; si bé el Balneari s'ha convertit en un lloc més agradable, sobretot perquè ja no hi fa tant fred, no acabem d'entendre a quina mena d'activitat ens dediquem. Anem més perduts que els cavallers que buscaven el santíssim graal. Tothom hi diu la seva, i com deia Horaci: Tants caps... tantes són les passions, a milers! I això que no som gaires. Les capses de llibres segueixen a sota de l'alsina, i ja s'hi comença a veure una mica de verdet i algunes ortigues.
Aquesta balada d'en Villon, expressa molt bé el nostre estat d'ànim actual.

Je meurs de seuf auprès de la fontaina,
Chault comme feu, et tremble dent à dent;
En mon pays suis en terre loingtaine;
Lez ung brasier frissonne tout ardent;
Nu comme ung ver, vestu en president;
Je riz en pleurs et attens sans espoir;
Confort reprens en triste desespoir;
Je m'esjouÿs et n'ay plasir aucun;
Puissant je suis sans force et sans povoir,
Bien recueully, debouté de chascun.

Moro de set tenint l'aigua a tocar
càlid com foc espetego de dents
a casa meva sóc home forà
prop del braser sento calfreds ardents
nu com un cuc vestit de magistrat
ric tot plorant tenint molt no tinc gens
ho espero tot i visc desesperat
i quan m'afarto em sento dejú
tal com sóc fort sense força forçat
sóc refusat i acollit per ningú.

Riens ne m'est seur que la chose incertaine,
Obscur fors ce qui est tout evident,
doubte ne fais fors en chose certaina;
Scïence tiens a soudain accident;
Je gaigne tout et demeure perdent;
Au point du jour diz: "Dieu vous doint bon soir!",
Gisant envers j'ay grand paeur de chëoir;
J'ay bien de quoy et si n'en ay pas ung;
Eschoicte actens et d'omme ne suis hoir,
Bien recueully, debouté de chacun.

Estic segur només del que és incert
i veig obscur allò que és evident
dubtes no tinc sinó d'allò que és cert
coneixement en mi és accident
ho guanyo tot i em mantinc perdedor
dic al matí: "Bona nit Déu nos do"
Jec panxa enlaire i caure em fa por
riquesa tinc pobresa se m'enduu
heretar espero quan hereu no só
sóc refusat i acollit per ningú.

De riens n'ay soing, si mectz toute m'atayne
D'acquerir biens, et n'y suis pretendent;
Qui mieulx me dit, c'est cil qui plus m'actaine;
Mon ami est qui me faict entendent
D'ung cigne blanc que c'est ung corbeau noir,
et qui me nuyst, croy qu'i m'ayde a pourvoir;
Bourde, ver(i)té au jour d'uy m'est tout ung;
Je retiens tout, riens ne sçay concepvoir;
Bien recueully, debouté de chascun.

No em cal pas res i m'entesto a tenir
tots aquells béns que cap falta no em fan
qui millor em parla m'ofèn perquè sí
i el més sincer més em va engalipant
tinc per company qui em fa entendre i capir
que un cigne blanc la color del corb té
de qui em fa mal crec que em fa només bé
el cert i el fals per a mi són tot u
ho tinc tot dins i expressar-ho no sé
sóc refusat i acollit per ningú.

Prince clement, or our vous plaise sçavoir
Que j'entens moult et n'ay sens ne sçavoir;
Parcïal suis, à toutes loys commun.
Que sais je plus? Quoy! les gaiges ravoir
Bien recueully, debouté de chascun.

Princep clement, potser us plagui saber
que ho sento tot sens sentir ni saber:
parcial sóc i totalment comú.
què més sé doncs? Retenir el meu haver
ser refusat i acollit per ningú.

(trad. Jordi Teixidor)

divendres, 1 de juliol de 2011

dimecres, 29 de juny de 2011

La balada de les llengües bavoses, de François Villon

Ja ho veieu, les coses canvien. Avegades les coses cal que canviïn. L'absència del President, en aquests moments de tanta austeritat i miseria, ja començava a clamar al cel. I a sobre, tenia la barra d'empastifarnos la cara amb la descripció de les seves disbauxes... Tots hi hem estat d'acord i, per unanimitat, hem decidit canviar el codi d'aquest aparador i no deixar-lo entrar més. Apa.
I a més a més li dediquem aquesta lectura de Villon perquè li serveixi de reflexió:

En riagal, en arsenic rocher,
En orpiment, en salpêtre et chaux vive,
En plomb bouillant pour mieux les émorcher,
En suif et poix détrempés de lessive
Faite d'étronset de pissat de juive,
En lavailles de jambes à meseaux,
En raclure de pieds et vieux houseaux,
En sang d'aspic et drogues venimeuses,
En fiel de loup, de renards et blaireaux,
Soien frites ces langues ennuyeuses!

En sulfur roig, en arsènic roquer,
en sulfur groc, en salnitre i calç viva,
en plom bullent perquè es puguin desfer,
en sèu i pega mesclats amb saliva,
amb cagallons i pixats de xueta,
en suc de peus i escorrims de baieta,
en regalims de rentat de leprós,
en sang de serp, pocions verinoses,
en fel de llop, de teixó i de gos,
siguin fregides les llengües bavoses.

En cervelle de chat qui hait pêcher,
Noir et si vieil qu'il n'ait dent en gencive,
D'un vieil mâtin qui vaut bien aussi cher,
Tout enragé, en sa bave et salive,
En l'écume d'une mule poussive,
Déntranchée menue à bons ciseaux,
En eau où rats plogent groins et museaux
Raines, crapauds et bêtes dangereuses,
Serpents, lézards et tels nobles oiseaux,
Soient frites ces langues ennuyeuses!

En el cervell d'un gatot sense dents,
negre i xacrós, tot ell ple de tendrums,
d'un vell mastí en les baves pudents,
amb les lleganyes i enmig de pixums,
en la suor d'una mula xaruga
i el pus que té encrostant cada arruga,
en el xipoll fet amb l'aigua on els rats,
els garipaus i serpents llefiscoses
neden contets i ben empastifats,
siguin fregides les llengües bavoses.

En sublimédangereux à toucher,
Et ou nombril d'une coulouvre vive,
En sang qu'on voit ès palettes sécher
Sur les barbiers quand pleine lune arrive,
D'ont l'un est noir, l'autre plus vert que cive,
En chancre et fic, et en ces claires eaues
Où nourrices essangent leurs drapeaux,
En petits bains les filles amoureuses
(Qui ne m'entend n'a suivi les bordeaux)
Sòient frites ces langues ennuyeuses!

En sublimat corrosiu que fa abcés,
i en el melic d'una colobra viva,
en sang cuallada als bacins dels barbers
llavors que plena la lluna hi arriba,
la meitat negra i l'altra ben verda,
en els cubells on escaten la merda
totes les dides de tots els gibrells,
als esbandits de les més amoroses
(i si no ho saps no has anat als bordells),
siguin fregides les llengües bavoses.

Prince, passez tous ces friands morceaus,
S'étamine, sac n'avez ou bluteaux,
Parmi le fond d'unes braies breneuses;
Mais par avant, en étrons de pourceaux
Soient frites ces langues ennuyeuses!

Si cap gibrell no podeu obtenir,
passeu això per un filtre ben fi,
pel fons més brut d'unes bragues ronyoses,
prô que primer en els fems d'un garrí
siguin fregides les llengües bavoses.

(trad. Jordi Teixidor)

dimecres, 22 de juny de 2011

dimarts, 21 de juny de 2011

El Satiricó de Petroni

Ah, realment aquest llibret és un pou sense fons! Hi és tot: el sopar més delirant que mai podrieu imaginar, tota mena de refinaments i de migdiades, contes de por, contes d'enginy, i fins i tot una guerra civil. Ara que acabo de llegir que El Lletraferit de Manlleu em fa una mena de retret de no sé què, mira, té, també hi he trobat un homenatge a les seves dèries:

Eumolp, mentre recitava, fou apedregat per alguns dels que passejaven pels porxos. Avesat a rebre aplaudiments d'aquesta mena, es va cobrir el cap i va fugir del temple. Vaig témer que no em prenguessin també a mi per un poeta. Per això, seguint els passos del fugitiu, vaig fer cap a la platja, i tan bon punt vam poder aturar-nos, fora de l'avast dels projectils, vaig dir-li:
-Sisplau, ¿què caram pretens amb aquesta mania? No fa ni dues hores que ets amb mi i has parlat més en vers que no pas en prosa. Així no m'estranya pas que la gent t'empaiti a pedrades. Jo també m'ompliré les butxaques de rocs per badar-te el cap cada vegada que desbarris.
Remenant el cap em respongué:
-Ai, jovenet del meu cor! No he debutat pas avui. De fet, cada cop que he trepitjat un teatre per oferir-hi un recital, el públic acostuma a acollir-me així. En fi, per no tenir raons també amb tu, m'abstindré tot el dia d'aquesta menja.
-Fet -li vaig contestar-, si renuncies per avui a la teva dèria, soparem junts...
(trad. Josep M. Pallàs)

dimecres, 15 de juny de 2011

Sopem, us ho recomano. Aquesta és la gràcia del sopar.

Companyes, companys, pietat. Segueixo submergit en el sopar de Trimalció, no hi ha manera de fugir d'aquest deliri! El menjar em surt per les orelles. A vegades penso que no menjaré mai més. Escolteu una vegada més el bon Petroni:

Dit això, quatre ballarins entraren corrents al so de la música i s'emportaren la part superior de la safata. Aleshores veiem al dessota pollastres ben engreixats, mamelles de truja i, al mig, una llebre guarnida amb ales que semblava Pegàs. També vam observar als quatre cantons de la safata sengles Màrsias amb uns petits odres, dels quals rajava una salsa de pebre sobre uns peixos que hi nedaven com en una sèquia. Tots aplaudim, començant pel servei, i escometem contents aquestes delicadeses. Trimalció, no menys content per un cop d'efecte com aquest, digué:
-Talla!
A l'instant es presentà el trinxant i, adaptant els gestos al compàs de la música, esbocinà la vianda de tal manera que semblava un gladiador combatent dalt del seu carro, als acords d'un orgue hidràulic.
Mentrestant Trimalció no parava de dir amb to emfàtic:
-Talla, talla!
Jo sospitava que aquest mots tants cops repetit amagava alguna facècia; per això no em va fer vergonya preguntar-ho al que jeia a la meva dreta. Ell, que havia contemplat molt sovint jocs d'aquesta mena, em respongué:
-Veus el que està tallant la vianda? Es diu Talla. Així, cada vegada que diu "talla", amb el mateix mot el crida i li ho mana.
(trad. Josep M. Pallàs)

dissabte, 11 de juny de 2011

dimarts, 7 de juny de 2011

El Sopar de Trimalció

Companys, que feixuc és haver de romandre en els àpats de l'opulència! Ah, quin desgast del cos i de la ment! Si jo us expliqués... provocaria, n'estic segur, la vostra compassió. En el sopar de Trimalció, tal com el presenta el Satiricó del bon Petroni, s'hi respira l'ambient que em veig obligat a suportar aquests dies. Companys, un últim esforç!, sé que esteu amb mi!; tot sigui per aconseguir la subvenció! El Secretari diu que ja la tenim a tocar...

Tot seguit van dur unes àmfores de vidre curosament tapades amb guix, als colls de les quals hi havia unes etiquetes amb aquesta inscripció:FALERN OPIMIÀ DE CENT ANYS.
Mentre llegim les etiquetes, trimalció picà de mans i digué:
-Ai! Viu més temps el vi que el pobre home. Donem-nos, doncs, a la beguda. El vi és vida. I us estic oferint autèntic Opimià! Ahir no vaig servir pas un vi tan bo, tot i que tenia a sopar convidats molt més distingits.
Mentre bevíem, doncs, i ens embadalíem amb aquestes magnificències, un esclau va portar un esquelet de plata tan ben arranjat que les juntures i les vèrtebres es movien i doblegaven en qualsevol direcció. Mentre Trimalció el llançava sobre la taula una vegada i una altra i l'articulació mòbil li feia adoptar diverses actituds, va afegir:
-Ai, pobres de nosaltres! No res, no som! Així serem tots plegats després que l'Orc se'ns emporti! A viure, doncs, mentre ho poguem disfrutar.
(trad. Josep M. Pallàs)

dimecres, 25 de maig de 2011

dimarts, 24 de maig de 2011

L'Hermògenes és un lladre de tovallons, un epigrama de Marc Valeri Marcial

Benvolguts associats. Veig que aneu prosperant i fent la vostra pel Balneari, que supereu les adversitats amb bon humor. En hora bona! Salut i alegria!
Jo mentrestant, amb la bona ajuda del Secretari, vaig fent gestions a la capital per tal d'aconseguir la subvenció. Hem hagut de fer molts àpats i ressopons, i a vegades això és una mica pesat, de manera que podeu imaginar com envejo la vostra situació! I les ganes que tinc de ser amb vosaltres. Ah, la llibertat, beatus ille...
Perquè us feu una idea d'aquest món de les altes esferes en el que em veig obligat a romandre, si més no momentàniament, i en el qual per cert és tan difícil d'organitzar una modesta migdiada, us transcric un epigrama de Marcial que n'és una mena de resum.

L'Hermògenes és un lladre de tovallons, Càstric, tan gran com
amb prou feines en Massa ho fou, penso, de diners.
Encara que observis la seva dreta i li prenguis l'esquerra,
ell trobarà la manera d'agafar un tovalló:
així l'alè del cèrvol absorveix la serp congelada,
així Iris pren l'aigua que caurà des del cel.
Fa poc, quan per a en Mirí, ferit, es demanava clemència,
l'Hermògenes va arrambar quatre tovallons.
Quan el pretor volia deixar caure el tovalló enblanquinat,
l'Hermògenes va pispar el tovalló al pretor.
Ningú no havia portat tovallons tement que els el robessin,
l'Hermògenes va endur-se les tovalles de taula;
si no n'hi ha, l'Hermògenes no dubta a desfer
els llits centrals i els peus de les taules.
Encara que els espectacles cremin amb un sol de justícia,
es recullen els tendals quan apareix l'Hermògenes.
Els mariners, esfereïts, s'afanyen a plegar veles
sempre que l'Hermògenes es deixa caure pel port.
Fugen els portallins calbs i la turba sistrada
quan apareix l'Hermògenes entre els devots.
L'Hermògenes no porta mai el tovalló al sopar,
l'Hermògenes s'emporta sempre el tovalló del sopar.
(trad. Antoni Cobos)

dijous, 12 de maig de 2011

dimecres, 4 de maig de 2011

dilluns, 2 de maig de 2011

Un sonet de Shakespeare


Ja no ens queda ni una fulla de l'arbre de Shakesperare. No som res! Tant d'esforç que devia esmerçar en escriure aquelles obres, aquelles obres tan bones, i ara no són res més que pols, pols i memòria. Ahir encara vam llegir un seu sonet que em sembla que recordo prou bé:


Si la substància de la carn fos pensament,

la distància, cruel, el pas no em barraria;

perquè, per lluny que fos, immediatament

des dels llocs més remots al teu costat vindria.


Llavors, no importaria que jo tingués la llar

als confins més distants del lloc on tu fas vida;

el pensament lleuger pot saltar terra i mar

i allà on li plagui pot volar d'una embranzida.


Pro el pensament em mata, perquè, de pensament,

no en sóc per, amb un salt, recórrer la distància;

estic fet d'aigua i fang i espero àvidament

que arribi el temps de veure't i, així, se'n vagi l'ànsia.


No rebo res que em vingui d'aquests lents elements,

llevat del plom pesant, emblema dels turments.

(trad. Salvador Oliva)

dijous, 21 d’abril de 2011

dimecres, 20 d’abril de 2011

Ser o no ser, aquest és el problema

Bon dia i bona hora! Aquí seguim amb Shakespeare, i com més el llegim més ens agrada. Tenia un cert ofici, aquest, en Shakespeare, i jo que des de sempre havia considerat la literatura com un ofici menor (comparat amb la cuina, s'entén), a mida que passen els dies i amb ells les lectures, m'adono que potser estava equivocat. Per la Santa Missa!, quins pinxos aquests bibliotecaris! M'estan reconvertint a la santa cultura! I això comença de notar-se, i el que cuinem ja pren una volada, o dues: hem passat dels espinacs a les bledes, i de l'escarola a l'enciam. Però el culpable d'aquests canvis subtils, a més a més de l'escriptor, és en Sendu, que ens porta les viandes que la Natura li proporciona d'acord amb el canvi de les estacions. Diu que aviat tindrem tomàquets i mongetes...

L'altre dia el foc va consumir aquestes paraules tan profundes que ara llegireu. Sovint encara hi penso. No me les trec del cap.


Ésser o no ésser, aquesta és la qüestió. ¿Què és més noble per a l'esperit, sofrir les fletxes i els flagells d'una ultratjant fortuna o, armat, abrandar-se contra un mar d'entrebancs i, oposant-s'hi, finir-los? Morir, dormir, res més. I dir que amb un somni solament acabem el turment del cor i els mil cops naturals, herència de la carn. Ai, consumació devotament volguda! Morir, dormir, somniar potser: heus aquí el destorb! Perquè en el son de la mort, ¿quins somnis poden venir, si ja ens hem escapat de la mortal despulla? És això que ens detura; la reflexió que allarga el sofriment de viure! Perquè, ¿qui podria endurar els flagells del temps i els seus desdenys, l'abús de l'opressor, l'ultratge del superb, l'angoixa d'un amor desatès, els retards de la justícia, la insolència oficial i el gran menyspreu que el mèrit pacient rep dels indignes; qui, si hom pot assolir la pau amb un punyalet nu? ¿Qui voldria entomar aquest gran feix, suant i gemegant tota una existència esgotadora, si no fos per l'esglai de quelcom desconegut enllà de la mort, país no descobert, dels límits del qual cap viatger no torna? Enigma aqueix que ens contorba el voler i ens força a suportar els mals presents, ans que volar vers altres que ens són desconeguts. Així la consciència ens fa a tots uns covards, i el color natural de la resolució s'esmorteeix sota l'ombra esvaïda del pensament; i escomeses de la més alta volada, això considerat, canvien llur corrent i perden el nom d'acció...

(trad. Terenci Moix)


dimarts, 12 d’abril de 2011

Shakespeare: discurs del dia de Sant Crispí

Sóc el Marmitó de can Soques, o sigui el cuiner del Balneari.

Però no sé per quant temps, perquè m'estic replantejant la meva situació en el món. No és el que us penseu. Els meus pinxos de cuina són unes persones molt ilustrades. El cas és que per encendre el foc el millor és el paper, paper de diari normalment, però degut al nostre aïllament, ja no en tenim; per això utilitzem els llibres de la biblioteca que encara es troben apilats en capses a sota de l'alzina. En Licor i en Polo, els pinxos, que són els bibliotecaris, no semblen contraris a aquesta pràctica, però han posat com a condició indispensable que abans de fer-los desaparèixer en el no res, els hi retem un petit homenatge en forma de lectura; lectura que sovint fem en veu alta, compartida; de manera que la cuina s'ha convertit, no en tinc cap dubte, en el lloc més cultural de tot el Balneari.

Fa uns quants dies que estem amb Shakespeare. Vam obrir una capsa i anem traient... Aquí us mostro, a tall d'exemple, un discurset extret de la tragèdia que porta per nom Enric V, que no està gens malament...; molt adequat a les nostres circumstàncies actuals:


Si estem marcats per morir, ja som prous

com a pèrdua de la nostra pàtria. I si hem de viure,

com menys serem més gran serà l'honor rebut.

Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més!

Per Júpiter: no sóc gens àvid de riqueses,

ni m'importa saber qui s'aprofita dels meus béns;

no em sap greu que altres portin vestits meus;

aquests afers externs no em mouen el desig.

Peròo si fos pecat cobejar honors,

seria l'ànima vivent més pecadora.

No, cosí meu, no vulgueu cap més home d'Anglaterra.

Per Déu que no voldria perdre aquest honor tan gran,

com el que em sembla que em trauria un home més,

ni a canvi de més altes esperances.

Ah, no en vulgueu cap més!

Més aviat digueu al meu exèrcit, Westmoreland,

que qui no tingui ànim per aquesta batalla

que se'n vagi, i que tingui un salconduit,

i, a la bossa, diners per al viatge.

No volem pas morir amb la companyia

de qui té por de morir al costat nostre.

Avui és Sant Crispinià,

qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa

s'alçarà de puntetes quan es parli d'aquest dia,

i el nom de sant Crispinià el farà sentir gran.

Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,

cada anys en aquest dia convidarà els veïns

i els dirà: “Demà és sant Crispinià”

i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius

dient: “Vaig ser ferit el dia de sant Crispinià”.

Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,

sempre es recordarà del que va fer aquell dia

amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms

als seus llavis seran familiars com els noms casolans:

Enric, el Rei, Bedford i Exeter,

Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,

tots serem recordats entre copes escumejants,

i els homes bons ho explicaran als seus infants

i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran

-des d'ara fins el dia que s'acabi el món-

sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.

Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,

perquè els que avui vessin la seva sang amb mi

seran els meus germans. Qui sigui baix de rang

serà, des d'aquell dia, alçat a la noblesa.

Molts cavallers inglesos que s'han quedat al llit

maleiran el fet de no trobar-se aquí

i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin

algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.

(trad. de Salvador Oliva)


dimarts, 5 d’abril de 2011

Els llits


Sóc en Franz

El problema dels llits s'ha complicat. Dormim a les golfes del Balneari, en una gran sala sota les bigues que aguanten la taulada, i de moment hem posat els matalassos directament a sobre del terra.

Encara no hem aconseguit muntar cap llit. Però allà no hi dormim tots; la Desavillé quan va veure les condicions, es va indignar..., i es va retirar amb la Wendy i la Rita a una saleta d'estar del segon pis, i des del primer dia han fet d'aquella saleta el seu dormitori. No hi deixen entrar ningú. I tampoc no pugen al dormitori el Marmitó i els dos pinxos, que prefereixen quedar-se als bancs de la cuina.

I el doctor Capó també es queda al seu despatx de la planta baixa; de nit no el veiem però de dia tampoc. Va dir que volia concentrar-se en la confecció del programa que hem de seguir.

No hem aconseguit muntat cap llit perquè falten peces, i sospitem que els llenyataires les sostreuen; en comptes d'anar a buscar llenya al bosc, pugen a les golfes d'amagat i baixen a la cuina amb els travessers dels llits. Si no, què feia l'altre dia una pota de llit al costat del fogó?

dissabte, 2 d’abril de 2011

Els primers dies

Sóc en Franz.

M'agradaria dir alguna cosa de la nostra vida quotidiana al Balneari, però em sembla que encara és una mica aviat per a parlar de quotidianitat i de rutina. Aquí tot està per fer. No podia imaginar que existissin encara paratges tan apartats i feréstecs en el nostre país; això d'una banda, l'exterior, la Naturalesa desbocada i exuberant que gairebé ens barra el pas en qualsevol direcció, tot i que davant de la casa hi ha uns prats deliciosos, amb moltes flors, és l'òstia de bonic!, que anuncien l'arribada de la primavera; això d'una banda, el món exterior, i de l'altra..., el nostre Balneari; uf!, portem una setmana en els treballs de condicionament i restauració del que és indispensable, però com que hi ha tantes coses a fer, la nostra feina no es nota gaire.

El Secretari i el President van desaparèixer amb el 4x4 del Secretari el segon dia; van dir que havien de resoldre uns problemes urgents i que tornarien aviat, però per mi que s'escaquegen. I la seva absència em sembla que s'ha deixat sentir en la moral de tot el grup, que en aquest moment és molt baixa. No tenim llum ni telèfon, i els mòbils no tenen cobertura, i el poble més a prop es troba a més de vint quilòmetres de pista, i no disposem de cap mena de vehicle, de manera que podríem dir que ens trobem aïllats del món exterior.

Ja he dit que hi ha feines indispensables que s'han de fer; per exemple muntar els llits, que no entenem per quin motiu estaven desmuntats; això ha estat un treball molt complicat perquè els caragols estaven barrejats; són llits de fusta de l'any de la maria castanya, llits grinyoladissos, amb uns somniers que s'enfonsen cosa de no dir; encara hi treballem.

El problema principal, però, és la cuina. El Marmitó es va enfadar molt l'altre dia perquè tothom espera que cuini tots els àpats; això és una feina molt laboriosa, s'ha de cuinar amb foc de llenya, i això vol dir sortir a fora i recollir, el llenyer és buit. Va dir que ja n'hi havia prou, que si no hi havia ajudants tampoc no hi hauria menjar; finalment en Licor i en Polo han acceptat de fer de pinxos de cuina, i el Rector, el Rellotger, l'Aparici i en François, han constituit una colla de llenyataires.

En Sendu i la Francesca són els masovers, i també ajuden força, però són persones d'edat molt avançada. Viuen en una caseta a part. En Sendu ens proporciona patates i cebes i alguna penca de cansalada, i espinacs, i ous de tant en tant..., i no tenim res més, de manera que el menjar ha entrat ràpidament en una monotonia que en general no portem gaire bé. A vegades penso que si no fos pel Sendu i la Francesca, estaríem completament desemparats.

dissabte, 26 de març de 2011

En el Balneari de la Migdiada

Bon dia humanitat.

En la meva condició de President d'aquesta noble associació, tinc el plaer d'anunciar-vos que els esdeveniments s'han precipitat i ja ens trobem en el Balneari de la Migdiada. El Secretari ha fet els deures, i podríem dir que si no hi ha entrebancs que ho estronquin, passarem en aquesta masia, o potser hauríem de dir en aquest casalot (som a can Torracollons de Dalt, però l'hem rebatejat amb un nom més amable i més d'acord amb els nostres propòsits)..., deia, que passarem en aquest balneari dotze mesos ben rodons. Aquest és el projecte que feia temps anàvem perfilant i, ara que finalment ha arribat el moment de la veritat, estem tots molt il·lusionats.

Qui som? Quants som? Jo us ho diré, i també us diré les feines que cada associat s'ha compromès a realitzar:

El Lletraferit de Manlleu i el Pollastret es faran càrrec de la secció cultural.

En Licor i en Polo seguiran en les seves tasques a la biblioteca (hem aconseguit transportar des del magatzem les nostres dues centes capses plenes de llibres, que ara mateix ja tenim apilades al davall d'una alzina).

El Marmitó de can Soques es farà càrrec de la cuina.

El doctor Capó, salut i sanitat. El doctor Bucèfal, degut als seus incomptables compromisos internacionals, no podrà supervisar directament l'evolució del nostre procés, però ha delegat en el doctor Capó, metge de prestigi inqüestionable i que ens mereix un gran respecte. En aquests moments ja està habilitant el seu despatx.

La Rita, organització i distribució dels espais.

El Rector, el Rellotger, el Pernilet d'Aglà, en Franz, el Punyal i l'Aparici (sí, l'Aparici!), transport de materials.

La Desavillé, roba i complements (atrezzo, ens ha dit que posem).

També comptarem amb la Daisy, que no fa gaire va patir un cas molt desafortunat; ah, i el Secretari, però degut a les seves feines de gestió econòmica, ja ens ha avisat que de tant en tant haurà d'absentar-se.

En fi, aquí ens teniu a plena Natura, contents i una mica eufòrics!


dimarts, 15 de març de 2011

Dies de neu

A vegades hi ha persones que no tenen raó. És el cas d'alguns que han fet comentaris relacionats amb l'última publicació. Allà dèiem que a la nostra associació hi ha socis preferents. És veritat; però els qui ho criticaven, resulta que també són socis preferents. És l'enveja que ens rosega el cor, ja ho hem dit en més d'una ocasió: el món és pler d'enveja; i això hauríem d'evitar-ho, perquè, a quina mena de migdiades es poden lliurar els envejosos?
Per trencar aquest malefici i amb la millor de les intencions, publiquen un altre trosset del mateix monòleg:

Aquesta és història sense mica de glòria
(així, literalment, no ho pensis malament),
perquè el que a mi m'agrada és la cosa callada,
la vida en una tina (digues, si vols, rutina):
Agafes les muntanyes i el cel amb els seus astres,
i el món, tot el cadastre d'allò que en diem món,
i en fas com una pasta que pastes, com hi ha món!,
i ja veuràs com fon, i que cogui, que cogui
a poc a poc, que cogui... I això d'a poc a poc
que tan bé rima amb groc, em recorda que és groc
un plat que ara que entrem en aquest març marçot...
Oh si la meva amiga, la meva amiga coc
que cuina amb mà de plata, que governa bé el foc,
volgués fer-me una plata de crema ben galana!
Arriba sant Josep! ta-ta-ret! ta-ta-ret!
Ja sé que no em dic Pep; però ara que hi ha tants ous,
em ve al magí, i em cou, que ja fa més d'un any
vam dir fins l'any que ve. I això va estar molt bé,
perquè nois, quin empatx! (ens llepàvem els dits
i dèiem: quin profit!, amb quin profit se'ns posa
sense mica de nosa! Però després... quina cosa!);
i és que molt vam passar, de llarg, el més prudent...

dimarts, 8 de març de 2011

dilluns, 7 de març de 2011

Març marçot

Els poetes, de tant en tant, solen treure un llibre. Aquest és el cas del nostre Punyal de qui no sabiem cap novetat des que, ara ja comença a fer uns quants anys, va guanyar aquell premi irrepetible que la nostra associació va organitzar juntament amb Emboscall Editorial.
Això que ara ha tret es diu "Orgia Numeral i altres monòlegs". Pensàvem fer-li una bona crítica, una crítica en profunditat, volem dir, perquè el Punyal, en la seva qualitat de soci preferent hi té dret, però el Lletraferit de Manlleu se'ns ha anticipat i ens consta que està estudiant el llibre i ja ha començat a escriure un article d'opinió.
En fi, de moment, i tenint en compte que som a primers de març, us ofereixo una petita mostra del monòleg que es diu: dies de neu, i que se situa precisament en aquest mes

Ara som a primers del tercer mes de l'any,
aquest mes de frontera que va del fret hivern
(no s'acaba mai, ai!, aquest collons de fred,
per bé que els més vells diuen que l'avui ja no és fred),
que va del fred hivern als dies més amables,
quan els camps broden verds i els arbres posen fulla;
la natura es vesteix, i allò que era despulla
-quatre troncs, esquelets, els camps pelats i freds-
ara ho tens viu i verd, pertot el color verd,
un verd, el primer verd, que de tan prim es perd.
Puja el sol en el cel i en passar el punt vernal
ens plou un polsim d'or que l'ànima, animal
que jo sóc, me l'esvera, me la torna més fera.
Queda lluny el solstici, encara ha d'arribar,
i això meu ja és un vici: no saber-lo esperar.
I encara som a març, a primers d'aquest març
i perquè és de frontera ser liberal, i mal,
en negocis de muda (treballes a la muda
com un contrabandista; mai no seràs rendista!),
tant prodigues bonança com disposes, per xanxa!,
els freds que fan més mal sense gens de recança.
Març marçot que t'emportes les velletes que pots
de la vora del foc. Març marçot, dolentot!

I si en voleu saber més coses, un parell d'enllaços:
el taller de poesia d'emboscall editorial
i el bloc oficial de l'autor

dilluns, 28 de febrer de 2011

Lop es nomnat lo pes, e lop no es

Galceran encerteu quin és el pes

Una més d'en Guillem de Berguedà, encara que aquesta seria pròpia d'en Marius Serra, l'enigmista.
És un enigma que a mi personalment m'ha donat motiu per profundíssimes reflexions, i que ha generat molta polèmica en la nostra associació. Tothom hi diu la seva i ningú no es posa d'acord. Transcriuré la versió d'en Titot, a veure si aquesta vegada és del gust de la Wendy:


Galceran, encerteu quin és el pes
que duc a sobre prô no puc tocar;
no vull deixar-lo prô no el puc portar,
si me n'allunyo em pesa encara més.
Del llop en diem pes, prô llop no ho és,
prô allò que el féu clapat de negre i blanc
és el que més vull, perquè és carn i sang,
ja que desitjant prendre vaig ser pres.

En Gauseran, gardats cal es lo pes
que porti eu ses poder lo tocar;
pausar no·m play, vull e no pusc portar,
e ssi·l me lony, cert suy que mes me pes.
Lop es nomnat lo pes, e lop no es;
mas ço que·l fech clapat de negre y blanch,
deseig eu mays, qu'es fach de carn e sanch,
qu'eu designats pendre fuy primer pres.

Senyor Guillem, us dic cert que aquest pes
duré de bon grat si el puc abraçar,
i la mort em plauria suportar
si sobre aquest pes defallit caigués.
Fóreu feliç si el llop us mossegués
i jo al cor m'obrís un esvoranc.
El seu bell pèl fa captiu l'home franc,
a vós molt més, prô a mi no em diu mai res.

Señer Guillem, lo pes que dit m'aves
gint portaray si·l pusch ferm abraçar,
i enquer grieu mort me playra sufertar,
pus defallints sobre lo pes caygues;
vos serets gay s'est llop lenga·us mordes,
ieu si mon cor ab son arrap m'arranch;
son bell clapat ha fayt catiu de franch,
a vos assats, y assats a mi demes.


dijous, 17 de febrer de 2011

De Berguedan, d'estas doas razos

Amics i amigues, que el febrer us sigui lleu!
A vegades els esdeveniments no venen prou ben encarrilats. Vet aquí una diàleg amistós entre Guillem de Berguedà i Aimeric de Peguilhan. El tema és prou important: no ser estimat i estimar, o bé ser estimat i no estimar. Quina de les dues razos preferiu? Trancriuré la versió d'en Titot, seguida de l'original:

Senyor de Berguedà, digueu-me vós
d'aquestes quina és més bona opció
i de l'altra jo en seré defensor,
i us venceré, si algú ho vol sospesar,
què trieu: no ser estimat i estimar,
o que estimant no sigueu vós amat?
Esculliu la que us plau més, aviat.

De Berguedan, d'estas doas razos
al vostre sen chausetz en la meillor,
q'ieu mantenrai tan ben la sordejor
q'ie·us cuich vensser, qui dreich m'en vol jutgar:
si volriatz mais desamatz amar,
o desamar e que fossetz amatz.
Chausetz viatz cella que mais vos platz.

Aimeric, tindria el seny d'un mocós
si no sabés en amor què és millor.
Prefereixo que em tinguin per senyor
sentint-me estimat pro sense estimar;
perquè a l'amor no vaig venir-hi en va
i mai no he estat home desenfeinat:
en daus i en dames vull ser afortunat.

Berguedà, mai ningú poc amorós
té, al meu parer, goig ni distinció
així com val més seny que no follor:
qui serveix més vali més es fa honrar
que no aquell que pren i no vol donar.
Jo prefereixo ser pobre i honrat
que poderòs pro desenamorat.

Aimeric, tal com guineu feu vós,
que quan d'un fruit tingué l'ambició
se'n va abstenir per la simple raó
que al cirerer no es va poder enfilar,
maleïnt el fruit que no va abastar.
Veig que ara vós amb ella heu acordat
blasmar tot allò que teniu vedat.

Berguedà en sou tant de maliciós
que penseu que sóc del mateix color.
No ho sóc, si en lloc de joia prenc dolor;
però amb bona esperança ho puc suportar,
més em plau perseguir sense arribar
que no atènyer allò que no em fóra grat:
res no val tant com un bé desitjat.

Aimeric, he vist fallar grans senyors
valents i ardits, justament en això.
Ot, en una cursa amb el cavall bo,
va perdre per no fer-lo galopar:
havent-lo esperonat en començar,
ell vencedor s'hauria proclamat:
cal fer sempre que es pot la voluntat.

Berguedà, mil cops triaré estimar
la dona que adoro sense ser amat,
que amb altra fer la meva voluntat.

Baró Aimeric, no heu de fatxendejar:
si estiméssiu tant com us n'heu vantat,
tan lluny de l'amor no haurieu guillat.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Arnaut Daniel

Mil cops al jorn m'estiro jo per ella, tot badallant

Per la son, m'estiro per la son!
Em sembla recordar que el tema aquest dels badalls ja l'havíem tractat. Però tant fa, després d'un dia en ve un altre, i ningú no se'n queixa. Badalleu a gust, estireu-vos..., i que tingueu una bona migdiada..., si la podeu fer, si us deixen, perquè tal com van les coses últimament a les fàbriques, en els despatxos...; vull dir, les hores extres, les primes de competitivitat i altres coses semblants. Oh, desfici! Em pregunto com el deuen tenir el tema aquest de la migdiada per Alemanya i rodalies? El nostre mirall, el nostre exemple...
Tornem doncs a la cançó d'Arnaut Daniel, a qui Dante situa en el purgatori a la Divina Comèdia.
Oferim la traducció de Lola Badia seguida de l'original:

Un dolç brogit
de refilets i cants
en llur llatí sento de mant ocell,
apariant-se ben gojosos, amb
llur fina amant, tal com nosaltres fem.
I puix que jo desitjo la més bella,
l'he de cantar amb traça tan severa,
que el cant no haurà ni estramps ni mot que torna.

Doutz brais e critz,
lais e cantars, e voutas
aug dels auzels q'en lur latin fant precs
qecs ab sa par, atressi cum nos fam
a las amigas en cui entendem;
e doncas ieu q'en la genssor entendi
dei far chansson sobre totz de bell'obra
que no·i aia mot fals ni rim'estrampa.

No aní apoquit
ni amb passes vacil·lants
el primer cop que entrava en el castell
on hi ha midons, de qui jo tinc gran fam
com no l'hagué el nebot de sant Guillem;
mil cops al jorn m'estiro jo per ella
tot badallant, car les altres supera,
així el gojós val més que si estuforna.

Non fui marritz
ni non presi destoutas
al prim q'intriei el chastel dinz los decs,
lai on estai midonz, don ai gran fam
c'anc non l'ac tal lo nebotz Sain Guillem;
mil vetz lo jorn en badaill e·m n'estendi
per la bella que totas autras sobra
tan cant val mais fis gaugz q'ira ni rampa.

Fui acollit,
com els meus mots galants,
prou bellament -car no sóc passarell
i estimo més l'or pur que no l'aram-,
el dia que vaig dir-li: "no ens besem?"
I del mantell blavenc fent-se rodella,
que no ens veiés cap serpent llausanguera
de llengua vil, m'otorga bona torna.

Ben fui grazitz
e mas paraulas coutas,
per so que jes al chausir no fui pecs,
anz volgui mais prendre fin aur que ram,
lo jorn qez ieu e midonz nos baisem
e·m fetz escut de son bel mantel endi
que lausengier fals, lenga de colobra,
non o visson, don tan mals motz escampa.

Déu que ha guarit
al cec Llongí de tants
continus falliments el desgavell,
em permetrà, a la cambra on tots dos vam
donar-nos cita, fer que junts jaiem.
Vist de besllum son cos, em meravella
d'assaborir ço que el desig espera;
besos, rialles, on el goig s'enforna.

Dieus, lo chauzits,
per cui foron assoutas
las faillidas que fetz Longis lo cecs,
voilla, si·l platz, que ieu e midonz jassam
en la cambra on amdui nos mandem
uns rics convens don tan gran joi atendi,
qe·l seu bel cors baisan rizen descobra
e qe·l remir contra·l lum de la lampa.

Cap brot florit
de capolls oscil·lants
que els ocellets sorollen al branquell
no és pas més fresc; per què no vull Roam
tenir sens ella ni Jerusalem;
però, fidel, mon cor se li esbadella,
car d'amar-la i ser amat, amb amor vera,
fos a fer, el rei d'Estella se n'exorna.

Ges rams floritz
de floretas envoutas
cui fan tremblar auzelhon ab lurs becs
non es plus frescs, er q'ieu no volh Roam
aver ses lieis ni tot Jerusalem;
pero totz fis, mas juntas, a li·m rendi,
q'en liei amar agr'ondra·l reis de Dobra
o celh cui es l'Estel e Luna-pampa.

Boca, ho he dit?
tots els regnes gegants
de què el rei grec féu el seu escambell,
i en fou honrat, i el senyor de Roam,
i el rei de tir i Jerusalem,
potser m'has pres. Folla és l'estrella
d'aquell qui de tant de bé té la delera,
i és neci aquell qui amb alegria borna.

Bocca, que ditz?
q'eu crei qe·m auras toutas
tals promessas don l'emperaire grecs
en for'onratz o·l senyer de Roam
o·l reis que ten sur e Jerusalem;
doncs ben sui fols que quier tan qe·m rependi,
que jes Amors non a poder qe·m cobra,
ni savis es nuls om qui joi acampa.

No sóc colpit
per llengües malparlants
com el rei dels gallecs. Encara que ell,
blasme mereix car capturà a ple camp
Raimon, del comte el fill, i bé sabem
que era romeu. El seu bon nom clivella
tal estrany tort. Mes si el rei l'allibera,
tan noble gest el meu valor retorna.

Los deschauzitz
ab las lengas esmoutas
non dupt'ieu jes, si·l seignor dels galecs
an fag faillir, per q'es dreitz si·l blasman,
que son paren pres romieu, so sabem,
Raimon lo filh del comte, et aprendi
que greu fara·l reis Ferrans de pretz cobra
si mantenen no·l solv e no·l escampa.

Jo no ho viu, que amb el rei d'Estampa era,
on coronat va ser i honor sojorna.

Eu l'agra vist, mas estiei per tal obra,
c'al coronar fui del bon rei d'Estampa.

dijous, 20 de gener de 2011

Cançó d'opòsits, de Jordi de Sant Jordi


La vida en aquest món és plena de paradoxes, com aquest dibuix de Mim Juncà. La migdiada també, per posar un exemple que ens és molt conegut. És la nit en mig del dia. Dormim a l'hora de la feina. El sol ens mostra el món i nosaltres tanquem els ulls dolçament i ens enfonsem en el sofà... Paradoxes, moltes paradoxes: la lluna -ahir era lluna plena-, no és el sol en el cor de les tenebres?; i els nàufrags, que moren de sed a la part líquida del món; i els vells, els avis, que tornen a la infància; i dones que semblen homes i homes que semblen dones; un diamant en el carbó -això només ho saben els qui encara en cremen-, i el carbó que s'encén com un carboncle, i una muntanya d'amatistes...; i un peix al forn, i un peix en el foc, i una salamandra en el fons d'una bassa; i encara més en el món de la política, en el món seriós de la política i de la diplomàcia, el sainet, l'acudit, la ximpleria, la facècia... Sí, la vida en aquest món és plena de paradoxes, i aquesta cançó de Jordi de sant Jordi resumeix molt bé l'estat de la qüestió:

Tots jorns aprenc e desaprenc ensems,
e visc e muir, e fau d'enuig plaser,
aixi mateix fau de l'àvol bon temps,
e veig sens ulls, e sai menys de saber.
E no estrenc res e tot lo món abraç,
vol sobre el cel e no em movi de terra,
açò que em fuig incessantment acaç,
e em fuig açò que em segueix e m'aferra.
Lo mal no em plats e sovint lo'm percaç,
am sens amor, e no crec ço que sé,
par que somiï tot quant vei pres ma faç,
oi he de mi e vull a altre gran bé,
e parlant call e's auig menys d'oir,
de l'oc cuit no, lo ver me par falsia,
e mengs sens fam, e grat-me sens pruir,
e sens mans palp, e fau de seny follia.
Com vull muntar davall sens que no em vir
e davallant puig corrent en aut lloc
e risent plor, e el vetllar m'és dormir
e quan sui frets pus cald me sent que foc.
E a dret seny eu fau ço que no vull
e perdent guany, e el temps cuitats me tarda,
e sens dolor mantes de vets me dull,
e el simple anyell tinc per falsa guinarda.
Colgant me lleu e vestint me despull
e trob lleuger tot feixuc e gran carg,
e quan me bany me pens que no em remull
e sucre dolç me sembla fel amarg.
Lo jorn m'és nuit e fau clar de l'escur
lo temps passats m'és present cascun hora,
e el fort m'és flac, e el blan tinc per molt dur,
e sens fallir me fall ço que em demora.
No em part d'un lloc e jamés no m'atur,
ço que no crec ivarçosament trob
del que no em fio me tinc molt per segur,
el baix m'és alt, e l'alt me sembla prop.
E vau cercant ço que no es pot trobar,
e ferma vei la causa somoguda,
e lo fons gorg aigua sus port me par
e ma virtut no em té pro ni m'ajuda.
Quan xant me par de què em prenc udolar,
e lo molt bell me sembla fer e lleig,
abans m'entorn que en lloc no vull anar,
e no he pau e no tinc qui em guerreig.
Açò que ve tot per tal com vei entès
de revers faits aicest món e natura,
e's eu qui em só en llurs faits tan empès
que m'és forçat de viure sens mesura.
Tornada
Prenga xascú ço que millor li és
de mon dit vers reversat d'escriptura,
e si el mirats al dreit e al revers
treure porets de l'àvol cas dretura.

dimarts, 11 de gener de 2011

Tornarem a fumar encara que ens costi

He sentit a dir, en repetides ocasions, que els de la Migdiada vivim d'esquena a les eventualitats del dia a dia; però jo afirmo que això no és del tot cert, i fins i tot que és fals. Ara voldria afegir alguna cosa al que s'està dient últimament sobre el tabac, el tema aquest que crema al carrer, als bars, als restaurants, i encén opinions tan arravatades.
Això de les prohibicions ve de lluny. Hi ha gent, pobrets, que no hi poden fer res, són així; se senten impel·lits a fer la vida impossible als que viuen, s'imaginen que són salvadors d'ànimes. Són persones malaltes, i per desgràcia dels nostres temps, sembla que cada vegada n'hi ha més. I, a sobre, últimament fan pinya. O sigui, no els molesta el fum, els molesta que els demés fumin. No ho suporten, els fa ràbia. Mireu sinó perquè martiritzen els fumadors amb aquesta mena d'esqueles en els paquets, i el que diu la nova llei sobre un perímetre de seguretat entorn dels hospitals i les escoles..., però no val la pena, no voldria entrar en la casuística d'aquesta llei absurda que ens ha caigut a sobre.
En Jaume Arnella, el darrer romancer de Catalunya, va escriure fa temps una cançó que es troba en el seu disc Les cançons del Pont de les Formigues, on es queixa d'aquesta persecució contra els fumadors. És molt actual. Actualíssima.

CARTA AL QUIM

Una mica de respir pels fumadors. No es pot matar tot el que és gras.

Començo, Quim, dient-te: Hola, hola;
què tal, com vas, permet-me preguntar;
què tal la feina i la parentela,
les reunions i etcètera, com va?

Però de debò, el que més m'interessa
el que em preocupa més, amic, de llarg,
és que em responguis i em treguis de dubtes;
t'has decidit?, què has fet amb el tabac?

Si tu has complert i has fet tal com pensaves
jo et seguiré, i no sols per orgull;
que estic d'acord, tal com ho plantejaves;
ja n'hi ha prou que se'ns pixin a l'ull.

Tornarem a fumar encara que ens costi
tornarem a fumar, contra corrent.
tornarem a fumar a la descarada
que ho farem tot per viure lliurament.

És indignant tota aquesta campanya
que, diuen ells, sols és contra el tabac;
però que, en el fons, fins el cervell se'ns mengen,
no deixen lloc ni per la llibertat.

Què s'han cregut, puretes de la merda,
volen semblar que són immaculats;
vés a saber si molts dels que ens prediquen
no han xupat mai d'algun fons reservat.

Tornarem a fumar encara que ens costi...

Prou que em sap greu, ja fa anys que vaig deixar-ho
i ara estic bé, no tusso pels matins;
però hi tornarem sols per deixar constància
que no volem que ens manin els cretins.

Si fumo ara, enlloc dels vuitanta
pot ser que mori als setanta-vuit
però hauré viscut com ho fan les persones,
que viure és molt més que la salut.

Tornarem a fumar, encara que ens costi...

Quan m'ho vas dir em vaig fer un fart de riure,
no em negaràs que el teu plantejament
és contundent, però és minoritari
perquè no és molt corrent, ei de moment.

Acabo ja d'escriure aquesta carta
i et dic adéu, apreciat amic Quim:
sempre endavant, la lluita ens agermana
sempre endavant, encara que tossim.

Tornarem a fumar, encara que ens costi...

dilluns, 3 de gener de 2011

La Tia Carme, de Guerau de Liost

En Guerau de Liost és un gran poeta que va escriure un llibre: Somnis, que la nostra associació considera un dels més important de la poesia catalana contemporània (i també de l'extemporània). Però no és d'aquest llibre que ara vull parlar, sinó d'un poema seu molt adequat en aquests dies de ressaques i recuperacions. Parla del coixí, i aquest és un tema que no recordo que mai haguem tractat. El coixí..., és un tema que dóna per molt, en seguirem parlant, però de moment escolteu:

Coixinet de cretona, amb quadrats en maduixa
i una floreta verda al mig de cadascú,
apte, si tinc migranya o se m'adorm la cuixa
o em cal passar tres dies en dejú.

Ta vegetal blanesa m'adorm com una falda:
el caparró s'hi posa confiat.
Amb una olor d'herbetes que no escalda,
em crida a flor d'orella ta casta netedat.

Cada petit de casa ve un dia que t'estrena.
Si me n'exclamo no et troben enlloc.
Val més que et deixi, car l'instint que et mena
farà que aviat tornis, si no em moc.

Coixinet, coixinet, no vull estar-me
d'esmentar la velleta que amb ulleres et féu,
la velleta que es diu Tia Carme
i que de fer-te servir li sap greu.

Era fadrina, i endreçada i neta.
L'horrible mort l'estirà d'una mà.
Amb la mà lliure donà l'animeta
a l'àngel del capçal i no se li tacà.

Però, son cos anyívol,
impropi esdevenia de la foscor del clot.
Tornat mata d'espígol,
s'alliberà en perfum, ja que servar no pot.

Ara torna a ser neta la vida dels terrossos;
ara el cos enterrat torna a ser net.
Com un esquei fulguren els seus ossos
i l'animeta pot mirar-se l'esquelet.