dimarts, 26 de juny de 2012


dilluns, 25 de juny de 2012

La dama de Marcabrú i l'ocellet parlador

Vet aquí la segona part de la cançó. Segueixen parlant de les seves coses. El llenguatge dels ocells, tot i que sovint fa una musiqueta molt agradable, és obscur i difícil. Escolteu-lo...


Ges l'estornels non s'oblida;
quant ac la razon auzida,
c'ans ha sa vida cuillida,
del dreg volar no s'alensa.
Tant anet
e volet
e seguet,
e trobet
lo devet;
orguanet,
a chantar comensa.

L'estornell no se n'oblida;
quan la raó és oïda,
la vianda engolida,
pren el vol sense temença.
Molt anà
i volà,
i bregà,
i trobà
on s'està;
s'endreçà,
i a cantar comença.

Sobr'una branca florida
lo francx auzels brai e crida;
tant ha sa votz esclarida
q'ela n'a auzit l'entensa.
L'us declui,
lai s'esdui
truesc'a lui.
Auzels sui.”
Ditz: “Per cui
fas tal brui
o cals amors tensa?”

Sobre una branca florida
l'ocell franc refila i crida,
amb la veu tan esclarida
que ella escolta amb complaença.
Ja obrí
i sortí
al jardí.
“Au, aquí”,
diu, “per qui
tant brogir,
quin amor et tensa?”

Di l'estornels: “Part Lerida
a pros es tan descremida,
c'anc no saup plus de gandida,
plena de falsa crezensa.
Mil amic
s'en fan ric:
per l'abric
qu'us servic,
lo meric
del chairic
n'aura ses faillensa.”

L'ocell fa: “Enllà Lerida
heu estat malagraïda,
vau privar-lo d'acollida
plena de falsa creença.
Amics mil
fan abril:
molt subtil
i servil,
del mandil
d'or, el fil
haurà sens fallença”.

Auzels, a tort m'a'nvazida;
mas pos amor no'm ressida,
mas q'ieu no sui sa plevida,
en cug aver m'entendensa.
C'autr'amieu,
no vueill ieu,
e badieu
ses aisieu
don m'eschieu
tug de brieu,
ses far contenensa.

“Ocell no m'has ben servida,
perquè amor no és establida,
i del tot una mentida,
si creus que ha aliança.
Companyó
no vull jo,
ni en saó;
salpicó
pel bufó
beneitó,
sense fer observança.

Az una part es partida
ma fin'amistatz plevida,
son joc revit, si'l m'envida.
Auzels, per ta conoisensa,
so'l diguatz:
qu'en un glatz
lev'e jatz
desiratz;
er l'abatz
as sazatz
que n'ajam lezensa.

No és aquí perquè és partida
la fina amistat que em lliga,
faré envit si ell m'envida.
Ocell, per la coneixença:
vas ferrat,
ben ventat,
puja i bat
el sembrat;
i l'abat
n'haurà grat,
abans la partença.

La cambr'er de cel guarnida,
d'un ric jauzir per jauzida,
c'ab dous baizar s'es sentida
desotz se plat de plazensa.
Vai e'l di
que'l matí
si'aisi,
que sotz pi
farem fi,
sotz lui mi,
d'esta malvolensa.”

La cambra de cel guarnida,
d'un ric gaudi és gaudida,
la besada hi és sentida
davall d'ell amb complaença.
Digues-li
que al matí
sigui aquí.
Sota un pi
farem fi,
sota ell mi,
d'esta malvolença”.

Gent ha la razon fenida,
estornels cui l'aura guid'a
son senhor vas cui s'escrida:
Vos ai amor de valença
c'als mil drutz
ha rendutz
mil salutz
e pagutz
per condutz
ses trautz
de falsa semensa.

Quan la raó ha finida,
l'estornell que l'aura guia,
vola al seu senyor i crida:
“Porto amor de gran valença:
als mil druts
ha retut
mil saluts;
li ha plagut
fort traüt,
sens tribut
de falsa semença.

S'al mati
l'es aqui
on vos di
e'us mandi,
que s'ardi
del jardi,
e que'us mat e'us vensa!”

Si al matí
sou allí
on diguí
i maní,
en el si
del jardí,
faci mat i us vença!”


dijous, 21 de juny de 2012


L'estornell de Marcabrú


Coneixeu els estornells? Els conec perquè els agrada el raïm madur, i cada estiu els trobo a la meva parra atipant-se. Però Marcabrú va aconseguir el que mai ningú no havia aconseguit abans, i segurament després d'ell tampoc, que li fes de missatger i trametés els seus pensaments a la seva aimia. Va inventar el trobar clus, és el primer de parlar en clus, i redéu com l'he patit aquesta mania!
L'estornell escolta atentament i intenta de retenir el missatge:


Estornell, cueill ta volada:
deman, ab la matinada,
iras m'en un'encontrada,
on cugei aver amia;
trobaràs
e veiras,
per que vas
comtar l'as;
e'ill diras
en eis pas
per qu'es trasalhia.

Estornell, prendràs volada:
demà, amb la matinada,
aniràs per la contrada,
fins on penso tinc l'aimia;
trobaràs
i veuràs,
perquè hi vas
contaràs;
li diràs
curt i ras
que es capté amb falsia.

No sai s'aissi's fo fadada
que no m'am e si'amada;
c'ab una sola vegada
fora grans la matinia,
si'll plagues
ni volgues
qu'o fezes;
per un mes
n'agra tres,
aqui es
de sa companyia.

No sé si va ser fadada,
que no ama i és amada;
per una sola vegada
un gran premi obtindria,
li plagués
i volgués
que ho fes;
un de més
en val tres,
a qui és
de sa companyia.

Ai! com es encabalada
la falza razos daurada:
Denan totas vai triada”!
Va! ben es fols qui s'i fia;
de sos datz
c'a plombatz
vos gardatz,
qu'enganatz
n'a assatz
so sapchatz,
e mes en la via.

Ai! com és encimbellada
la falsa raó daurada:
“Davant totes va triada”!
Va! ben foll és qui se'n fia;
si els daus bat
són plombats,
mal ginyats,
n'ha enganyat
un plegat,
despatxats
van seguint la via

Per semblant es veziada,
plus que veilla volps cassada;
l'autrier mi fetz far la bada
tota nueg entruesc'al dia.
Sos talans
es volans
ab enguans;
mas us chans
fa'n enfans
castians
de lor felonia.

Semblantment, és ensenyada
com una guilla encalçada;
va deixar-me a l'estacada
tota la nit fins el dia.
El talant
és canviant
amb enganys;
mes un cant
va un infant
adreçant
de traïdoria.

Selui fadet gentils fada
a cui fo s'amors donada;
no fo tals crestianada
de sai lo pairon Elia;
vol'e vai
tot dreit lai,
e'l retrai
qu'ieu morrai
si no sai
consi jai
nuda o vestia.

Va fadar-lo gentil fada,
qui el seu amor donava;
no hi ha hagut cristiana nada
semblant des del pare Elias;
vola i ves
allà on és,
t'escoltés:
moriré,
si no sé
com jagué,
nua o vestida.

Sa beutatz fon ab leis nada
ses fum de creis ni d'erbada;
de mil amics es cazada
e de mil senhors amia.
Marcabrus
ditz que l'us
non es clus;
bad e mus
qui'll vol puls;
c'a raus
part de la frairia.

La beutat li fou donada
sense fum de cols ni herbada;
de mil amics encalçada
i de mil senyors aimia.
Marcabrús
diu que l'us
no és clus;
és obtús
qui en vol plus,
perquè cus
per la minyonia.

De fin'amor dezirada
az una flor pic vairada
plus que d'autruna pauzada.
Paucs fols fai tost gran folia.
Perdo'l grat
de l'abat
Saint Privat;
m'ai pensat
ses cujat
si'm ditz: Mat
que l'amor embria.

De fina amor desitjada,
té una flor ben bigarrada,
més que cap dona pausada.
El foll fa prest gran follia.
Perdonat
és l'abat
Sant Privat.
He pensat,
ben calmat,
si em diu: Mat!,
que l'amor beuria.

Del deslei
que me fei
li faux drei,
e'il m'autrei,
mas sotz mei
aplat sei,
qu'ela'm lass'e'm lia.

El cas greu
que em féu,
tinc per lleu;
sóc ben seu,
a plaer seu
mes sots meu,
fort l'abraçaria.







dimarts, 5 de juny de 2012


dilluns, 4 de juny de 2012

Jaufré Rudel i el seu amor de lluny


Apreneu, amadors, de Jaufré Rudel i el seu amor de lluny! Aquest també és dels nostres, i molt amic meu.
Diu la llegenda que es va enamorar de la princesa de Trípoli, sense haver-la vist mai, pel que va sentir que dèien d'ella els pelegrins que tornaven d'Antioquia. Va embarcar-se per anar-la a veure i en el viatge es va posar malalt. Conduït a un alberg on el donaven per mort, la princesa el va anar a veure. En saber que era ella, al punt va recobrar l'oida i l'alè, va lloar Déu perquè l'havia mantingut viu fins a poder-la veure, i va morir en els seus braços. La princesa el va enterrar amb gran honor i després, aquell mateix dia, es va fer monja.
Escolteu-lo, escolteu els seus planys:
 
No sap chantar qui so non di,
ni vers trobar qui motz no fa,
ni conois de rima co's va
si razo non enten en si.
Mas lo mieus chans comens'aissi,
com pluz l'auziretz, mais valra, a, a.

No sap cantar qui el so no diu,
ni vers trobar qui mots no fa
i desconeix el rim com va,
si de raó perd el motiu.
Més el meu cant ara sentiu,
com més l'oireu, molt més valdrà, a, a.

Nuils hom no's meravill de mi
s'ieu am so que ja no'm veira,
que'l cor joi d'autr'amor non ha
mas de cela qu'ieu anc no vi,
ni per nuill joi aitan no ri,
e no sai quals bes m'en venra, a,a.

Ningú no s'admiri de mi
si amo ço que mai no em veurà,
al cor goig d'altre amor no hi ha
sinó de la qui mai no he vist,
ni en altre goig no trobo encís,
i no sé pas quin bé em vindrà, a, a.

Colps de joi me fer, que m'ausi,
et ponha d'amor que'm sostra
la carn, don lo cors magrira;
et anc mais tan greu no'm feri,
ni per nuill colp tan no langui,
quar no cove ni no s'esca, a, a.

Cops de joia em fan morir,
l'amor que puny em malmeté
la carn, d'on ve que enflaquiré;
un mal tan greu mai no em ferí,
ni per cap cop tant no llanguí,
no és apropiat i no convé, e, e.

Anc tan suau no m'adurmi
mos esperitz tost no fos la,
ni tan d'ira non ac de sa
mos cors ades no fos aqui;
e quan mi resveill al mati
totz mos bos sabers mi desva, a, a.

Mai suaument no vaig dormir
que en esperit no fos allà, (amb ella)
ni el llast del viure no em pesà
que el cor adés no fos allí; (amb ella)
i en despertar-me de matí
aquell bon gust prest es desfà, a, a.

Ben sai c'anc de lei no'm jauzi,
ni ja de mi no's jauzira,
ni per son amic no'm tenra
ni coven no'm fara de si;
anc no'm dis ver ni no'm menti
e no sai si ja s'o farà, a, a.

Bé sé que no en vaig gaudir
ni ella de mi no gaudirà,
ni per amic mai no em tindrà
ni jurament farà de mi;
mai no em va dir ver ni em mentí
i no sé si mai ho farà, a, a.

Bos es lo vers, qu'anc no'i falhi,
e tot so que'i es ben esta;
e sel que de mi l'apenra
gart se no'l franha ni'l pessi;
car si l'auran en Caersi
En Bertrans e'l coms en Tolza, a, a.

Bo és el vers, mai no hi fallí,
tot el que hi és molt bé està;
aquell qui de mi l'aprendrà
no se n'aparti ni un bocí,
així en Bertran, al Caersí,
l'haurà, i el comte al Tolzà, a a.

Bos es lo vers, e faran hi
calque re don hom chantara, a, a.

Bo és el vers, i faran hi
quelcom que hom bé cantarà, a, a.

(trad. Salvador Giralt)