dijous, 25 de juny de 2015

Guilhem de Sant Leidier, el trobador del món oníric. Le plus iraz remaing d'altres chatius


Guillem de Sant Leidier és conegut sobretot per la cançó:
 "En Guillem de Saint Deslier, vostra semblanza
 mi digatz d'un soin leugier qu·m fo salvatge..."
que es basa en un somni que un desconegut li va interpretant.

Aquí tenim, però, un plany que té un argument ben curiós. El seu amic Badoc acaba de morir, i li retreu que havien quedat que el primer dels dos que morís parlaria a l'altre.
Guilhem ha vist en Badoc en somnis, però en Badoc no ha parlat.

(en Giralt ens diu que aquesta versió no el convenç gens. Les rimes en iu no li agraden, i en er encara menys. Està emprenyat i diu que la culpa és de l'original. Li ha demanat al Guillem de tenir un canvi d'impressions, una entrevista, i es veu que en Guillem li ha dit que sí, que sí. Es veuran aviat. Ens ha rectificat la primera versió més de cinc vegades!)

I
Lo plus iraz remaing d’altres chatius,
penrai  comjat  de joi e de chansos:
amics Badocs, bels compainhs amorós,
per vostra mort metrai a nonchaler
joi e solatz e alegrar e chan;
e can de vos dic ren mas en ploran,
tuta gens, cuit , m’o dei’a mal tener.

Més enutjat que qualsevol captiu,
prendré comiat de joia i de cançó:
amic Badoc, el meu bon companyó,
la vostra mort ha tornat en doler
joia, solaç, alegria i cant;
i si de vos dic res serà plorant,
tothom, si no, m'ho ha de fer saber.

II
Ai! Douz compaing, viaz vai vostre brius!
Eu remaing sai marritz e consirós,
teing me per sols ab autres compagnos.
Sabri’eu doncx, ses vos, solaz aver?
Non  ieu, per Crist, ans vos pliu, ses engan,
que, s’eu saubes per un li mort s’en van,
los vius laissera per vos a vesser.

Ai, dolç company, que ara sou a l'ombriu!
Resto  aquí dolgut i consirós,
i em tinc per sol entre els companys, sens vós.
Podria, doncs, sentir-me solacer?
No pas, per Crist, us ho dic sense engany;
si jo sabés els morts per on se’n van,
allí us vindria a veure ben lleuger.

III
Ja’m dizias, Badocs, quant eraz vius
quals que primers moris se d’ambedos
parles ab l’autr’. O ja tengr’eu a vos!
Cossi·us en poc morz ni alres tener
quar no·m sones quant vos vic en somjan?
Ja·us soner’eu! Er ai dit fallir gran:
Amix, ben sai vos no·n aves poder.

Dèieu, Badoc, quan encara éreu viu,
que el qui primer morís d’entre els dos
diria uns mots. Si fos al lloc de vós!
¿Perquè teniu la mort a poc valer,
no em vau dir res,  en veure’ns, somniant?
Jo hagués parlat! Ara estic desbarrant!:
Amic, be sé que us va faltar poder.

IV
Francx cavalers, pros e nominatius,
savis e fols, humils et orgoilos,
cars e metens, e creissens e ghastos,
-q’anc hom ves prez tant vil non tenc aver-
de cortes ja fos flors, al mieu semblan,
ricx de bos aibs, qu’anc nuls hom no·n ac tan;
greu seira mais hom del vostre valer.

Franc cavaller, pros i nominatiu,
savi i foll, humil i orgullós,
car i senzill, liberal, generós,
que envers vàlua menysprees el diner,
de cortesia flor -al meu semblant-,
ric en virtuts, cap home no ho fou tant,
mai no he vist ningú de més valer.


V
Bels Signier Dieus, reys gloriós e pius,
per te meszeis, mercejans, piatos,
 reys de mercè, al fort jorn perilhos
laissa nos ambs en paradís vezer:
mal o faran Sains Peir’e Sains Johan
si·l no meton lai on li angeil estan,
c’an tan cortes non tengron en poder.

Bell Senyor Déu, rei gloriós dels impius,
per tu mateix desprès i pietós,
rei de mercè, en el jorn perillós,
deixa’ns venir al paradís, a pler;
mal ho faran Sant Pere i Sant Joan
si ja no és on els àngels s’estan,
d’un tan cortès mai no han tingut poder.
(trad. Salvador Giralt)

dimarts, 2 de juny de 2015

Guiraut del Luc i el seu sirventesc contra el comte de Barcelona: Ges sitot m'ai ma voluntat fellona




Aquest sirventesc constitueix un seguit d'acusacions al comte de Barcelona, Alfons II dit el cast. D'entrada el que sobta més és l'acabament en ona de tots els seus versos. Suposem que el trobador va prendre aquesta direcció en part motivat pel fet que l'acció discorre en un territori on hi ha un gran nombre de topònims amb aquesta terminació: Barcelona, Tarascona, Tarragona, Narbona, Magalona Geona, Saona, Mediona, Girona, Escalona, Aytona, Botona, Vallbona, a més dels noms Boves d'Antona, Maimona, i Peirona, que li forneixen ben bé la meitat de les rimes. Això li dóna un caràcter molt modern, que ens recorda les lletres del rap. 
Però el que ens fa més gràcia d'aquest text, és la ironia tan extrema de Guiraut, que el porta a expressar-se, gairebé sempre, en termes contraris al que vol dir.
Com que es tracta d'un sirventesc i parla de fets molt concrets del seu temps, que segurament el lector modern desconeix, he deixat algunes de les notes del traductor.
I m'agradaria formular una pregunta als nostres associats i a qualsevol tafaner que ens visiti: seria possible, avui dia, el sirventesc? Vull dir el sirventesc polític, implicats en les polítiques del gran món.
Escolteu!



Ges sitot m’ai ma voluntat fellona
no·m lais non chant el son Boves d’Antona,
q’ieu veill la nuoich, qan l’autra gens s’asona,
d’un pessament qu·l  cor mi revirona.
Be·m maravill co·l coms de Barselona
·s poc desliurar de tan falsa persona.

Per bé que tinc la voluntat fellona,
vull cantar amb solfa de Boves d’Antona;
vetllo de nit, quan la gent s’abandona
i un pensament al cor se m’engirona.
I em sobta que el comte de Barcelona
resti al costat de tan falsa persona.

II
L’autrier qan moc de Proenssa la bona
paget mout gen homes de Tarascona,
que tot l’aver que trais de Terragona
dis qe·il cazec sotz lo pon de Narbona
el mar Folquier qan moc de Magalona,
et espès lo dintre Genoa e Saona.

Quan va partir de Provença la bona,
va pagar bé els homes de Tarascona:
tot el diner portat de Tarragona,
diu que va caure al pont de Narbona,
al mar Folquer, sortint de Magalona;
però el va gastar de Geona a Saona.

III
Mout fai gran tort qui de ren l’ochaisona,
c’anc ab engan non conquis Mediona,
ni fetz raubar mercadiers a Girona,
ni tolc Polpitz als templiers  d’Escalona.
Aitals reis deu portar croz’e corona
de part son avi, don totz lo mons rassona.

Fa un gran tort qui la culpa li dóna,
que amb engany no conquerí Mediona,
 ni feu robar mercaders a Girona,
tampoc Polpís als templers d’Escalona.
Un tal rei deu portar creu i corona
de part de l’avi, d’on tothom bugona.

IV
Li sarrazin de Fraga e d’Aytona
l’an enseignat cum entr’els si razona:
Salem alec, volon que lor responda,
per Ualica zalem, cui Dieus confona;
mas bels arnes li presta Na Maimona
qan viest la çupa ab l’obra salamona.

Els sarraïns de Fraga i Aytona
l’han ensenyat com entre ells s’enraona:
“Salem alec”; i ell respon i assaona:
“Ualica zalem”,  cui Dieus confona!
I un bell arnés li presta Maimona:
vesteix la juba amb l’obra salomona.

V
Arnaut, juglar, mal huillat, cara trona,
ab ben fer temps passaras la Botona,
que la nouich gela e·l dia plou e trona,
e tu non as enqer souta ta gona.
Rendetz la·l oste, ans que trop vo·n somona,
q’ie·us pagarai al laus de Na Peirona.

Arnaut, joglar, mal ullat, cara trona,
amb temps esquiu passaràs el Botona,
que de nit gela i de jorn plou i trona,
i empenyorada  tens la valona.
Porteu-lo a l’hoste -però amb ull, apetona!-,
i us pagaré amb lloances a Peirona.

VI
 Reis apostitz, Marquesa·us ochaisona
-pois Cabrieira· us ditz reig de Mediona-
de las tres monges q’enpreignetz a Valbona
quand agron dich completa et ora nona.

Rei aparent, Marquesa culpa us dóna
-ja que Cabrera us diu rei de Mediona-,
de les tres monges que vau prenyar a Vallbona
després de dir completes i hora nona.

(Trad. Salvador Giralt)


Notes:
   
I,2 Es fa referència al cantar de gesta de Daurel et Beton que té per protagonista Boves d’Antona.  Guiraut del Luc utilitza la seva melodia que era molt coneguda en aquella època.
I,5 Després ens dirà que el comte de Barcelona es troba a l’altra banda del riu Botona. Entenem que aquesta falsa persona és el nostre trobador.
II, 4 El pont de Narbona tenia més d’un quilòmetre de llargada, i el mar Folgar era un dels grans estanys que creuava el pont.
III, 5 El rei Alfons II era net de Ramiro dit el monje, rei privatiu d’Aragó.
IV, 2 L’acusa de simpatitzar amb els sarraïns i amb els jueus.
VI,  Marquesa d’Urgell, esposa de Ponç  de Cabrera que es va sublevar contra el comte de Barcelona i li va haver de cedir el castell de Mediona.  Alfons II va visitar el monestir de Vallbona de les Monges el juliol de 1178.