dimecres, 31 de març de 2010

Un poema de Gai Valeri Catul per Setmana Santa

Ara que aviat vindrà la gran florida tenim uns dies de reflexió sobre la mort. És un contrast extrem, com aquest poema de Catul:

Au, visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
que dels vells rigorosos els murmuris
ni tan sols en un as hem de preuar-los.
Quan es ponen, els sols poden renéixer,
mes la nostra llumeta en apagar-se
una nit dormirem que serà eterna.
Dóna'm, doncs, mil petons, que cent segueixin
i mil més al darrere, i la centena
repeteix, i mil més, i cent encara,
i després els milers, quan a bastança
ja els tinguem, descomptem-nos i oblidem-los;
perquè els pèrfids no puguin aüllar-nos
que no sàpiguen mai quants besos foren.

(versió de Jordi Parramon i Blasco)

dijous, 25 de març de 2010

El pitjor de ser un pesat

Benvolguts associats i associades, el Poeta del Punyal m'ha fet arribar un petit treball, escrit segons diu a instàncies de la nostra diva madam Desavillé. Tot i que és una mica equívoc i es podria prestar a malentesos, l'exposo en aquesta secció amb la millor de les intencions, i sobretot perquè millori l'autoestima d'El Lletraferit de Manlleu, tractat injustament al meu entendre per alguns desaprensius que només busquen divertir-se a costa dels demés.

El pitjor de ser un pesat,
és que no te n'adones que ets un pesat,
i això és el més pesat de tot.

És pesat per tu que aguantes tant de pes,
et crispes i t'ofegues,
rebufes, et doblegues
i gemegues
(no ho fas dissimuladament,
i això sí que, sentir-te, és un turment).
I és pesat per ella que s'ho mira compassiva
( seguint el teu compàs, no pas passiva)
des del damunt del cúmul,
mig adormida, ben distesa,
còmodament i mig estesa,
i diu de tant en tant mirant avall:
-Amic Lletraferit,
al teu damunt estic al cel!
Ah, quin goig!
Ferit ferit,
però ardit i boig com un cabrit!

El pitjor de ser un pesat,
és que no te n'adones que ets un pesat,
i això és el més pesat de tot.

dimecres, 17 de març de 2010

COBLA MORAL MARIDADA, SINGULAR I PLURAL, SOBRE L'EXTREM I HORES INCERTES DE LA MORT

Definitivament en Serafí era un friki de la rima, vegeu sinó el que ve a continuació. S'ha d'estar molt cap allà per escriure versos d'aquesta mena. Però hi ha coses pitjors: El Lletraferit de Manlleu se l'ha après de memòria i no para de repetir-lo; sobretot a l'hora de menjar, com una mena d'oració de beneir. Escolteu...

Morir es port - que en alt reviure ens porta,
dins los alts ports - de les divines portes,
al ver deport - que l'ànima ens deporta,
donant deports - al que esta vida morta
fuig, bé morint - del món les obres mortes.
On cové, cert, - tenir tota hora certa,
puix que són certs - de mort i causa certes,
per acertar, - vent esta vida incerta;
on, acertant, - nostra ànima es desperta
al bé despert, - seguint virtuts despertes.

I així, morir - és somni que poc dura,
als mals, mortal, - i als fels, vida segura.

dijous, 11 de març de 2010

DEMANDES I RESPOSTES ENTRE MOSSÈN PERE GIBERGA I PERE SERAFÍ, FETES EN VERSOS LOS QUALS SÓN NOMENATS FÈNIX

Nits fosques les d'aquests dies per aquells que no tenen llum a casa, els de Cassà de la Selva, els de la Bisbal, el de LLoret de mar, ah, i els de Camallera!
Els amics de la migdiada celebrem aquesta oportunitat tan adequada a l'endormiscament, i per imitació i solidaritat a tantes persones que a causa del temporal s'han quedat sense llum, ens hem dit: "que caram, nosaltres també!", i hem apagat l'interruptor i des de fa tres dies estem també a les fosques.
I com que fa fret, després de mirar una estona les estrelles, ens arraulim a prop de la llar i ens expliquem anècdotes, històries, rareses, endevinalles. Tal com ara veureu que feien en Mossèn Pere Giberga i en Pere Serafí.
Però quin nivell..., nosaltres no parlem en vers, nosaltres som més prosaics.

DEMANDA DE MOSSÈN PERE GIBERGA

Vós, que els cabells més prims partiu amb l'ungla,
bell Serafí, vulgar poeta fènix,
molt mon senyor, soltau-me d'aquest càrcer
que em fa sentir treballs de viuda tortra:
qual cosa és aquella que ens met sucre
dins l'esperit i amarga més que el sèver,
i un vil pastor tindrà'n més en un aspre
que el rei tenint grans milenars de timbres?

Vostre report fareu que sia estèril
de par igual, puix vós de l'art sou príncep.

RESPOSTA DE PERE SERAFÍ

A vós respon, senyor Giberga, vígil
del gai saber, metrificant molt hàbil
i bon amic, puix tal vos trob sens dubte.
Vostre quisit pobresa mostra d'ésser,
puix ella és en l'esperit molt dolça
i és amargant al cos perquè el fa dèbil,
i en la tenir serà el pastor més fàcil
que al rei, perquè sempre serà més pròsper.

On diferesc la causa, perquè em sembla
que he declarat vostre quadrat col·loqui.

DEMANDA DE PERE SERAFÍ A MOSSÈN PERE GIBERGA

A vós deman, que en poesia ceptre
portau, senyor Giberga, en versos únic,
que em declareu aquest secret i dubte,
puix vostre enginy sobretraspassa els núvols.
Doncs, què pot ser la que és més fort que escarpre
i mol·litud és més que el moll de sípia,
i està en lloc fort i és molt sovint més dèbil
que el prim paper, i mai està sens aigua?

I responent fareu que en res no semble
ab les finals del so d'quest meu címbol.


RESPOSTA DE MOSSÈN PERE GIBERGA

De vós en mi, molt més que el cert del somni,
veig diferent dels gai saber lo vincle.
Mas jo responc, vestit d'un grosser feltre,
vostre quisit sens dubte ser la llengua.
I açó perquè més fort cosa nosaltres
vui no trobam que el seu fibló com fibla,
ni res tan moll com ses paraules dolces,
santes i humils. I està en lloc fort, que és l'home,
dèbil tostemps duran nostra son fèrtil,
i en aigua, puix no és de saliva estèril

dilluns, 1 de març de 2010

Jaume Roig ens explica un cas que va esdevenir-li en un hostal a París

En Passarell ja va marxar fa un parell de dies i les coses han tornat a la normalitat. Però com que resulta que les ments inquietes sempre han de remoure i bramar en comptes de reposar i dormir com postulem en els nostres estatuts, ara hi ha raons pel tema del menjar. Hi ha uns quants assimilats entre nosaltres que s'han fet vegetarians; en Pernilet d'Aglà, per exemple, que no vol menjar porc, o el mateix Aparici, que quan li porten la sopa o els bistecs es molesta com si l'haguessin ofès. O la Rita, la Rita és una militant vegetariana. I després hi ha en François, el Rellotger, el Rector, i una bona colla que si només els serveixen herbes comencen a picar amb les forquilles i ganivets cridant: Volem carn! Volem carn! El nostre cuiner, el Marmitó de can Soques, està que trina.
Per tot això us proposo la següent meditació d'en Jaume Roig, sobre un cas que va esdevenir-li quan era a París en un dia de Cap d'Any. És una meditació culinària molt instructiva.

Més, aquell any,
un cas estrany,
en lo món nou,
jorn de Ninou
s'hi esdevenc.
Jo tinguí el reng,
fiu convidar
tots a sopar
qui junt havíem.
Allí teníem
de tots potatges,
de carns salvatges,
volanteria,
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d'hom cap de dit
hi fo trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
regonegué
què hi trobaria:
més hi havia
un cap d'orella.
Carn de vedella
créieme menjàssem
ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit
tros mig partit!
Tots lo miram
e arbitram
carn d'hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
-filles ja grans-,
era fornera
e tavernera.
Dels que hi venien,
allí bevien,
alguns mataven,
carn capolaven,
feien pastells,
e dels budells
feien salsisses
o llonganisses
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven.
Elles mataven
alguns vedells,
ab la carn d'ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien,
e ja l'omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e celerades,
abominables.
Cert, los diables
com los mataven,
crec los aidaven,
e lo dimoni.
Fas testimoni
que en mengí prou,
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines,
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.