dijous, 19 de desembre de 2013

Cançoneta de Nadal de l'Home Llop


Nadal, per fi Nadal! A veure que ens duran a taula! (com diu una cançó d'en Pau Riba).
Ara que ens han tallat el gas, o sigui, la calefacció, en els locals de l'Associació hi fa un fred que pela. Cal suplir la calefacció externa per la interna, o sigui el calor intern; i aquesta estufa s'alimenta amb el menjar. Benvinguts, àpats nadalencs: el nostre gasògen! Aquí hi ha molt d'ambient, i molta gana. Fins i tot diria que respirem optimisme. Abraçades, felicitacions, petonets...
Hem sentit a dir que el Punyal està revisant el seu primer llibre de poemes, exahuridíssim, i que aviat Emboscall el tornarà a publicar. Aquí teniu un dels poemes del llibre: la cançoneta de Nadal de l'Home LLop:

No sé per quin motiu, m'agrada mossegar;
clavar els ullals allà on la carn és tendra
i, ben poc a poquet, xarrupejar
amb lents xarrups, el roig refresc.
I m’agrada, també, seguir la crida blanca
de la nocturna Lluna (com adoro la Lluna!;
me la imagino, amb bata, sortint del mar de plata),
llavors que em faig del tot un animal
pelut i cuallarg com un dimoni,
i em brilla al fons dels ulls la llum de l’antimoni.
(Penjades als seus caus, les taciturnes aus
em miren amb respecte, tal deu ser el meu aspecte!).
I com aquell qui posa guindes confitades a un pastís,
em torno udoladís.
I allà on vull faig un pis.
Em deixo endur, llavors, pel vici d’ensumar
que em porta a seguir el rastre d’alguna bocinada;
i em dono pressa, corro, m’aparto de les grutes
i, per esquerpes rutes, m’arribo, sóc la pesta!,
fins als carrers poblats on sempre estan de festa.
Entro al pis trenta-sis d’un luxós gratacels,
o bé faig cap al bar de l’àtic d’un hotel,
pujant, naturalment, per la façana.
L’enginy em posa a prova la ciutat:
m’enfilo als edificis com un gat.
Si no fos que la llengua em delata
(vermella, vermellota,
de bava regalima fins les potes),
algú que ho veiés,
en veure tan estranya agilitat,
diria admirat: “Mireu, és l’Home Gat!”.
Que ja és hora i tinc set!”, em dic i repeteixo
quan sembla que decaic i defalleixo,
penjat de la cornisa estreta que m’escup
d'una paret d’estuc.
I llavors, oh delit!, quan la finestra s’obre,
és hora de posar els ullals a l’obra.

Ara, però, som Nadal, i el bé guanya el mal.
Són uns dies de pausa i merescut repòs.
Torno a casa, al corral, i em comporto com cal,
que uns dies de fer el bé, tampoc no fan tan mal.
Faig el que fa tothom: abraço i felicito,
i passejo, badoc, entre la gent badoca.
I quan arriba el vespre admiro les llumetes:
s’encenen i s’apaguen com diminuts planetes.
I compro, i vaig al super,
i miro per la tele Superman,
i em vaig entretenint amb els anuncis
que trobo que milloren amb els anys.
I el dia del gran àpat, escolto que diu l’avi:
Ei, Llop, ja fas bondat?”
I somric, i faig sí amb el cap amunt i avall
(cada any és el mateix, em tracta com canalla.
Per què deu ser? Què falla?).
I recito amb encert, quan ve la sobretaula,
perquè tots m’ho demanen.
Tornar a veure els parents, em resulta plaent.
Nadal és un oasi; no és l’Edèn, però quasi.
I no descarto pas que amb els anys, poc a poc,
em transformi un poc; vull dir que em modifiqui
i em torni casolà, d’un tarannà més pla;
¿veieu com aquests dies la carn la menjo cuita,
i m’abstinc de les cuites? Hi rumio. Medito.
Però quan la Lluna ens entra a dintre el menjador,
aquí, en els ullals, hi sento una coïssor...

dimecres, 20 de novembre de 2013

Lev Tolstoi, una bona cura pel mal d'escriure


Després de llegir "El pare Sergi", de Lev Tolstoi, ha canviat el clima de l'Associació. És la història de l'Stepan Kassatski, que poc abans de casar-se ho va abandonar tot, una carrera brillant, una dona influent, i es va fer monjo. Hi ha uns quants associats, de fet pràcticament tots (tos i totes!), que últimament els ha agafat la dèria d'escriure (coses del Secretari, han fet no sé quin curs de no sé que), i vinga fer-se llegir i demanar opinions dels seus treballs. "Què us agafa?", els deia jo. De debò, una llauna. Però amb aquest llibret, en Lev ha situat tothom en el seu lloc. És una lluita implacable, sense concessions de cap mena, contra l'autocomplaença, contra això que avui anomenem l'ego. Com acaba Stepan Kassatski, el pare Sergi? Que fins i tot li fa nosa de ser monjo i es fa eremita, i després també li fa nosa de ser eremita i es fa rodamón.
"Kassatski va passar així vuit mesos, al novè mes el van detenir a una ciutat provinciana, en un asil on pernoctava amb els pelegrins, i com que no tenia passaport el van portar a la policia. Quan li preguntaven on tenia els documents i qui era, responia que no tenia papers i era un servidor de Déu. El van considerar com a vagabund, el van processar i el van deportar a Sibèria." (trad. Xènia Dyakonova, ed. Debiaix)
En Lev és un escriptor molt i molt seriós, i quan el llegeixes et porta de dret a la qüestió principal. No conec cap escriptor que es trobi més allunyat que ell de la literatura de l'entreteniment. Després de llegir El pare Sergi, els associats, és clar, han deixat d'escriure i s'han tornat silenciosos i humils. Em sembla que estan molt desconcertats.
En Lev era un radical; però, arribava a ser un enemic del gènere humà? De la societat del seu temps, sí. Escolteu el començament de Resurrecció:

"Endebades els homes, apilats a centenars de milers damunt d'una llenca estreta, cercaven de mutilar la terra damunt de la qual s'atapeïen; endebades la cobrien de pedres perquè res no hi pogués germinar; endebades grataven cada bri d'herba, fumaven l'aire amb el carbó i el petroli; endebades tallaven els arbres, foragitaven els animals i els ocells; la primavera era la primavera també a ciutat. El sol escalfava, l'herba brollava i verdejava arreu on no l'arrencaven, tant a la gespa dels jardins com entre el paviment; els bedolls, els pollancres, els meliners, desplegaven les fulles brillants i perfumades; els til·lers inflaven els seus brots a punt d'esclatar; les xugues, els moixons, els coloms, estaven alegrement enfeinats amb els seus nius, i les mosques, calentes del sol, borinotejaven damunt les parets. Tot era esclatant; tant les plantes com els ocells, com els insectes, com les criatures. Solament els homes -els grans- continuaven turmentant-se i posant-se paranys mútuament. Consideraven que no era sagrat i important aquest matí de primavera, aquesta beutat divina del món creat per a la felicitat de tots els éssers vivents (beutat que els predisposava a la pau, a la unió i a l'amor); era important i sagrat per a ells imaginar una pila de mitjans per esdevenir amos els uns dels altres."
(trad. R. Llates i A. Maseras, edicions Proa)


divendres, 1 de novembre de 2013

Alekxandr Puixkin i els duels


Temps era temps, quan els homes tenien desavinences o problemes, sovint els arranjaven amb un duel. Era una solució molt eficaç. Els protagonistes prenien les pistoles i seguien unes regles ben precises: tiraven la sort del primer tret, comptaven passos, i es disparaven alternativament, i fins i tot solemnement. Tot plegat seria molt còmic, si no fos que moltes vegades la cosa acabava fatal, com en el cas del malaurat Evarist Galois, i tants d'altres...
Per  què es va perdre el noble costum dels duels? La seva prohibició va complicar molt les coses: va obligar els esperits contraris a conviure, a suportar-se, i va iniciar una nova era, l'era de la negociació. La major part dels nostres associats, que som gent pacífica i no ens agrada cridar, en general, la preferim. El duel, en el fons, és violència reglamentada; i les relacions entre la violència i la migdiada, tothom ho sap, sempre han estat molt conflictives. Nous temps, noves maneres; no és casual que la desaparició dels duels coincideixi amb el naixement de la psicologia.
Puixkin va ser un home molt afortunat. Quina gran sort la de Puixkin!, es va batre en vint-i-nou ocasions, vint-i-vuit de les quals li van ser favorables. Que els seus llibres segueixin acompanyant les nostres migdiades! Els duels són molt presents a la seva obra, i sovint són duels desiguals, en els quals un dels contraris és molt superior a l'altre, com el que descriu a la seva narració El Tret:

Finalment, un dia, al ball d'un terratinent polonès, veient-lo objecte d'atenció de totes les dames i, especialment de l'amfitriona, amb qui jo tenia relacions, li vaig dir a cau d'orella una grolleria vulgar. S'enfurismà i em clavà una bufetada. Vam empunyar els sabres; les dames es desmaiaren; ens van separar i aquella mateixa nit vam anar a batre'ns en duel.
Va ser a punta de dia. Jo era al lloc indicat amb els meus tres testimonis, i esperava que vingués el meu adversari amb una paciència indescriptible. Havia sortit el sol primaveral i ja se'n notava l'escalfor. El vaig veure venir de lluny.Venia a peu, amb la guerrera penjada del sabre, acompanyat d'un sol testimoni. Vam anar al seu encontre. Es va acostar amb la gorra a la mà, plena de cireres. Els testimonis van mesurar dotze passes. A mi em corresponia disparar primer, però era tan forta l'agitació de la meva còlera que desconfiava de la certesa de la meva mà i, per donar-me el temps de calmar-me, li vaig cedir el primer tret: el meu adversari no ho acceptà. Vam decidir fer-ho a la sort: el primer li tocà a ell, etern favorit de la fortuna. Disparà i em travessà la gorra. Era el meu torn. La seva vida era per fi a les meves mans; me'l mirava amb avidesa, intentant de descobrir ni que fos una ombra d'inquietud... S'estava enfront de la meva pistola, escollint de la seva gorra les cireres més madures i escopint-ne els pinyols, que arribaven fins a mi. La seva indiferència em va treure de polleguera. "Que en trec", vaig pensar, "de llevar-li la vida, si no li té cap estima?" Una idea maligna em va passar pel cap. Vaig abaixar la pistola.
-Sembla que ara no esteu gaire per la mort -li vaig dir-, feu el favor d'esmorzar, no us voldria molestar.
-No em molesteu gens ni mica -respongué-, feu el favor de disparar o el que més us abelleixi; el tret resta vostre i jo estaré sempre a la vostra disposició.
Em vaig adreçar als testimonis, dient-los que no tenia intenció de disparar, i així acabà el duel. 
(trad. Jaume Creus. Adesiara Editorial)

dimecres, 9 d’octubre de 2013

John Fante i la Santa Mare Església Catòlica


Els bibliotecaris de la nostra associació, en Polo i en Licor, els últims mesos han anat d'estudis (encara que no he pogut treure l'aigua clara de quina mena d'estudis han fet, i tampoc no he acabat d'entendre on han anat); i han tornat amb energies renovades. Ara canvien els llibres de lloc, i n'han portat de nous. Hi ha molta activitat a la biblioteca. He ensopegat amb una bona pila de llibres editats els últims anys, i n'hi ha dos, d'un tal John Fante, que es queden ben a prop d'arribar a ser obres mestres. Sobretot el primer: "La germandat del raïm". El segon: "Plens de Vida", té un passatge que m'ha semblat especialment interessant. Escolteu el pare John:

El pare John va picar de mans, se les va fregar fort i va dir:
-Bé, anem al gra, Fante, la seva dona vol entrar a la Santa Mare Església Catòlica. ¿Objeccions?
-Cap ni una, pare.
I era la simple veritat. No hi podia haver cap objecció. Segurament m'hauria agradat que anés d'una altra manera, que hagués ajornat la seva decisió per a més tard, però allò era una altra història.
-¿I que hi ha de vostè? El seu pare, aquest gran, magnífic home, m'ha dit que va suar sang per a donar-li una bona educació catòlica. Però ara llegeix llibres i, si m'ho permet, escriu llibres. ¿Que té en contra nostra, Fante? Deu ser molt intel·ligent. Expliqui-m'ho tot. L'escolto.
-No tinc res en contra de l'Esgésia, pare. Senzillament m'agrada pensar.
-Ah, ¿es tracta d'això? La infal·libilitat del sant pare. Vol saber si el bisbe de Roma és realment infal·lible pel que fa a la moral i a la fe. L'hi aclariré d'una vegada i per totes: sí que ho és. I ara, ¿què més l'amoïna?
Vaig apropar-me a mon pare, li vaig agafar l'ampolla i vaig fer un glop. L'atac sobtat del pare John m'havia deixat estamordit i m'havia de centrar.
-Miri, pare, la Mare de Déu...
-Ja li explicaré jo això de la Mare de Déu, Fante. Ho entendrà perfectament sense cap mena de dubte. Maria, Mare de Déu, va ser concebuda sense pecat i després de morir va ascendir al cel. Un home de la seva intel·ligència ho pot entendre perfectament.
-Sí, pare. De moment ho accepto. Però a la missa, en l'eucaristia...
-En l'eucaristia, el pa i el vi es converteixen en el cos i la sang de Crist. ¿Que més el preocupa?
-Bé, pare, quan ens confessem...
-Crist va donar als sacerdots el poder de perdonar quan va dir: "Rebeu l'Esperit Sant. Els pecats que perdoneu seran perdonats, i els que no esborreu no seran esborrats". És aquí, al Nou Testament. Llegeixi-ho vostè mateix.
-Entenc les parules, pare. Però la doctrina del pecat original...
-Ah! Es tracta d'això! Per pecat original entenem que, com a descendents dels pares primers, hem estat concebuts en pecat i així romanem fins que rebem el sagrament gloriós del baptisme.
-Sí, pare, ho sé, però la resurrecció...
-¿La resurrecció? Per l'amor de Déu, Fante, això sí que és senzill. Crist Nostre Senyor va ser crucificat i després es va alçar d'entre els morts i d'aquí la promesa d'immortalitat per a totes les seves criatures. ¿O prefereix morir com un gos, condemnat a l'oblit etern?
Vaig sospirar i vaig seure. No hi havia res més a dir. El pare va escurar-se la gola amb un petit somriure als llavis mentre alçava l'ampolla. Hi havia un caliu curiós als seus ulls. Li va caure la cendra del cigar a la falda, de qualsevol manera.
-El nano llegeix massa, pare. Fa anys que l'hi dic.
Així que ara era el "nano".
-M'agrada llegir, pare. És part del meu ofici.
-Són els llibres, pare. Control de natalitat, m'ho va dir ell mateix.
-Control de natalitat? -el pare John va fer un somriure trist mentre feia que no amb el cap-. Ja et diré que passa amb el control de natalitat a l'Església catòlica: que no existeix.
-Ja l'hi vaig dir, pare. Li vaig dir: "Això no m'agrada, nano". No és culpa de la noia, pare. Ella és protestant. No se n'adona. Però ell em va dir: "Vull controlar la meva família", em va dir això fa un parell de dies. A mi, al seu propi pare.
 (trad. Martí Sales- Edicions de 1984)

dilluns, 30 de setembre de 2013

Arthur Rackham, els dos monjos i el pollastret


Requiem del Pollastret



Benvolguts associats. Ha arribat la tardor, època de recolliment, de consideracions profundes sobre la mort i de llargues migdiades.
Considereu...




Requiem del Pollastret


Com que no és un cas d'urgència,
m'enterraven a consciència!


Dies irae, dies illa,
Solvet saeclum in favilla,
Teste David cum Sibylla!

Quantus tremor est futurus,
quando judex est venturus,
cuncta stricte discurssurus!

Tuba mirum spargens sonum
per sepulcra regionum,
coget omnes ante thronum.

Mors stupebit et Natura,
cum resurget creatura,
judicandi responsura.



Perquè em plau enganyar el metge,
la família i el notari,
i també la mort il·lustre,
alço, a pols, el cos del gerro
i l'estampo contra el ferro!
I la flor que era en el gerro,
una rosa damasquina
d'una vermell rovell de ferro
i una flaire sense esguerro,
acompanya el meu enterro!

Quina pena! Quin desastre!
El poetastre se'ns ha mort!
Potser sí que era un sapastre,
però tenia molt bon cor!

Un carrer per una arbreda
adormida perquè glaça;
un vehicle s'hi desplaça
poc a poc, sense fer fressa,
que carrega un monoplaça:
el taüt lacat de negre
tapissat de seda blanca;
i ocupant l'única plaça,
amb cara de circumstàncies
que no són acostumades,
trobareu... un servidor:
les sabates enllustrades
com si fos festa major,
americana de sastre,
els cabells reclenxinats,
les ulleres ben posades,
i en el coll un mocador
que fa joc amb els colors
de la flor que era en el gerro
i acompanya el meu enterro.

Quina pena! Quin desastre!
El poetastre se'ns ha mort!
Potser sí que era un sapastre,
però tenia molt bon cor!

Vet aquí la comitiva
seriosa i compungida,
els amics i les amigues,
mansament i reposada
per la ruta manresana:
carrer d'Àngel Guimerà,
Passeig de Pere III;
a la corba del Maiami,
ens saluden, rera els vidres
una parella de nuvis
recitant epitalamis;
poc a poc, com qui fa un tomb,
entrem pel carrer del Born
fins a la plana de l'Om,
on després de fer tres voltes
tothom canta les absoltes:

Quina pena! Quin desastre!
El poetastre se'ns ha mort!
Potser sí que era un sapastre,
però tenia molt bon cor!

Na Bastardes, Sobreroca,
on hi ha el Pou de la Gallina
que va embolicar la troca
de l'aquí i de l'enllà;
la camisa se m'aprima
amb el fred de la sentina:
és l'entrada als soterranis
que connecten la ciutat
amb els pèlags funeraris,
on Caront, el capità
del Creuer del Més Enllà,
va embarcant els coetanis.
El carrer de Sant Miquel,
plaça de l'Ajuntament.
S'atura la comitiva
per fer un altre responsori:

Quina pena! Quin desastre!
El poetastre se'ns ha mort!
Potser sí que era un sapastre,
però tenia molt bon cor!

El Pont Vell, l'estació,
resseguim el Cardener
que és un riu com un carrer
amb amplada d'avinguda,
d'una sola direcció.
En el Pont de la Reforma
ens trobem amb el seguici
d'un enterro que retorna.
Em saluda el difunt,
estirat com un llobarro,
entre flors, damunt del carro.
Per les costes de la Seu,
tots, menys jo, pugen a peu...
Va seguint la comitiva
seriosa i compungida;
n'hi ha qui queden endarrera
perquè perden la bufera,
i més d'un té la falera
que voldria venir amb mi
i acotxar-se a la llitera.

Quina pena! Quin desastre!
El poetastre se'ns ha mort!
Potser sí que era un sapastre,
però tenia molt bon cor!

Arribats al mirador,
som al cim de la ciutat,
a la Seu, en el terrat,
en el punt de més volada:
a l'esquerra, el Lluçanès;
a mig dia, Montserrat;
i a la dreta s'hi veurien
les pinedes de Coll Baix,
si no fos per la torratxa
que corona el baptisferi.
És aquí, en aquesta erola
que voldria ser enterrat!
Au, canteu-me un gori gori
ben sentit, que tothom plori!;
i doneu-me un xic de festa:
ball, cridòria, rebombori!
Ja hi haurà temps pel silenci
quan vindrà l'eternitat,
i el repòs i l'apatia
ens governin de veritat!

Quina pena! Quin desastre!
El poetastre se'ns ha mort!
Potser sí que era un sapastre,
però tenia molt bon cor!

I és així que enganyo el metge,
la família i el notari,
i també la mort il·lustre.
I la flor que era en el gerro,
una rosa damasquina
d'una vermell rovell de ferro
i una flaire sense esguerro,
acompanya el meu enterro!


Dies irae, dies illa,
Solvet saeclum in favilla,
Teste David cum Sibylla!

Quantus tremor est futurus,
quando judex est venturus,
cuncta stricte discurssurus!

Tuba mirum spargens sonum
per sepulcra regionum,
coget omnes ante thronum.

Mors stupebit et Natura,
cum resurget creatura,
judicandi responsura.


dimarts, 3 de setembre de 2013

Bevent tot sol al clar de lluna III, de Li Po


Ens acaba d'arribar una versió del tercer poema de la sèrie.
Aquí el teniu!
Però abans, em demana el Lletraferit de Manlleu que digui que la traducció del llibre "Vida y poesia de Li Po", un llibre amb molt de recorregut, de l'Arthur Waley, és de Marià Manent.(no sé ben bé per quin motiu li dóna molta importància).

A Xiangyang, quan arriba el tercer mes de l'any,
els carrers es transformen en catifes de flors.
Qui plora, solitari, enmig d'aquest jardí?
El lloc ens ho demana: no estalviïs el vi!
El fracàs, l'abundància, els termes de la vida,
ja van ser decidits en el començament.
Una copa de vi barreja vida i mort,
i entre les deu mil coses ja no hi ha distincions.
Xop de vi, sense nord, lluny del cel i la terra,
immòbil, solitari, estirat en el jaç,
oblido fins i tot el cos i l'existència,
i és aquesta, en veritat, la millor benaurança.

(versió de Salvador Giralt a partir d'Eduard J. Verger, i Arthur Waley) 

dilluns, 26 d’agost de 2013

Bevent tot sol al clar de lluna I, de Li Po. La versió de Marià Manent


Entre el final de l'estiu i els poemes de Li Po, anem una mica excitats. Ara li arriba el torn al primer poema de la sèrie "Bevent tot sol al clar de lluna". En Marià Manent en va fer una versió molt interessant que en Toti Soler va musicar i cantar. És el més conegut.
L'altre dia vam fer un petit concurs de recitació d'aquest poema, i en general ningú no se'n va ensortir pel damunt d'uns mínims. És un poema molt difícil de recitar. És per això que, amb el permís de Marià Manent, en donem després de la versió original, una altra amb els versos separats d'una altra manera: 

Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.

No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l'angunia.

Quan canto, vet ací
la lluna que s'ho mira;
quan em poso a dansar,
l'ombra em fa companyia.

Quan s'acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l'he tinguda.

Si me'n torno al casal,
em segueix l'ombra muda,
i una mica més lluny
m'acompanya la lluna.


Prenc un flascó de vi i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo i l'ombra que em seguia.
No sap beure, per sort, la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai la set no l'angunia.
Quan canto, vet ací la lluna que s'ho mira;
quan em poso a dansar, l'ombra em fa companyia.
Quan s'acaba el festí, els convidats no em fugen:
veus ací una tristor que mai no l'he tinguda.
Si me'n torno al casal, em segueix l'ombra muda,
i una mica més lluny m'acompanya la lluna.





dissabte, 17 d’agost de 2013

Bevent tot sol al clar de lluna II, de Li Po (Li Bai)


Ens interessa aquest bevedor impenitent.
Bevedor de vi. Sí, heu sentit bé, vi, a la Xina.
Li Po va viure durant la dinastia Tang (segle VIII) i va formar part del grup dels “8 immortals de la copa de vi”. La tradició diu que va morir ofegat intentant abraçar la imatge de la lluna que es reflectia en un riu.
Potser la seva composició més coneguda són els quatre poemes que se solen agrupar amb el nom: bevent tot sol al clar de lluna. 




Bevent tot sol al clar de lluna II

 
Si en el cel no hi hagués amor al vi,
no hi hauria el Bover que és l'estrella del vi.
Si no tingués la terra amor al vi,
no hi hauria cap lloc de nom La Font del Vi.
Com que el cel i la terra tenen amor al vi,
els honoro plegats a la copa de vi.
Diuen que el vi claret és la joia dels sants,
i que el negre segueix la sendera dels savis.
L'he begut, abundós, el dels sants, el dels savis,
i és així que conec les regions immortals.
Si tres copes són prou per acostar-te al Tot,
amb una gerra nedes en els bassals de l'U.
La saviesa del vi!, l'experiència del vi!,
els abstemis ignoren els secrets del camí!


(adap. de Salvador Giralt, amb el permís de Li Po, a partir d'Alexandre Febrer, Eduard J. Verger, Arthur Waley)

divendres, 9 d’agost de 2013

En el moment de l'ensurt: Uh!, d'Enric Casasses


Ha arribat a la biblioteca de la nostra associació un llibre extraordinari. En Licor, el bibliotecari, me l'ha passat sense dir res però amb un gest enigmàtic, que encara no sé com he d'interpretar. És un llarg poema d'Enric Casasses que es diu: Uh! Al peu del títol, escrit amb lletres enormes que ocupen tota la coberta, hi ha una anotació escrita amb lletra molt menuda que diu:
Uh és un que en un microsegon en que el metro pràcticament s'atura a mig túnel, reviu un instant de la infància sortint de sobte de l'amagatall d'un portal i cridant uh! a algú, i a l'hora té baixant de la font del gat enganxada al cervell. Qualsevol fragment d'x versos (x>=1) conté l'obra sencera (9072 versos). Cada pàgina es pot prendre com un poema independent titulat també uh  (28 versos).
Aquest llibret m'agradaria proposar-lo gairebé com un manual d'us en relació a les nostres activitats, o si voleu, com un llibre de text indispensable. Si us sembla bé, li proposaré al Secretari que inclogui aquestes consideracions a l'ordre del dia de la propera reunió.
Proveu d'entrar-hi, submergiu-vos-hi. No hi ha començament, no hi ha final, no hi ha mig ni entremig. És una caiguda lliure en un pou que no té fons, negre, espurnejant; i això, estimats amics i amigues que sabeu de que parlo, no és la nostra migdiada?
Però, perdoneu..., acabo de parlar d'una caiguda?  El parlar ens confon. Escolteu algunes consideracions de l'autor que m'agradaria afegir a les anteriors:
 Uh no és un poema-riu sinó el contrari: a cada frase, a cada vers, a vegades fins a cada paraula, hi faig un salt cap amunt, contra corrent, i el resultat no se’n va avall fins a la mar “que és el no-res” sinó que puja com un salmó que sense pensar-s’ho, superant a cada salt un escaló més ardu que l’anterior, torna cap al lloc on va néixer. No és doncs un poema-riu sinó un poema-salmó. El que falla és que de salmó jo no en tinc res, i més aviat els animals aquàtics amb què m’identifico, els que sí que freqüenten la meva obra, són el gratonell (nom escalenc del cranc, bèstia petita que sempre va endavant encara que miri enrere), la sardina (amenaçada per les gavines, pels pescadors i pels implacables dofins), la garota (de bellíssims moviments en la seva quasi immobilitat), el pop (que en el cas concret de l’Uh n’és un dels protagonistes principals i que també surt en altres obres meves).

Aquí teniu la primera pàgina del poema en qüestió, i després una altra, (no sé quina perquè no venen numerades). L'obra sencera per duplicat:



Uh
u baixant nu
vela de pirates
millor
que me'n vagi
que aquí
ja no hi ha re
digué en jan de la porta
quadrant de diable
tres cents llibants
dosificats
un dia o
tu per ací jo per allí
nove_leta llavors
t'ho explicaré
l'altra vegada
perderes deu anys
o t'oferí un minut
no vol ningú
ferides menudes
feridus rebudus minutus
la jaqueta estripà
son esternut
quan tinc
a taula ton
maferrogreujuguet
m'aferro al teu greument
i sóc un pom


només seran quatre o cinc
incomoditats suplementàries
durant trenta o quaranta anys
que a l'hora de la varietat
es converteixen en trenta o
quaranta mils tant es aguantarem
el put la pua diu
no pot ser la
vaig canviar ahir o l'altre
seran serrans
el pop no en dubta
les tècniques
la crema hidratant que esborra els
evangèlits escrits a les plantes dels peus
el vit put a trepitjadora mas
sa maquillada el maquis se
l'empassa ve-li àngel
quina quimera
i a mi quina quima m'assegura
les cames
el mal temps?
eren altres vies, altres vores
la cosidora que era
mig amiga de la trepitjadora
la taca de tinta a l'uniforme dels
calamarsos
d'aquesta faisó catorze
déus van passar-hi en

dissabte, 6 de juliol de 2013

El riure inextingible dels déus


Escolteu aquesta història sorprenent dels amors d'Ares i Afrodita, que canta Demòdoc a la Odisea, quan Ulisses arriba al país dels feacis. Escolteu el riure inextingible dels déus.

Després, polsant les cordes, preludiava un cant dolç,
d'Ares i els seus amors amb la ben coronada Afrodita,
com per primera vegada s'uniren a casa d'Hefestos,
en secret, i els presents que va fer, i el sollat matrimoni
del senyor Hefestos; i com va anar-li de nunci
el Sol, que els va reparar units en l'obra amorosa.
I Hefestos, quan va sentir la punyent història, va córrer
cap a la farga, bastint la venjança en el fons de la pensa,
i, posant sobre el cep la gran enclusa, forjava
uns lligams irrompibles, perquè hi restessin ben presos.
Llest que tingué el parany, en la seva quimera contra Ares,
anà a la cambra on era parat el seu llit que estimava,
i per entorn dels muntants escampà unes malles en cercle,
i un gran nombre penjant també de dalt de les bigues,
unes subtils teranyines que l'ull de ningú no veuria,
ni dels déus beneurats; car molt arteroses va fer-les.
Quan al voltant del llit hagué estès el parany, va fer veure
que se n'anava a Lemnos, la vila ben construïda,
que és per a ell, de molt, la més cara de totes les terres.
No vigilava amb ulls clucs el déu de les àuries regnes,
Ares: així que veié que Hefestos, l'artífex il·lustre,
era fora, va córre'al palau de l'ínclit Hefestos,
aferrant-se a l'amor de la ben coronada Citera.
I ella tot just havia tornat del palau del seu pare,
el molt potent Cronió, i s'havia assegut dins la cambra,
i Ares entrà i, encaixant amb ella, digué, anomenant-la:
-Vine, amorosa, al llit, colguem-nos junts i gaudim-nos;
que ara Hefestos és lluny del seu poble, en camí, per ventura,
cap a Lemnos, a estar-se amb els sintis de parla feresta.
Tal va dir, i a la dea sembla benvingut que jaguessin.
I, pujant-se'n al llit, es colgaren plegats; i tot d'una
va embolcallar-los amb art la xarxa de l'hàbil Hefestos,
que no podien moure cap membre i tampoc aixecar-se;
i llavors conegueren que no tenien fugida.
I en això es presentà el gloriós Traçut dels dos Braços,
que tornà enrera abans d'atènyer la terra de Lemnos;
car li ho havia dit el Sol que feia la guaita;
(se'n tornà al casal amb l'ànima tota torbada,)
i va aturar-se a l'entrant, i una ira feresta el prenia,
i va fe'uns crits horrorosos, clamant a tots els celestes:
-Pare Zeus i els altres feliços déus que sou sempre!
Ah, veniu, que unes coses veureu per a riure, un escàndol!
Com que sóc coix, és clar, la filla de Zeus, Afrodita,
sempre m'afronta i s'entén amb Ares, l'esborra-nissagues,
per la raó que és gallard i adret; però si vaig néixer
contrafet, no me'n té la culpa ningú, sinó els pares,
pare i mare, tots dos: ¿per què em donaren la vida?
Vull, però, que vegeu on folga la nostra parella:
en el meu propi llit, que de veure-ho tot jo m'apesaro.
Oh, no espero que així els agradi ja gaire de jeure,
no, per molt que s'estimin: bentost no voldran l'un i l'altre
dormir plegats; però els retindran l'arteria i la xarxa,
fins que el pare m'haurà tornat els presents, fins a l'últim,
que li vaig consignar per la cara de gos de sa filla:
era bonica la noia, però el seu cor no s'atura.
Diu; i s'apleguen els déus davant la llindera de bronze.
Ve Posidó, el qui la terra circumda; ve el tan benèfic
Hermes, i ve el senyor dels trets que van lluny, que és Apol·lo.
Per pudor femenil, les deesses restaren a casa.
Eren tots a l'entrant els déus que ens dispensen les gràcies,
i un riure inextingible sorgí entre els déus venturosos,
mentre es miraven l'obra d'enginy de l'hàbil Hefestos.
I tal deien entre ells, canviant l'un amb l'altre mirades:
-Un malifet no prospera; i el ranc atrapa el qui vola,
com ara aquest rancallós d'Hefestos, veieu, ha fet presa
d'Ares, quan és el més ràpid dels déus que l'Olimp posseeixen:
ell, el coix, amb ses manyes; i haurà de pagar-li cugúcia.
Mentre anaven els déus parlant així l'un a l'altre,
diu a Hermes el fill de Zeus, el príncep Apol·lo:
 -Hermes, fill de Zeus, missatger, que les gràcies dispenses,
bé t'avindries a veure't destret per lligams poderosos
per dormir en un llit al costat d'Afrodita daurada!
I llavors, responent, li digué el missatger Argifontes:
-Jo m'hi veiés, oh príncep que al lluny fereixes, Apol·lo!
I tres vegades més de lligams infinits em cenyissin,
i ho estiguessiu vosaltres mirant, tots els déus i deesses,
mentre, el que és jo, dormís al costat d'Afrodita daurada!
Tal digué; i entre els déus eterns sorgí una rialla.
Sol Posidó no reia i pregava tota l'estona
Hefestos, l'ínclit per obres, que alliberés el déu Ares.
I, fent sentir la veu, li digué paraules alades:
-Solta'l; i jo prometo que pagarà, com tu manis,
tot allò que és de dret en presència dels déus que no moren.
I al seu torn li digué l'egregi Traçut dels dos Braços:
-No, Posidó que la terra circumdes, no em manis tal cosa:
a pagador coquí, coquina és també la manlleuta.
¿Com et podria lligar en presència dels déus que no moren,
si mai Ares fugia esquivant el deure i la xarxa?
I al seu torn li digué Posidó, el que sorolla la terra:
-No, Hefestos, si mai passava que Ares fugia
desentenent-se del deute, llavors seré jo qui te'l pagui.
I llavors respongué l'egregui traçut dels dos Braços:
-No pot ser ni està bé que jo negui la teva paraula.
Tal havent dit, afluixà els lligams la força d'Hefestos.
I ells, en ser deseixits dels lligams tanmateix poderosos,
de seguida partiren d'un vol, ell camí de la Tràcia,
i ella a Xipre arribà, l'amant de somriure, Afrodita,
fins a Pafos, on té el seu clos i l'ara encensada;
i allí les Gràcies banyaren la dea i la ungiren amb oli
no envellidor, que relluu sobre el cos dels déus que són sempre,
i li posaren robes gentils, que encisaven de veure.
(trad. Carles Riba)

  

divendres, 7 de juny de 2013


In taberna quando sumus


Veieu quina traducció més curiosa he trobat d'aquesta cançoneta medieval:


1
In taberna quando sumus,
non curamus quid sit humus,
sed ad ludum properamus
cui semper insudamus.
Quid agatur in taberna,
ubi nummus est pincerna,
hoc est opus ut queratur,
si quid loquar, audiatur.

Cada vas a la taverna
és un glop de vida eterna,
el joc és la nostra amada,
hi suem la carcanada.
El que passa a la taverna
on la bossa sempre merma,
ara ens cal molt bé escatir-ho,
si escolteu podreu sentir-ho.

2
Quidam ludum, quidam bibunt,
quidam indiscrete vivunt.
Sed in ludo qui morantur,
ex his quidam denudantur
quidam ibi vestiuntur,
quidam saccis induuntur.
Ibi nullus timet mortem
sed pro Baccho mittunt sortem.

N'hi ha que juguen, n'hi ha que beuen,
n'hi ha que ensems juguen i beuen.
D'entre aquells que al joc es mullen
n'hi ha més d'un que ja el despullen,
d'altres amb sacs es vesteixen,
les vergonyes es cobreixen.
La mort és en desinfatus,
confiem la sort a Bacus.

3
Primo pro nummata vini,
ex hac bibunt llibertini;
semel bibunt pro captivis,
post hec bibunt ter pro vivis,
quater pro christianis cunctis,
quienquies pro fidelibus defunctis,
sexies pro sororibus vanis,
septies pro militibus silvanis.

Primer, pel vi de la tina
i la dona que el tragina;
després, bebem pels captius;
tres vegades més pels vius;
quatre, per les ordes juntes;
cinc, les ànimes difuntes;
sis, per les sors vanitoses;
set, pels sorges belicosos.

4
Octies pro fratibus perversis,
nonies pro monachis dispersis,
decies pro navigantibus,
undecies pro discordantibus,
duodecies pro penitentibus
tredecies pro iter agentibus.
Tam pro papa quam pro rege
bibunt omnes sine lege.

Vuit, pels germans pervertits;
nou, pels monjos decidits;
deu, pel qui pel mar navega;
onze, pels qui mouen brega;
dotze, pels anacoretes
i els qui esmolen les xancletes.
Tant pel papa com pel rei
beuen tots sense cap llei.

5
Bibit hera, bibit herus,
bibit miles, bibit clerus,
bibit ille, bibit illa,
bibit servus, cum ancilla,
bibit velox, bibit piger,
bibit albus, bibit niger,
bibit constants, bibit vagus,
bibit rudis, bibit magus.

6
Bibit pauper et egrotus,
bibit exul et ignotus,
bibit puer, bibit canus,
bibit presul et decanus,
bibit soror, bibit frater,
bibit anus, bibit mater,
bibit iste, bibit ille,
bibunt centum, bibunt mille.

7
Parum sexcente nummate
durant, cum immoderate
bibunt omnes sine meta,
quamvis bibant mente leta;
sic nos rodunt omnes gentes,
et sic erimus egentes.
Qui nos rodunt confundantur
et cum iustis non scribantur.
Io!

Poc ens duraran sis-centes monedes,
per molt que el nostre esperit estigui sempre alegre,
si bevem immoderadament i sense límit.
Que ens critiquin tant com vulguin!
Nosaltres seguirem pobres i contents.
Així es confonguin els maldients,
i mai no siguin inscrits en el llibre dels justos.
Ió!
(adap. Salvador Giralt)

divendres, 10 de maig de 2013


Una tensó de Giraut de Bornelh

No sabem qui és l'enamorat de la cançó, però pateix, pateix molt. El seu conseller a vegades no sembla gaire compassiu.

I
-Ai las, com mor! -Quez as, amis?
-Eu sui trais!
-Per cal razo?
-Car anc jorn mis m'ententio
en leis que'm fetz lo bel parven.
-Et as per so to cor dolen?
-Si ai.
-As enaissi to cor en lai?
-Oc eu, plus fort.
-Est donc aissi pres de la mort?
-Oc eu, plus fort que no us sai dir.
-Per que't laissas aissi morir?


-Ai las, sóc mort! -Que tens, amic?
-Que m'han traït!
-I la raó?
-Perquè un jorn vaig parar atenció
en la qui es mostrà complaent.
-I vas per això amb el cor dolent?
-Sí, ai.
-Ella al teu cor porta l'esglai?
-Del tot, molt fort.
-Et trobes doncs pres de la mort?
-I tant, tan fort que no ho sé dir.
-Per què et deixes així morir?

II

-Car sui trop vergonhos e fis.
-No l'as re quis?
-Eu, per Deu, no!
-E per que menas tal tenso,
tro aias saubut so talen?
-Senher, fai me tal espavent.
-Que'l fai?
-S'amors que'm ten en greu esmai.
-Be n'as gran tort;
cudas te qu'ela t'o aport?
-Eu no, mas no'm n'aus enardir.
-Trop poiras tu to dan sofrir.

-Sóc massa vergonyós i fi.
-Però li has de dir!
-Jo?, per Déu, no!
-I perquè menes tal cançó
sense saber el seu sentiment?
-Senyor, em fa gran espavent.
-Que dius?
-L'amor que em torna pensatiu.
-És un gran tort;
penses que ella et darà conhort?
-Jo no, mes no em goso atrevir.
-Massa podràs el dany sofrir.

III

-Senher, e cals conselhs n'er pres?
-Bos e cortes.
-Er lo'm diatz!
-Tu venras denan leis viatz
et enquerras les de s'amor.
-E si s'o ten a dezonor?
-No't chal!
-E s'ela'm respon lach ni mal?
-Sias sofrens,
que totztems bos sofrire vens!
-E si's n'apercep lo gilos?
-Adonc n'obraretz plus ginhos.


-Deu-me Senyor un consell ben prest!
-Bo i honest.
-I doncs, digueu!
-Aniràs prompte allà on seu
i la requeriràs d'amor.
-I si ho pren a deshonor?
-No't val!
-I si el que em diu em fa molt mal?
-Sigues sofrent,
que bé sofrir torna sabent!
-I si se n'adona el gelós?
-Caldrà sigueu més enginyós.

IV

-Nos? -Oc be. -Sol qu'ilh o volgues!
-Er. -Que? -Si'm cres.
-Crezutz siatz!
-Be te sera tos jois doblatz,
sol lo dichs no't fassa paor.
-Senher, tan senti la dolor
mortal,
per qu'es ops c'o partam egal!
-Er donc tos sens
que te valh'e tos ardiments!
-Oc, e ma bona sospeissos.
-Garda te que gen t'i razos!

-Jo? -Sí -Tan sols ella ho volgués!
-Va -Què? -Creu més!
-Cregut seràs!
-Doncs ara el teu goig doblaràs,
només que el dir no et faci por.
-Senyor, he sentit tant de dolor
mortal,
que cal partir-lo a parts iguals!
-Els teus intents
facin valer els teus ardiments!
-Sí, i que sigui venturós.
-Guardat de no ser gens dubtós!
V

-Razonar no'm sabrai ja be.
-Dias, per que?
-Per leis garar.
-No'm sabras donc ab leis parlar?
Est aissi del tot esperdutz?
-Oc, can li sui denan vengutz...
T'espertz?
-Oc eu, que no sui de re certz.
-Aital fan tuchs
cilh que son per Amor perduch.
-Oc, mas eu forsarai mo cor!
Era non o torns en demor!


-Mai no sabré raonar bé.
-Digues per què?
-Pel seu mirar.
-No sabràs amb ella parlar?
Així direm que és tot perdut?
-Sí, quan li sóc davant vingut...
-Et perds?
-Sí, i de res no estic cert.
-És ben sabut
d'aquells qui són d'Amor enduts.
-Sí, més jo esforçaré el meu pit.
-Fes-ho aviat sense respit!

-Be m'a aduch
Amors a so, que sabon tuch,
que mal viu qui deziran mor,
per qu'eu no sai plnher mo cor.

-Bé que m'ha dut
Amor, allò que és ben sabut:
que mal viu qui desitjant mor;
d'aquí que no em sé plànyer el cor.

-Vas to desduch
vai, amics, ans c'o sapchon tuch,
per que no perdas to resor;
que levet perd om so demor!

Sigues endut,
i ves, amic, desconegut
perquè no deixis de ser ardit,
que és fàcil perdre el dolç delit.

(trad. Salvador Giralt)