divendres, 11 de novembre del 2016

Germà de mare



Som fills de la Naturalesa, ningú no se n'escapa, com aquests dos bessons que surten a la pel·lícula Alice in Wonderland de Tim Burton. I d'aquí ve que tots vosaltres sou els meus parents, i encara més, els meus germans, germans de mare. Ah, la família!
Aquesta cançó d'en Salvador Giralt va d'això precisament.

GERMÀ DE MARE

Aquesta feina en cadena,
vigilar que les mortadel·les
vagin seguint la passarel·la,
i entrin de dret a la cisalla
que les engrapa i les talla;
i consolar la que es desmaia
quan la senyora de la daia
a cau d’orella li diu: balla!
I la cisalla talla i talla!,
talla que talla la cisalla!
Aquesta feina en cadena
de ser pastor de mortadel·les,
em sembla molt que m’encadena.
—Sisplau, senyor, l'encarregat,
ara em trobo molt cansat;
me’n vaig a fora, a prendre l’aire;
ja tornaré, d’aquí no gaire!—.
I vet aquí l’encarregat,
el meu germà, germà de mare,
sobtadament molt alterat
(el mal xinat!):
Què t’has pensat! —sento que crida,
crispat, ofès fora de mida—;
t’he d’avisar cada quart d’hora;
segueix així i aniràs fora!
Vols que t’ho digui?: no serveixes!
El que et paguem no t’ho mereixes.
De la cadena, el trecatruc
es va empassant el teu lladruc.
I mentrestant les mortadel·les
van rossolant de la cadena:
i és que també volen sortir;
no els agrada el seu destí.
Germà de mare, quin patir!

I en una plaça de ciutat,
no fa pas gaire que he dinat,
trobo un banc buit i m’hi estiro,
tanco els ulls i res no miro,
seguint l’antiga tradició:
per bé pair, és condició
que faci figa l’atenció.
Però disfressat de policia
municipal, ai quin percal!,
—el meu germà, germà de mare
que et reconec perquè és de dia!—,
m’has despertat amb un sacseig
molt delicat, molt delicat...
Però com que jo em desperto poc,
i no et faig cas, que no em moc!,
potser per veure si riuria
m’has sacsejat amb alegria.
Dius que el banc no és per jeure;
i l’han posat només per seure?
Això que dius, costa de creure.
Deixa’m dormir; no hi ha ningú,
estem ben sols, el banc jo i tu;
vinga, un moment de bona vida!;
l’haver dinat ens hi convida.
Que fa molt lleig i és fastigós,
i que fa brut, i que fa gos,
i a més et sembla sospitós,
que pesi figues al carrer?
Germà, vols dir que et trobes bé?
I quan et dic que m’atabales,
no sé què et passa que t’embales:
no sé que dius —ups, miranius!—
de diligències i d’arxius...?
Germà de mare, el caganiu,
com t’has tornat d’esquerp i esquiu!

Ara, germà, quan discurseges,
és quan, de molt, més em mareges.
I és que dius coses increïbles
que fan que em saltin les neurones
en el meu cap, a moltes zones!:
aquí al costat, al parentals,
l’avorriment es fa mortal;
allà baix a l’occipital,
s’espesseeix, és terminal!;
i encara més en el frontal,
fatal, fatal, fatal, fatal!
Aquest fill meu tan informat
—deia la mare, la Natura—,
que de xerrar mai no s’atura
i que emfatitza i gesticula
com un possés; el meu fill mític,
farà carrera de polític!
Sobre el que cal i el que no cal,
tinc les idees molt confuses;
això dels dubtes, no els uses?
Sovint t’escolto impactat
pel teu aplom: és un parlar
que pesa més que el millor plom.
Parles de lleis i contra-lleis,
I decrets-llei, okei!, okei!;
inversions, distincions,
convencions on dius lliçons,
i últimament, l’economia
la toques molt, amb autoria...
Però quan constato els resultats
d’aquest viatge accelerat,
que això se’n va cap a l’ocàs,
saps?, ja no vull fer-te més cas;
perdo la fe, deixo de creure,
em torno escèptic, de mal veure...
Germà de mare, quin pessic,

com em fatiga el teu nyic-nyic!

divendres, 14 d’octubre del 2016

Oda al'Entrepà (la sopa-2)


En Giralt segueix infatigablement restaurant l'Oda a l'Entrepà,del Pollastret. Ha fet una segona versió del fragment de la sopa. Diu que s'ajusta més al que va ser el poema original. Aquí el teniu:

No nedava, al mar, el nero,
en els temps del dia zero,
perquè no hi havia mar.
No hi havia rius, ni canyes,
ni existien les muntanyes,
ni gripaus, ni talps, ni cabres
enfilades en els arbres!
Ningú no mirava enlaire
perquè no hi havia aire
entre nosaltres i el cel,
ni cap sol fent el mussol
sobre un fons de blau pastel.
És que no hi havia cel!
I en el món, que no era món
perquè encara no hi era,
els desastres desastrosos
no donaven mal de fel.
Què hi havia, doncs? La sopa!
El misteri de la sopa
—primordial, no pas barroca—,
borbollant en el calder!


I llavors va venir l’u,
no se’n recorda ningú!
I després de l’u, el dos, ai!,
i la pau va tocar el dos!
I més tard, a la de tres,
va arribar el que feia tres!,
i darrera tots els altres
en tropell, i tots nosaltres!:
l’existir, sí, l’existència
barrejada amb la consciència!
I segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Hi ha hagut àpats a cabassos;
sobretaules, ressopons,
piscolabis amb beguda;
han rajat a bocaplena
les aixetes dels porrons!
Se n'han dites de molt grosses,
i també, de tant en tant,
més assossegadament,
s'ha parlat amb subtilesa,
i les clepses fatigades
han tret llargues conclusions...
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!


Quan entrava la sopera
fumejant, al menjador,
el vailet esgaripava
-com si fos un trobador
de la darrera volada-:
Tanta sopa, em supera!
I ha llençat sopa i sopera
per l’eixida del darrera,
daltabaix,
als bassals de la riera.
És la sopa desnonada,
rebutjada, viatgera!
Els parents del menjador,
perquè són sopers de mena
i no els plau patir la pena
d’entomar la cantilena
del vailet,
s’han alçat de les cadires,
i amb els plats i les culleres,
diu que van en processó
pels camins de la riera.
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!


I els insectes, a les cases,

han viscut de les picades...

dilluns, 8 d’agost del 2016

Guillem de Berguedà: cantarey mentre m'estau


Aquí tenim un sirventesc de Guillem de Berguedà on bescanta el bisbe d'Urgell, Pere de Berga i el comte Ramon Folc de Cardona (a qui més endavant va assassinar a traïció).
Com és que resulta tan poètic? Insulta els seus enemics i en resulta un poema molt bo...
L'altre dia, el Lletraferit, que a vegades és molt lúcid, em va donar una pista: Guillem de Berguedà juga com un bordegàs, es diverteix, i això ho pot fer perquè ell és molt pitjor que els seus enemics. El qui acusa, el qui bescanta, és el pitjor de tots; i no se n'amaga, al contrari, en fa ostentació! És un grandíssim torracollons!  Un fatxenda de la pitjor mena. El joc està en que un personatge tan impresentable retregui als seus enemics comportaments millors que els seus.
Guillem de Berguedà retreu a Folc de Cardona que traicioni el seu cavaller Sabata per la seva muller, i en canvi ell no ha fet altra cosa en tota la seva vida que posar banyes als amics i parents!



Cantarey mentre m’estau
chantaret bon e leiau
que xanton macips de Pau
del fals veill coronat bisbau
e d’En Folcalquer lo barrau:
can re·ls sofrain dinz lur ostau
van sojornar en cor reiau.
Puis van xantan liridunvau,
balan, notan gent e suau.

Cantaré perquè em complau,
un cantaret  gens vanau,
cantat pels macips de Pau,
del bisbe fals,  senyor del frau,
i d’En Folc cabrer, el papau:
quan res no els queda en el catau,
van amb el rei, al seu palau.
I van cantant liridunvau,
ballant, tocant, gentil i suau.

Ges al rey no deu pesar
si·ls faz’en sa cort estar
ses prometre e ses dar,
c’aixi·s tenria un joglar,
que als no queron mas manjar;
mas eu los hi farey peccar
si·n cort van per estalviar.
Puys van chantan liridunvar,
balan, notan autet e clar.

Gens al rei  no deu pesar,
si els fa a cort estar
sens  prometre i sens dar,
-així, tindria un joglar!-,
perquè ells només volen menjar!
Mes ara jo els faré pecar!,
que són a cort per estalviar.
I van cantant liridunvar,
ballant, notant, altet i clar.

Per ço l’apel Folcalquer,
car traic son cavalier,
mon Sabata de Cauder,
can l’ac convidat el Soler
e·l fetz menjar ab sa muyler.
E gart nos Deus e Sant Leider
de pebrada d’aital morter.
Puis van xantan  liridunver,
balan, notan, que mal non m’er.

Per ço li dic: Folc Cabrer,
car traí el seu cavaller
en Sabata, de Calders;
el va convidar al Soler
i el feu menjar amb la muller.
Ens guardi Déu i sant Leider
de pebrada de tal morter!
I van cantant Liridunver,
ballant, tocant, cap mal no em ve.

Per ço l’apel Folc Ramon
car non ha en tot lo món
de traició tan fagony;
e·N Peyre de Berga·l segon.
Per qu’eu en chant e·n bon e·n gron,
et bais cascú la mul’el con
si a traició no respon.
Puis van xantan liridonvon,
Balan, notan, q’aiço·ls coffon.

Per ço dic: Folc Matamón,
no hi ha en tot el món
de traïció tal born.
Pere de Berga, el segon,
fa que el meu cant es torni grony;
Beseu de la mula el cony
si traïció el cor no li fon.
I van cantant liridonvon,
ballant, tocant, que això els confon.


Mon chantar volvv en biaix
e met l’a·N Folc el caraix
e valgra li mais us laix;
e pes del joy de que engraix,
que·m ten joyos e·m vest e·m paix,
e no son chuflas de Roaix,
c’ans es jois novels c’ades naix.
Puis van xantan  liridunvaix,
balan, notan autet e baix.

El meu cant, en Folc, punyeix,
amb la cara l’amorteix!
Una soga al coll mereix!
Ai quina joia!, quin engreix!;
em té content!, vestit!, em peix!,
i no són xufles de Rueix!,
és l’alegria que adés neix!
I van cantant liridunveix,
ballant, tocant, m’agrada el deix.

Dona, no·us cugetz qu’eu m’en laix
mentr’aia  una dent el caix.
Senyora:
Mai no veureu que em falli el bleix,

mentre em quedi cap dent al queix!

(trad. Salvador Giralt)

divendres, 29 de juliol del 2016

El pes del Món


Fa temps, quan ens interessàvem per la ciència, vam calcular el pes del món. En Sergi ens va assessorar, i vam determinar-lo amb gran exactitud: 5.960.000.000.000.000.000.000.000.000 kg.
El cas és que l'escrit que ve a continuació ho corrobora. I no és només un escrit, és un poema. Quan el vam sentir recitar per primera vegada, vam quedar esfereïts, i molt i molt cansats. Per que? Perquè el recitador, mentre recita, carrega, a coll, el Món. Sí, el món sencer! S'ha de tenir molta força per recitar-lo, i recitar-lo amb la companyia d'un bon músic, que com veureu és una ajuda indispensable. Acomodeu-vos i escolteu:

El Món és una criatura pesada i consentida
que demana atencions de tota mena,
un nen aviciat que sempre vol anar a coll
i pesa com el plom i fa de mal portar...

(aquí el nostre recitador, davant la sorpresa dels oients, va carregar el Món a coll. Un prodigi digne de veure!)

I encara, si només fossin vaques i paisatges,
però hi ha moltes més coses...:
indústries, autopistes, ciutats de tota mena i condició,
els avions, els trens, els transatlàntics, les muntanyes,
els gratacels altíssims,
i tants de personatges omplint els hemicicles
amb discussions inacabables....,
tot és aquí ficat en aquest nen!,
i moltes altres coses....:
idees,  nuvolades, rodolins,
i les metamorfosis simultànies
i polifòniques que el tornen inquiet;
i gent per tot arreu, hi ha molt de moviment,
un formiguer de gent infatigable omplint tots els racons
amb els seus tràfecs sorprenents...
Tot és aquí, ficat en aquest nen!
I també certes coses..., suposo que m'enteneu,
hi ha certes coses que pesen més del compte,
això és el més pesat de tot:
algunes coses que pesen més del compte!
Sort de la música que m'ajuda
a mantenir en suspens
aquesta criatura tan pesada!
Canta-li una cançó perquè no pesi,
canta-li una cançó que el torni lleuger com una ploma...

Demanes atencions de tota mena,
demanes abraçades i petons,
demanes que t'acotxin,
demanes que et bressolin,
demanes que t'adormin amb cançons...

Demanes que et consolin quan gemegues,
que et portin i et passegin pels jardins,
demanes que et contemplin,
et riguin les gracietes,
i sonin, per distreure't, el zing-zing...


Ho ha calcular en Sergi que en sap molt.
Després de fer un munt d'operacions
al seu quadern de fulls quadriculats,
penjant i despenjant el llapis del relleix de les orelles,
a prop d'allà on li bull el rapidíssim pensament:
“el pes del món”, ha dit amb gran solemnitat,
 “és de cinc mil nou-cents  seixanta quadrilions
d'atapeïts i densos quilograms!”.
No hi ha balança en aquest món
que pugui suportar aquest disbarat de pes:
cinc mil nou-cents seixanta quadrilions...
Un número molt llarg que costa de pair,
un fotiment de zeros i més zeros
que surten pels marges de la dreta
del seu quadern de fulls quadriculats,
el cartipàs d'en Sergi.

És clar que de vegades m'assalten alguns dubtes...
Em pregunto..., em pregunto si estic prou preparat,
i si potser m'hauria d'entrenar...
Porto una vida tirant a sedentària
sense deports ni llargues caminades,
mai no refuso l'ascensor quan hi ha ascensor,
i vaig amunt i avall amb motoreta...,
no faig abdominals i menjo el que m'agrada...
Moltes vegades m'assalten alguns dubtes...
Ara mateix em tiben els braços i els canells!,
les cames em tremolen i els genolls
grinyolen com frontisses rovellades,
els costa d'aguantar!,
i fins i tot em sembla que se m'inflen les venes en el coll
i el cor se m'accelera,
i això per no parlar de la columna, de la columna principal...
Sort de la música que m'ajuda
a mantenir en suspens
aquesta criatura tan pesada!
Canta-li una cançó perquè no pesi!
Canta-li una cançó que el torni lleuger com una ploma...!

Demanes que et netegin les caquetes,
et banyin i et mantinguin sempre net,
que et mimin i et pentinin,
et freguin amb colònies,
i t'alcin mentre et diuen: patufet!

A l'hora de la nit quan t' acoquines
demanes a la mama protecció.
Demanes i demanes,
demanes que t'estimin,
demanes i demanes atencions...


Però m'esforço, i tant com m'esforço!,
m'esforço a aguantar el Món
i bufo gairebé perdent l'alè...
Sabeu perquè m'esforço en un treball
que sobrepassa la força i la mesura
d'un home qualsevol del segle vint-i-un?
Perquè sóc èpic!
Sí, perquè sóc èpic!
Que vingui algun cronista
a escriure aquesta gesta!
Que toquin les campanes i proclamin
que el Món està en suspens:
ni a dalt ni a baix,
ni massa amunt ni massa avall!,
enmig.
El Món està en suspens...

(Salvador Giralt)


dilluns, 11 de juliol del 2016

El misteri de la sopa


Em pregunto perquè, ara que som a l'estiu i fa tanta calor, parlem de sopes.
El Lletraferit de Manlleu està entusiasmat amb l'Oda a l'Entrepà, del Pollastret.
És conegut dels entesos que aquesta oda és molt desigual, i, a més, genera opinions contradictòries. Sempre ve envoltada de polèmica. I té llacunes, moltes llacunes, que el Lletraferit, al meu entendre no sempre amb l'encert que caldria, intenta omplir; amb la millor de les intencions, això sí.
Ja en el seu començament, l'Oda a l'Entrepà comença parlant de la sopa. Veieu? És un text difícil, molt difícil.
Estem en una mena de cul de sac. Això no pinta bé. Fa massa calor.

Oda a l’entrepà
(fragment: la sopa)


Des d’aquell dia primer,
quan encara l’escudella
borbollava en el calder,
han passat molts i molts dies,
tants de dies com té el Món,
i segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Hi ha hagut àpats a cabassos;
sobretaules, ressopons,
piscolabis amb beguda;
han rajat a bocaplena
les aixetes dels porrons!
Se n'han dites de molt grosses,
i també, de tant en tant,
més assossegadament,
s'ha parlat amb subtilesa,
i les clepses fatigades
han tret llargues conclusions...
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Quan entrava la sopera
fumejant, al menjador,
el vailet esgaripava
-com si fos un trobador
de la darrera volada-:
Tanta sopa, a mi em supera!
I ha llençat sopa i sopera
per l’eixida del darrera,
daltabaix.
I segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Va prenent, la pols, consciència
que és el pa de l’existència.
Quan arriba la secada,
la ventada xiuladora
se l’emporta;
i així va la pols per l’aire,
de barreja, amb gran desaire.
I després quan ja vol ploure,
neda, a lloure, per l’aiguada.
La secada, la ventada,
la riuada...
S’apaivagui aquest deliri!
Vianant encén-li un ciri,
que la pols està cansada,
i ara dorm la migdiada
en el clos d’un cementiri!
I segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

I els insectes, a les cases,
han viscut de les picades.
La cuinera, de rutina,
a l’hostal de la Sentina,
pren l’engrut de la cortina
i el barreja amb el brou,
que belluga i remou.
I la mosca vironera
investiga la sopera:
hi capbussa, hi prospera.
Un client, en Bocafina,
en trobar-se cara a cara
amb la mosca
enxampada amb la cullera...:
camacurta, camallera,
amb les ales
que esbateguen amb desfici
pel bassal de la cullera...
Vet aquí que en Bocafina
ha trallat a la cortina.
En el foc, la sopa cou;
la Natura la remou.
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Hi ha hagut nits de lluna plena
que inundaven el planeta
d'una llum tan clara i neta,
que les fades presumides,
han sortit amb roba estreta
per entabanar el poeta.
Va la fada presumida,
amb la sopa del misteri
en un bol mig hemisfèric:
“Apa, pren el refrigeri!”
I ell la beu, es beu la sopa,
i amb la sopa el seu misteri,
i beuria el que fos,
perquè el perd aquella fada
i es rendeix al seu imperi.
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!


És la mare de les mares,
la qüestió de les qüestions,
de profundis, dies ira,
la perola en els fogons!

dilluns, 20 de juny del 2016

Drames rurals de Víctor Català



De Víctor Català, havíem llegit Solitud, però no ens va agradar prou perquè el protagonista femení és massa edulcorat; la Mina és neta endreçada, assenyada, perfecta...; i en canvi el seu contrari, el seu marit, en Maties, és un bordegàs de cap a peus. És una novel·la de bons i dolents, i això, al nostre entendre, fa que perdi molt d'interès.
Però els Drames rurals..., renoi, allà tots són dolents! ¿Per què deu ser que ens identifiquem tant amb la colla dels captaires de l'Idil·li xorc, el conte que ens ha agradat més, i no parem de parlar-ne i fer-ne broma? Fins i tot el Lletraferit de Manlleu, sempre tan exigent, ha acabat per reconèixer (en veu baixa, però), que és una obra mestra.
Veieu el començament:

"L'estol de captaires professionals baixava lentament per la rampa de la carretera, com una riuada mansa que, a rodolons i empentes, aniria a desembocar a la vila.
Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, cotnes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascoseria.
La majoria eren vells, éssers fora de sexe, pellofes humanes espremudes, fulles esgrogueïdes i despreses, que el sol i la pols ressecaven, que les gebrades i la gana consumien, i que, rodant sempre a la intempèrie, el temps les empenyia mandrosament cap a la mort, sense que se'n donessin ben bé compte, inconscients de les injustícies del destí, malmirades pels fills gasius, escarnides pel proïsme indiferent, arrambades per tothom fora de dret, com brossa inútil de la vida.
Al davant de tots, a tall-de-cap-de-colla, la Gonya trontollava el cossarregàs, com una saca de carnassa que traspués greixina, amb una estrassa al cap en comptes de caputxa, el gaiato a la mà, i cantant una corranda desvergonyida..."



dimecres, 25 de maig del 2016

Sovint un nen petit


Ens ha visitat un poeta que diu que ara fa cançons, però té el problema que no sap cantar.
-M'ajudarieu? Em farieu de cor? -ens ha demanat.
Ens ho estem rumiant, i hem quedat que d'aquí uns quants dies ja li direm què.
Es fa dir cançoner.

Veieu una de les seves cançons:

Sovint un nen petit,
desvergonyit i punyetero,
desperta en el meu pit;
i vaig així pel món
-pillet, pillet petit!,
pillet, pillet petit!-:
mortificant la població
sense repòs ni compassió!
Sabeu?, les farinetes
les prenc amb picantó!

Cor:
Pillet, pillet petit!,
pillet, pillet petit!
Pillet, pillet petit!,
pillet, pillet petit!
Sabeu?, les farinetes
les prenc amb picantó!


Ningú no plora amb pena
per una panxa plena!
Sovint, sovint, altres vegades
barrino com un cuc;
i vaig així pel món
-un cuc cuquet, cuquet!,
un cuc cuquet, cuquet!-:
corcant corcant com un corcó
els fonaments de la nació!
Per treure el buc de pena,
no perdo l'ocasió!

Cor:
Un cuc cuquet, cuquet!,
un cuc cuquet, cuquet!
Un cuc cuquet, cuquet!,
un cuc cuquet, cuquet!
Delicadet de mena,
dolent per vocació!


 Cansat de l’excel·lència
em torno decadent;
és llavors quan en mi borda
el gos impertinent.
I vaig així pel món
-un gos molt bigordós!
un gos molt bigordós!-:
gratant, llepant, escarbotant,
nens espantant, fent el dolent!
M’agrada d’embrutar-me
davant l’Ajuntament!

Cor:
Un gos molt bigordós!
un gos molt bigordós!
Un gos molt bigordós!
un gos molt bigordós!
M’agrada d’embrutar-me
davant l’Ajuntament.


Aquell qui desafina
fa el cant desavinent.
Sovint, sovint a la impensada,
em dóna per cantar,
i vaig així pel món:
-Quan veig les tomateres
pintades de vermeis,
comprenc que la Natura
és mare de remeis!-
I així encomano l’optimisme
d’un bon matí primaveral;
talment com la cardina
al capdamunt d’un pal!

Cor:
Quan veig les tomateres
pintades de vermeis,
comprenc que la Natura
és mare de remeis!
Talment com la cardina
Al capdamunt d’un pal!


El rei de les Espanyes,
els reis del Continent,
no em són res, ben poca cosa,
quan ve que em sento rei.
I vaig així pel món
-el rei del meu llitet!
el rei del meu llitet!-
sempre manant i disposant,
allò que tinc per decidit:
(ho dic perquè sempre hi ha algun republicà tocatardà que es fa el desentès; són gent, en general,  despistada que no saben on van, que no s’adonen que la monarquia és el règim del futur!)
paraula de monarca,
quedeu ben advertits!

Cor:
El rei del meu llitet!
el rei del meu llitet!
El rei del meu llitet!
el rei del meu llitet!
Paraula de monarca,
quedeu ben advertits!


 Això és una comèdia,
també un vodevil,
drama, tragèdia, psicodrama
i tot el que vulgueu!
I anem així pel món
-taxim, tatataxim!
taxim, tatataxim!-,
ficats a dalt de l’escenari
entre els faldons del calendari!
Quan baixarà el teló,
veureu, llavors, amics -quina il·lusió-, el rerefons de la funció!

Cor:
Taxim, tatataxim!
Taxim, tatataxim!
Taxim, tatataxim!
Taxim, tatataxim!
Quan baixarà el teló,
veureu, llavors, amics -quina il·lusió-, el rerefons de la funció!

(Salvador Giralt)




divendres, 1 d’abril del 2016

Flamenca, una novel·la occitana del segle XIII



Hem estat llegint Flamenca, una novel·la occitana del segle XIII, on un dels protagonistes, Archimbaud, és atacat per la follia dels gelos que li fan imaginar que la seva dona Flamenca no li és fidel. La traducció d'Anton M. Espadaler sona molt bé.
L'Aparici ha quedat força afectat per la lectura i ningú no acaba d'entendre perquè. De tant en tant fa la mateixa ganyota estúpida que Archimbaud: "imitant els gossos, ensenya les dents sense riure". Per què? De què li deu venir? L'Aparici és un gelós? L'Aparici té gelos d'algú? Això és el que ha insinuat la Desabillé, que té gelos  de... No volgueu saber l'enrenou que hem tingut.
Escolteu aquest passatge on es descriu el neguit del nostre protagonista:

S'ha ficat en un bon embolic. No acaba res ni en fa una a dretes, tant surt com entra; per fora crema, per dins el cor l'abrusa; segur que és gelós qui així es debat. Quan prova de cantar bela, quan sospira brama, res no veu clar; sovint diu el parenostre del simi, que ningú no entén; tot el dia remuga i fa cruixir les dents, i li fan nosa els estranys. Quan un estrany s'acostava, feia veure que tenia molta feina, i xiulava per aparentar, i deia en veu molt baixa: "No sé com m'aguanto i no us tiro daltabaix amb el cap per endavant!". Entortolliga el dit amb la seva corretja, i canta tullurutau, i dansa rostit-bullit.  Aixeca les celles i fa l'ullet a la seva dona, mentre per l'altra banda fa un senyal als servents perquè portin aigua per rentar-se les mans, perquè voldria dinar, i tot ho deia per tal que tothom se n'anés. Sembla un teixidor que ordeix com si fos al teler, perquè va d'un costat a l'altre, i quan ja no pot aguantar més, diu: "Senyor, dineu amb nosaltres, si us plau, que ja n'és hora. Em plaurà molt que ho accepteu, perquè tindreu ocasió de festejar tant com voldreu". Llavors, imitant els gossos, ensenya les dents sense riure.

(trad. Anton M. Espadaler. UBe)

dijous, 10 de març del 2016

Era l'autumne dels llops, d'Agustí Bartra

(fotografia de Roger Bartra)

L'altre dia en Josep Pla ens va alliçonar sobre l'alta cultura i com és de difícil a la majoria dels mortals d'accedir-hi.
Però a vegades és molt bona. Ens ha agradat molt aquest fragment de l'Ecce Homo d'Agustí Bartra.
Molt afilagranat i tot el que vulgueu, però caram, quan el Lletraferit l'ha recitat el silenci es podia tallar amb una gavineta. Hem quedat molt esgarrifats.

Era l'autumne dels llops.
A les secretes cruïlles
la nit armava el sanglot
sota mil flagells de vidre,
i l'esparracada boira,
'jaguda sobre l'ampit
d'un pont d'ombra tremolosa,
com una vella florista
llançava a les aigües somes
ses violetes humides...

Era l'autumne, a París.
La mort duia esclops de plom
i túnica de salines.
Dins el salze de l'angoixa,
el violí del plugim.
Dels nostres cossos, amor,
s'alçaven braços florits
que conjuraven la por
de brillant rostre de sílex.
Després saltavem tots dos,
ja fets flama que ens unia,
a dalt del blanc unicorn
que portava el nom de Vida
en el carrussel de pluja
de la plaça sense lluna...

Enlaire de Notre-Dame,
immòbils gàrgoles fosques,
a poc a poc s'arrencaven
lluirs mascaretes de molsa.
Darrers somnis. Roses pútrides.
El Sena ofegava xiscles.
D'un fanal de l'avinguda
penjava un àngel de sidra...

En obrir la porta estreta
de la cambra tan llogada,
com un estirat gat negre
el silenci s'escapava...
I naixia ta nuesa
al fons del súbit espill,
des d'on tota tu somreies
a la joiosa bullícia:
els besos meus que et voltaven
com famolenca canilla.

dijous, 3 de març del 2016

Josep Pla i l'enigma del mar lliure



En Josep Pla, ja cap al final del Quadern Gris fa unes consideracions molt interessants sobre el mar. Diu:

"És un fet. Hi ha persones que semblen fascinades pel mar lliure. En els pobles del litoral, sobretot si hi ha un mur per recolzar-hi els colzes i els braços, si no tenen res a fer -i de vegades, encara que tinguin feina-, se'l miren hores i hores, sense fer, en general, cap moviment. M'he preguntat moltes vegades: ¿què hi veuen, en el mar lliure? ¿Què hi troben, que els fascina?"

Ho pregunta a Josep Tort, de Calella de Palafrugell, "un dels pescadors que ha mirat més el mar en aquests anys"

"-Vos, Tort, sempre mireu el mar...
-Sí, sí...
-El pas dels vapors i dels vaixells de vela us deu distreure...
-Els vaixells de vela m'agraden, sí, però si no en passen m'és indiferent.
-Però en el mar hi debeu veure alguna cosa...
-Res, em penso, res...
-Llavors perquè el mireu d'una manera tan seguida?
-No sé... No t'ho sabria dir...
Durant una temporada -un estiu-  vaig mirar el mar tanta estona com vaig poder, per tractar de veure en què podia consistir aquell enigma. No hi vaig pas trobar res. En realitat, vaig arribar a la conclusió que l'aigua de mar, en si mateixa, l'aigua del mar lliure, és horrible. No hi vaig saber trobar cap element de bellesa de la classe que fos -i encara menys de fascinació. És clar que el mar pot arribar a suscitar moltes altres reaccions: pot suscitar l'incentiu de marxar, de fugar-se de veure món, de cercar un ambient diferent. Però el cas és que les persones més aficionades a mirar el mar que jo he conegut eren d'un sedentarisme i d'una immobilitat recalcitrant i decisiva."

Però en Josep Pla segueix investigant. El mar, somriure innombrable, havia dit Èsquil.  I deixa anar aquesta frase literia, així com de passada, per veure l'efecte que produeix en el pescador.

"-Aquest mar -li vaig dir amb una naturalitat indiferent- sembla un somriure continuat, que es va fent...
-¿Com dius? -em respongué el pescador amb una cara de sorpresa greu-. ¿Un somriure que es va fent?  ¿Tu has vist mai que el mar somrigués?"

Eugeni d'Ors havia escrit la frase: El mar, la gran nuesa. També la deixa anar.

"-La gran nuesa, dius? -contestà el mariner-. ¿A què et refereixes? Et deus referir a alguna dona, segurament.
No vaig pas insistir. Simple segregació artístico-literària, inintel·liglible per als no lletraferits."

Ah, l'alta cultura!

divendres, 8 de gener del 2016

Orgia Numeral


Ai coi, hem saltat directament de l'època medieval al segle vint-i-u! Aquests de "l'Orgia Numeral" ens tenen ben hipnotitzats amb el seu tam-tam! Quina mena d'orgia és aquesta?

Déu va crear els Nombres Naturals i la resta és obra dels homes. Ho va dir Leopold Kronecker, el del teorema de Kronecker-Weber, el de la delta de Kronecker, que va inventar un producte de matrius que du el seu nom, el pare del finitisme...
Déu va crear els Nombres Naturals, i la resta és obra dels homes; sí, la resta…; però, la resta què és? La resta som nosaltres i els nostres pensaments, i tota mena de complicacions inaudites, i moltes coses més...
Escolteu el so dels Nombres Naturals:
 
"Tat tita taka dhin dague da karadhin
Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá
dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá
takatirititataque takatirititaká
titatakatá titatakatá titatakatá..."

El torrent de la vida i de la ment, el nostre Aqueront que va per dintre, és un corrent d’aigües ambigües i un gran perill.
Homes i dones del segle XXI que voldríeu escoltar bones notícies: el torrent de la vida i de la ment, el nostre Aqueront que va per dintre, és un corrent d’aigües ambigües i un gran perill.
Tràfecs ineludibles, moments d’estancament i represes delirants, el desig; mutis sobtats, inexplicables…, amor i desamor, el naixement, la mort, el desig; dolor, desconcert, dubte, tristesa, desig, desig; i la sorpresa en girar la cantonada, i la por, i l’ànsia, i l’ofec, i l’alegria, i el riure, i el singlot.
Primer de tot va ser la percussió, i en segon lloc el pensament. Escolteu el so dels Nombres Naturals:

"Tat tita taka dhin dague da karadhin
Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá
dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá
takatirititataque takatirititaká
titatakatá titatakatá titatakatá..."

diumenge, 3 de gener del 2016

Amics Marcabrun car digam, una tençó entre Hugo Catola i Marcabrú



El cavaller Hugo Catola i Marcabrú contrasten les seves opinions sobre l'amor. I com era d'esperar, el sempre malhumorat Marcabrú aprofita per blasmar-lo. Hugo catola, que pren partit per l'amor, davant de les escomeses de Marcabrú fa el que pot. Déu n'hi do, els cops! Qui guanyarà aquesta tençó?

Amics Marchabrun, car digam
un vers d'amor, que per cor am
q'a l'hora que nos partiram
en sia loing lo chanz auziz.

Marcabrú amic, ara diguem
un vers d'amor -el cor em prem-,
i quan vindrà que ens separem
que de ben lluny sigui sentit.

Ugo Catola, er fazam;
mas de faus'amistat me clam,
q'anc pos la serps baissa lo ram
no foron tants enganairiz.

Ugo Catola, el farem;
mes de falsa amistat faig clam,
des que la serp deixà el brancam
la lleialtat és en oblit.

Marcabrun, ço no m'es pas bon
qe d'amor digaz si ben non;
per zo'us en move la tenzon,
qe d'amor fui naz e noiriz.

Marcabrú, és mala cançó
que d'amor sempre digueu no;
el cas ens mou a discussió,
car d’ell vaig néixer i em nodrí.

Catola, non entenz razon?
Non saps d'amor cum trais Samson?
Vos cuidaz e'ill autre bricon
qe tot sia vers quant vos diz.

Catola no enteneu raons?
Saps com l'amor traí Samson?
Vos i tants d'altres beneitons
doneu per cert el que us ha dit.

Marcabrun, nos trobam auctor
de Sanso'l fort e de s'uxor
q'ela n'avia ostat s'amor
a l'ora que ce fo deliz.

Marcabrú, més d'un bon autor
diu que la dona de Samsó
havia omès aquell amor
a l'hora que fou destruït.


Catola, qar a sordejor
la det, e la tolc al meillor,
lo dia perdet sa valor,
qe'l seus fo per l'estraing traiz.

Catola, car un de pitjor
va baratar amb el millor,
així va perdre el seu valor,
i va ser per l'estrany traït.

Marcabrú, si cum declinaz,
qu'amor si ab engan mesclaz,
dunc es lo almosna pechaz:
la cima devers la raiz!

Marcabrú, segons declineu
-amor i engany sempre mescleu-,
quan sentiu pietat pequeu.
L'arbre del bé és invertit!

Catola,l'amors dont parlaz
camja cubertament los daz;
aprop lo bon lanz vos gardatz!
ço dis Salomons e Daviz.

Catola, l'amor que dieu
fa trampa als daus, el molt garneu;
de ser prop seu cal que us guardeu!,
com diuen Salomó i David.

Marcabrú, amistaz dechai,
car a trobat joven savai;
eu n'ai al cor ir'et esclai
qar l'en alevaz tan laiz criz.

Marcabrú, l'amor avui fuig
perquè el jovent en fa rebuig;
el cor tinc pler d’esglai i enuig
car és indigne el vostre ordit.

Catola, Ovides mostra chai,
e l'ambladura o retrai
que non soana brun ni bai,
anz se trai plus aus achaiz.

Catola, Ovidi llegireu
i ben aviat ho comprendreu:
de bru o ros no fa menyspreu,
però té tirada als pervertits.

Marchabrun, anc non cuit t'ames
l'amors, ves cui es tant engres,
ni no fo anc res meinz prezes
d'aitals joglars esbaluiz.

Marcabrú, no crec que t'amés
l'amor, vers qui sou tan revés,
ni que mai ningú menyspreés
tant els joglars empedreïts.

Catola, anc de ren non fo pres
un pas, que tost non s'en loignes,
et enqer s'en loigna ades
e fera tro seaz feniz.

Catola, de ningú va ser
a un pas, que al punt se n'allunyés,
i va marxant per sempre més
fins que sereu ben consumit.

Marcabrun, quant sui las e'm duoill,
e ma bon'aimia m'acuoill
ab un baisar, quant me despuoill,
m'en vau sans e saus e gariz.

Marcabrú, quan las pel traüll
la bona amiga m'acull
amb el seu bes, quan em despull,
em sento estalvi i guarit.

Catola, per amor deu truoill
tressaill l'avers al fol lo suoill,
e puois mostra la via a l'uoill
aprop los autres escharniz.

Catola, per amor del trull,
diner fa caure el foll, ben sull,
i mostra aprés la via a l'ull
quan és pels altres escarnit.

(trad. Salvador Giralt)