dimecres, 29 de juny de 2011

La balada de les llengües bavoses, de François Villon

Ja ho veieu, les coses canvien. Avegades les coses cal que canviïn. L'absència del President, en aquests moments de tanta austeritat i miseria, ja començava a clamar al cel. I a sobre, tenia la barra d'empastifarnos la cara amb la descripció de les seves disbauxes... Tots hi hem estat d'acord i, per unanimitat, hem decidit canviar el codi d'aquest aparador i no deixar-lo entrar més. Apa.
I a més a més li dediquem aquesta lectura de Villon perquè li serveixi de reflexió:

En riagal, en arsenic rocher,
En orpiment, en salpêtre et chaux vive,
En plomb bouillant pour mieux les émorcher,
En suif et poix détrempés de lessive
Faite d'étronset de pissat de juive,
En lavailles de jambes à meseaux,
En raclure de pieds et vieux houseaux,
En sang d'aspic et drogues venimeuses,
En fiel de loup, de renards et blaireaux,
Soien frites ces langues ennuyeuses!

En sulfur roig, en arsènic roquer,
en sulfur groc, en salnitre i calç viva,
en plom bullent perquè es puguin desfer,
en sèu i pega mesclats amb saliva,
amb cagallons i pixats de xueta,
en suc de peus i escorrims de baieta,
en regalims de rentat de leprós,
en sang de serp, pocions verinoses,
en fel de llop, de teixó i de gos,
siguin fregides les llengües bavoses.

En cervelle de chat qui hait pêcher,
Noir et si vieil qu'il n'ait dent en gencive,
D'un vieil mâtin qui vaut bien aussi cher,
Tout enragé, en sa bave et salive,
En l'écume d'une mule poussive,
Déntranchée menue à bons ciseaux,
En eau où rats plogent groins et museaux
Raines, crapauds et bêtes dangereuses,
Serpents, lézards et tels nobles oiseaux,
Soient frites ces langues ennuyeuses!

En el cervell d'un gatot sense dents,
negre i xacrós, tot ell ple de tendrums,
d'un vell mastí en les baves pudents,
amb les lleganyes i enmig de pixums,
en la suor d'una mula xaruga
i el pus que té encrostant cada arruga,
en el xipoll fet amb l'aigua on els rats,
els garipaus i serpents llefiscoses
neden contets i ben empastifats,
siguin fregides les llengües bavoses.

En sublimédangereux à toucher,
Et ou nombril d'une coulouvre vive,
En sang qu'on voit ès palettes sécher
Sur les barbiers quand pleine lune arrive,
D'ont l'un est noir, l'autre plus vert que cive,
En chancre et fic, et en ces claires eaues
Où nourrices essangent leurs drapeaux,
En petits bains les filles amoureuses
(Qui ne m'entend n'a suivi les bordeaux)
Sòient frites ces langues ennuyeuses!

En sublimat corrosiu que fa abcés,
i en el melic d'una colobra viva,
en sang cuallada als bacins dels barbers
llavors que plena la lluna hi arriba,
la meitat negra i l'altra ben verda,
en els cubells on escaten la merda
totes les dides de tots els gibrells,
als esbandits de les més amoroses
(i si no ho saps no has anat als bordells),
siguin fregides les llengües bavoses.

Prince, passez tous ces friands morceaus,
S'étamine, sac n'avez ou bluteaux,
Parmi le fond d'unes braies breneuses;
Mais par avant, en étrons de pourceaux
Soient frites ces langues ennuyeuses!

Si cap gibrell no podeu obtenir,
passeu això per un filtre ben fi,
pel fons més brut d'unes bragues ronyoses,
prô que primer en els fems d'un garrí
siguin fregides les llengües bavoses.

(trad. Jordi Teixidor)

dimecres, 22 de juny de 2011

dimarts, 21 de juny de 2011

El Satiricó de Petroni

Ah, realment aquest llibret és un pou sense fons! Hi és tot: el sopar més delirant que mai podrieu imaginar, tota mena de refinaments i de migdiades, contes de por, contes d'enginy, i fins i tot una guerra civil. Ara que acabo de llegir que El Lletraferit de Manlleu em fa una mena de retret de no sé què, mira, té, també hi he trobat un homenatge a les seves dèries:

Eumolp, mentre recitava, fou apedregat per alguns dels que passejaven pels porxos. Avesat a rebre aplaudiments d'aquesta mena, es va cobrir el cap i va fugir del temple. Vaig témer que no em prenguessin també a mi per un poeta. Per això, seguint els passos del fugitiu, vaig fer cap a la platja, i tan bon punt vam poder aturar-nos, fora de l'avast dels projectils, vaig dir-li:
-Sisplau, ¿què caram pretens amb aquesta mania? No fa ni dues hores que ets amb mi i has parlat més en vers que no pas en prosa. Així no m'estranya pas que la gent t'empaiti a pedrades. Jo també m'ompliré les butxaques de rocs per badar-te el cap cada vegada que desbarris.
Remenant el cap em respongué:
-Ai, jovenet del meu cor! No he debutat pas avui. De fet, cada cop que he trepitjat un teatre per oferir-hi un recital, el públic acostuma a acollir-me així. En fi, per no tenir raons també amb tu, m'abstindré tot el dia d'aquesta menja.
-Fet -li vaig contestar-, si renuncies per avui a la teva dèria, soparem junts...
(trad. Josep M. Pallàs)

dimecres, 15 de juny de 2011

Sopem, us ho recomano. Aquesta és la gràcia del sopar.

Companyes, companys, pietat. Segueixo submergit en el sopar de Trimalció, no hi ha manera de fugir d'aquest deliri! El menjar em surt per les orelles. A vegades penso que no menjaré mai més. Escolteu una vegada més el bon Petroni:

Dit això, quatre ballarins entraren corrents al so de la música i s'emportaren la part superior de la safata. Aleshores veiem al dessota pollastres ben engreixats, mamelles de truja i, al mig, una llebre guarnida amb ales que semblava Pegàs. També vam observar als quatre cantons de la safata sengles Màrsias amb uns petits odres, dels quals rajava una salsa de pebre sobre uns peixos que hi nedaven com en una sèquia. Tots aplaudim, començant pel servei, i escometem contents aquestes delicadeses. Trimalció, no menys content per un cop d'efecte com aquest, digué:
-Talla!
A l'instant es presentà el trinxant i, adaptant els gestos al compàs de la música, esbocinà la vianda de tal manera que semblava un gladiador combatent dalt del seu carro, als acords d'un orgue hidràulic.
Mentrestant Trimalció no parava de dir amb to emfàtic:
-Talla, talla!
Jo sospitava que aquest mots tants cops repetit amagava alguna facècia; per això no em va fer vergonya preguntar-ho al que jeia a la meva dreta. Ell, que havia contemplat molt sovint jocs d'aquesta mena, em respongué:
-Veus el que està tallant la vianda? Es diu Talla. Així, cada vegada que diu "talla", amb el mateix mot el crida i li ho mana.
(trad. Josep M. Pallàs)

dissabte, 11 de juny de 2011

dimarts, 7 de juny de 2011

El Sopar de Trimalció

Companys, que feixuc és haver de romandre en els àpats de l'opulència! Ah, quin desgast del cos i de la ment! Si jo us expliqués... provocaria, n'estic segur, la vostra compassió. En el sopar de Trimalció, tal com el presenta el Satiricó del bon Petroni, s'hi respira l'ambient que em veig obligat a suportar aquests dies. Companys, un últim esforç!, sé que esteu amb mi!; tot sigui per aconseguir la subvenció! El Secretari diu que ja la tenim a tocar...

Tot seguit van dur unes àmfores de vidre curosament tapades amb guix, als colls de les quals hi havia unes etiquetes amb aquesta inscripció:FALERN OPIMIÀ DE CENT ANYS.
Mentre llegim les etiquetes, trimalció picà de mans i digué:
-Ai! Viu més temps el vi que el pobre home. Donem-nos, doncs, a la beguda. El vi és vida. I us estic oferint autèntic Opimià! Ahir no vaig servir pas un vi tan bo, tot i que tenia a sopar convidats molt més distingits.
Mentre bevíem, doncs, i ens embadalíem amb aquestes magnificències, un esclau va portar un esquelet de plata tan ben arranjat que les juntures i les vèrtebres es movien i doblegaven en qualsevol direcció. Mentre Trimalció el llançava sobre la taula una vegada i una altra i l'articulació mòbil li feia adoptar diverses actituds, va afegir:
-Ai, pobres de nosaltres! No res, no som! Així serem tots plegats després que l'Orc se'ns emporti! A viure, doncs, mentre ho poguem disfrutar.
(trad. Josep M. Pallàs)