dilluns, 17 de febrer del 2014

Excés d'amor



Aquests dies hi ha molt de rebombori perquè algú ha trobat a les golfes del nostre edifici unes pistoles de duel. A l'Associació hi ha uns quants esperits inquiets -per no dir uns caps calents-, que des del dia de la troballa van molt excitats. Tot el dia se sent olor de pólvora i el xim-xim de les bales de metall; hi ha advertiments i fugonades als llocs més inversemblants; fins i tot és perillós passejar pel jardí, i els coloms ja no s'hi acosten.
Vivim uns dies d'una gran complexitat.
En Polo, el nostre bibliotecari, que és molt poruc, com si la cultura el pogués protegir de les follies dels nostres associats, està recopilant textos literaris relacionats amb els duels. Em sembla que està espantat, i que aquesta recopilació és un mal senyal.
 Perquè us en feu una idea, llegiu:

 
Murió Galois, como es muy sabido, en un desafío de motivación bien fútil –por “una infame coqueta” como él mismo escribe–, la madrugada del 30 de mayo de 1832.

R. Rodríguez Vidal

Si per curar del mal d’amor
fos oportú d'esbatussar-se contra algú!
Tirar pel dret
i amb les pistoles, a trenc d’alba,
al bosc del riu, lliurar un duel
que no caldria que fos cruel;
com l’Evarist,
que va tenir un final ben trist
però gloriós.

Fetges que sou al vostre lloc, vegetatius,
fidels al cos o bé captius
a l’interior del clos espès
dels homes vius;
tant si fa fred com si és estiu,
compliu.
Fetges humits dels meus semblants,
fetges amics,
que suquegeu de verda fel,
escolto, absort, la vostra veu
atapeïda, rogallosa,
que va dient, entre enfadada i enfadosa:
“Que ja m’atipa tanta fel!”

Fetges vermells, d’un vermell fetge
com no n’hi ha.
Fetges soferts i castigats
que feu la feina, de bon grat
o de mal grat,
de destil·lar la mala llet
d’aquest perol que cuina el brou
enganxifós i escaldufat
de l’embolic sentimental.
Perquè el problema d’aquest món
és en el fons
terriblement sentimental:
excés d’amor, hi ha massa amor;
vet aquí el mal:
l’excés d’amor entre els mortals.
Fes un silenci existencial
i sentiràs la veu del fetge,
atapeïda, rogallosa,
que va dient, entre enfadada i enfadosa:
“Que ja m’atipa tanta fel!”

Fetges molsosos, fetges roms,
treballadors com menairons,
fetges peons,
que feu de fetges d’homes vius
que van i vénen pel carrer,
fregant, fregant la voraviu
d’un món que sempre ha estat esquiu;
i tu, el meu bon fetge roig
tan a tocar, tan a tocar
que puc sentir-te palpitar;
tot i que sóc molt poc flexible,
i la distància és invencible
(posar l’orella al teu damunt
fóra el miracle de Bellmunt!),
puc escoltar la teva veu
atapeïda, rogallosa,
que va dient entre enfadada i enfadosa:
“Que ja m’atipa tanta fel!”

Si per curar del mal d’amor
fos oportú d'esbatussar-se contra algú!
Tirar pel dret
i amb les pistoles, a trenc d’alba,
al bosc del riu, lliurar un duel
que no caldria que fos cruel;
com l’Evarist,
que va tenir un final ben trist
però gloriós.

(Salvador Giralt; Vint-i-dos poemes)


dilluns, 3 de febrer del 2014

Vint-i-dos poemes, de Salvador Giralt, un article de Xènia Dyakonova



Amb motiu de la publicació d'aquest llibre de poemes, tan celebrat a la nostra associació, hem regirat armaris i arxius, i hem trobat aquesta crítica que va fer en el seu dia (11-02-2005) al diaria Avui, Xènia Dyakonova.
Ens ha semblat un escrit molt lúcid, i que val la pena de tornar a llegir. Aquí el teniu:

El pa irònic de cada dia

Poesia
Vint-i-dos poemes
Salvador Giralt
Emboscall. Vic, 2005
Xènia Dyakonova

La majoria dels poetes
moderns estan
preocupats bàsicament
per les qüestions
còsmiques i per les profunditats
insondables
dels sentiments. És per
això que poques vegades
presten atenció als objectes
de la vida quotidiana,
i passen per alt la seva
substància poètica inesgotable.
Salvador Giralt és una
excepció: els protagonistes
de la seva poesia són
el cafè, el cava, els pastissets
de mel, els balls de
poble, el viatge en avió...
Els canta, els descriu i els
ridiculitza amb una ironia
més o menys bonhomiosa,
en un to que
oscil·la entre la facècia
frívola i el grotesc mordaç.
De passada, en la caldera
bullent de la seva poesia
hi aboca l’amor i el
desig, tractats amb una
barreja de delicadesa i
sarcasme, la por i lamandra,
glorificats com divinitats
paganes, els topònims
exòtics i els símbols
de la realitat moderna.
Els poemes de Giralt es
caracteritzen per un sentit
de l’humor implacable,
i també una gran varietat
mètrica, que inclou ritmes
populars, d’una agilitat
ingràvida, i versos
llargs i grandiloqüents
impregnats d’un alè gairebé
èpic.Amés a més, cal
destacar unes rimes internes,
volgudament barroeres,
que accentuen la ironia.
El vocabulari deGiralt
és ric i espontani, i sovint
fa pensar en Jaume Roig.
Però on més es manifesta el
sentit de l’humor i l’enginy
del poeta és en la tria
dels epígrafs que precedeixen
cada poema: els
manlleva als trobadors i a
Petroni, a la Moderna
Enciclopedia Industrial i
als escrits sobre les rajoles
d’un bar de Vic. Això
darrer és el millor: “Els
homes han de ser com el
cafè: bons, forts, calents”.