divendres, 28 d’agost de 2009

Companys, escolteu que ens diu el Rig Veda

Benvolguts associats, després de tantes trifulgues i tensions com hem viscut últimament en el si de la nostra pacífica associació, i per tal de trencar amb aquest període tan tumultuós, aquest període tan inclassificable..., voldria transcriure un cant del Rig Veda sobre els orígens de l'Univers. Sí, ahir mateix va instal·lar-se en els nostres locals un iogui barbut que viatja amb l'única companyia d'un parell de llibres, i la seva presència està contribuint decididament a enlairar els nostres esperits. Escolteu:

"Llavors no hi havia ni el que hi ha ni el que no hi ha. No hi havia firmament ni cap cel més enllà del firmament. Quin poder hi havia? A on? Qui era aquest poder? Hi havia un abisme d'aigües insondables?
Llavors no hi havia mort ni mortalitat. No hi havia signes de nit i de dia. L'U alenava per la seva pròpia força, en pregona pau. Només hi havia l'U: no hi havia res més enllà.
La fosca estava amagada en la fosca. El tot era fluït i sense forma. Però sobtadament, del buit sorgí l'U pel foc del fervor.
I de l'U sorgí l'amor. L'amor és la primera llavor de l'ànima. La veritat d'això la trobaren els savis en llurs cors: cercant en llurs cors amb prudència els savis trobaren aquest lligam entre el ser i el no ser.
Qui coneix en veritat? Qui ens pot dir d'on i com sorgí aquest univers? Els déus són posteriors al seu origen: qui sap doncs d'on ve aquesta creació?
Només aquell déu que observa des del cel superior: només ell sap d'on ve aquest univers, i si fou creat o no creat. Només ell ho sap, o potser no ho sap."
Rig Veda X. 129 (trad Joan Mascaró)

dimarts, 11 d’agost de 2009

En el cor de les vacances

Sembla que finalment ha arribat la pau al nostre recer. Els animals que van anar a reunir-se a la sala del Dolmen, es van quedar dolçament adormits i encara clapen. L'Aparici ha tornat a Lloret, diu que vol acabar d'aprofitar la temporada. Les formigues han desaparegut, ningú sap on són. En Franz, que estava molt enfadat amb el estudiants perquè deia que li tiraven préssecs al cap, i altres fruites de temporada, ara resulta que està confraternitzant amb un grupet, i no precisament dels més reposats..; ahir a la nit se sentien les seves cançons, sembla que feien una festa a la cova del jardí. En fi, que això és una bassa d'oli. Només que..., aquest, el Lletraferit de Manlleu, insisteix a recitar poesia a tord i a dret..., i te l'engega tant si vols com si no vols. En Marcial tenia un conegut que es deia Ligurí que feia el mateix. Estava desesperat, mireu què en deia (en versió d'Antoni Cobos):

¿Vols saber què passa que ningú no se t'acosta
de bon grat, Ligurí, i es produeix al teu voltant
l'esbandida i una enorme solitud? Ets massa poeta.
Això és un defecte molt perillós.
Ni la tigresa enfurismada
perquè li han pres els cadells
ni l'escurçó escalfat al mig del sol
ni el malvat escorpí són tan temuts.
Car, digues, qui podria suportar tants sufriments?
Recites quan m'estic dret i recites quan m'assec,
recites quan corro i recites quan cago.
M'escapo cap a les termes: et sento a cau d'orella.
Vaig a la piscina: no em deixes nedar.
Faig tard a un sopar: m'entretens quan hi vaig.
Em disposo a sopar: em fas fugir quan sec.
Esgotat, me'n vaig a dormir: em despertes quan jec.
Vols veure quin mal tan gran és el que fas?
Tot i ser un home just, honrat i noble, fas por.

Jo també temo el nostre Ligurí.

dimecres, 5 d’agost de 2009

Unes paraules de Virgili

De totes les coses estranyes que han passant últimament a casa nostra, el que m'impressiona més és el cas de les formigues. Fa un parell de dies que evolucionen en el parc del davant, tan uniformades i amb tanta disciplina que em fan una mica de basarda. M'han portat a la memòria aquell passatge de l'Eneida que seguint la traducció de Miquel Dolç diu:

marxa pel camp el negre esquadró i traginen la presa
pel viarany dins l'herbei; les unes duen immensos
grans recalcant l'espatlla i les altres apleguen les colles
i flagel·len les dropes: rebull la sendera de feina.

Uf!