dijous, 23 de desembre de 2010

Un poema de Nadal: TAP DE SURO

Cada any, quan arriben aquestes dates, els associats, que sou molt donats a recitar al llevant de taula, em demaneu que suggereixi algun poema de Nadal. Aquí en tinc un. El Punyal em va passar, l'altre dia, unes pàgines que diu que vol publicar aviat. Hi ha un poema (ell en diu monòlegs), el darrer, que em sembla molt apropiat, si més no perquè aquests dies es destapen moltes ampolles de cava.
Us hi heu fixat, que abans els taps de suro volaven amb gran alegria dels reunits, i que des de fa uns quants anys això va a menys?; que ara els comensals destapen el cava amb posat d'experts, i no deixen que el tap s'escapi i acompleixi el seu destí volador?



Engruna imprescindible d'escorça de surera!,
que portes més d'un any tancada
a dintre de la cava
rumiant la forma i la manera
de treure't del damunt
la gàbia de filferro i alumini,
i ara, de sobte, una mà sortida del no-res
et lliura d'aquest pes
que ja perd damunt teu el seu domini!
Ai quin vertigen!,
que et donen d'alta del sanatori del bon repòs
allà on no deixen moure el cos
i et tornes viatgera!

I en el deliri d'aquesta nova llibertat
et sents desensopida altra vegada
i transportada, per un instant,
al viure intens del bosc de les alzines,
entre l'espígol, la mòdega i el bruc,
les oloroses farigoles, ginestes, argelagues,
i el romaní, sovint vora el camí;
allà on eres grapejada per aus i salvatgines,
regada per la pluja
i els orins dels gats i de les guilles;
on feies de raspall al porc senglar,
sempre prop teu buscant l'aglà;
i un fotiment de bestioles,
algunes de ben soles:
aranyes, aranyetes,
banyarriquers, papallones, marietes,
i d'altres sempre a colles:
les vespes, les abelles, les formigues,
et feien per l'esquena pessigolles.
Sí, quan vivies al bosc esbojarrat de les alzines,
on les vistoses camamilles
cantaven en un clap assoleiat:
d'aquesta terra som les filles!

I dolçament, al fons del cava,
dormia satisfet el geni de l'ampolla
a dintre de l'ampolla
on res no li faltava,
a qui desperta el remoreig efervescent
d'una nova i estranya agitació...;
es nota l'atmosfera carregada
d'esverament, hi ha nervis,
hi ha molt desassossec i molta por.
S'acosta un cataclisme!
Tothom ho viu, tothom ho diu:
les fines partícules daurades
en suspensió dintre del cava,
i les esfèriques, minúscules bombolles,
de gustos variadíssims, intangibles:
les de xarel·lo i macabeu,
i les més tòpiques, del tòpic chardonnay,
van repetint com si es tractés d'un catecisme:
s'acosta un cataclisme!
I totes les consciències es fixen en el tap
del capdamunt
suspès damunt de tots els caps:
se'l veu sortit, desconegut, esperitat,
fora de lloc i fins i tot desorbitat,
i això genera molta inquietud
entre l'esporuguida multitud.

S'adona de seguida, amb un cop d'ull,
aquell dimoni perspicaç tot ell color de cava,
de quin és el problema:
Vols aturar d'una vegada
aquesta maleïda belluguera?

-renya malhumorat i exigent,
amb gran autoritat,
al tap-.
Però el tap de suro,
subjecte hermètic i callat,
introvertit,
que fins avui mateix
mai res no havia dit,
contesta lentament
(perquè és parc, perquè és lent),
amb una veu que apaga la ronquera:
Ara per fi sabré de veritat
que se n'ha fet dels meus avantpassats!
Incrèdul, aquell dimoni groc color de cava,
bocabadat amb tanta gosadia,
es lliura a maleir
allò que veu venir de forma irreversible:
la seva fi.
Només faltava aquesta!;
tants anys d'ensopiment i droperia,
han decantat el tap a la filosofia!
Però, indiferent al seu trasbals,
el tap de suro que es veu de sobte alliberat,
que sent damunt del cap
la llibertat de l'atmosfera,
segueix elucubrant
amb un discurs que s'accelera:
¿Els sostres d'aquesta habitació
són un empostissat de plaques
pintades color ambre
que imiten les vetes de surera,
o són plafons de suro de debò,
escorça de mítiques sureres
que brillen pel vernís,
a la claror de la finestra portalera?
I el cel que ens mira des de l'exterior
-diu estirant el coll i fent oscil·lar el cap-
són làmines de suro, un decorat de suro,
pintades de blau cel?
Que el pet de la beguda
em porti fins al cel
i pugui veure allò
que havia sentit dir
al meu padrí:
una magnífica surera fent el pi
que enfonsa les arrels
en els riuets d'aquell jardí.
Companys, ara que puc i per fi suro,
m'hi aventuro!

Talment un bot motoritzat,
plegades les amarres,
ja singla per la dàrsena del port,
com un coet, esperitat,
buscant el trau de l'escullera,
el tap, amb un casquet de llauna al cap
i sense calces ni samarra,
avança adelerat i s'accelera
fregant la gola de l'ampolla,
camí de la sortida...

Però la mà del cambrer
el pren, el recargola,
l'ofega, l'engarjola.
Per què frustreu, cambrers,
els vols del tap de suro?

dijous, 9 de desembre de 2010

Anselm Turmeda

Una migdiada d'Anselm Turmeda

Amics, una altra migdiada a l'aire lliure, aquesta del nostre admirat Anselm Turmeda, o sigui, l'altrament dit, Abdallah al-Tarjuman, com li hauriem de dir? Molt suggerent tot plegat. L'Anselm, el gran Anselm!
I aprofito per dir-vos que hi ha bones notícies i aviat (m'hi jugaria un ase!), com en aquesta assamblea d'animals del somni que ara llegireu, ens tornarem a trobar, ens tornarem a reunir, tornarem a discutir, ens enfadarem, tornarem a conviure. Hi ha novetats. Hi ha novetats importants que us he de comunicar. En ve una de bona.

"Cavalcant, doncs, cercant frescura,
trobi'm en una gran clausura
on havia infinit nombre
de flors e fruiters per dar ombra.
D'allà prenia naixement
una fontana assats plasent,
dessús la qual lo rossinyol
feia son cant, així com sol,
amb clara veu e so tan destre
que, cert, en Paradís terrestre
cregui'm estar, o al jardí
de les Hespèrides, diví.
Tant era el lloc bell e excel·lent
que em pres meravellós talent
de remirar aquell boscatge;
mas aitost com sots l'ombratge
m'haguí assegut, entre les flors,
d'una son dolça tot mon cos
caigué vençut, e m'aparia,
com entre somnis, que veïa
aquells llocs bells, espesos e alts,
poblats de tots els animals.
Lla vérets orifanys gallards
tigres, lleons e lleopards,
cavalls, muls, ases e someres,
dromedaris, camells, panteres,
óssos, dragons, cérvols, senglars,
cabrons, daines, a milenars,
vaques e bous, anyells, moltons,
llops, guilles qui han paor dels bastons,
cans, esquirols, rates e gats,
e deu mília altres, que cregats
de nomenar-los no he manera;
car, per cert, tota bèstia hi era
qui sobre potes caminés.
D'ocells, no em serviria res
a denunciar llur gran presura;
que, l'una l'altre sens mesura
faent empatx, hi eren: voltors,
grifauts, milans, falcons, astors,
àguiles, esparvers, mussols,
austardes, grues, oriols,
ànedes, cignes e pagons,
perdius, becades e capons.
Lla eren coloms, pollets, gallines,
cucuts, corbs, grives, merles fines.
orenetes, aloses, faisans,
verdums, caderneres, pinsans,
gaigs, papagais e estornells.
E no us pensets que sol d'ocells
se tingués festa en aquell dia,
ans null animal no hi fallia,
que caminés o portés ales:
vespes, abelles e cigales,
verms, moscards, mosques e formigues,
nadelles, xinxes, puces vives,
llimacs, aranyes, escarabats,
llémenes, polls. Tots ajustats
en un aplec gint raonaven,
menys los peixons, qui en mar nedaven".