dijous, 24 de novembre del 2022

La salut de les persones i el temps atmosfèric, segons un apunt de Franz Werfel a "Reunió de batxillers" : el simun solidificat.

 


Sempre m'ha semblat que el temps atmosfèric té una gran influència sobre la salut de les persones, sobretot en certs aspectes com l'artrosi, el reuma, el mal de genolls, la claredat mental, el mal de cap, i tota la psicosomàtica. A "Reunió de batxillers", novel·la excelent de Franz Werfel editada recentment per 1984 i traduïda al català per Ramon Monton, l'autor dóna algunes pistes molt interessants:

"En contra del costum, el jutge d'instrucció Sebastian va arribar aquell dilluns al seu despatx mitja hora més tard. El seu secretari, el jove passant doctor Elsner, va atribuir aquest retard a l'atmosfera sufocant d'aquell dia.

Sebastian pertanyia a aquella particular classe de malalts que podien classificar-se com a sensibles a la pressió atmosfèrica. Damunt del seu escriptori hi havia dos baròmetres en què comprobava cada hora el futur del seu benestar. Els seus nervis s'ensumaven, en el més estricte sentit de la paraula, si la vida seria suportable o insuportable. Aquesta dolença s'havia agreujat amb els anys. Ah, que pocs que eren els moments que eren una mica més que suportables! Per exemple, quan el cel era clar i bufava un lleuger vent de l'est, o el vent del nord-est temperat que passa per damunt de la daurada calma de juny, els breus minuts d'alleujament després que una tempesta ha descarregat un mar d'ozó a les altures.

Però el temps d'aquest dia era el seu enemic mortal. Es necessitava una gran força de voluntat per fer una passa, pronunciar una paraula, dur a terme una feina. Era preferible estirar-se i suportar amb desesperació l'angoixant malson de veure com la nostra vida s'allarga eternament.L'aire semblava greix solidificat. La ciutat estava ficada en una caldera tapada. A més, un estrany poder ho havia ficat tot en una canonada calenta. Així, els fums, les transpiracions, les pudors, el mal alè de les xemeneies, les cases, els carrers, les estacions i molts centenars d'éssers vius no trobaven una sortida, quedaven atrapats com en un forn, que tingués el tub d'escapament obturat pel sutge. En el seu particular llenguatge de malalt, Sebastian anomenava aquesta desesperant situació del món "el simun solidificat".

dimecres, 2 de novembre del 2022

El quartet d'Alexandria, de Lawrence Durrell



 Aquestes quatre novel·les que, segons el seu autor, és una de sola, acaben de sortir en un únic volum de 1093 pàgines editades per Proa. Estic acabant de llegir la primera, que es diu Justine. Molt interessant, i també molt difícil de seguir, i d'entendre, sobretot el començament. M'ha costat d'entrar-hi; costa d'entrar-hi. Durrell és molt exigent amb el lector. Ara, després de les primeres dificultats, segurament us atraparà. M'està agradat molt. La protagonista absoluta és la ciutat d'Alexandria que sembla que l'autor estima i detesta a parts iguals, i que identifica amb tres dones de qui està bojament enamorat: la Justine, la Melissa, i la Clea. El primer llibre, Justine, guarda molts tresors; (i espero que els altres també!) Les descripcions de la ciutat i d'alguns dels seus personatges, són un prodigi. La trama és confusa fins a l'extenuació. Tothom està extenuat, ningú no enten res; primerament, la ciutat, després el personatge principal, que semblaria que és l'autor, el mateix Lawrence (Darley), però també tots els altres personatges semblen igualment extenuats. Justine és una novel·la extenuant, per a ser llegida al llit! Paradoxal, tremenda. Quin homenatge a Alexandria! No conec res de semblant a les nostres latituds. 

Gran traducció la de Lluís-Anton Baulenas. Absolutament recomanable.

Veieu aquesta pàgina, la 144:

"Aquella segona primavera, el khamsin va ser el pitjor que vaig viure tant abans com després. Abans de la sortida del sol, el cel del desert es tornava marró com argila de búcar, s'enfosquia lentament, s'inflava com un sangtraït i, finalment, alliberava els contorns del núvol, gegantines octaves d'ocre que s'acumulaven des del delta com les pluges de cendra sota un volcà. La ciutat s'ha replegat estretament sobre ella mateixa, com si es volgués protegir d'un temporal. Unes quantes glopades d'aire i un plugim primet són l'avançada de la foscor que esborra la llum del cel. I ara, invisible en la foscor de les habitacions amb els pòrtics tancats, la sorra ho envaeix tot; apareix per art de màgia a la roba penjada a l'armari de fa temps, als llibres, als quadres i a les culleretes de te. Als panys de les portes, sota les ungles dels dits. L'aire vibrant asseca les mucoses de la gola i del nas i posa els ulls en carn viva amb les configuracions de la conjuntivitis. Núvols de sang seca recorren els carrers com profecies; la sorra es va posant al mar com les pólvores en els rínxols d'una perruca vella. Les estilogràfiques queden obturades, els llapis es clivellen i els llistons de les persianes venecianes s'omplen d'una pàtina blanca com si fos neu acabada de caure. Els falutxos fantasmals que passen pel canal són tripulats per vampirs de caps embolicats. De tant en tant un cop de vent arriba directament de dalt i fa giravoltar tota la ciutat fins a l'extrem que es té la impressió que totes les coses -arbres, minarets, monuments i gent- han estat atrapades per la cua d'un gran remolí i que al final s'abocaran suaument en el desert d'on havien sortit, retornades un cop més al terra anònimesculpit d'ones de les dunes..."

diumenge, 31 de juliol del 2022

La vida en minúscula, d'Alfred Polgar



"La vida en minúscula", aplega trenta contes d'Alfred Polgar. L'hem llegit aquí, al celler de la nostra noble institució, que és el lloc més fresc de la casa, i cada vegada, en acabar un conte, hem cridat unànimement, exaltats per la lectura: Deliciós, deliciós! És per llepar-s'hi els dits! I així una vegada i una altra, fins a trenta vegades. 

Ha set un deliri. Una festa sense sotracs. Un esdeveniment memorable que s'ha allargat al llarg d'unes quantes bones nits. Ho recordarem sempre. 

És clar que la Dessiré té la veu molt bonica i llegeix molt bé. Encara no he dit que ella ha estat l'encarregada de la lectura. Ara ho afirmo: quina gran lectora, la Dessiré!     I quina veu! Redéu, quina veu!

Aquí teniu reproduida la segona part de "El globus" un conte gairebé infantil que ens recorda molt el to dels millors contes de Pere Calders.


"... Una vegada, el globus va entrar a la sala on els grans estaven de conversa, asseguts davant d'una tassa de te, per matar el temps abans el temps no els matés a ells. El globus es va convertir ràpidament en el tema central. Era tan simpàtic, observar com podia ballar enmig del cristall i de la porcellana sense posar en perill ni les peces més fràgils! Era tan lleu que podia posar-se sobre la flor d'una gerra sense que la tija es doblegués ni mica. Com una papallona. Entre divertits i excitats, tots n'estaven pendents. Alguns l'impulsaven amb el cap, d'altres el feien rodar com una baldufa; d'altres, per fi, el deixaven lliscar sobre braços i espatlles o simplement se'l llançaven els uns als altres. N'hi va haver un que el va fer ballar sobre la punta del dit estirat, l'engegà cap amunt i el tornà a recollir sobre la punta del dit. Allà mateix hi havia un llaüt i, quan el van fer ballar al seu damunt, les cordes van exhalar remors misterioses. Quan es va posar, en canvi, sobre la fruitera, semblava una síndria enorme.

Va ser una vetllada deliciosa, intensa. Aquell bocí de pell inflada de color verd ampolla els havia fascinat. La vida s'havia tornat fàcil; els començals, companys d'escola; la sala, un prat verd. Va ser com la redempció de la gravetat per mitjà d'un globus. Tot i que, pensant-hi bé, aquesta és, fins i tot des d'un punt de vista mecànic, la funció de qualsevol globus. Llàstima que aquell globus verd com l'herba anés a picar contre el caire viu d'un marc de metall. La seva ànima, fonent-se amb el tot, abandonà la pell i, convertit en una miserable pellofa arrugada, va anar baixant fins a terra tot al llarg de la paret. Tots van sentir haver perdut la joguina, però se n'avergonyien. Només el marrec va tenir la sinceritat i el valor de plorar sense embuts. Això li va costar un sermó i que el fessin sortir de l'habitació.  

(trad. Manuel Lobo. Quaderns Crema)





dilluns, 13 de juny del 2022

Les penes del jove Werther de Johann Wolfgang Goethe


Per què aquest llibre és tan i tan bo? Un dels grans encerts del llibre consisteix en ser escrit en primera persona pel mateix Werther, i per aquest motiu sentim contínuament la seva alenada, el seus sospir, gairebé els batecs del seu cor, les seves alegries i les seves penes (fora del pòrtic -brevíssim, admirable- del començament, i algunes pàgines cap al final on parla un suposat editor). 

 

A més va ser molt popular i admirat en el seu temps, i imitat, i també temut per les autoritats, en el sentit que era un mal exemple a seguir. Molts joves van ser influïts pel desenllaç fatal i, a imitació del protagonista, també es van llevar la vida.  Aquest va ser el cas de Chatertton, un poeta anglès que és va suïcidar als 17 anys (als 17 anys!), que és el motiu d'aquesta pintura de Henry Wallis.

 

Però Werther és molt més que el seu suïcidi. Ens ha captivat, sobretot, el personatge: la seva frescor, espontaneïtat, sinceritat, el seu romanticisme a ultrança, i tantes coses més. Voldria remarcar la seva relació amb la Natura. La vivència que en té, el seu amor abrandat per ella. Llegiu aquest passatge on es dol d'unes nogueres acabades de talar:

 

"Em poso furiós, Wilhelm, només de pensar que hi pugui haver persones sense cap sentiment ni sensibilitat per les poques coses que encara tenen un valor sobre la Terra. Ja coneixes les nogueres de cal bon rector de Sant... sota les quals vaig seure amb la Lotte, les magnífiques nogueres  que Déu sap que sempre em van causar la màxima alegria. Quin recolliment que donaven a la rectoria, i quina frescor! I quines branques més magnífiques que tenien! I el record dels bons clergues que les van plantar fa molts anys! El mestre d'escola ens deia tot sovint el nom d'una que havia pertangut al seu avi. Un home de bé, devia ser, i jo sempre hi pensava amb devoció, estant sota aquells arbres. T'ho pots creure? Ahir m'ho deia el mestre d'escola, amb llàgrimes als ulls: les han talat... Talades! M'agradaria tornar-me prou boig per ser capaç d'assassinar el pocavergonya que va clavar la primera destralada. Que hagi de veure això jo, que em consumiria de pena si tingués plantats dos arbres així al pati i un se'm morís de vell. "  

(Trad. Manel Pla. Tusquets Editors)

dilluns, 9 de maig del 2022

Casa Aliena, de Silvio d'Arzo. Una petita obra mestra.

    


Es tracta d'una narració  senzilla, fins i tot simple, curta -a penes cent pàgines-, tal qual, despullada de tot el que no és essencial. Un mossèn de poble en un indret de muntanya molt apartat de la civilització, i una vella solitària i vinguda ningú no sap d'on, que voldria fer-li una pregunta, però que no gosa. Aquest seria l'argument, si és que hi ha argument. "Casa aliena" són les cabòries d'un mossen desenganyat del món, sense aspiracions ni expectatives, i la presència de la vella, enigmàtica, gairebé inquietant, que el sorprèn amb el seu comportament díscol; i en segon pla, el paissatge, la muntanya, i els vilatans rústics d'aquell indret i els seus comportaments insòlits. I el pas del temps i les inclemències del temps: la glaçada, les tempestes, el fred i la calor. Com es pot fer una cosa tan bona a partir de tan poc? Casa Aliena, de Silvio d'Arzo, una petita obra mestra. Llegiu-la, és boníssima.

Hi ha una excel·lent traducció al castellà, que és la primera que he llegit (Casa ajena; editorial minúscula 2016, trad. J.Á. González Sainz). La traducció al català, és de l'any 2021, i la va fer Meritxell Cucurella-Jorba. El que sorprèn és que les dues traduccions parteixen de textos diferents; hi ha diferències notables en el text. Sembla ser que Silvio D'Arzo, tot i que va morir molt jove i no va veure mai publicada aquesta obra, en fa fer nombroses correccions. 


Aquí ve un fragment de l'apartat 5:

"N'hi ha per avergonyir-se'n, no dic que no: i un capellà, tres vegades més. Però un poble que crema és només un poble que crema, i una guerra només és una guerra, i el mateix passa amb un terratrèmol o amb un diluvi. Vull dir que els grans flagells no m'han afectat mai gaire. No és cosa nostra, em sembla. Ningú no els convoca i no convoquen ningú i, d'altra banda, tampoc no saben res de si mateixos. Vénen i passen i amén.

    I pel que fa a complicacions i altres coses per l'estil, fa temps que no en tinc gaires més que vetllar perquè aquella mula mengi la seva herba. Però la vella del canal era alguna cosa més. I tant, si ho era.

Van passar encara vuit dies més, i després deu. La tardor ja estava agonitzant. A la nit els matolls es cobrien de gebre i la lluna s'havia tornat més freda que una pedra, i tan quieta, rodona i nítida com només se sol veure per Nadal: els dos núvols que tenia al seu voltant semblaven aire emboirat. De dia era millor, d'acord, i fins a les tres feia sol, però no es veia ni un llangardaix ni un gripau, i encara menys una serp d'aigua: feia temps que havien marxat i calia esperar-se fins al mes de març. I això ja era un mal senyal. A les sis es baixava al carrer i no se sentia res més que olor de polenta i castanyes bullides. El so de les esquelles de bronze arribava aleshores al poble des de la distància d'una milla, o dues, o fins i tot més.

Però la vella no es va deixar veure.

"Tard o d'hora tots acaben venint a veure'm. Això no és la vall, o la ciutat -em dèia-. I més ara que tenim l'hivern a tocar. Acaben venint tots, i tant si ho sé, tard o d'hora. Només cal estar-se aquí, esperant. Ella també haurà de sortir del seu cau" 

(trad. Meritxell Cucurell-Jorba; Viena Edicions)

dijous, 21 d’abril del 2022

El pes del món és amor, d'Allen Ginsberg. The weight of the world is love

 


Un poema d'amor, i tant! Ens convé molt! Ja el trobava a faltar.


Song

 

The weight of the world

            is love.

Under the burden

            of solitude,

under the burden

            of dissatisfaction

            the weight,

the weight we carry

            is Love.

Who can deny?

 

El pes del món

            és amor.

Sota la càrrega

            de solitud,

sota la càrrega

            d’insatisfacció

            el pes,

el pes que suportem

            és amor.

Qui podria negar-ho?

 

            In dreams

it touches

            the body,

in thought

            constructs

a miracle,

            in imagination

anguishes

            till born

in human

—looks out of the heart

            burning with purity—

for the burden of life

            is love,

but we carry the weight

            wearily,

and so must rest

in the arms of Love

            at last,

must rest in the arms

            of love.

 

            En somnis

ens  dóna un toc

            al cos,

en pensaments

            fa

el miracle,

            angoixa

la imaginació

            fins a tornar-se

humà

—mira com surt del cor

            cremant amb puresa!—

perquè la càrrega de la vida

            és amor,

però carreguem el pes

            abatuts,

i ens cal reposar

en els braços de l’amor

            finalment,

hem de reposar en els braços

            de l’amor.

           

 No rest

            without love,

no sleep

            without dreams

of love—

            be mad or chill

obsessed with angels

            or machines,

the final wish

            is love

—cannot withhold

            if denied:

the weight is too heavy

            —must give

for no return

            as thought

is given

            in solitude

in all the excellence

            of its excess.

 

No hi ha pau

            sense amor,

no podem dormir

            sense somnis

            d’amor,

            sigui fred o demencial

obsessionats amb àngels

            o màquines,

el desig final

            és amor

—no pot ser amargant,

no pots negar-lo,

no pots impedir-lo

            negant-lo:

el pes és massa gran--

            s’ha de donar

sense retorn

            com el pensament

és donat,

            en solitud

amb tota l’excelència

            del seu excés.

 

The warm bodies

            shine together

in the darkness,

            the hand moves

to the center

            of the flesh,

the skin trembles

            in happiness

and the soul comes

            joyful to the eye—

yes, yes,

            that’s what

I wanted,

            to return

to the body

            where I was born.

 

Els cossos càlids

            brillen plegats

en la foscor,

            la mà es mou

cap al centre

            de la carn,

la pell tremola

            de felicitat

i l’ànima atany

la joia fins a l’ull—

sí, sí,

            això és el que

jo volia,

            i sempre volia,

i sempre volia,

            tornar

al cos

            on vaig néixer.

(trad. Salvador Giralt)

 


dimarts, 4 de gener del 2022

Contes de la becada, de Guy de Maupassant.

 


Sento una gran admiració pel que va escriure Guy de Maupassant. Contes de la becada (edicions del cràter. Trad. Marta Marfany) és un gran petit llibre. Això que té en Maupassant amb la cacera, em desconcerta. No sé si és admiració o repulsió, si és elogi o si és crítica. És tan subtil que no acabes de saber què t'està dient. Veieu:

A l'època de pas de la reina de les preses, cada dia a l'hora de sopar es repetia la mateixa cerimònia.
Com que aquell ocell al baró li encantava, per sopar n'hi havia un per a cada comensal, i en una plata hi deixaven a part tots els caps.
Llavors el baró, oficiant com si fos un bisbe, feia que li portessin en un plat una mica de llar i n'untava amb cura els preciosos caps, agafant-los per la punta del bec, prim com una agulla. Col·locaven una espelma encesa a prop seu i tothom restava en silenci, esperant amb ànsia.
Tot seguit agafava un dels cranis untats, hi clavava una agulla, i després en punxava l'altre extrem, en un tap de suro, equilibrant--ho amb bastonets que feien d'eix, i plantava amb delicades aquest artefacte damunt un coll d'ampolla perquè rodés com un molinet.
tots els convidats comptaven alhora cridant:
-Un, dos, tres.
El baró empentant la joguina amb el dit, la feia giravoltar.
Quan s'aturava, el llarg bec punxegut assenyalava un dels convidats, que es convertia en l'amo de tots els caps, i aquell regal exquisit feia dentetes als altres companys de taula.
Agafava els caps un per un, i els torrava damunt l'espelma. El greix cruixia, la pell enrossida fumejava i l'escollit per l'atzar rosegava el crani engreixat aguantant-lo pel bec tot proferint exclamacions de plaer.
I, a cada cap, els comensals aixecaven la copa i brindaven a la seva salut.
Llavors, quan s'havia acabat l'últim cap, seguint l'ordre del baró, havia d'explicar una història per compensar els qui no havien tingut la seva sort.