dissabte, 6 de juliol de 2013

El riure inextingible dels déus


Escolteu aquesta història sorprenent dels amors d'Ares i Afrodita, que canta Demòdoc a la Odisea, quan Ulisses arriba al país dels feacis. Escolteu el riure inextingible dels déus.

Després, polsant les cordes, preludiava un cant dolç,
d'Ares i els seus amors amb la ben coronada Afrodita,
com per primera vegada s'uniren a casa d'Hefestos,
en secret, i els presents que va fer, i el sollat matrimoni
del senyor Hefestos; i com va anar-li de nunci
el Sol, que els va reparar units en l'obra amorosa.
I Hefestos, quan va sentir la punyent història, va córrer
cap a la farga, bastint la venjança en el fons de la pensa,
i, posant sobre el cep la gran enclusa, forjava
uns lligams irrompibles, perquè hi restessin ben presos.
Llest que tingué el parany, en la seva quimera contra Ares,
anà a la cambra on era parat el seu llit que estimava,
i per entorn dels muntants escampà unes malles en cercle,
i un gran nombre penjant també de dalt de les bigues,
unes subtils teranyines que l'ull de ningú no veuria,
ni dels déus beneurats; car molt arteroses va fer-les.
Quan al voltant del llit hagué estès el parany, va fer veure
que se n'anava a Lemnos, la vila ben construïda,
que és per a ell, de molt, la més cara de totes les terres.
No vigilava amb ulls clucs el déu de les àuries regnes,
Ares: així que veié que Hefestos, l'artífex il·lustre,
era fora, va córre'al palau de l'ínclit Hefestos,
aferrant-se a l'amor de la ben coronada Citera.
I ella tot just havia tornat del palau del seu pare,
el molt potent Cronió, i s'havia assegut dins la cambra,
i Ares entrà i, encaixant amb ella, digué, anomenant-la:
-Vine, amorosa, al llit, colguem-nos junts i gaudim-nos;
que ara Hefestos és lluny del seu poble, en camí, per ventura,
cap a Lemnos, a estar-se amb els sintis de parla feresta.
Tal va dir, i a la dea sembla benvingut que jaguessin.
I, pujant-se'n al llit, es colgaren plegats; i tot d'una
va embolcallar-los amb art la xarxa de l'hàbil Hefestos,
que no podien moure cap membre i tampoc aixecar-se;
i llavors conegueren que no tenien fugida.
I en això es presentà el gloriós Traçut dels dos Braços,
que tornà enrera abans d'atènyer la terra de Lemnos;
car li ho havia dit el Sol que feia la guaita;
(se'n tornà al casal amb l'ànima tota torbada,)
i va aturar-se a l'entrant, i una ira feresta el prenia,
i va fe'uns crits horrorosos, clamant a tots els celestes:
-Pare Zeus i els altres feliços déus que sou sempre!
Ah, veniu, que unes coses veureu per a riure, un escàndol!
Com que sóc coix, és clar, la filla de Zeus, Afrodita,
sempre m'afronta i s'entén amb Ares, l'esborra-nissagues,
per la raó que és gallard i adret; però si vaig néixer
contrafet, no me'n té la culpa ningú, sinó els pares,
pare i mare, tots dos: ¿per què em donaren la vida?
Vull, però, que vegeu on folga la nostra parella:
en el meu propi llit, que de veure-ho tot jo m'apesaro.
Oh, no espero que així els agradi ja gaire de jeure,
no, per molt que s'estimin: bentost no voldran l'un i l'altre
dormir plegats; però els retindran l'arteria i la xarxa,
fins que el pare m'haurà tornat els presents, fins a l'últim,
que li vaig consignar per la cara de gos de sa filla:
era bonica la noia, però el seu cor no s'atura.
Diu; i s'apleguen els déus davant la llindera de bronze.
Ve Posidó, el qui la terra circumda; ve el tan benèfic
Hermes, i ve el senyor dels trets que van lluny, que és Apol·lo.
Per pudor femenil, les deesses restaren a casa.
Eren tots a l'entrant els déus que ens dispensen les gràcies,
i un riure inextingible sorgí entre els déus venturosos,
mentre es miraven l'obra d'enginy de l'hàbil Hefestos.
I tal deien entre ells, canviant l'un amb l'altre mirades:
-Un malifet no prospera; i el ranc atrapa el qui vola,
com ara aquest rancallós d'Hefestos, veieu, ha fet presa
d'Ares, quan és el més ràpid dels déus que l'Olimp posseeixen:
ell, el coix, amb ses manyes; i haurà de pagar-li cugúcia.
Mentre anaven els déus parlant així l'un a l'altre,
diu a Hermes el fill de Zeus, el príncep Apol·lo:
 -Hermes, fill de Zeus, missatger, que les gràcies dispenses,
bé t'avindries a veure't destret per lligams poderosos
per dormir en un llit al costat d'Afrodita daurada!
I llavors, responent, li digué el missatger Argifontes:
-Jo m'hi veiés, oh príncep que al lluny fereixes, Apol·lo!
I tres vegades més de lligams infinits em cenyissin,
i ho estiguessiu vosaltres mirant, tots els déus i deesses,
mentre, el que és jo, dormís al costat d'Afrodita daurada!
Tal digué; i entre els déus eterns sorgí una rialla.
Sol Posidó no reia i pregava tota l'estona
Hefestos, l'ínclit per obres, que alliberés el déu Ares.
I, fent sentir la veu, li digué paraules alades:
-Solta'l; i jo prometo que pagarà, com tu manis,
tot allò que és de dret en presència dels déus que no moren.
I al seu torn li digué l'egregi Traçut dels dos Braços:
-No, Posidó que la terra circumdes, no em manis tal cosa:
a pagador coquí, coquina és també la manlleuta.
¿Com et podria lligar en presència dels déus que no moren,
si mai Ares fugia esquivant el deure i la xarxa?
I al seu torn li digué Posidó, el que sorolla la terra:
-No, Hefestos, si mai passava que Ares fugia
desentenent-se del deute, llavors seré jo qui te'l pagui.
I llavors respongué l'egregui traçut dels dos Braços:
-No pot ser ni està bé que jo negui la teva paraula.
Tal havent dit, afluixà els lligams la força d'Hefestos.
I ells, en ser deseixits dels lligams tanmateix poderosos,
de seguida partiren d'un vol, ell camí de la Tràcia,
i ella a Xipre arribà, l'amant de somriure, Afrodita,
fins a Pafos, on té el seu clos i l'ara encensada;
i allí les Gràcies banyaren la dea i la ungiren amb oli
no envellidor, que relluu sobre el cos dels déus que són sempre,
i li posaren robes gentils, que encisaven de veure.
(trad. Carles Riba)