dijous, 23 de desembre de 2010

Un poema de Nadal: TAP DE SURO

Cada any, quan arriben aquestes dates, els associats, que sou molt donats a recitar al llevant de taula, em demaneu que suggereixi algun poema de Nadal. Aquí en tinc un. El Punyal em va passar, l'altre dia, unes pàgines que diu que vol publicar aviat. Hi ha un poema (ell en diu monòlegs), el darrer, que em sembla molt apropiat, si més no perquè aquests dies es destapen moltes ampolles de cava.
Us hi heu fixat, que abans els taps de suro volaven amb gran alegria dels reunits, i que des de fa uns quants anys això va a menys?; que ara els comensals destapen el cava amb posat d'experts, i no deixen que el tap s'escapi i acompleixi el seu destí volador?



Engruna imprescindible d'escorça de surera!,
que portes més d'un any tancada
a dintre de la cava
rumiant la forma i la manera
de treure't del damunt
la gàbia de filferro i alumini,
i ara, de sobte, una mà sortida del no-res
et lliura d'aquest pes
que ja perd damunt teu el seu domini!
Ai quin vertigen!,
que et donen d'alta del sanatori del bon repòs
allà on no deixen moure el cos
i et tornes viatgera!

I en el deliri d'aquesta nova llibertat
et sents desensopida altra vegada
i transportada, per un instant,
al viure intens del bosc de les alzines,
entre l'espígol, la mòdega i el bruc,
les oloroses farigoles, ginestes, argelagues,
i el romaní, sovint vora el camí;
allà on eres grapejada per aus i salvatgines,
regada per la pluja
i els orins dels gats i de les guilles;
on feies de raspall al porc senglar,
sempre prop teu buscant l'aglà;
i un fotiment de bestioles,
algunes de ben soles:
aranyes, aranyetes,
banyarriquers, papallones, marietes,
i d'altres sempre a colles:
les vespes, les abelles, les formigues,
et feien per l'esquena pessigolles.
Sí, quan vivies al bosc esbojarrat de les alzines,
on les vistoses camamilles
cantaven en un clap assoleiat:
d'aquesta terra som les filles!

I dolçament, al fons del cava,
dormia satisfet el geni de l'ampolla
a dintre de l'ampolla
on res no li faltava,
a qui desperta el remoreig efervescent
d'una nova i estranya agitació...;
es nota l'atmosfera carregada
d'esverament, hi ha nervis,
hi ha molt desassossec i molta por.
S'acosta un cataclisme!
Tothom ho viu, tothom ho diu:
les fines partícules daurades
en suspensió dintre del cava,
i les esfèriques, minúscules bombolles,
de gustos variadíssims, intangibles:
les de xarel·lo i macabeu,
i les més tòpiques, del tòpic chardonnay,
van repetint com si es tractés d'un catecisme:
s'acosta un cataclisme!
I totes les consciències es fixen en el tap
del capdamunt
suspès damunt de tots els caps:
se'l veu sortit, desconegut, esperitat,
fora de lloc i fins i tot desorbitat,
i això genera molta inquietud
entre l'esporuguida multitud.

S'adona de seguida, amb un cop d'ull,
aquell dimoni perspicaç tot ell color de cava,
de quin és el problema:
Vols aturar d'una vegada
aquesta maleïda belluguera?

-renya malhumorat i exigent,
amb gran autoritat,
al tap-.
Però el tap de suro,
subjecte hermètic i callat,
introvertit,
que fins avui mateix
mai res no havia dit,
contesta lentament
(perquè és parc, perquè és lent),
amb una veu que apaga la ronquera:
Ara per fi sabré de veritat
que se n'ha fet dels meus avantpassats!
Incrèdul, aquell dimoni groc color de cava,
bocabadat amb tanta gosadia,
es lliura a maleir
allò que veu venir de forma irreversible:
la seva fi.
Només faltava aquesta!;
tants anys d'ensopiment i droperia,
han decantat el tap a la filosofia!
Però, indiferent al seu trasbals,
el tap de suro que es veu de sobte alliberat,
que sent damunt del cap
la llibertat de l'atmosfera,
segueix elucubrant
amb un discurs que s'accelera:
¿Els sostres d'aquesta habitació
són un empostissat de plaques
pintades color ambre
que imiten les vetes de surera,
o són plafons de suro de debò,
escorça de mítiques sureres
que brillen pel vernís,
a la claror de la finestra portalera?
I el cel que ens mira des de l'exterior
-diu estirant el coll i fent oscil·lar el cap-
són làmines de suro, un decorat de suro,
pintades de blau cel?
Que el pet de la beguda
em porti fins al cel
i pugui veure allò
que havia sentit dir
al meu padrí:
una magnífica surera fent el pi
que enfonsa les arrels
en els riuets d'aquell jardí.
Companys, ara que puc i per fi suro,
m'hi aventuro!

Talment un bot motoritzat,
plegades les amarres,
ja singla per la dàrsena del port,
com un coet, esperitat,
buscant el trau de l'escullera,
el tap, amb un casquet de llauna al cap
i sense calces ni samarra,
avança adelerat i s'accelera
fregant la gola de l'ampolla,
camí de la sortida...

Però la mà del cambrer
el pren, el recargola,
l'ofega, l'engarjola.
Per què frustreu, cambrers,
els vols del tap de suro?

dijous, 9 de desembre de 2010

Anselm Turmeda

Una migdiada d'Anselm Turmeda

Amics, una altra migdiada a l'aire lliure, aquesta del nostre admirat Anselm Turmeda, o sigui, l'altrament dit, Abdallah al-Tarjuman, com li hauriem de dir? Molt suggerent tot plegat. L'Anselm, el gran Anselm!
I aprofito per dir-vos que hi ha bones notícies i aviat (m'hi jugaria un ase!), com en aquesta assamblea d'animals del somni que ara llegireu, ens tornarem a trobar, ens tornarem a reunir, tornarem a discutir, ens enfadarem, tornarem a conviure. Hi ha novetats. Hi ha novetats importants que us he de comunicar. En ve una de bona.

"Cavalcant, doncs, cercant frescura,
trobi'm en una gran clausura
on havia infinit nombre
de flors e fruiters per dar ombra.
D'allà prenia naixement
una fontana assats plasent,
dessús la qual lo rossinyol
feia son cant, així com sol,
amb clara veu e so tan destre
que, cert, en Paradís terrestre
cregui'm estar, o al jardí
de les Hespèrides, diví.
Tant era el lloc bell e excel·lent
que em pres meravellós talent
de remirar aquell boscatge;
mas aitost com sots l'ombratge
m'haguí assegut, entre les flors,
d'una son dolça tot mon cos
caigué vençut, e m'aparia,
com entre somnis, que veïa
aquells llocs bells, espesos e alts,
poblats de tots els animals.
Lla vérets orifanys gallards
tigres, lleons e lleopards,
cavalls, muls, ases e someres,
dromedaris, camells, panteres,
óssos, dragons, cérvols, senglars,
cabrons, daines, a milenars,
vaques e bous, anyells, moltons,
llops, guilles qui han paor dels bastons,
cans, esquirols, rates e gats,
e deu mília altres, que cregats
de nomenar-los no he manera;
car, per cert, tota bèstia hi era
qui sobre potes caminés.
D'ocells, no em serviria res
a denunciar llur gran presura;
que, l'una l'altre sens mesura
faent empatx, hi eren: voltors,
grifauts, milans, falcons, astors,
àguiles, esparvers, mussols,
austardes, grues, oriols,
ànedes, cignes e pagons,
perdius, becades e capons.
Lla eren coloms, pollets, gallines,
cucuts, corbs, grives, merles fines.
orenetes, aloses, faisans,
verdums, caderneres, pinsans,
gaigs, papagais e estornells.
E no us pensets que sol d'ocells
se tingués festa en aquell dia,
ans null animal no hi fallia,
que caminés o portés ales:
vespes, abelles e cigales,
verms, moscards, mosques e formigues,
nadelles, xinxes, puces vives,
llimacs, aranyes, escarabats,
llémenes, polls. Tots ajustats
en un aplec gint raonaven,
menys los peixons, qui en mar nedaven".

dimarts, 30 de novembre de 2010

Un somni en clau femenina, tal com es troba en el lai de Maria de França que es diu Yonec

Aquest somni que ara transcriuré és en certa manera simètric de l'anterior. De seguida veureu que estan molt relacionats:

Va ser entrant el mes d'abril, quan canten els ocells. Un dia, el senyor es lleva de matí i es prepara per anar al bosc. També fa llevar la vella i li mana de tancar les portes darrera seu. Ella compleix les ordres. El senyor ha marxat amb els homes i la vella es retira llavors a recitar el psalteri. La dama es desperta plorant, distingeix la claror del sol i s'adona que la vella ha sortit de l'habitació. Es plany en gran manera, sospira i, entre llàgrimes, així es lamenta:
-Ai las! -exclama-. En mala hora vaig néixer! És molt dur el meu destí! Sóc presonera en aquesta torre i no en sortiré sinó morta. ¿De què té por aquest vell gelós, que em té tan cruelment empresonada? És estúpid i boig! Sempre té por que l'enganyin! No puc ni anar a l'església per assistir a l'ofici. si pogués parlar i solaçar-me amb la gent, li faria bona cara, tot i que no en tingués ganes. Maleïts sien els meus parents i tots els qui, de comú acord, em van donar a aquest vell gelós i m'hi van maridar! Que n'és de dur el dogal que m'estreny i m'estira! I ell no es morirà mai! a l'hora del bateig, el devien capbussar al riu de l'infern. Té els nervis durs, dures les venes, curulles de sang viva! He sentit contar moltes vegades que, en temps passat, en aquest país solien ocórrer aventures que reconfortaven els afligits. Els cavallers trobaven donzelles que els abellien, gentils i belles, i les dames trobaven amants formosos i cortesos, nobles i valents, i mai ningú no les blasmava, perquè ningú no els veia, sinó elles. Si això pot ser i ha estat, si alguna vegada ha esdevingut a algú, que Déu totpoderós acompleixi el meu desig!
així que ha acabat el seu plany, distingeix l'ombra d'un gran ocell a través d'una estreta finestra. No sap què pot ser. L'ocell entra volant a la cambra. Porta corretges als peus, semblava un astor de cinc o sis mudes. s'ha parat davant la dama i al cap de poc, mentre ella l'observa, es transforma en un bell i gentil cavaller. La dama ho té per un prodigi i es commou, tremola. S'espanta molt i es tapa la cara. Però el cavaller és cortès i de primer li adreça la paraula:
-Senyora -li fa-, no tingueu por. L'astor és un ocell noble. I encara que els misteris us semblin foscos, convenceu-vos que estareu segura si em feu el vostre amic. Per això he vingut. us he estimat durant llarg temps i us he desitjat profundament en el meu cor. No he estimat mai cap dona fora de vós i mai no n'estimaré cap altra, però no podia venir ni sortir del meu palau si vós no em requeríeu. Ara ja puc ser el vostre amic!
La dama s'asserena, es destapa la cara i li parla. Respon al cavaller que el farà el seu amant si creu en Déu, que d'aquesta manera el seu amor serà possible, perquè ell és d'una gran bellesa: un cavaller tan bell, no l'havia vist mai en sa vida.
(trad. Joan Juvany)

dissabte, 20 de novembre de 2010

Maria de França

El somni de Lanval segons un lai de Maria de França

N'hi ha que, quan dormen, senten veus i altres coses semblants, però d'altres veuen. Jutgeu vosaltres mateixos quina de les dues coses és millor:

El cavaller de qui us parlo, que tant havia servit el rei, un dia montà el seu destrer i se n'anà a passejar. Fora ja de la ciutat, arribà tot sol en un prat. Davallava per la rivera d'un riu, però el cavall se li esverà. El desguarní i el deixà revolcar per l'herba. Després en doblegà el mantell sota el cap i es gità. Estava tan preocupat per la seva misèria que no veia res que li fos plaent. Des d'allà on jeia d'aquesta manera, mirà avall, cap a la riba del riu, i en veié pujar dues donzelles: no n'havia vistes mai de tant formoses! Anaven ricament vestides amb sengles brials de porpra fosca estretament ajustats. El seu aspecte era d'una bellesa extrema. La més gran portava una greala d'or pur, fi, ben treballat; l'altra -us dic la veritat sense afegir-hi res- duia una tovallola. Totes dues s'encaminaren de dret devers on jeia el cavaller. Lanval, que era ben educat, es posà dret davant seu. Elles primer el saludaren i després li transmeteren el seu missatge:
-Senyor Lanval, una noble donzella, plena de seny i beutat, ens envia a buscar-vos. Veniu, doncs, amb nosaltres. Us conduirem on és sense perill. Mireu, té el seu pavelló molt a la vora.
El cavaller les acompanyà, descurant el cavall, que pasturava pel prat davant seu.
Ja l'han conduït a la tenda, que és magnífica i ben plantada. Ni la reina Semíramis, encara que hagués tingut més possessions, poder i saviesa, ni l'emperador Octavià, no n'haurien pogut comprar ni tan sols el pany dret. Al capdamunt, hi havia una àliga d'or, el preu de la qual no us sabria pas dir. Ni el dels vents i les estaques que sostenien la tela. Sota el cel no hi havia cap rei que la pogués comprar, per més possessions que oferís a canvi! I, dintre la tenda, la donzella. Sobrepujava en bellesa la flor de lis i la rosa novella quan esclata a l'estiu. Estava ajaguda en un llit preciós -solament els llençols valien un castell-, amb només la camisa. El seu cos era gentil i ben fet. Per tenir escalfor, s'havia posat a les espatlles un ric mantell de porpra alexandrina folrat d'ermini blanc, que li deixava el costat nu, i la cara, el coll i el pit. Era més blanca que la flor de l'arç!
La donzella cridà el cavaller i aquest se li atansà. S'assagué davant del llit.
-Lanval -li féu ella-, bell amic, per vos he abandonat el meu país. De llunyanes terres us he vingut a buscar. Si sou noble i cortès, ni comte ni rei ni emperador no haurà tingut mai tanta joia i felicitat com vós, perquè us estimo sobre totes les coses.
(trad. Joan Juvany)

dissabte, 13 de novembre de 2010

divendres, 12 de novembre de 2010

Les migdiades de Pau Casals

Avui he trobat un comentari de Josep Pla sobre Pau Casals que em sembla molt interessant de reproduir. Ens assenyala el camí a seguir:

"Casals dorm molt bé. En temps normals -és a dir, a casa seva- es colga pels voltants de mitjanit i es lleva dematí. Fa la migdiada. Ha fet la migdiada sempre i la farà, probablement, fins que mori. És una de les operacions més sagrades de la seva vida. A les dues de la tarda -es trobi on es trobi- es retira a la seva habitació i no en surt fins a les cinc. És absolutament impossible interrompre aquesta funció. A l'hora de la migdiada el mestre es fa invisible per a tothom, les ordres no poden ésser més contundents i clares. Vindria el personatge més important de l'època i no interrompria ni escurçaria la seva sesta. És una cosa absolutament intocable. La sesta forma part de l'ordre de la seva vida, i Casals és un home absolutament ordenat. Aquest home, que tan sovint produeix la impressió que no hi és, que viu als núvols, abstret i llunyà -i és veritat-, té de l'ordre una idea precisa, incommovible, immutable. És inimaginable que, a aquesta idea, hi pugui aplicar els termes mitjans, la composició, la necessitat d'haver de fer a cada moment el que imposen les circumstàncies. Res, davant la sesta, no hi ha circumstàncies."

dimarts, 2 de novembre de 2010

La Companyia de la Font del Vi torna amb Cantatataula al Kursaal de Manresa , a la Fira Mediterrània

Bona nit, una bona notícia!
Torna la Companyia de la Font del Vi, torna la llegenda!
Els qui trobin entrada ho podran veure el dia 6 de novembre, o sigui aquest dissabte vinent, a l'hora de dinar, en el menjador del Kursaal de Manresa. O potser hauria de dir s'ho podran menjar, perquè es tracta d'un àpat de primera. Atenció al menú: Sopa de peix (que això a Manresa té molt de mèrit), amanida variada i del temps, i pollastre de pagès de can Fum; pastissets de mel a discreció, i cafè amb complements; i naturalment aquesstes viandes vindran regades amb un bon vi de la font (de la Font del Vi, s'entén). En fi, qui no s'ho perdi ho podrà veure i explicar!
Un parell d'enllaços:

la fira de Manresa

Companyia de la Font del Vi

dilluns, 25 d’octubre de 2010

La nòria de la fira de Sant Quirze

Omar Khayyam i la Roda de la Fortuna

Ara no fa gaire ha sortit una traducció molt interessant feta directament del persa al català per Àlex Queraltó Bartrés dels poemes d'Omar Khayyam. Edita Adesiara.
Dijous que ve a la Tralla de Vic hi haurà una trobada per parlar-ne, seguiu l'enllaç: http://latralla.blogspot.com/
Com a botó de mostra us en mostro una quarteta:

Com que el girar de la roda no és a gust del savi,
tant se val que comptis set cels o en comptis vuit.
Si la mort és segura, i tots els desigs han d'esvair-se,
¿què t'importa si el llop se't menja al prat o la formiga a la tomba?

i una altra

Aquesta imatge de l'ésser només és imaginació,
i no es pot considerar savi qui no coneix aquest fet.
Seu a beure una copa de vi i viu feliç,
i aparta't d'aquesta imatge d'absurda fantasia.




Ara, això de les traduccions és la pera; fixeu-vos quina diferència! La primera és del llibre que parlem, i l'altra és una adaptació de Ramon Vives que canta en Jaume Arnella:


Des que les estrelles i la lluna es veuen al cel,
mai ningú no ha conegut res millor que el vi pur.
Se sorprenen els venedors de vi, perquè ells,
millor que això que venen, ¿què podran comprar?



Des del jorn que Venus i la Lluna
van aparèixer al cel per ordre del Diví,
no s'ha vist mai una
cosa millor que el vi.

Per'xò sempre m'ha estranyat
veure que es ven el vi bo,
perquè amb el diner guanyat
no es pot comprar res millor.


Eh, una altra quarteta:

La tapa de la bóta és millor que el regne de Jam,
l'aroma del vi és més dolça que el fruit de Maria.
Ai, despertar-se de bon matí en una taverna
és molt millor que els laments d'Abu Said i Adham.

I encara una altra!:

Tant de vi beuré que aquesta seva olor
sortirà de la meva tomba quan sigui sota terra.
I quan passi un barraler vora el meu sepulcre,
sentirà l'olor de vi i s'embriagarà del tot.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Els Premis Literaris de Calldetenes i la Roda de la Fortuna

Tenim un escriptor a la nostra associació que fa uns quants dies que està molt deprimit. Ens diu que li ha passat un cas com un cabàs i ens l'explica. Va presentar un treball que considera d'una gran valua als Premis Literaris de Calldetenes, a l'apartat de narrativa, i no va guanyar.
-Home -li vaig dir-, vols dir que n'hi ha per tant?
-Sí, és clar, però és que el guanyador..., és la tercera vegada que guanya!
-Recoi quina sort, no? -li vaig dir.
Aquest últim comentari no li va agradar. Fa dies que el saludo i no em contesta. No vol parlar amb mi.
És per això que dedico aquest comentari a l'Escriptor, i li proposo, per tal que prengui una certa distància sobre la seva gran desgràcia, aquesta descripció de la Fortuna, de Bernat Metge, tal com es troba en el Llibre de Fortuna i Prudència, que acaba de publicar l'Editorial Barcino (i per cert, aprofito per felicitar en Ramon Monton, el flamant tricampió dels Premis de Calldetenes):

Primerament los cabells tots
tench scampats sobre la cara,
e la part detràs fon pus clara
e menys pelosa que cristalh.
L'un ulh semblava fos gra d'alh,
ben parat, e no se'n vesia,
del qual un riuelht axia
qui demostrava que ploràs;
l'altre movia gran solaç,
que sinó riure no fazia,
e movia tal alegria
que semblava fos ambriaga.
En la faç hac una tal plaga
que la maytat era mig morta.
E fon sinta d'una ridorta
de vímets mesclats ab fill d'aur.
Los seus vestits trop gran tresaur
mostraven que davi·aver,
jatz c·om podia ben veser
que no eren tals prop la carn.
En ma fe, no u dich per scarn
ne com no m'altave molt d'elha:
no·m pens qu·en la sua gonelha
cabessen dos diners de pebre.
(...)
Però no us penssets que fos gayre
sencera ne forts de son cors,
q·un geb portave sobre·l dors,
e puys, q·era lejamén rancha,
car del taló se dav·en l'anca
de l'una part quant se movia,
e com avant anar volia
tornave dos passos atràs;
e puys havia la un bras
pus curt que l'altre la meytat.
E quan haguí un pauch mirat
aquest diable tan orrible,
qu·ab moviment incomprenssible
una gran roda que manave
de l'una mà·nl'altre mudave
incessantment, ab gran brogit,
eu volguí tornar un petit
atràs, e no·m poguí ges moure.
Ladonchs me pogre tot hom noure
qui·m volgués mal, que no·m tornare;
e pausey en terra la cara
mays per pasor que per vergonya.
"Levats-vos, amich, de la ronya",
dix ella, "e no us esperdats
per res que vegats ne hogats,
car yeu suy celha qu·en pauch temps
pusch los mesquins levar dels fems
e·ls grans senyors gitar en terra".

divendres, 8 d’octubre de 2010

dijous, 7 d’octubre de 2010

La Punyalada, una novel·la de pirates de secà al cor de la Garrotxa

El Secretari m'ha enviat un correu on m'explica que aviat podrem disposar d'un diners amb els quals podríem continuar les nostres convivències. És el que dèiem: la nòria de la fira de Sant Quirze.
Mentrestant cadascú a la seva, i jo..., el vostre President, passo aquests dies una mica ensopits llegint alguns papers.
Això de la Punyalada, d'aquest tal Vayreda, m'ha deixat ben trasbalsat. És molt fort. És un llibre que s'hauria de llegir amb algunes prevencions; hauria de porta una cinta a la coberta amb un avís de perill per a les persones de nervis delicats. Allà hi deambulen alguns personatges, com l'Avi, el Roig, o l'Ivo del dimoni, que semblen pastats amb el mateix material que els coneguts nostres, el Rellotger, el Rector, l'Emprenyat. És clar que, afortunadament, amb algunes distàncies...
Perquè us en feu carrec, us dono a llegir el darrer encontre (o potser hauriem de dir desencontre) entre els dos protagonistes de la Punyalada, l'Albert dels Bardals i l'Esparver:

-D'on surts? -digué ell amb veu que li baumejava dins del pit.
-On vas? -vaig fer jo casi al mateix temps.
-A l'infern, i tu al darrere meu! -va respondre amb veu sinistra, ensems que, engaltant-se simultàniament les dues armes, resonaren els dos trets confosos en un mateix barbol.

I la darrera confessió de l'Avi, penjat en un relleix d'un penyassegat:

Quedava un infeliç ferit sobre un petit relleix a tal distància que de cap modo era possible recullir-lo i des de primera hora se lamentava a grans crits, demanant que el rematessin; però, abans, que li donessin confessió. Alguns sometents havien intentat rematar-lo, desde luego; mes l'Arbós, que des de primera hora havia enviat a buscar el rector de Talaixà, s'hi oposà. Mes com la distància era llarga i s'havia de comptar amb l'anada i tornada del recader, se passaren hores sentint sempre l'esgarrifosa lamentació d'aquell desventurat clamant confessió entremig d'ais i renecs.

-Escolteu bon cristià -va cridar-li-. Voleu reconciliau's-e amb Déu? Jo sóc el ministre del Senyor.
-Que si vull? A vos esperava -respongué l'altre amb un fervor estrany on, mes que arrepentiment, s'hi reflexava la superstició de la seva ànima bestialisada-. Mireu, senyor rector, jo som l'Avi de tota aquesta murrialla, tan corcat de dins com de fora... Jo ja volia retirar-me, perquè sóc vell, i ja volia donarme a fer obres bones, quan m'ha succeït aquesta desgràcia
-Escolteu, ja us n'arrepentiu d'haver ofès tant a Déu? Ja sentiu un verdader dolor...?
-Redéu si el sento! Tinc les cames i els braços capolats, el cap mig badat i ademés una bala al ventre, ai! Sembla que tinc tots els dimonis penjats al cos que m'estiren... Doneu-me confessió i enllestiu, que per a després l'Arbós ja em té promesa la caritat de quatre bales que em treguin d'aquest infern...

I si voleu donar una ullada als escenaris d'aquesta història de crueltats, passions, venjances, aneu a:
http://pirineunaucoclea.blogspot.com/

dimecres, 22 de setembre de 2010


sobre el tema del primer trobador i moltes altres coses, un enllaç interessant:
http://marcusegea.blogspot.com/

Babariol, babariol, babarian. Un poema de Guilhem de Peitieu

De tant en tant cal tornar als orígens, o sigui als trobadors. I en el nostre cas, al primer. De Guillem de Peitieau ens interessa un poema d'un subjecte que es vol fer passar per mut (ell mateix), i diu les paraules que no es troben a cap diccionari: babariol, babariol, babarian. I per què es vol fer passar per mut? Perquè als muts, als qui no parlen, els són confiats els secrets més valuosos.

Us faré un vers, tinc son a frec,
camino un xic, al sol m'ajec.
Hi ha dames de seny temorenc.
Sabeu qui són?
Les qui d'amor de cavaller
diuen afront.

Dama poc ha pecat mortal
que estima un cavaller lleial.
Estimar clergue sí que és mal.
Té gran raó
si algú la crema isardament
amb un tió.

A Alvèrnia, ran Llemosí,
anava sol com pelegrí.
Topo la dona d'en Guarí
i d'en Bernat.
Em fan salut, pel bon patró
Sant Lleonard.

L'una que em diu amb veu galant:
"Que Déu us guardi, vianant!
Sembleu persona benanant!
de bon regent.
Massa veiem com va pel món
la folla gent."

Ara sabeu el so que els fiu:
No contestí ni Pau ni piu,
no esmentí flames ni caliu,
sols aquell cant:
"Babariol, babariol,
babarian."

(trad. Lola Badia)

dijous, 16 de setembre de 2010

Els amics de l'Aparici de l'Hostal de la Muga


Aquesta postal va arribar l'altre dia a l'apartat de correus de l'Associació, i com que últimament ens veiem tan poc, m'ha semblat que exposar-la aquí és la manera més ràpida perquè arribi al seu destinatari.
D'altra banda, també hi ha una escriptura..., però no hi ha manera d'entendre res; semblen caràcters ibèrics.
Companys, que la migdiada ens acompanyi!

dimecres, 8 de setembre de 2010

dimarts, 7 de setembre de 2010

Un poema de Hui-Neng, el Sisè Patriarca del Budisme Ch'an

El poema que voldria posar a la vostra consideració és una estrofa de Hui-Neng que és una resposta a una estrofa anterior de Shen-hsiu. El Cinquè Patriarca del Budisme Ch'an buscava un successor i per tal de posar a prova els seus deixebles els va demanar que escrivissin un poema; ho va fer amb les següents paraules:
"La qüestió del neixament i de la mort és una qüestió que els habitants d'aquest món ens hauríem de prendre molt seriosament. Tots vosaltres us passeu el dia buscant la manera de fer créixer les vostres virtuts i, no obstant, no feu res per abandonar l'oceà de la infelicitat del neixament i de la mort. Si la vostra pròpia naturalesa està confosa, com podran salvar-vos les benediccions? Que penetri cada un de vosaltres en la seva pròpia saviesa; capteu la naturalesa perspicaç de la vostra ment essencial, i composeu una sola estrofa amb la qual em pogueu mostrar tot el que heu arribat a comprendre. A aquell que hagi comprès el significat últim, li donaré el meu mantell, l'ensenyament, i el proclamaré el Sisè Patriarca".
Shen-hsiu, el deixeble eminent que tothom pensava que seria el seu successor, va escriure:

El cos és l'arbre de la il·luminació,
la ment és com un mirall molt clar amb peu.
Poleix-lo amb diligència una vegada i una altra
sense deixar que en ell s'hi acumuli la pols.

Hui-Neng era un llenyataire que treballava pels monjos i no sabia llegir ni escriure. Es va fer llegir el poema i va dir que ell també en tenia un:

La Il·luminació originàriament no té cap arbre,
ni existeix cap peu per aquest mirall clar.
Originàriament no existeix sinó el buit;
on podria acumular-se la pols?

I els qui llegien aquests versos es deien els uns als altres:
-És increible! Ningú no es pot fiar de les apariències! Com hem pogut tenir aquest home, un bodhisattva viu, treballant de criat per nosaltres tot aquest temps?
En veure la sorpresa i admiració de la multitud, el Patriarca va tenir por que algú li pogués fer mal, de manera que va esborrar l'estrofa amb la seva sabatilla i va dir:
-Això seguix sense ser la total percepció de l'essència.

(adaptació lliure del Sutra de l'altar de Hui-Neng)

dissabte, 28 d’agost de 2010

Fait divers, un poema de Narcís Comadira

Sóc el Lletraferit de Manlleu i us escric des de la biblioteca pública. M'agradaria que tornéssim a la poesia. Ja n'hi ha prou de receptes de cuina, olives, tapes de caragols amb salsa i sense salsa, i altres coses semblants! He trobat un poema de Narcís Comadira que fa anys va publicar el diari La Vanguardia i que em va entusiasmar tant que vaig anar corrent a comprar les seves obres completes que en aquells dies eren acabades d'editar amb el nom Formes de l'ombra. Ah, quin grandíssim poema! I quina decepció no trobar-lo a les obres completes, no trobar-lo perquè no hi és, i doncs, ningun poema que li fes costat!

Mira que els rius ja pugen les muntanyes,
com serps que, al sol, abans somortes, brillen.
Hi ha un cocodril, al jardí, que pastura,
i un ós polar assegut a la cuina.

Mira que el mar s'ha fet de melmelada
i els petroliers deixen anar merenga.
Passen avions carregats de ginesta,
plouen cascalls damunt de les palmeres.

Mira les pedres, toves com mantega.
El foc no crema. La llum s'ha fet fosca.
El sol és blau com una flor d'obaga,
la lluna escalfa un vol de papallones.

Mira els deserts, verds i humits com les prades,
plens de ciutats voltades de xicrandes.
Els llacs són de brillants, els peixos canten.
Les gavines caminen com iguanes.

Mira un tractor com sega a l'autopista.
Les vaques mengen sorra i fan llet negra.
Les mares tenen cries d'hipopòtam
i els pares són estúpids com un plàtan.

Mira com criden els muts de la terra.
Els cecs hi veuen i corren els coixos.
Ja no hi ha guerres, ni fam, ni ruïnes,
i els morts s'aixequen de dins dels sepulcres.

Tot això et dic, però tu res, no m'escoltes.

-Sé com va el món. Tu només vols que et miri.

dimecres, 11 d’agost de 2010

La Salsa Verda segons el Libre de Sent Soví

Bon dia a tothom. Sóc en Marmitó de can Soques, i em plau, amb el permís del President, d'escriure en aquest aparador la recepta de la confecció de la Salsa Verda tal com s'explica en el Libre de Sant Soví. Allò que deiem dels caragols..., ben cuitets i adobats amb salsa verda són immillorables!

CAPÍTOL CLXVII QUI PARLA COM SA DEU FFER EN ALTRA MANERA JURVERT HO SALSA VERT

Si vols ffer salsa vert, ages ffulles de jurvert ab tot lo tendre, e lleve'll e axugue'l al sol o sens sol. E puys pique'l ffort ab canyella, clavels, gingebre, pebre, avellanes torrades, a mesura de quasquu. E tasta-ho, que si a la una cossa sap, que hi metes de la altra. E destrempa-ho ab vin blanch ho quin se vuylla, e ab vinagre, e que lo vinagra hi sàpia més. E pot-hi hom metra pa torrat mullat ab vinagre, e mel ho sucre ha hom deliquat, o arop.

bon profit!

dijous, 5 d’agost de 2010

Joan Roís de Corella

MOURÀ'S CORRENT LA TRAMUNTANA FERMA... de Joan Roís de Corella

Benvolgudes i benvolguts, em plau de presentar-vos aquest poema profund i arravatat d'en Corella, amb la intenció de provocar un canvi d'actitut en el consistori de la migdiada. I permeteu-me que sigui més clar: ja comença a ser cansat de llegir tanta conversa absurda i tanta tonteria!; els comentaris que hem hagut de llegir últimament no em semblen a l'alçada del nostre bloc. Us recordo que som una associació cultural, i això demana un mínim de nivell.
Espero que la passió i el to elevat del llenguatge del poeta us faci reflexionar.

Moura's corrent la tramuntana ferma
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l'espera
i, en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e, tot escur, lo sol perndrà la forma,
ans que jamés de mi seau servida.
E lo meu cos, del prim cavell fins l'ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra;
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir: "Bon pos" a l'ànima maleita
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.
E si és ver vós diguí mai senyora,
no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable,
no sia al món persona que l'esmente,
ans del tot ras, de les penses humanes,
sia passat, com un vent, lo meu ésser.
Tinguen per fals lo que fon de mon viure
e res de mi en lo món no hi romangue,
e si per cas del meu cos gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges.
Prenga'n cascú la part d'una centilla
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre;
que el món finit no es trobe la carn mia,
ni es puga fer que io mai ressuscite.

divendres, 30 de juliol de 2010

LO PROCÉS DE LES OLIVES de Bernat de fenollar i Joan Moreno

Han arribat les vacances d'estiu, molta gent en fa, i es nota perquè en els llocs on no hi ha turisme les coses van al ralentí. El millor de les vacances és avorrir-se una mica. Ara us proposo un tros d'aquest poema estrany i soporífer, una de les coses més sorprenents que he llegit mai, molt apropiat per a les migdiades d'estiu. No m'estranyaria que a més d'un, com una mena de sunami silenciós, el portés directament cap a les profunditats del son profund. Olives, genives, pinyol, caragol...


"Bernat Fenollar:

De vos i de mi, lo temps assegura
a l'home celós de mal sospirar:
car tot nostre fet està en parlar,
cercant lo descans d'enuig e tristura.
Per què vull saber, menjant vós olives,
lo com de aquelles traeu lo pinyol,
ni com, de la closca, lo txic caragol;
que fer io no ho puc sens dents ab genives.

Joan Moreno:

D'olives lo past és fina pastura:
molt més que lo sucre se pot desitjar;
io no só en temps de renunciar,
car fort en mi sent rebrotar natura,
e tinc gran desig de dolces olives
que, ab gran sabor, llançàs lo pinyol,
menjant per lo gust d'un bell caragol
que tinc molt guardat per fregar genives.

Bernat Fenollar

Puix tan bé glosau la mia textura,
i ab seny equívoc voleu postillar,
io em dubte que el brot que us veu rebrotar
retinga virtut, ni menys la verdura;
i ab tan flac rotllo, de tan forts olives,
no crec que mai oli tragau del pinyol;
si banya no trau vostre caragol,
doncs, ¿com poreu mai fregar-ne genives?

Joan Moreno

Io no em maravell de vostra pintura,
ni de la tenor de vostre cantar,
que vós me vullau com a vós jutjar:
segons vostre text vós feu la lectura.
Si vós no podeu menjar les olives,
io tinc fermes dents per traure el pinyol,
i, treta la banya, lo viu caragol
fa créixer saliva per boca i genives.

Bernat Fenollar

Fengir de potència edat tan madura,
aquesta raó no vull decretar;
consell tan lloat no es deu oblidar:
Cognosce te ipsum, car és gran cordura.
I així jutjareu ab tendres olives
lo quant poc campeja lo corcat pinyol,
i el calapatenc, mústiu caragol,
si pot fer bocí que uomple genives.

Joan Moreno

Segons vostra fe i per conjectura,
resurrecció no es deu gens dubtar:
demostren virtut de ressucitar
la vista i el toc de bella figura.
Tal propietat tenen les olives:
que fan gros bocí d'esmortit pinyol,
i alçar lo cap al fluix caragol,
cercant aquell lloc on són les genives.

Bernat Fenollar

Alçar pot lo cap, mas no serà dura
la carn que de aquell per abarrinar
l'esmortit pinyol; pot vida cobrar,
mas força no pas d'obrir tancadura.
Deixau, doncs, als jóvens aqueixes olives,
i vós, com a vell, salvau lo pinyol;
reclam és de guatlles vostre caragol,
tan fluix com dieu per rompre genives.

Joan Moreno

D'aquestes olives feta feixadura,
gens vós no dubteu que fa revivar:
que ab medicina així singular,
lo vell bé porà llimar la clausura.
Vós feu mal juí contra les olives,
de l'arbre d'amor bell fruit sens pinyol,
car fan escalfar lo fred caragol
i entrar sens empatx de dures genives.

Bernat Fenollar

Del llibre d'amor és llei i escriptura
que, tan tost que l'hom se coneix passar
lo punt i lo terme del seixantenar,
se deixe d'amors, ni en prenga procura.
Inhàbil és fet per a tals olives,
ni per a mai traure d'aquelles pinyol,
la vella virtut de tal caragol,
e, doncs, avorrir deuen tals genives.

Joan Moreno

Aquell gran esplet que molts desnatura
en la juventut, per molt praticar,
a la velledat no dexia plegar
virtut natural, mas fa que poc dura;
doncs, si em so guardat per a tals olives,
sembrant sens excés llavors del pinyol,
miracle no és al vell caragol
restar-li virtut d'entrar per genives.


continuarà...

dilluns, 26 de juliol de 2010

Un pastís d'aniversari


Benvolguts associats. Per tal d'aturar certs rumors que diuen que estic de vacances a les illes Caiman, us trameto aquesta fotografia. Estic aquí, ben a prop vostre, celebrant el meu aniversari. I en relació als greus problemes que hem patit últimament (que ens han fet fora del Palauet del Seminari, que no sabem on anar), hi estem treballant, i no tingueu cap dubte que aviat trobarem una solució.

dimecres, 21 de juliol de 2010

No sent, ne veig, ne oig, ne conec res..., un poema de Pere Torroella

Sóc la Rita. El President ens ha abandonat i fa vacances (vacances pagades per cert, segons diuen els rumors). Aquest poema que ara ve és dedicat a l'Aparici, que tots sabem de quin mal pateix. Ànim, amic; salut i bones amors!, com deia en Turmeda. Aparici, sempre que ens deixis i no ens apartis amb les teves guitzes desastroses, et farem costat.

No sent, ne veig, ne oig, ne conec res,
ans m'és semblant que en aquest món no sia;
voler fer juí ab la raó és demès,
que, com més pens, més mon seny se desvia.
O io no só, o no es pot fer que sia
res del passat semblant del que és present.
En so d'estrany mir tot quan fa la gent,
e mon semblant representa follia.

Per sentiment he perdut lo sentir,
que pler no em val ne em mou malenconia;
mes noves són variant de patir,
mostrant que fon d'aquest meu dan la guia.
Entre bo e mal mon juí res no destria,
sols me regesc per l'instint de natura.
Apoderat, de dolor perdí cura,
que mon semblant representa follia.

Sol bast sentir que he mon desig perdut,
per desitjar lleixant la fantasia,
car acte tal em fa devenir mut,
mirant aquell al record que solia.
Llavors somniï despert, e que dormia;
ab dret sentir, plorant conec que só,
e, despertat, retorn sens passió,
e mon semblant representa follia.

Los ulls, lo cor, lo seny e lo voler
e el pensament que Amor dins ell nodria,
van esperduts, abstrets de llur poder,
seguint Amor, no sabent per qual via.
E, si per cas negú d'ells se canvia,
volent mostrar de mon estat la contra,
tots los restants ensems li vénen contra,
e mon semblant representa follia.

Bé de mos mals que per veure tenia
los béns que absent han mon seny desviat,
dels dans preniu, no de mi, pietat
pus mon semblant representa follia.

dimarts, 6 de juliol de 2010

L'educació sentimental de Gustave Flaubert, i Mossèn cinto Verdaguer

Ara que ha arribat l'estiu de debò i al vespre s'està tan bé a fora, el nostre Lletraferit de Manlleu ha organitzat unes lectures en veu alta al Jardinet dels Lliris. Aquesta nit passada ens ha llegit el primer capítol de l'Educació Sentimental, i el que ha provocat més sensació entre el grupet que l'escoltava és la presència de l'arpista. A bord d'un vaixell que navega pel Sena, entre una multitud de persones de tota mena i condició, "un arpista esparracat descansava, recolzat en el seu instrument". I després, ho sentireu de seguida, el músic pren protagonisme i es posa a tocar i a cantar. Aquest fet ha provocat expectació entre els qui l'escoltàvem, perquè encara teníem fresca a la memòria la recitació que el nostre Lletraferit va fer del poema l'arpa de Mossèn Cinto Verdaguer, i la polèmica que va generar perquè alguns dels oients van expressar que allò no podia ser, la presència d'un arpista de Nàpols a la porta d'una l'ermita a tocar de Folgueroles; i deien despectivament que era una invenció més del mossèn. I és clar, la polèmica estava servida perquè en el sí de la nostra associació hi ha una profunda divisió entre els addictes al mossèn i els seus detractors. I vet aquí que pocs anys abans, el gran Flaubert situa un arpista en el començament de la seva Educació Sentimental...

"Ressonaren els sons d'una arpa, ella va voler veure la música; i aviat l'intèrpret de l'instrument, portat per la criada negra, entrà a Primera. Arnous hi va reconèixer un antic model; el va tutejar, cosa que sorprengué els assistents. Finalment, l'arpista es tirà els llargs cabells darrera l'esquena, estirà els braços i es posà a tocar.
Era una romança oriental, on es parlava de punyals, de flors i d'estrelles. L'home esparracat ho cantava amb una veu afilada; els batecs de la màquina tallaven la melodia fora de compàs; ell pinçava més fort: les cordes vibraven i els seus sons metàl·lics semblaven exhalar sanglots i com la queixa d'un amor orgullós i vençut. A les dues ribes del riu, els boscos s'inclinaven fins a la vora de l'aigua; passava un corrent d'aire fresc; madame Arnoux mirava a la llunyania d'una manera vaga. Quan s'acabà la música, va moure les parpelles diverses vegades, com si estigués sortint d'un somni". (trad. Lluís Maria Todó)

I ara la versió de mossèn Cinto, on la mare del poeta li demana a l'arpista que toqui per la Mare de Déu:

A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.
Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa
i passa els dits per los bordons de l'arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliments d'amor i crits d'hosanna...

dimecres, 30 de juny de 2010

Carmina Riuipullensia, El Cançoner Eròtic de Ripoll

Ara que han arribat l'estiu i la calor de veritat, voldria transcriure un poemet del Cançoner de Ripoll dedicat a l'estiu. Molt adequat a la migdiada, per cert. El deixaré en llatí, que és com va ser escrit, perquè té una sonoritat que segur que no us deixarà indiferents.
El cançoner és un recull de vint poemes de temàtica eròtica que un monjo anònim va escriure al segle XII (o potser hauriem de dir, va amagar) en un còdex del segle X titulat Liber glossarum et etymologiarum, en unes pàgines fetes malbé i que per això havien quedat en blanc.
Saludem, a gairebé mil anys de distància el nostre monjo clandestí!
Salut, amic de les dones i de la vida!
Aquest estiu brindarem per tu i per les teves companyes!
Femur femori iungatur, fructus Veneris sumatur!

DE ESTATE

Redit estas cunctis grata,
uiret herba iam per prata;
nemus frondibus ornatur,
sic per frondes renouatur.
Bruma uilis, nebulosa,
erat nobis tediosa.
Cum Aprilis redit gratus,
floribus circumstipatus,
philomena cantilena
replet nemoris amena,
et puelle per plateas
intricatas dant choreas.
Omnis ergo adolescens
in amore sit feruescens;
querat cum quo delectetur
et, ut amet, sic ametur.
Et amicum uirgo decens
talem querat qui sit recens,
atque uelit modo pari
tam amare quam amari.
Iuuenis et uirgo pulchra
in obscuro premant fulcra,
et uicissim per conexus
dulces sibi dent amplexus.
Osculetur os, maxillam,
iuuenis, dum tenet illam;
tangat pectus et papillam,
satis aptam et puxillam.
Femur femori iungatur,
fructus Veneris sumatur.
Tunc omnimo cesset clamor,
adimplebitur sic amor.

dilluns, 21 de juny de 2010

Atenció: ara i aquí! Atenció: ara i aquí!

Ens ha sorprès aquests darrers dies l'arribada d'un ocell al jardí de l'Associació, que no para de cantar d'una mena de manera que sembla que digui: Atenció, atenció, ara i aquí! Em recorda la merla, però no és una merla. I tampoc no és un lloro ni cap ocell que haguem vist anteriorment.
El Lletraferit de Manlleu de tant en tant l'encerta. Ens ha dit que era un mynah, l'ocell que viu a l'Illa, la darrera novel·la d'Aldous Huxley. I té raó, tal com els que l'hem vist podem deduir amb gran facilitat d'aquest passatge:

"Sentí cruixir els matolls a la seva esquerra, i tot d'una, com un cucut sortit d'un rellotge de la cambra dels infants, va treure el cap un ocell negre, gros, de la mida d'una gralla; només que, no cal dir-ho, no era pas una gralla. Obrí i tancà les ales, de puntes blanques, i volant com una sageta, anà a posar-se a la branca més baixa d'un petit arbre mort, a cinc o sis metres d'on es trobava en Will. Observà que tenia el bec de color de taronja, i una clapa groga sota cada ull, amb una barballera groc canari que li cobria els costats i el darrera del cap amb una gruixuda perruca, de carn pelada. L'ocell torçà el coll i se'l mirà, primer amb l'ull dret i després amb l'esquerre. Després obrí el bec taronja, xiulà deu o dotze notes d'una petita melodia pentatònica, va fer un soroll com una mena de singlot, i després, en una frase cantusejada, do do do sol do, digué: Ara i ací, nois; ara i ací, nois".
(trad. Ramon Folch i Camarasa)

dijous, 17 de juny de 2010

Salvador Giralt guanya el 5è Concurs de Monòlegs Humorístics a Manlleu

Bon dia i bona hora!
Una bona notícia. Aquest en Giralt és aquell que nosaltres coneixem pel Punyal, i li donem la més cordial enhorabona. El Secretari va assistir a la final de Manlleu, que pel que es diu va ser molt ajustada i renyida, i ben aviat ens en lliurarà una crònica que podreu llegir, hi està treballant. De moment si voleu gaudir de la final, podeu seguir l'enllaç: http://el9nou.cat/tvcarta2_o_0_1/14/497, o us en podeu fer una idea amb aquesta entrevista: http://el9tv.xiptv.cat/video/26340/salvador-giralt?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562
Però no hi ha blat sense palla; a l'Aparici aquesta victòria se li ha indigestat; recordeu que ell estava preparant aquest monòleg?, i per culpa d'unes desavinences amb la Rita, ho va deixar estar. La victòria del Punyal ha accentuat la seva depressió, quan ja semblava que en començava a sortir, i s'ha tornat a tancar en el seu cubícul. Fa dos dies que no surt ni per menjar.
El Doctor Bucèfal diu que el seu estat és molt preocupant.

dissabte, 12 de juny de 2010

Les penes del jove Werther i el nostre lledoner

Bon dia i bona hora!
És conegut dels qui ens coneixen que els Amics de la Migdiada som molt amics dels arbres. I això per molts motius, però en relació a la nostra activitat favorita..., coneixeu un lloc més adequat al repòs que la protecció d'un arbre venerable? La seva ombra a l'estiu, el desplegament prodigiós d'un univers de vides multiformes, la majestuositat, la bellesa, el misteri, la presència... Em refereixo sobretot als arbres grans, vells, arbres als quals s'ha deixat créixer, arbres respectats, estimats.
Per això ens sembla trista aquesta jardineria d'aparador que es practica cada vegada més en el país, on els arbres són esporgats de tal manera que amb prou feines hi pots passar per sota a peu dret. La jardineria dels arbres nan. La jardineria dels herbicides per matar les males herbes que són bones , i que últimament arriba al punt d'estendre moquetes de color verd a les grans rotondes de la carretera.
Escolteu en Werther:

"Em poso furiós, Wilhelm, només de pensar que hi pugui haver persones sense cap sentiment ni sensibilitat per les poques coses que encara tenen un valor sobre la Terra. Ja coneixes les nogueres de cal bon rector de Sant... sota les quals vaig seure amb la Lotte, les magnífiques nogueres que Déu sap que sempre em van causar la màxima alegria. Quin recolliment que donaven a la rectoria, i quina frescor! I quines branques més magnífiques que tenien! I el record dels bons clergues que les van plantar fa molts anys! El mestre d'escola ens deia tot sovint el nom d'una que havia pertangut al seu avi. Un home de bé, devia ser, i jo sempre hi pensava amb devoció, estant sota aquells arbres. T'ho pots creure? Ahir m'ho deia el mestre d'escola, amb llàgrimes als ulls: les han talat... Talades! M'agradaria tornar-me prou boig per ser capaç d'assassinar el pocavergonya que va clavar la primera destralada. Que hagi de veure això jo, que em consumiria de pena si tingués plantats dos arbres així al pati i un se'm morís de vell. Estimat amic, una cosa sí hi ha: sensibilitat humana. Tot el poble murmura i espero que la dona del rector s'adonarà de la ferida que ha infligit al seu llogarret a l'hora de rebre mantega, ous i altres penyores." (trad. Manel Pla)

Una vegada, a Sant Hipòlit, hi havia un lledoner...

divendres, 4 de juny de 2010

Converses de meuques de Llucià de Samòsata

Hola, sóc en Franz, i voldria desfer un malentès. No sé res de les trifulgues de l'Aparici i de la seva espàrring en relació a un suposat monòleg. El que a nosaltres l'altre dia ens divertia eren les fanfarronades de Leòntic, ajudat pel seu amic Quènidas, per tal de guanyar els favors de Hímnida
Aquest en Llucià de Somòsata era un crac. Quin llenguatge tan senzill, planer, divertit, brillant.
Adesiara us en passo un tros.

"LEÒNTIC. - En la batalla contra els gàlates, digues, Quènidas, com vaig carregar per davant dels altres genets damunt el meu cavall blanc, i com els gàlates, tot i que són coratjosos, es van posar a tremolar tan bon punt em van veure, i cap d'ells no va plantar-me cara. Llavors, jo, ben cert, vaig tirar la llança i vaig travessar el mateix hiparc i el seu cavall, i contra els qui encara mantenien la formació, -perquè n'havien quedat alguns després de dispersar la falange, que van aplegar-se formant un rectangle-, a aquests jo, desembeinant el bran, els vaig escometre amb tota l'ànima, i en tombo tants com set, que estaven al primer reng, aprofitant l'embranzida del meu cavall; i, brandant l'espasa, vaig partir el cap d'un dels locags amb l'elm i tot. I vosaltres, Quènidas, hi vau arribar poc després, quan ja fugien.
QUÈNIDAS. - I, quan vas batre't en combat singular amb el sàtrapa de la Paflagònia, Leòntic, ¿no vas exhibir també grans gestes?
LEÒNTIC. - Gràcies per recordar-me aquella feta no pas innoble! Perquè el sàtrapa, com que era enorme...
--

HÍMNIDA. - Deixa-ho córrer, Leòntic! Expliques tot de coses repulsives i terribles sobre tu, i ningú ja no podria ni mirar-te, per tal com et delectes així en la sangassa, i encara menys, beure amb tu o dormir-hi. Per tant, jo me'n vaig.

QUÈNIDAS. - Ets tu, Leòntic, qui has espantat una noieta senzilla sacsejant crestalls i relatant gestes inversemblants. Jo he vist de seguida que s'ha tornat pàl·lida quan encara explicaves allò del locag i ha arrufat el rostre i ha començat a tenir esgarrifances quan deies que li havies partit el cap.
LEÒNTIC . -Em pensava que li semblaria més atractiu. però tu també m'has ben perdut, Quènias, en proposar el combat singular.
QUÈNIDAS. - ¿No havia d'ajudar-te en la mentida veient el motiu de la teva fanfarronada? Però ets tu qui ho has fet molt esfereïdor. D'acord que tallessis el cap del del malaurat paflàgon; però ¿per què l'havies també de clavar a la sarisa a fi que te'n regalimés al damunt la sang?
LEÒNTIC. - Això sí que és repulsiu de veritat, Quènidas, però almenys la resta no estava pas tan mal enginyada... Au, ves, doncs, i persuadeix-la d'anar-se'n al llit amb mi.
QUÈNIDAS. - ¿Li dic llavors que t'has empescat totes aquestes mentides perquè volies semblar-li valent?
LEÒNTIC. - Fóra vergonyós, Quènidas...
QUÈNIDAS. - Doncs altrament no voldrà pas venir. De manera que una de dues: o li fas fàstic conservant la fama de valerós o te'n vas al llit amb Hímnida reconeixent que has mentit.
LEÒNTIC. - Són dures totes dues opcions... però trio Hímnida. Vés, doncs, i digues-li que era mentida, Quénidas, però no pas tot...
(trad. Sergi Grau)

dissabte, 29 de maig de 2010

La Fama a les Metamorfosis d'Ovidi

La Fama és una cosa ben estranya, perquè la gent quan parlen d'algú, d'algú famós..., de qui estan parlant realment? I el més curiós de tot és que en general semblaria una cosa força desitjable. Però quants inconvenients, quantes molèsties, quants problemes... És clar que també hi ha alguns avantatges. La Fama està relacionada amb el poder i el diner, i el diner, a vegades, pot resoldre alguns problemets.
Tal com la descriu Ovidi a les Metamorfosis, fa una mica de por; no sembla una cosa gaire desitjable.
Ah, quina tranquil·litat l'anonimat de la nostra Associació, lluny dels aparadors del nostre segle. Quin repòs més anodí i deliciós...

"Hi ha un indret al bell mig del món, entre els mars i les terres
i els reialmes del cel, que del triple univers és el límit;
des d'allà tot arreu, fins les més llunyanes contrades,
pot observar-se, i les veus al cau de l'orella penetren.
És la Fama qui el té, i s'ha instal·lat al cim de l'alcasser
en una casa en què mil forats i innombrables accessos
va practicar, i als llindars no va posar-hi cap porta:
dia i nit és oberta; de bronze sonor construïda,
tota retruny i les veus repeteix i el que sent torna a dir-ho.
No hi ha repòs allà dins, i enlloc no s'hi troba el silenci.
Tanmateix, no són crits, sinó mormols en veu baixa,
com els que solen fer les ones del mar quan se senten
des de lluny, o el ressò que, quan Júpiter les nuvolades
negres ha entrexocat, els últims trons produeixen.
L'atri vessa de gent: van i vénen les frívoles masses
i, entre les veritats, es propaguen mil comentaris
i rumors per arreu, i voleien paraules confuses.
D'ells n'hi ha alguns que a cau d'orella transmeten discursos,
d'altres expliquen a algú el que han sentit, i creix sens mesura
la ficció, i cada nou missatger hi afegeix una cosa.
Viuen allí la Credulitat, i l'Error temerari,
i l'Alegria vana, i també els Temors neguitosos,
i el Desacord recent, i els Murmuris de causa ignorada.
Ella mateixa veu, pel cel, i el mar, i la terra,
quines coses hi passen, i tot el món investiga."
(trad. Jordi Parramon)

dimecres, 26 de maig de 2010

La metamorfosi de Gregor Samsa

Benvolguts associats i d'altres habitants del cosmos... Bon dia i bona hora!
Saludo els éssers vivents (o potser hauria de dir només: saludo tots els éssers!) amb el desig que tingueu la millor de les migdiades, i manifesto una vegada més que per a nosaltres tant és un cavall com un ase, una oreneta, un conill, un pollastre, un gat, un gos, un humà, un porquet, i fins i tot... un insecte, un escarabat. Tots som bestioles de Nostresenyor!
Però tornant al nostre tema de la metamorfosi i les seves anades i vingudes, aquí us ofereixo aquella tan cèlebre d'en Gregor Samsa, i faig notar que la criatura en qüestió es diu Gregor i no pas Franz (con el Lletraferit de Manlleu sembla insinuar en els seus comentaris). Els canvis sempre són una mica complicats, són petits moments de crisi... Gregor, estiguis on estiguis, tu també, que tinguis la millor de les migdiades!

"Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l'esquena dura, com una closca, i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa de color marró, segmentada per estreps arquejats, com una volta, tan prominents que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, amb prou feines s'aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb la grandària habitual de Samsa, s'agitaven indefenses davant els seus ulls.
Què m'ha passat?, va pensar. Allò no era un somni."
(trad. Jordi Llovet)

dimarts, 18 de maig de 2010

La transformació de Luci a la condició humana

Però el qui no ha participat en el nostre viatge a Vila-seca ha estat l'Aparici que segueix tancat en el seu cubícul i no vol sortir per a res. Ja sabeu que és un burro català transformat en persona, un convertit. En el món actual n'hi ha molts de convertits, més dels que us podeu arribar a imaginar. Els éssers es transformen els uns en els altres. Una cosa ben semblant al que proposava Darwin, però d'una manera ràpida i sobtada. Aquí a la nostra Associació en tenim uns quants exemples..., ja en parlarem un altre dia. Ignorem com va ser la transformació de l'Aparici perquè no en vol parlar, no vol dir res de les seves circumstàncies, l'Aparici és molt aprensiu, però gràcies a l'Ase d'Or d'Apuleu, coneixem com va ser la de Luci, que per una negligència de la seva estimada Fotis en relació a un conjur màgic que l'havia de fer volar, es va transformar en ase.

"Jo aleshores, tot tremolós, amb el cor que em saltava en un accelerat batec, emparant-me amb àvida boca de la garlanda que fulgurava entreteixida de roses fresques, vaig devorar-la, amb gran desig d'aconseguir el que m'havia estat promès. Però la celeste prometença no em decebé: immediatament vaig ésser desempellegat d'aquell lleig i bestial aspecte. I de primer cau l'aspre pèl; després aquella pell greixosa se m'aprima,aquell ventre obès torna al seu lloc, a les plantes dels peus, a través de les peülles, naixen dits, les meves mans ja no són unes potes sinó que s'allargassen per a adapatar-se als moviments de la posició dreta, la meva llarga nuca s'encongeix, la cara i el cap se m'arrodoneixen, les meves enormes orelles reprenen llur primera petitesa, aquelles dents com a pedres, tornen a ésser menudes com les dents humanes, i la cua, allò que abans em feia patir més, no és enlloc!".
(versió de Marçal Olivar)

dijous, 13 de maig de 2010

dimecres, 12 de maig de 2010

Un invent admirable i substanciós

Les coses no van anar del tot com teníem previst. En realitat, fora del Secretari, ningú no va arribar a veure Cantatataula. N'hem de parlar..., a la propera assemblea de l'Associació esbrinarem les causes del que va passar i, si cal, en depurarem les responsabilitats: Qui va donar l'ordre a la flota de limusines d'arribar fins a les platges d'Almeria? I com és que el Jaguar Sovering en el que finalment es van embarcar la Rita i la Desavillé, va prendre una direcció tan desencaminada, cap a Mònaco..., cap a Saint Tropez...? I perquè es va llogar un autocar de 60 places en el que només hi van viatjar en Franz i el conductor?
Estem disposats, perquè ens hem quedat amb les ganes, de portar la Companyia de la Font del Vi al teatret de l'Associació, o encara millor, al nostre menjador. Em comprometo a realitzar les gestions oportunes. De moment, ens haurem d'acontentar amb l'escrit del Secretari:

"Dissabte vaig tenir ocasió de viure de ben a prop aquest experiment que ens proposa la Companyia de la Font del Vi, el seu àpat cantat: Cantatataula. Va ser a Vila-seca, en el marc incomparable del restaurant el Fènix, i vaig quedar literalment bocabadat.

L'esdeveniment va de cançons i de menjar, si bé no es tracta de fer les dues coses a l'hora. Des de la meva primera infància he hagut d'escoltar molts arguments sobre les inconveniències de cantar a taula, i en general hi estic completament d'acord (una altra cosa és cantar en el llevant de taula, és a dir, després de l'àpat), perquè és obvi que si els òrgans de la menja es troben ocupats en el menjar, el òrgans de la cançó, que en bona part són els mateixos, no es troben en situació d'aplicar-se al cant. Però la Companyia de la Font del Vi ens demostra que, a vegades, les coses passen de manera diferent, perquè aquí les cançons, que respecten el ritme dels plats i del menjar, i el desplegament escènic dels nostres artistes, creen l'atmosfera adequada perquè allò que hem fet tantes vegades, prendre una sopa de peix, menjar una amanida verda, mossegar el pollastre..., es converteixi en un acte de reconciliació amb el cosmos, i encara més, de reintegració. És una festa, una celebració, un acudit; l'espectacle ens ambienta, ens suggestiona, ens precipita, ens liquida.

L'àpat em va portar per l'avinguda d'unes impressions a les que no estava acostumat: amb la sopa de peix vaig capbussar-me a les simes de l'oceà fins al mateix palau del rei Neptú, on els pagesos a les hortes van amb tridents i no pas forques; de la mà de la verdura em vaig passejar per conreus i regadius, pels vergers de les mil i una nits..., amb el pollastre, les seves aventures i vicissituds, vaig enlairar-me amb els volàtils, em vaig fer amic dels núvols i del sol, de la nit, i vaig acostar-me als misteris de l'alba; els pastissets de mel em van tornar a la infància, quan n'hi havia prou amb un gotet de ratafia per curar-me de qualsevol mal; el cafè va transportar-me a la vastitud del que és real, de l'inefable, el negre més negre que el negre, el secret més ben guardat d'en Ramon Llull. I el vi..., ah, el vi!, la barreja, la mescla, el xim-xim..., com la melodia de la migdiada i el seu despreniment, la mandra dolça del ben dinat... I després, encara, una petita broma: les anades i vingudes d'un fetge que no es troba bé i se'n va tot sol a veure el metge.

Un gran espectacle, un invent admirable i substanciós, absolutament recomanable".


El Secretari



dilluns, 3 de maig de 2010

La Companyia de la Font del Vi presenta Cantatataula al Festival de Música al carrer de Vila-seca dissabte dia 8 de maig a les 2'30




Estem molt contents de poder donar aquesta bona notícia. I encara una segona:
com que aquest àpat cantat ha generat molt d'interès entre els associats, hem fet valer les nostres influències comarcals, i en certa manera també extracomarcals, i podem avançar que hi haurà una flota de limusines a disposició dels interessats per portar-nos amb la màxima comoditat al dinar de Vila-seca, al restaurant Fènix. Sortirem a mig matí de la plaça Major de Vic, i el viatge serà completament subvencionat (si bé el pagament del dinar anirà a càrrec de cadascú, però ens han assegurat que si no fos per la crisi actual, també ens el pagarien!). No cal dir que agraïm la generositat dels consistoris i el seu interès per l'alta cultura.
Si seguiu l'enllaç trobareu més informació.
La lletra de la cançó que segueix es canta en el tercer plat (si, ho heu llegit bé, tercer plat!).

http://www.firacarrer.cat/web/principal.asp

http://lafontdelvi.wordpress.com/


VEDELLA

Quan menjo aquest filet tan bo,
tan ben posat al plat rodó,
acompanyat d'uns pebrotets,
amorosit i ben cuinat
amb les carícies d'un bon foc,
i veig alçar-se lentament
i vertical fins al meu nas
un fumerol de bon flairar,
llavors, a dintre del meu pit
neix un sospir molt delicat,
i considero, esbalaït,
que en el menjar hi ha sentiment.

I em vénen llàgrimes als ulls,
vedella gran, bona vedella,
mentre mastego lentament
amb tu en el plat de confident,
i és tal el xoc dels elements
i el seu poder entre les dents
que, sense moure'm del seient,
prenen figura els pensaments:
un prat bonic, primerament,
que es va inclinant fins al torrent
on l'aigua llisca alegrement;
faig la croqueta pel pendent,
portat pel noble sentiment
d'anar baixant còmodament.
I quan s'acaba el rodament,
resto en el prat com un bunyol
ben reposada i flonjament.
I tafaneres, les vedelles
panxudes, grasses, en ramat,
que pasturaven a l'atzar,
poc a poquet, pausadament,
van acostant-se cap on sóc
fins a tapar-me el firmament,
i amb molt d'encert i afinament,
brandant el cap..., van repicant
un concertet amb les esquelles!

Llavors, portat pel dolç afany
de compartir aquest instant
amb les companyes i els companys
que sou amb mi en aquest banquet,
omplo les copes de vi roig
a qui diem: el nostre goig!

Brindem amics, per les graelles,
que fan tan bona la vedella!

dissabte, 24 d’abril de 2010

Visca els escriptors invisibles!

Sempre he cregut en ajudar els desplaçats. N'hi ha que tenen sort. Aquests dies es parla de llibres i d'escriptors, i n'hi ha uns quants, un grapadet, que sempre ocupen les primeres pàgines. Però n'hi ha d'altres, quants deuen ser?, que viuen i treballen en el més absolut anonimat, són els escriptors desconeguts, anònims, invisibles. Aquells que hi són però no hi acaben de ser, els qui no compten per a res. De tant en tant ho proven, van a les editorials carregats amb els seus manuscrits i les seves il·lusions..., però quan els demanen el carnet..., no pertanyen al club. És el cas d'un associat nostre, l'Escriptor Invisible que, a falta d'editor, ens passa els seus llibres, vull dir les seves fotocopies. Però la majoria de les persones no prenen per un feix de fotocòpies el mateix interès que prendrien per un llibre enquadernat i comprat en una llibreria de debò, i aquestes van fent una pila a la biblioteca que, de tant en tant, en Polo lliura amb discreció al nostre fogoner, l'Emprenyat de Sant Hipòlit, que sempre està molt content de rebre-les i diu que són el millor que hi ha per avivar el foc.
Com que el tema de les parts de la nit s'ho mereix, i per tal de contribuir amb un granet de sorra al desplegament en el món de l'obra d'aquesta ànima invisible, invisible però tanmateix ben real!, tot seguit podreu llegir una pàgina del seu últim llibret: L'Entrepà.


No he parlat de la meva infància i tampoc ara no en parlaré, però de petit em vaig criar al camp en una masia apartada del progrés on vaig tenir temps d'observar a bastament i des de ben a prop els dinamismes de la Naturalesa i les seves sorprenents transformacions. A les ciutats modernes, quan arriba la nit, ens hem acostumat als llums, però allà en el món rural, sense electricitat, les úniques lluminàries nocturnes eren la lluna i els estels. La nit avança en el seu descens com una gran roca que s'enfonsa en un avenc profundíssim en el fons del mar... fins que arriba a la sorra del fons: després d'uns instants de silenci i quietud inaudites (i d'expectació, és clar, perquè el destí dels qui som vius depèn del que és a punt d'esdevenir-se), s'escolta un sorollet molt feble, una mena de clic com d'un mecanisme de rellotge, compreneu?, que marca la fi d'aquell descens. Llavors hi ha un canvi sobtat de rumb; és el moment més fosc de la nit, som en el nadir... però ja el passem de llarg i anem cap amunt, cap a l'alba: sovint s'alça un airet lleuger com un sospir, refrescant; l'energia de l'aire canvia de polaritat, alguna cosa es desvetlla: és el Sol que s'acaba de despertar i entreobre els ulls... Sí, segurament, però romandrà encara, mandrós, una bona estona en el seu tàlem, i si tu, pobre diable, estàs despert i obres els ulls, comences de veure pampallugues. Els volàtils, que viuen més enlairats i més a prop que nosaltres de l'astre de la llum, són sensibles a aquests primers canvis; les gallines baixen de la dormidora i surten a l'exterior, estiren les potes i picotegen el terrer, saluden el nou dia acabat de néixer; i el gall trenca la quietud nocturna amb els seus esgarips esgarrifosos (us heu preguntat mai per què ho fa? A què vénen aquells xiscles en el moment més solemne? Ens hi hem acostumat, però sempre he cregut que hi ha d'haver una causa oculta). I unes hores després, la llum diürna, amb la seva arribada pausada i solemne, amb els seus excessos, ens deixarà veure els miracles del món.


dissabte, 17 d’abril de 2010

el cant de la cohort crestada atronava les treves de la nit

L'altre dia discutiem sobre les diferentes hores de la nit i no ens posavem d'acord. En aquest passatge que ara llegireu, extret de l'Ase d'Or, el protagonista que es diu Telífron, per mil sestercis, es presta a vetllar un difunt amb la condició que si alguna bruixa, de nit, s'emporta alguna part del mort (a Tesàlia on se situa la narració això era molt corrent), aquesta part sostreta li haurà de ser restituida d'ell mateix. I d'aquesta manera va transcòrrer la seva vetlla:

Així, romàs tot sol per fer companyia al cadàver, després d'haver-me fregat els ulls i haver-los aguerrit per a la vetlla, em distreia cantussejant; i vet aquí el crepuscle i la nit feta, i l'alta nit, i després l'hora del més profund repòs, i finalment la nit funesta. Quan més gran era la meva basarda, de sobte entra una mostela, que resta aturada davant meu i fixa en mi un esguard entravessat; talment, que l'excessiva familiaritat d'aquella bestiola, acabà de torbar el meu ànim. Finalment li parlo d'aquesta guisa: "¿Te'n vols anar, bèstia immunda, a encauar-te amb els ratolins, els teus semblants, abans no et faci sentir ara mateix la meva força? ¿Te'n vols anar?"
Gira l'esquena i ben tost desapareix del cubícul. No passà gaire estona que un son pregon de cop i volta em submergí al fons de l'avenc; de tal manera que ni el mateix déu de Delfos hauria pogut distingir fàcilment, de nosaltres dos que jèiem, qui era més mort. Així, inànime i freturant per a mi un altre vetllador, era com si no hi fos.
Tot seguit el cant de la cohort crestada atronava les treves de la nit...
(versió de Marçal Olivar)

dijous, 8 d’abril de 2010

Em vindria de gust, dolça Ipsilil·la...

Decididament, Gai Valeri Catul, ets dels nostres i mereixeries un lloc ben principal a la nostra taula! Els teus escrits ens porten directament al pinyol de l'assumpte. Ets gran, Gai Valeri Catul, com només els més grans poden ser-ho. I amb quina perspicàcia has sabut expressar la profunda divisió que hi ha en el si de la nostra Associació des de temps immemorial: sols o acompanyats? Sí, aquest és el dilema: fer la migdiada sols o fer-la acompanyats...

Em vindria de gust, dolça Ipsilil·la,
ara que ets el meu goig i el meu caprici,
que em deixessis fer amb tu la migdiada.
I aleshores, si em deixes, et demano
que el portal del carrer ningú no el tanqui
i també que no et vagui sortir a fora:
tan sols queda't a casa, disposada
a cardar nou vegades sese treva.
Però el que hagis de fer digues-m'ho ara,
que he dinat i ajagut mirant el sostre
ja traspasso la túnica i el pal·li.

(versió de Jordi Parramón i Blasco)

dimecres, 31 de març de 2010

Un poema de Gai Valeri Catul per Setmana Santa

Ara que aviat vindrà la gran florida tenim uns dies de reflexió sobre la mort. És un contrast extrem, com aquest poema de Catul:

Au, visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
que dels vells rigorosos els murmuris
ni tan sols en un as hem de preuar-los.
Quan es ponen, els sols poden renéixer,
mes la nostra llumeta en apagar-se
una nit dormirem que serà eterna.
Dóna'm, doncs, mil petons, que cent segueixin
i mil més al darrere, i la centena
repeteix, i mil més, i cent encara,
i després els milers, quan a bastança
ja els tinguem, descomptem-nos i oblidem-los;
perquè els pèrfids no puguin aüllar-nos
que no sàpiguen mai quants besos foren.

(versió de Jordi Parramon i Blasco)

dijous, 25 de març de 2010

El pitjor de ser un pesat

Benvolguts associats i associades, el Poeta del Punyal m'ha fet arribar un petit treball, escrit segons diu a instàncies de la nostra diva madam Desavillé. Tot i que és una mica equívoc i es podria prestar a malentesos, l'exposo en aquesta secció amb la millor de les intencions, i sobretot perquè millori l'autoestima d'El Lletraferit de Manlleu, tractat injustament al meu entendre per alguns desaprensius que només busquen divertir-se a costa dels demés.

El pitjor de ser un pesat,
és que no te n'adones que ets un pesat,
i això és el més pesat de tot.

És pesat per tu que aguantes tant de pes,
et crispes i t'ofegues,
rebufes, et doblegues
i gemegues
(no ho fas dissimuladament,
i això sí que, sentir-te, és un turment).
I és pesat per ella que s'ho mira compassiva
( seguint el teu compàs, no pas passiva)
des del damunt del cúmul,
mig adormida, ben distesa,
còmodament i mig estesa,
i diu de tant en tant mirant avall:
-Amic Lletraferit,
al teu damunt estic al cel!
Ah, quin goig!
Ferit ferit,
però ardit i boig com un cabrit!

El pitjor de ser un pesat,
és que no te n'adones que ets un pesat,
i això és el més pesat de tot.

dimecres, 17 de març de 2010

COBLA MORAL MARIDADA, SINGULAR I PLURAL, SOBRE L'EXTREM I HORES INCERTES DE LA MORT

Definitivament en Serafí era un friki de la rima, vegeu sinó el que ve a continuació. S'ha d'estar molt cap allà per escriure versos d'aquesta mena. Però hi ha coses pitjors: El Lletraferit de Manlleu se l'ha après de memòria i no para de repetir-lo; sobretot a l'hora de menjar, com una mena d'oració de beneir. Escolteu...

Morir es port - que en alt reviure ens porta,
dins los alts ports - de les divines portes,
al ver deport - que l'ànima ens deporta,
donant deports - al que esta vida morta
fuig, bé morint - del món les obres mortes.
On cové, cert, - tenir tota hora certa,
puix que són certs - de mort i causa certes,
per acertar, - vent esta vida incerta;
on, acertant, - nostra ànima es desperta
al bé despert, - seguint virtuts despertes.

I així, morir - és somni que poc dura,
als mals, mortal, - i als fels, vida segura.

dijous, 11 de març de 2010

DEMANDES I RESPOSTES ENTRE MOSSÈN PERE GIBERGA I PERE SERAFÍ, FETES EN VERSOS LOS QUALS SÓN NOMENATS FÈNIX

Nits fosques les d'aquests dies per aquells que no tenen llum a casa, els de Cassà de la Selva, els de la Bisbal, el de LLoret de mar, ah, i els de Camallera!
Els amics de la migdiada celebrem aquesta oportunitat tan adequada a l'endormiscament, i per imitació i solidaritat a tantes persones que a causa del temporal s'han quedat sense llum, ens hem dit: "que caram, nosaltres també!", i hem apagat l'interruptor i des de fa tres dies estem també a les fosques.
I com que fa fret, després de mirar una estona les estrelles, ens arraulim a prop de la llar i ens expliquem anècdotes, històries, rareses, endevinalles. Tal com ara veureu que feien en Mossèn Pere Giberga i en Pere Serafí.
Però quin nivell..., nosaltres no parlem en vers, nosaltres som més prosaics.

DEMANDA DE MOSSÈN PERE GIBERGA

Vós, que els cabells més prims partiu amb l'ungla,
bell Serafí, vulgar poeta fènix,
molt mon senyor, soltau-me d'aquest càrcer
que em fa sentir treballs de viuda tortra:
qual cosa és aquella que ens met sucre
dins l'esperit i amarga més que el sèver,
i un vil pastor tindrà'n més en un aspre
que el rei tenint grans milenars de timbres?

Vostre report fareu que sia estèril
de par igual, puix vós de l'art sou príncep.

RESPOSTA DE PERE SERAFÍ

A vós respon, senyor Giberga, vígil
del gai saber, metrificant molt hàbil
i bon amic, puix tal vos trob sens dubte.
Vostre quisit pobresa mostra d'ésser,
puix ella és en l'esperit molt dolça
i és amargant al cos perquè el fa dèbil,
i en la tenir serà el pastor més fàcil
que al rei, perquè sempre serà més pròsper.

On diferesc la causa, perquè em sembla
que he declarat vostre quadrat col·loqui.

DEMANDA DE PERE SERAFÍ A MOSSÈN PERE GIBERGA

A vós deman, que en poesia ceptre
portau, senyor Giberga, en versos únic,
que em declareu aquest secret i dubte,
puix vostre enginy sobretraspassa els núvols.
Doncs, què pot ser la que és més fort que escarpre
i mol·litud és més que el moll de sípia,
i està en lloc fort i és molt sovint més dèbil
que el prim paper, i mai està sens aigua?

I responent fareu que en res no semble
ab les finals del so d'quest meu címbol.


RESPOSTA DE MOSSÈN PERE GIBERGA

De vós en mi, molt més que el cert del somni,
veig diferent dels gai saber lo vincle.
Mas jo responc, vestit d'un grosser feltre,
vostre quisit sens dubte ser la llengua.
I açó perquè més fort cosa nosaltres
vui no trobam que el seu fibló com fibla,
ni res tan moll com ses paraules dolces,
santes i humils. I està en lloc fort, que és l'home,
dèbil tostemps duran nostra son fèrtil,
i en aigua, puix no és de saliva estèril

dilluns, 1 de març de 2010

Jaume Roig ens explica un cas que va esdevenir-li en un hostal a París

En Passarell ja va marxar fa un parell de dies i les coses han tornat a la normalitat. Però com que resulta que les ments inquietes sempre han de remoure i bramar en comptes de reposar i dormir com postulem en els nostres estatuts, ara hi ha raons pel tema del menjar. Hi ha uns quants assimilats entre nosaltres que s'han fet vegetarians; en Pernilet d'Aglà, per exemple, que no vol menjar porc, o el mateix Aparici, que quan li porten la sopa o els bistecs es molesta com si l'haguessin ofès. O la Rita, la Rita és una militant vegetariana. I després hi ha en François, el Rellotger, el Rector, i una bona colla que si només els serveixen herbes comencen a picar amb les forquilles i ganivets cridant: Volem carn! Volem carn! El nostre cuiner, el Marmitó de can Soques, està que trina.
Per tot això us proposo la següent meditació d'en Jaume Roig, sobre un cas que va esdevenir-li quan era a París en un dia de Cap d'Any. És una meditació culinària molt instructiva.

Més, aquell any,
un cas estrany,
en lo món nou,
jorn de Ninou
s'hi esdevenc.
Jo tinguí el reng,
fiu convidar
tots a sopar
qui junt havíem.
Allí teníem
de tots potatges,
de carns salvatges,
volanteria,
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d'hom cap de dit
hi fo trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
regonegué
què hi trobaria:
més hi havia
un cap d'orella.
Carn de vedella
créieme menjàssem
ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit
tros mig partit!
Tots lo miram
e arbitram
carn d'hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
-filles ja grans-,
era fornera
e tavernera.
Dels que hi venien,
allí bevien,
alguns mataven,
carn capolaven,
feien pastells,
e dels budells
feien salsisses
o llonganisses
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven.
Elles mataven
alguns vedells,
ab la carn d'ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien,
e ja l'omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e celerades,
abominables.
Cert, los diables
com los mataven,
crec los aidaven,
e lo dimoni.
Fas testimoni
que en mengí prou,
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines,
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.

dimecres, 17 de febrer de 2010

Una tensó de Rimbaut d'Aurenga

La nit passada no se exactament per quina raó, la vetllada va tenir lloc a la cambra de l'Aparici, de manera que els organitzadors hi van preparar un parament de catifes i butaques que feia goig de veure. En Passarell ens va sorprendre amb aquesta tensó que ara escriuré, però el que ens va sorprendre més va ser que l'Aparici, sempre des del llit, anava fent les tornades, és a dir que interpretava a Giraut de Bornelh, mentre que el nostre trobador interpretava el senyor Linhaure, que no és altre que Rimbaut d'Aurenga. És un disquisició sobre el trobar lleu i el trobar clus que em sembla d'una gran actualitat. I la questió és si s'ho havien preparat, o també l'Aparici és un iniciat en el tema trobadoresc. Els va quedar molt bé.

Ara em plau, Giraut de Bornelh,
de saber per què aneu blasmant
el trobar clus; i jo us deman
si un mateix preu
vós atorgueu
al que és cortès o comunal.
Potser el bon mèrit no preval?

Senyor Linhaure, trobar és bell
si ho fan a gust aquells qui ho fan;
però per mi és pla galant
el cant que arreu
a tots atreu
perquè és senzill i habitual.
No us ho prenguéssiu pas a mal!

Giraut, fóra un gran desgavell
que en mon trobar valgués semblant
allò mesquí i allò que és gran.
Bé prou sabeu
que cap plebeu
no lloarà, ni poc li cal,
ço que no entén, que és el que val.

Linhaure, us dic que el meu cimbell
és ser planer, quan trobo el cant,
però tothom n'és ignorant.
Quan vós trobeu:
com desitgeu
que no us entengui tal i tal?
Si el cant no ens porta altre cabal!

Giraut, jo el tallo amb un cisell
el cant, el llimo, el tiro avant
i tant me fa si clus roman.
És un trofeu
que poc es veu,
mes si preem or més que sal,
amb el meu cant hem de fer igual.

Linhaure, si a l'amant novell
us plau anar contrariant:
que trist que resta sospirant!
Mes escolteu:
si amb ronca veu
canta els meus versos un bojal,
en trec profit. No és bon senyal?

Giraut amic, pel blau mantell
del cel i pel sol fulgurant,
no sé pas de què estem parlant.
Honor em feu
si ara em creieu:
Tan torbat sóc per un lleial
goig entranyat, tan natural.

Linhaure amic, si em fa girell
l'escut, aquella que amo tant
i me'n mostra el vermell sagnant:
"ja no em voleu?"
a contrapeu
li dic amb dubte deslleial.
Puc oblidar que em féu comtal?

Giraut, em dol, per Sant Marçal,
que marxeu abans de Nadal.

Linhaure, és una cort reial,
on vaig, ben rica i amical.

(versió d'Alfred Badia)

divendres, 5 de febrer de 2010

Una albada de Giraut de Bornelh

Com que resulta que molts dels nostres associats últimament, amb el fred i els mals dies de l'hivern, abusen de la migdiada, després quan arriba la nit no hi ha qui dormi. I no sé perquè, a l'alba, és quan hi ha més moviment a les cambres: se senten portes que s'obren i es tanquen, se senten riures i enraonies, se senten corredisses; tinc la impressió que s'hi organitzen piscolabis, alguns de públics i d'altres més privats. Per aquest motiu em sembla adequat de reproduir la cançó que ens va cantar ahir el Passarell, és molt emocionant:

"Rei gloriós, vera llum, claredat,
a un company meu no farieu costat?
Déu poderós, proveïu-lo d'ajuda!
No l'he vist des que la nit és vinguda,
i adés serà l'alba!

Bon companyó, sou o no deixondat?
No dormiu més, lleveu-vos aviat.
Per l'orient ja l'estrella us saluda
que porta el jorn:prou l'he ben coneguda,
i adés serà l'alba!

Bon companyó, canto enllà del portell.
No dormiu més, que ja sento l'ocell
que cerca el dia volant pel boscatge.
Ai, si el gelós us venia a fer ultratge!
I adés serà l'alba!

Bon companyó, guaiteu pel finestrell.
Un cel d'estels brilla enlaire, tan bell!
Així sabreu que és fidel mon missatge.
No ho voleu fer? Serà en vostre damnatge.
I adés serà l'alba!

Bon companyó, aviat que us deixí,
ja no he sabut quina cosa és dormir.
Agenollat prego al fill de Maria
que us torni a mi per lleial companyia.
I adés serà l'alba!

Bon companyó, ran de porta em vau dir:
"Oh, bon amic, no dormiu, perquè així
sabreu de cert quan apuntarà el dia!"
I ara no us plau que us canti si venia.
I adés serà l'alba!

-Mon dolç company, sóc en tan bon sojorn
que ja no amo més ni l'alba ni el jorn.
L'amor més bella que de mare és nada,
jo la tinc als braços: que em fa l'arribada
del gelós foll, de l'alba?

(adap. Alfred Badia)