dilluns, 30 d’abril de 2012

El Monjo de Montaudon, un monjo joiós


Després de l'enuig, arriba el moment de l'esbarjo i el plaer. Veieu el nostre monjo en una situació no pas tan crispada com en el seu poema anterior:



Molt mi platz deportz e gaieza,
condugz e donars e proeza,
e dona franca e corteza
e de respondre ben apreza,
e platz m'a ric home franqueza
e vas son enemic maleza.

Molt a mi em plau folga i riquesa,
menjars, presents, i ardidesa,
i dona franca i cortesa
que sap respondre amb finesa,
i em plau en home ric franquesa
i vers els enemics feresa.

E platz me hom que gen me sona
e qui de bon talan me dona,
e ricx hom quan no mi tensona;
e'm platz qui'm ditz be ni'm razona,
e dormir quan venta ni trona,
e gras salmos az ora nona.

I em plau qui em té per gran persona
i qui de bon talent em dóna,
i home ric que no em qüestiona;
i em plau qui de mi bé enraona,
i dormir fort quan venta i trona,
i gras salmó a l'hora nona.

E platz mi be lai en estiu
que'm sojorn a font o a riu,
e'ill prat son vert e'l flors reviu
e li auzelhet chanton piu
e m'amigua ve a celiu
e lo'y fauc una vets de briu.

I em plau quan arriba l'estiu
de reposar en font o riu,
els prats són verds, la flor reviu,
els ocellets canten piu-piu,
i ve l'amiga de furtiu,
i li ho faig, un cop, amb briu.

E platz mi be qui m'aculhia,
e quan gaire no'n truep fadia;
e platz mi solatz de m'amia,
baizars, e mais si lo'i fazia;
e si mos enemicx perdia
mi platz, e plus s'ieu lo'i tolia.

I em plau el qui el portal m'obria,
i quan sóc lluny de letargia;
i em plau l'esbarjo amb l'aimia,
besars, i tant com li faria;
i si el meu enemic rebia
em plau, i més si jo el colpia.

E plazon mi be companho,
cant entre mos enemicx so
et auze be dir ma razo
et ill l'escouton a bando.

I em plauen els bons companyons,
quan entre els meus enemics som
i sentir dir bones raons
del monjo laic de Montaudon.










dijous, 19 d’abril de 2012

El Monjo de Montaudon, un monjo enutjat


Ara que hi ha tantes persones indignades, em sembla oportú parlar del trobador que va inventar l'enuig, una composició on el tema és precisament l'enuig que produeixen els esdeveniments del món i la mateixa condició humana. No he trobat cap traducció al català. He demanat ajuda al Lletraferit de Manlleu, però després d'unes vacil·lacions inicials, que sí, que no, que no ho sé..., ha acabat molt enutjat i jo encara més. Per què no em vol ajudar? I per què l'enutja que li ho demani? La gent és molt estranya; i els nostres associats, segons com es miri, encara més. Són persones molt sensibles. De manera que faré el que podré.

Fort m'enoia, s'o auzes dire,
parliers quant es avols servire;
et hom que trop vol autr'aucire
m'enoia, e cavals que tire;
et enoia'm, si Dieus m'ajut,
joves hom, quan trop port'escut
que negun colp no'i a avut,
capellan e monge barbut
e lausengier bec esmolut.

Molt m'enutja, ho he de dir,
massa parlar i malservir;
i qui fa molt per fer morir
m'enutja, i cavall de tir;
i m'enutja, si Déu m'ajut,
joves que porten escut
que cap cop no ha rebut,
capellà i monjo barbut
i parlotaires cantelluts.

E tenc dona per enoiosa
quant es paubra et orgoillosa,
e marit qu'ama trop sa sposa,
neus s'era domna de Tolosa;
et enoia'm de cavallier
fors de son pais ufanier,
quant en lo sieu non a mestier
mas sol de pizar el mortier
perbre o d'estar al foguier.

I la dona és enutjosa
quan és pobra i orgullosa,
i el marit que vol l'esposa,
fins i tot si és de Tolosa;
i m'enutja el cavaller
que va pel món de botifler,
i a casa no té més mester
que picar pebre en el morter
o d'escalfar-se en el foguer.

Et enueia'm de fort maneira
hom volpilz quan porta baneira,
e avols austors en ribeira,
e pauca carns en gran caudeira;
et enoia'm, per Sant Marti,
trop d'aiga en petit vi;
e quan trob escassier mati
m'enoia, e d'orp atressi,
car no m'azaut de lor cami.

I m'enutja en gran manera
que un covard porti bandera,
i l'esparver per la ribera,
i poca carn en gran caldera;
i m'enutja, per Sant Martí,
excés d'aigua en bot de vi;
un esguerrat de bon matí
m'enutja, i orbs amb mi
car no m'agrada el seu camí.

Enoia'm longa tempradura,
e carns quan es mal cuita e dura,
e preste que men ni's perjura,
e vielha puta que trop dura;
et enoia'm, per Sant Dalmaç,
avols hom en trop gran solatz,
e corre quan per via glatz;
e fugir ab cavalh armatz
m'enoia, e maldir de datz.

M'enutja excés en la dretura,
i la carn mal cuita i dura,
i preste que ment i perjura,
i vella puta que molt dura;
i m'enutja, per Sant Dalmaç,
home vil en gran solaç,
i córrer damunt del glaç,
i fugir amb cavall armat
m'enutja, i en els daus mal fat.

Et enoia'm, per vida eterna,
 manjar ses foc, quan fort iverna,
e jaser ab veill'a galerna,
quan m'en ven flairors de taverna;
et enoia'm e m'es trop fer
quan selh que lav'olla enquer;
et enueia'm de marit fer,
quan eu li vey belha molher,
e qui no'm dona ni'm profer.

I m'enutja, per vida eterna,
menjar sens foc quan fort hiverna,
i jeure al ras quan hi ha galerna,
tot ensumant bafs de taverna;
i m'enutja encara més
que renti l'olla un tafaner;
i molt m'enutja el marit fer,
quan veig que té bella muller,
i qui no ajuda en el meu bé.

Et enueia'm, per Sant Salvaire,
en bona cort avols violaire,
et a pauca terra trop fraire,
et a bon joc paubres prestaire;
et enoia'm, per Sant Marcel,
doas penas en un mantel,
e trop parier en un castel,
e rics hom ab pauc de revel,
et en tornei dart e quairel.

Et m'enutja, per Sant Salvaire,
en bona cort mal violaire,
i amb poca terra germans gaires;
i amb molt bon joc pobre prestaire;
i m'enutja, per sant Marcel,
dues pells en un mantell,
i molts parents en un castell,
rics ensopits que es tornen vells,
i en el born llança i dardell.

Et enuia'm, si Dieus mi vailla,
longa taula ab breu toailla,
et hom qu'ap mas ronhozas tailla,
et ausbercs pesanz d'avol mailla;
et enoia'm estar a port
quan trop fa greu temps e plou fort;
e entre amics dezacort
m'enueia, e'm fai piegz de mort,
quan sai que tenson a lor tort.

I m'enutja, si Déu no em falla,
llarga taula amb breus tovalles,
home que amb mans ronyoses talla,
ausberg pesat de mala malla;
i m'enutja de ser en un port
quan fa mal temps i plou molt fort;
i entre amics el desacord
m'enutja, i és pitjor que mort
quan veig que el seny em va de tort.

E dirai vos que fort me tira: 
veilla gazals quan trops atira
e paubra soudadeir'aira,
e donzels qui sas cambas mira;
et enoia'm, per Sant Aon,
dompna grassa amb magre con,
e senhoratz que trop mal ton;
qui no pot dormir, quant a son,
major enoi no'n sai el mon.

I us diré el que més m'aïra:
vella intrigant que a tothom fira,
la patuleia, això m'aïra,
i donzell que ses cames mira;
i m'enutja, per Sant Aon,
dona grassa amb magre cony,
i perruquer que mal em ton,
i no dormir quan hi ha son,
més gran enuig no sap el món.

Ancar i a mais que m'enoia:
cavalcar ses capa, de ploia,
e quan trob ab mon caval troia
qui sa manjadoira li voia;
et enoia'm a no'm sab bo
de sella quan croll'a l'arço,
e fivella ses ardaillo,
e malvaitz hom dinz sa maiso
que no fa ni ditz mal no.

Encara hi ha més que m'enutja:
anar a cavall en temps de pluja,
i trobar una grossa truja
sense vianda a la tremuja;
i m'enutja i no em sap bo
la sella quan balla en l'arçó,
i un fermall sense agulló,
i home malvat en mansió,
que no fa ni diu si mal no.



dimarts, 3 d’abril de 2012


El qui fou utlíssim per a la vida, el fabulista Isop, era, per la fortuna, esclau, pel llinatge, frigi de Frígia; brut d'aspecte inútil per al servei, panxut, cap-gros, camús, geperut, negre, baldat, camatort, curt de braços, guenyo, morrut, una ruïna evident; a més d'això, tenia un defecte més gran que la seva lletjor: la manca de veu; també era desdentat i no podia parlar.

dilluns, 2 d’abril de 2012

La indiferència és una virtut? El pagès indiferent, a la Vida d'Isop

Companys, la indiferència és una virtut? Sí, em direu, i tant! I com sinó podríem entrar en el país de Morfeu?
A la Vida d'Isop hi he trobat un passatge molt entretingut sobre aquesta qüestió. No és un tema menor. Quan el gran iogui B. K. S. Iyengar va ser a Barcelona, en ser preguntat sobre aquesta qüestió va contestar que avui en dia ja no és possible de practicar la indiferència, i que ens havíem d'acontentar amb el distanciament; donava a entendre que la indiferència no és compatible amb l'ètica del nostre temp. No, no és un tema menor. I sense anar més lluny hi ha un associat que em punxa i no para de fer-me preguntes i demanar-me l'opinió... Aquí teniu el passatge en qüestió; llegiu, llegiu..., a mi no m'ha deixat gens indiferent...:


Quan es llevaren de sopar, Isop fou penjat i fuetejat. Xantos li diu:
"Ja ho tens. Si no em convides un home que no sigui manifasser, et faré lligar i esquarterar".
L'endemà, surt fora de la ciutat tractant de trobar un home que no fos entremetedor. Mentre mirava una multitud de vianants, veu un home rústic d'aspecte però de maneres urbanes que menava un ruc carregat de llenya; anava evitant l'enfit de la gentada i parlava adreçant-se al ruc. Ensumant que es tractava d'un home que feia el seu fet i no gens entremetedor, el va seguir. El pagès, muntat en el ruc, anava dient-li tot caminant:
"Arri! Que arribem ben prompte i es vengui la llenya per dotze asos; tu te n'enduràs dos per a l'herba, jo altres dos per a mi, i els altres vuit els estalviarem per a futures avinenteses, que no ens vingui una malaltia o l'hivern arribi de sobte i ens deixi sense recursos; perquè encara que avui mengis ordi, si sobrevingués un contratemps imprevist, no tindràs ni farratge ni ordi per a menjar".
Isop ho sentia i es deia a si mateix:
"Per les muses! No em sembla gens manifasser, aquest home: m'hi acostaré".
S'hi atansa i li diu:
"Salut, avi".
El pagès respongué a la salutació. Isop prosseguí:
"Quan val la llenya?"
"Dotze asos" -contestà el pagès.
Diu Isop:
"És veritat: pel mateix que s'havia proposat, la ven. -Tot seguit li pregunta-: Avi, ¿Que coneixes Xantos el filòsof?"
"No, fill meu" -contestà el pagès.
"¿Per què?" -inquirí Isop.
"Perquè no sóc xafarder -féu el pagès-. Sí que n'he sentit a parlar."
"Beneït sies! -exclamà Isop-. Jo sóc un seu esclau".
El pagès replicà:
"¿Que t'he preguntat, jo, si ets esclau o lliure? ¿Què n'he de fer, jo?"
"És veritat, no és gens manifasser -diu Isop-. Avi, ja tens la llenya venuda. Arria el ruc cap a la casa de Xantos."
"No sé pas on és la casa" -replicà el pagès.
"Segueix-me i ho sabràs" -digué Isop.
El menà fins a la casa i descarregà la llenya; després de pagar-li'n el preu, digué:
"Avi, el meu amo et demana que sopis amb ell. Deixa, doncs, el ruc al corral, que ja hi haurà qui en tingui cura".
El pagès entrà a sopar sense preguntar per quin motiu se'l convidava, i així entrà com anava, amb fang i amb les sabates posades. Xantos digué:
"És aquest el qui no és manifasser?"
Veient Xantos que Isop pregonava les grans qualitats d'aquell home, diu a la seva dona:
"Senyora, vols que Isop rebi una lliçó?"
"T'ho prego" -respon la dona de Xantos.
"Fes, doncs, com et diré -va dir Xantos. -Llevat i ofereix a l'hoste la safa com si anessis a rentar-li els peus. Ell, pel teu noble posat, s'adonarà que ets la senyora de la casa i no t'ho permetrà de cap manera, ans et dirà: "Senyora, ¿que no hi ha cap esclau que em renti els peus?". Es revelarà com un entremetedor i Isop rebrà fuetades".
La dona de Xantos, per l'odi que tenia a Isop, va cenyir-se una tovalla, es tirà una altra als muscles i presentà la safa a l'hoste. Quan l'hoste va veure que es tractava de la senyora de la casa, va dir-se a si mateix:
"Xantos és filòsof. Si hagués volgut que els meus peus fossin rentats per un esclau, ho hauria ordenat; però si, per honorar-me, ha obligat la seva dona a rentar-me els peus, no seré pas jo qui em privi de tal honor: no m'hi ficaré, estiraré els peus, que me'ls rentin".
Un cop rentat, es posà a taula.
Xantos va dir:
"Quin seny, per les muses!"
I ordenà que donessin a beure, a l'hoste el primer, vi amb mel. L'hoste es digué:
"Són els senyors de la casa que haurien de beure els primers; però, per fer-me honor, el filòsof ha ordenat que em serveixin a mi primer; no m'hi ficaré, doncs".
I prengué la copa i begué. Xantos manà que portessin el sopar. Hom portà un plat de peix. Xantos va dir al pagès:
"Menja".
El pagès començà a engolir com si fos Caribdis. Xantos, després de tastar i decidit a provocar el pagès perquè es manifestés com un xafarder amb les seves paraules, digué:
"Minyó, crida el cuiner".
Aquest es presentà. Xantos li preguntà:
"Explica'm, pròfug: ¿per què quan has agafat els ingredients no has pres prou oli ni gàrum ni pebre? despulleu-lo i fuetegeu-lo".
El pagès va dir-se:
"Està ben cuinat i no hi manca res. Ara, si Xantos té mania al seu cuiner i vol espellar-lo, no m'hi entremetré pas, jo".
El pobre cuiner va ésser fuetejat; Xantos es deia:
"Em penso que aquest home o és mut o és un beneit. No diu res!"
Més tard, després de sopar, fou portat el pastís. El pagès, que no havia mai vist cap pastís ni pintat, començà a fer-ne bocins quadrats, com maons, i a endrapar-se'ls.
Xantos, després de fer el tast, tornà a cridar:
"Que algú faci venir el pastisser".
Aquest es presentà. Xantos diu:
"Maleït! ¿Per què el pastís no té ni mel ni pebre? No té ni pinyons. Fins i tot és ranci!"
El pastisser va respondre:
"Senyor, si el pastís és cru, reclama-m'ho a mi; però si no té mel i s'ha enrancit, no sóc jo el culpable, sinó la senyora. Perquè després de fer el pastís, li he demanat mel i ella m'ha respost: "Quan surti del bany l'hi afegiré". Com que ella ha trigat, no ha rebut la mel a temps i s'ha enrancit".
Diu Xantos:
"Doncs si ha estat cosa de la meva dona, aquesta manca de cura, ara mateix la faré cremar de viu en viu. -I afegí-: Senyora, respon. Va, Isop, porta sarments ací al mig i fes-ne una pira".
Isop els portà i feu una gran pira. Xantos agafà la seva dona i la portà al mig del menjador mentre que no perdia d'ull el pagès per si saltava per tal d'impedir-li-ho.
El pagès, sense fer cap escarafall, continuava agegut, bevent. en adonar-se que Xantos l'estava provant, va dir el pagès:
"Senyor, si ho tens decidit, espera una estona que jo vagi al camp d'una correguda i porti ací la meva dona, i així les cremarem juntes totes dues".
Admirat Xantos de la presènci d'esperit d'aquell home, tan mancat de tafaneria, diu:
"Isop, reconec que m'has vençut..."  
 (trad. Francesc J. Cuartero. Fundació Bernat Metge)