dimarts, 9 de maig de 2017

Una cançó de Bertran de Born: domna, puois de me no'us chal




Bertran de Born, trobador bel·licós i amic de bregues (fins i tot més que el nostre Guillem de Berguedà), també va estimar. Es va enamorar d'una dona a qui deia Bell Senyor, però ella el va refusar. Per aquest motiu va escriure aquesta cançó on, com alternativa i consol a la seva frustració, a partir de diferents parts d'altres tantes dones, concretament nou, en fa una de nova i sense falla. En diu domna soisseubuda, que jo tradueixo per dona barrejada. Riquer en diu dama artificial, i Gérard Gouiran en diu dame imaginaire.
A l'hora de traduir-la al català m'he pres algunes llicències, més de les que voldria, però el text ja està traduït a bastament i tothom pot saber de manera bastant exacta el seu significat literal. La meva intenció és que torni a sonar -avui, vuit-cents anys després- amb tota la seva força. I que algú la digui. I que algú la canti.


Domna, puois de me no’us chal
e partit m’avetz de vos
senes totes ochaisos,
no sai on m’enquieira;
que ja mais
non er per me tan rics jais
cobratz; e, si del semblan
no trop domna a mon talan
que valha vos qu’ai perduda,
ja mais no vuolh aver druda.

Dona, (car) res de mi no us val
i m’heu bandejat de vós,
de pretextos qui-sap-los;
on pidolaria?
Que ja mai
no serà tan ric l’esplai
rebut; i si de semblant
no hi ha dona prou galant,
talment vós de mi apartada, 
mai més no voldré estimada.

Puois no’us puosc trobar engal,
que fos tan bela ni pros,
ni sos rics cors tan joios,
de tan bela tieira
ni tan gais
ni sos rics pretz tan verais,
irai per tot achaptan
de chascuna un bel semblant
per far domna soisseubuda,
tro vos mi siatz renduda.

 Com que no puc trobar igual,
de cos tan ric i joiós,
on només hi trobés pros,
que tan bella sia,
de ric fer
i mèrit tan verdader,
aniré pel món captant
de cada una un bé semblant
per fer (una) dona barrejada
fins que amb mi sereu tornada.

Frescha color natural
pren, Bels Cembelis, de vos
e’l doutz esgart amorós;
e fatz gran sobrieira
quar re’i lais,
qu’anc res de be no’us sofrais.
Midons N’Aelis deman
son adrech parlar gaban,
que’m do a midons aiuda;
puois non er fada ni muda.

Fresca color natural
prenc Cibelina de vós,
i l’esguard dolç, amorós,
amb gran ganyonia,
llaminer
de buidar el vostre celler.
A midons Elís demano
la seva veu de soprano
per la meva dama ajuda,
no quedés fada ni muda.

De Chales la vescomtal
voulh que’m done ad estros
la gola e’ls mas amdos.
Puois tenh ma chaieirra,
no’m biais,
ves Rochachoart m’eslais
als pels N’anhes que’m dara’n;
qu’Iseutz, la domna Tristan,
qu’en fo per totz mentauguda,
no’ls ac tan bels a saubuda.

De Chalés, la vescomtal,
vull del seu donar animós
el coll i les mans, ambdós.
I vaig fent la via,
gens de biaix,
vers Rocacort  la de baix,
els cabells d’Anés cercant;
Isolda, la de Tristany,
que va ser tan celebrada,
no li pot ser comparada.

N’Audiartz, si be’m vol mal,
vuolh que’m do de sas faissos,
que’lh estai gen liazos,
e quar es entieira,
qu’anc no’s frais
s’amors ni’s vols en biais.
A mo Mielhs-de-be deman
son adrech, nuou cors prezan,
de que par a la veguda,
la fassa bo tener nuda.

N’Audiartz, si bé em vol mal,
vull que em doni la faisó
de vestir distinció;
una bona guia
per no fer
amor tort o baladrer.
De Millor-que-bé pregant
pel seu cos jove i galant,
vaig veient, quan l’he mirada,
que és millor ben despullada.

De Na Faidid’autretal
vuolh sas belas dens en dos,
l’acolhir e’l gen respos
don es presentieira
dintz sos ais.
Mos Bels Miralhs vuolh que’m lais
sa gaieza e son bel gran,
e quar sap son benestan
far, don es reconoguda,
e no s’en chamja ni’s muda.

De Na Faidida, tal qual,
vull el seu dentat galdós,
i el seu tracte generós
privat de falsia,
al recer.
De Bell Mirall el ben fer;
l’alegria, mesurant
que tot sigui benestant;
en això és reconeguda
perquè mai ni perd ni muda.

Bels Senher, ieu no’us quier al
mas que fos tan cobeitos
d’aquesta com sui de vos;
qu’una lechadieira
amors nais,
don mon cor es tan lechais:
mais vuolh de vos lo deman
que autra tenir baisan.
Doncs midons per que’m refuda,
Puois sap que tan l’ai volguda?

Bell Senyor, de vós no em val
més que fos tan cobejós
d’ella com ho sóc de vós;
una llepolia
d’amor neix
i el meu cor estova un deix:
més vull per vós sospirar
que no pas l’altra besar.
Doncs, midons, perquè em sou ruda
si tothora us he volguda?

Papiols, mon Aziman
m’anaras dir en chantan
qu’amors es desconeguda
sai e d’aut bas chazeguda.

 Papiol, al meu Iman,
li diràs de mi cantant,
que l’amor és descreguda;
si era a dalt ara és vençuda.

(trad. Salvador Giralt)