Una cançó de Peire d'Alvernha

Aquests dies ha aparegut un trobador a la nostra associació, o potser per parlar amb més propietat hauria de dir un juglar, i per les nits cada dia hi ha revetlla. Es fa dir el Passarell. S'acompanya amb una mena de guitarró de corda, i té un repertori inacabable. Em sembla que coneix les cançons de tots els trobadors, perquè li diuen: saps aquella que fa..., i la canta! N'hi ha una que m'ha agradat particularment, perquè va sortint tota la trepa trobadoresca.

"Faré un cant d'aquests trobadors
bons cantadors de tots colors
de qui el pitjor es creu excel·lent.
Com que entre ells jo veig cent pastors
de música poc sabedors,
que cantin on ningú no els sent.

Culpa n'ha Peire Rogier,
per què jo l'acuso primer.
Canta d'amor gosadament.
Millor li fóra fer el mester
de canelobre amb ciri, o bé
tocar el saltiri en un convent.

El segon, Giraut de Bornelh,
sembla talment un odre vell
amb son cant magre, somnolent,
de vella que renta un pitxell.
Ssi al mirall guaita el s,
tindrà un gran esparverament.

El terç, vegeu, és en Bernart
de Ventadorn, que usa d'un art
tan curt que és un patiment.
Son pare fou arquer vulgar
i sa mare no feia tard
a treure el pa del forn calent.

El quart, de Briva, llemosí:
Fins a Benivent, lluny d'ací,
poc hi ha juglar més indigent.
Quan canta sembla un pelegrí
que malalteja, tan mesquí,
que és pietat veure'l sofrent.

Guillem de Ribes és malvat
i fa el cinquè que jo he comptat.
Diu els seus versos roncament
amb cantusseig d'esfetgegat
talment un gos apallissat,
i té uns ulls d'imatge d'argent.

El sisè, Grimoart Gausmar,
és cavaller i fa de juglar.
Que perdi Déu el qui ho consent
i li don roba per cantar;
si un cavaller s'adobarà,
s'joglaran molts més de cent.

Amb Peire de Monzó, set són:
a Tolosa, el comte Ramon
li cantà un vers galanament.
L'altre li roba, que és afront.
El noble comte no el confon
fent-li tallar cap penjament.

Fa el vuit en Bernat de Saissac,
curt de diners, d'oficis flac,
pidolant sempre mant present.
Mai no el preí més que un llimac,
des que a en Bernat de Cardaillac
li demanà un mantell pudent.

Fa el novè un home presumit,
en Raimbaut, que es creu exquisit;
jo no vull fer-ne gens d'esment.
Poc és ardent ni divertit.
El veig com un gaiter, marcit,
vivint d'almoines de la gent.

Ebles de Sanha fa el desè.
D'amor no hagué cap benvoler
bé que canta joliuament.
És vilanet de poc valer,
venal, inflat, d'altercats ple.
Dóna-li un sou i està content.

L'onzè és en Gonçal Roís.
Creu que els seus cants són rics d'encís
i es fa dir cavaller valent.
Mai no donà cop queferís
si doncs no fou que ell el patís.
tan era vil son armament.

El dotzè és un vell lombard
que a cada veí diu covard
quan ell mateix sent esparvent;
però fa qualque cant gallard
amb mots de so fals i bastard.
Hom l'anomena El Complaent.

Peire d'Alvernha té tal veu
que canta com granota arreu
i es lloa molt infladament,
però és el mestre de més preu,
si fa més clars els mots que treu
car ningú gaire no els entén.

He fet el vers pels qui endrapeu
a Puigverd jogant i rient."
(adap. Alfred Badia)

Si la cosa segueix així, aquests locals s'acabaran dient el Castell de la Migdiada.