Ara que aviat vindrà la gran florida tenim uns dies de reflexió sobre la mort. És un contrast extrem, com aquest poema de Catul:
Au, visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
que dels vells rigorosos els murmuris
ni tan sols en un as hem de preuar-los.
Quan es ponen, els sols poden renéixer,
mes la nostra llumeta en apagar-se
una nit dormirem que serà eterna.
Dóna'm, doncs, mil petons, que cent segueixin
i mil més al darrere, i la centena
repeteix, i mil més, i cent encara,
i després els milers, quan a bastança
ja els tinguem, descomptem-nos i oblidem-los;
perquè els pèrfids no puguin aüllar-nos
que no sàpiguen mai quants besos foren.
(versió de Jordi Parramon i Blasco)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Un blog força interessant!
Si us interessa la literatura i el cinema podeu passar pel meu.
Salutacions
Això ho va dir Catul fa dos mil anys.
Però el nostre poeta, el Lletraferit, quines coses boniques diu?
O només parla en boca dels demés?
Bona tarda. Voldia desfer una confusió. Em sorpèn que el President faci passar com a meu el poema del dia passat, aquell que comença: "el pitjor de ser un pesat...". Voldria manifestar que jo no tinc res a veure amb aquest poema, que per cert em sembla de molt baixa qualitat, tanta que fins i tot em sorprèn que s'hagi publicat en el bloc de l'Associació... (no haviem quedat que en Licor i en Polo vetllarien per la qualitat literària del bloc?).
I precisament, senyora Desavillé, estic en condicions d'afirmar amb una certa seguretat, una seguretat que arriba gairebé a la certesa, que el poema en qüestió és obra del nostre Lletraferit.
O és cosa de la Mireia?
El Lletraferit està enamorat de la senyoreta Desavillé.
Que el Lletraferit està enamorat de la Desavillé ho sabem tots. Però no has de ser tan rebuscat i autodestructiu. Jo si vols puc ajudar-te... No ets un pesat, o en tot cas ets un pesat simpàtic, ets... pesadet i prou, i això té la seva gràcia; no és una cosa que no es pugui suportar. Però em sembla que hauries de ser més directe i decidit. T'has de valorar més. Vals molt, vals moltíssim! No és veritat que siguis el pitjor dels poetes!
Oh, balança afortunada! Tal com vaig demostrar l'altre dia el pes és de cent lliures romanes. O dit d'una altra manera, aquest és el pes de madame Desavillé.
Perdona'ls Senyor perquè no saben el que es diuen!
Publica un comentari a l'entrada