Visca els escriptors invisibles!

Sempre he cregut en ajudar els desplaçats. N'hi ha que tenen sort. Aquests dies es parla de llibres i d'escriptors, i n'hi ha uns quants, un grapadet, que sempre ocupen les primeres pàgines. Però n'hi ha d'altres, quants deuen ser?, que viuen i treballen en el més absolut anonimat, són els escriptors desconeguts, anònims, invisibles. Aquells que hi són però no hi acaben de ser, els qui no compten per a res. De tant en tant ho proven, van a les editorials carregats amb els seus manuscrits i les seves il·lusions..., però quan els demanen el carnet..., no pertanyen al club. És el cas d'un associat nostre, l'Escriptor Invisible que, a falta d'editor, ens passa els seus llibres, vull dir les seves fotocopies. Però la majoria de les persones no prenen per un feix de fotocòpies el mateix interès que prendrien per un llibre enquadernat i comprat en una llibreria de debò, i aquestes van fent una pila a la biblioteca que, de tant en tant, en Polo lliura amb discreció al nostre fogoner, l'Emprenyat de Sant Hipòlit, que sempre està molt content de rebre-les i diu que són el millor que hi ha per avivar el foc.
Com que el tema de les parts de la nit s'ho mereix, i per tal de contribuir amb un granet de sorra al desplegament en el món de l'obra d'aquesta ànima invisible, invisible però tanmateix ben real!, tot seguit podreu llegir una pàgina del seu últim llibret: L'Entrepà.

No he parlat de la meva infància i tampoc ara no en parlaré, però de petit em vaig criar al camp en una masia apartada del progrés on vaig tenir temps d'observar a bastament i des de ben a prop els dinamismes de la Naturalesa i les seves sorprenents transformacions. A les ciutats modernes, quan arriba la nit, ens hem acostumat als llums, però allà en el món rural, sense electricitat, les úniques lluminàries nocturnes eren la lluna i els estels. La nit avança en el seu descens com una gran roca que s'enfonsa en un avenc profundíssim en el fons del mar... fins que arriba a la sorra del fons: després d'uns instants de silenci i quietud inaudites (i d'expectació, és clar, perquè el destí dels qui som vius depèn del que és a punt d'esdevenir-se), s'escolta un sorollet molt feble, una mena de clic com d'un mecanisme de rellotge, compreneu?, que marca la fi d'aquell descens. Llavors hi ha un canvi sobtat de rumb; és el moment més fosc de la nit, som en el nadir... però ja el passem de llarg i anem cap amunt, cap a l'alba: sovint s'alça un airet lleuger com un sospir, refrescant; l'energia de l'aire canvia de polaritat, alguna cosa es desvetlla: és el Sol que s'acaba de despertar i entreobre els ulls... Sí, segurament, però romandrà encara, mandrós, una bona estona en el seu tàlem, i si tu, pobre diable, estàs despert i obres els ulls, comences de veure pampallugues. Els volàtils, que viuen més enlairats i més a prop que nosaltres de l'astre de la llum, són sensibles a aquests primers canvis; les gallines baixen de la dormidora i surten a l'exterior, estiren les potes i picotegen el terrer, saluden el nou dia acabat de néixer; i el gall trenca la quietud nocturna amb els seus esgarips esgarrifosos (us heu preguntat mai per què ho fa? A què vénen aquells xiscles en el moment més solemne? Ens hi hem acostumat, però sempre he cregut que hi ha d'haver una causa oculta). I unes hores després, la llum diürna, amb la seva arribada pausada i solemne, amb els seus excessos, ens deixarà veure els miracles del món.

el cant de la cohort crestada atronava les treves de la nit

L'altre dia discutiem sobre les diferentes hores de la nit i no ens posavem d'acord. En aquest passatge que ara llegireu, extret de l'Ase d'Or, el protagonista que es diu Telífron, per mil sestercis, es presta a vetllar un difunt amb la condició que si alguna bruixa, de nit, s'emporta alguna part del mort (a Tesàlia on se situa la narració això era molt corrent), aquesta part sostreta li haurà de ser restituida d'ell mateix. I d'aquesta manera va transcòrrer la seva vetlla:

Així, romàs tot sol per fer companyia al cadàver, després d'haver-me fregat els ulls i haver-los aguerrit per a la vetlla, em distreia cantussejant; i vet aquí el crepuscle i la nit feta, i l'alta nit, i després l'hora del més profund repòs, i finalment la nit funesta. Quan més gran era la meva basarda, de sobte entra una mostela, que resta aturada davant meu i fixa en mi un esguard entravessat; talment, que l'excessiva familiaritat d'aquella bestiola, acabà de torbar el meu ànim. Finalment li parlo d'aquesta guisa: "¿Te'n vols anar, bèstia immunda, a encauar-te amb els ratolins, els teus semblants, abans no et faci sentir ara mateix la meva força? ¿Te'n vols anar?"
Gira l'esquena i ben tost desapareix del cubícul. No passà gaire estona que un son pregon de cop i volta em submergí al fons de l'avenc; de tal manera que ni el mateix déu de Delfos hauria pogut distingir fàcilment, de nosaltres dos que jèiem, qui era més mort. Així, inànime i freturant per a mi un altre vetllador, era com si no hi fos.
Tot seguit el cant de la cohort crestada atronava les treves de la nit...
(versió de Marçal Olivar)

Em vindria de gust, dolça Ipsilil·la...

Decididament, Gai Valeri Catul, ets dels nostres i mereixeries un lloc ben principal a la nostra taula! Els teus escrits ens porten directament al pinyol de l'assumpte. Ets gran, Gai Valeri Catul, com només els més grans poden ser-ho. I amb quina perspicàcia has sabut expressar la profunda divisió que hi ha en el si de la nostra Associació des de temps immemorial: sols o acompanyats? Sí, aquest és el dilema: fer la migdiada sols o fer-la acompanyats...

Em vindria de gust, dolça Ipsilil·la,
ara que ets el meu goig i el meu caprici,
que em deixessis fer amb tu la migdiada.
I aleshores, si em deixes, et demano
que el portal del carrer ningú no el tanqui
i també que no et vagui sortir a fora:
tan sols queda't a casa, disposada
a cardar nou vegades sese treva.
Però el que hagis de fer digues-m'ho ara,
que he dinat i ajagut mirant el sostre
ja traspasso la túnica i el pal·li.

(versió de Jordi Parramón i Blasco)