Decididament, Gai Valeri Catul, ets dels nostres i mereixeries un lloc ben principal a la nostra taula! Els teus escrits ens porten directament al pinyol de l'assumpte. Ets gran, Gai Valeri Catul, com només els més grans poden ser-ho. I amb quina perspicàcia has sabut expressar la profunda divisió que hi ha en el si de la nostra Associació des de temps immemorial: sols o acompanyats? Sí, aquest és el dilema: fer la migdiada sols o fer-la acompanyats...
Em vindria de gust, dolça Ipsilil·la,
ara que ets el meu goig i el meu caprici,
que em deixessis fer amb tu la migdiada.
I aleshores, si em deixes, et demano
que el portal del carrer ningú no el tanqui
i també que no et vagui sortir a fora:
tan sols queda't a casa, disposada
a cardar nou vegades sese treva.
Però el que hagis de fer digues-m'ho ara,
que he dinat i ajagut mirant el sostre
ja traspasso la túnica i el pal·li.
(versió de Jordi Parramón i Blasco)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
13 comentaris:
La migdiada és per fer-la sol o sola. Si és cosa de 2 o 3 ja en diríem una altra cosa.
Encara que cadascú podria fer la seva migdiada, "juntos, pero no revueltos".
Bona migdiada!!
Imma
Però en que quedem? Ipsilil·la?, no es deia Lèsbia?
A mi m'agrada fer la migdiada sense ningú. El principal problema és que ronco, i llavors em desperto. Ningú, que no hi hagi ningú!
Ah, aquesta és una nova opció, està bé, no la sabia, i em sembla que és la que m'agrada més:
que n'hi hagi dos, un de sol, o que no hi hagi ningú.... Em quedo amb la tercera.
A mi m'agrada fer la migdiada sense ningú. El principal problema és que ronco, i llavors em desperto. Ningú, que no hi hagi ningú!
Sí, sí, ja ens ho havies dit, n'hi ha que saben llegir. Ningú, que no hi hagi ningú. Això és com allò del nirbija samadhi.
Això..., el de Les Dues Migdiades, veig que pateixes una fixació numèrica. Si em telefones et puc donar hora.
El dos és la mare de totes les coses. Tens algun problema amb la Gran Mare?
Voldria fer una observació que no em sembla pas una trivialitat:
si no hi ha ningú, ningú no pot roncar.
Vull dir que si ningú no ronca, quin és el problema?
Si us plau, la Gran Mare deixem-la tranquil·la. De la Gran Mare ni parlar-ne! Mireu el que ens diu el nostre Catul en el final del seu gran poema Atis:
"Magna Cíbele,deessa, tu que el Díndim tens dominat,
fes que estigui casa meva lluny, senyora, del teu furor:
porta a d'altres la follia; porta a d'altres el frenesí".
veig que m'he perdut moltes coses aquesta setmana, ai deus. Amb enfeinament, primavera, tot plegat, fins el juriol no hi ha qui pari.
Jo la migdiada, per a mi, és per fer-la amb el meu nòvio. N'hi ha que pensen diferent, ja ho sé, però és perque no saben el que és. És normal, a tothom li pot passar, que no ho sàpigui, i per aixòs ho digui.
Tot arriba, tard o d'hora.
Ai ux! El que no soporto dels homes és que ronquen!
Que ronquen o que ronquin?
Publica un comentari a l'entrada