La Fama és una cosa ben estranya, perquè la gent quan parlen d'algú, d'algú famós..., de qui estan parlant realment? I el més curiós de tot és que en general semblaria una cosa força desitjable. Però quants inconvenients, quantes molèsties, quants problemes... És clar que també hi ha alguns avantatges. La Fama està relacionada amb el poder i el diner, i el diner, a vegades, pot resoldre alguns problemets.
Tal com la descriu Ovidi a les Metamorfosis, fa una mica de por; no sembla una cosa gaire desitjable.
Ah, quina tranquil·litat l'anonimat de la nostra Associació, lluny dels aparadors del nostre segle. Quin repòs més anodí i deliciós...
"Hi ha un indret al bell mig del món, entre els mars i les terres
i els reialmes del cel, que del triple univers és el límit;
des d'allà tot arreu, fins les més llunyanes contrades,
pot observar-se, i les veus al cau de l'orella penetren.
És la Fama qui el té, i s'ha instal·lat al cim de l'alcasser
en una casa en què mil forats i innombrables accessos
va practicar, i als llindars no va posar-hi cap porta:
dia i nit és oberta; de bronze sonor construïda,
tota retruny i les veus repeteix i el que sent torna a dir-ho.
No hi ha repòs allà dins, i enlloc no s'hi troba el silenci.
Tanmateix, no són crits, sinó mormols en veu baixa,
com els que solen fer les ones del mar quan se senten
des de lluny, o el ressò que, quan Júpiter les nuvolades
negres ha entrexocat, els últims trons produeixen.
L'atri vessa de gent: van i vénen les frívoles masses
i, entre les veritats, es propaguen mil comentaris
i rumors per arreu, i voleien paraules confuses.
D'ells n'hi ha alguns que a cau d'orella transmeten discursos,
d'altres expliquen a algú el que han sentit, i creix sens mesura
la ficció, i cada nou missatger hi afegeix una cosa.
Viuen allí la Credulitat, i l'Error temerari,
i l'Alegria vana, i també els Temors neguitosos,
i el Desacord recent, i els Murmuris de causa ignorada.
Ella mateixa veu, pel cel, i el mar, i la terra,
quines coses hi passen, i tot el món investiga."
(trad. Jordi Parramon)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
Ui, sí, la Fama, quina cosa tan funesta! Res, res! Visca l'anonimat!
A mi, la veritat, no m'importaria gaire ser famós. Em deixaria fer unes quantes forografies, i a cobrar.
És una manera ben fàcil de guanyar-se la vida.
Eh, escolteu, bones notícies!
L'Aparici que portava tants dies tancat en el seu cubícul que gairebé l'havíem oblidat, l'altre dia va sortir al jardí. El cas és que vam estar parlant, i se li ha posat al cap de preparar-se un monòleg. De fet ja hi està treballant, jo li faig d'esparring, i comença així:
Per què em complico tant l'existència, i m'entesto a mantenir les petites i absurdes diferències entre les coses, que fan que siguin tan diferents, les unes de les altres? Eh? Per què?".
Ah, sí, el conec, aquest monòleg. El fa un que surt a la tele.
Monòleg, no sé si sabeu, ve de mono que vol dir un, i leg que vol dir parlar. Ara entenc, per això l'altre dia deia aquest, l'alcalde de, de les Cases d'Alcanar que venia el dia del Mono Loco.
Voilà, que vol dir vet aquí.
He pensat que si algú paga bé em puc deixar fer una fotografia.
L'Aparici és la pera! Ja he comentat que preparem un monòleg, el que no he dit és que és un monòleg còmic, per riure, i quan assajàvem, en Franz i uns amiguets seus s'han posat a riure. Els ha fet gràcia, i això està molt bé, no? Que un monòleg graciós faci riure.
Però ell s'ha enfadat, ha dit que reien d'ell, i que no estava disposat a suportar-ho.
L'Aparici té un excés d'amor propi. Em sembla que ja no sóc la seva esparring.
No voldria que m'interpretessiu malament. Fotògrafs, quant em pagarieu per unes fotografies de carnet? Ahir remenant capses i carpetes en vaig trobar algunes de molt interessants.
Quina insídia! El que diu la Rita no és veritat. S'ha enfadat perquè deia que no ho feia prou bé, ha perdut els estreps i m'ha bufetejat. Llavors passaven per allà en Franz i els seus amiguets, i s'han posat a riure. És clar que reien de mi! M'ha deixat en ridícul.
No penso fer el monòleg! Que el faci el Punyal, que al cap i a la fi és qui l'ha escrit.
Misèries, misèries...
Aparici, només t'he donat uns copets a les galtes per espavilar-te, perquè m'ha semblat que estaves una mica ensopit, i el monòleg ja ho és d'ensopit, però no tant. Una carícia, t'he fet una carícia!
No penso fer el monòleg, encara que m'ho demanés tothom no penso fer el monòleg!
Publica un comentari a l'entrada