Ens ha sorprès aquests darrers dies l'arribada d'un ocell al jardí de l'Associació, que no para de cantar d'una mena de manera que sembla que digui: Atenció, atenció, ara i aquí! Em recorda la merla, però no és una merla. I tampoc no és un lloro ni cap ocell que haguem vist anteriorment.
El Lletraferit de Manlleu de tant en tant l'encerta. Ens ha dit que era un mynah, l'ocell que viu a l'Illa, la darrera novel·la d'Aldous Huxley. I té raó, tal com els que l'hem vist podem deduir amb gran facilitat d'aquest passatge:
"Sentí cruixir els matolls a la seva esquerra, i tot d'una, com un cucut sortit d'un rellotge de la cambra dels infants, va treure el cap un ocell negre, gros, de la mida d'una gralla; només que, no cal dir-ho, no era pas una gralla. Obrí i tancà les ales, de puntes blanques, i volant com una sageta, anà a posar-se a la branca més baixa d'un petit arbre mort, a cinc o sis metres d'on es trobava en Will. Observà que tenia el bec de color de taronja, i una clapa groga sota cada ull, amb una barballera groc canari que li cobria els costats i el darrera del cap amb una gruixuda perruca, de carn pelada. L'ocell torçà el coll i se'l mirà, primer amb l'ull dret i després amb l'esquerre. Després obrí el bec taronja, xiulà deu o dotze notes d'una petita melodia pentatònica, va fer un soroll com una mena de singlot, i després, en una frase cantusejada, do do do sol do, digué: Ara i ací, nois; ara i ací, nois".
(trad. Ramon Folch i Camarasa)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Eh, Aparici, que això teu ja és un vici!
Surt al jardinet dels lliris a escoltar la cançó de l'ocellet!
Va, que avui berenarem pa amb xocolata!
Oh que bonic anar a dormir
a l'hora sexta, ben dinat!;
ara que el dia va endavant
i el sol comença el seu descens,
la llum es fa color de mel
perquè la tarda hi posa un tel,
llavors que sents la veu que diu:
arrecereu-vos i dormiu...
Aquest pajarracu no és una mynah.Ho havíem de dir, no ens en podiem estar. Els homínids es pensen que enllà de canaris i cotorres tot és igual o sigui que tot cola. Cromanyons. Neiandertals.I a sobre tots van de filòsops. Mala raça els filòsops occidentals!.
Doncs no, no cola. No callarem: Aquest bitxu és un tucà.
Nosaltres d'ocells sabem un niu.
A nosotros tuganes como éste nos picotean el árbol de las salchichas y los beicons. !Es una plaga, con la crisis que hay! !el sector está que trina!!
Hi ha ocells que canten i hi ha ocells que xerren. No és ben bé el mateix.
Vull dir que una cosa és cantar i una altra xerrar.
Publica un comentari a l'entrada