Converses de meuques de Llucià de Samòsata

Hola, sóc en Franz, i voldria desfer un malentès. No sé res de les trifulgues de l'Aparici i de la seva espàrring en relació a un suposat monòleg. El que a nosaltres l'altre dia ens divertia eren les fanfarronades de Leòntic, ajudat pel seu amic Quènidas, per tal de guanyar els favors de Hímnida
Aquest en Llucià de Somòsata era un crac. Quin llenguatge tan senzill, planer, divertit, brillant.
Adesiara us en passo un tros.

"LEÒNTIC. - En la batalla contra els gàlates, digues, Quènidas, com vaig carregar per davant dels altres genets damunt el meu cavall blanc, i com els gàlates, tot i que són coratjosos, es van posar a tremolar tan bon punt em van veure, i cap d'ells no va plantar-me cara. Llavors, jo, ben cert, vaig tirar la llança i vaig travessar el mateix hiparc i el seu cavall, i contra els qui encara mantenien la formació, -perquè n'havien quedat alguns després de dispersar la falange, que van aplegar-se formant un rectangle-, a aquests jo, desembeinant el bran, els vaig escometre amb tota l'ànima, i en tombo tants com set, que estaven al primer reng, aprofitant l'embranzida del meu cavall; i, brandant l'espasa, vaig partir el cap d'un dels locags amb l'elm i tot. I vosaltres, Quènidas, hi vau arribar poc després, quan ja fugien.
QUÈNIDAS. - I, quan vas batre't en combat singular amb el sàtrapa de la Paflagònia, Leòntic, ¿no vas exhibir també grans gestes?
LEÒNTIC. - Gràcies per recordar-me aquella feta no pas innoble! Perquè el sàtrapa, com que era enorme...
--

HÍMNIDA. - Deixa-ho córrer, Leòntic! Expliques tot de coses repulsives i terribles sobre tu, i ningú ja no podria ni mirar-te, per tal com et delectes així en la sangassa, i encara menys, beure amb tu o dormir-hi. Per tant, jo me'n vaig.

QUÈNIDAS. - Ets tu, Leòntic, qui has espantat una noieta senzilla sacsejant crestalls i relatant gestes inversemblants. Jo he vist de seguida que s'ha tornat pàl·lida quan encara explicaves allò del locag i ha arrufat el rostre i ha començat a tenir esgarrifances quan deies que li havies partit el cap.
LEÒNTIC . -Em pensava que li semblaria més atractiu. però tu també m'has ben perdut, Quènias, en proposar el combat singular.
QUÈNIDAS. - ¿No havia d'ajudar-te en la mentida veient el motiu de la teva fanfarronada? Però ets tu qui ho has fet molt esfereïdor. D'acord que tallessis el cap del del malaurat paflàgon; però ¿per què l'havies també de clavar a la sarisa a fi que te'n regalimés al damunt la sang?
LEÒNTIC. - Això sí que és repulsiu de veritat, Quènidas, però almenys la resta no estava pas tan mal enginyada... Au, ves, doncs, i persuadeix-la d'anar-se'n al llit amb mi.
QUÈNIDAS. - ¿Li dic llavors que t'has empescat totes aquestes mentides perquè volies semblar-li valent?
LEÒNTIC. - Fóra vergonyós, Quènidas...
QUÈNIDAS. - Doncs altrament no voldrà pas venir. De manera que una de dues: o li fas fàstic conservant la fama de valerós o te'n vas al llit amb Hímnida reconeixent que has mentit.
LEÒNTIC. - Són dures totes dues opcions... però trio Hímnida. Vés, doncs, i digues-li que era mentida, Quénidas, però no pas tot...
(trad. Sergi Grau)